UN PAÍS EN DESCOMPOSICIÓN

Ucrania entre la guerra y la paz

La caiguda del calder de Debaltsévo arruïna les esperances d'una reconquesta militar contra els insurgents del Donbás. Després d'un any de derrotes, els dirigents ucraïnesos han hagut d'acceptar de nou acords a Minsk. Però la perspectiva d'una solució política duradora, recolzada pel respecte de les minories i un diàleg amb Moscou, sembla llunyana.

per Igor Delanoë, març de 2015

Mentre la guerra a Ucraïna oriental prenia al gener un caràcter ofensiu, els segons acords de Minsk semblen ser el fruit d'esforços diplomàtics empresos in extremis. S'hauria necessitat tot el pes de la parella francoalemanya per a oferir una nova possibilitat de pau. L'esment per part de Washington, a principis de febrer, d'un possible lliurament d'armament pesant als ucraïnesos va conduir a París i Berlín a llançar una iniciativa al més alt nivell amb la finalitat d'evitar el risc d'una escalada militar amb Rússia.

Van ser necessàries prop de setze hores de negociacions perquè els representants del “format Normandia” (1) –el president francès François Hollande, la canceller alemanya Ángela Merkel, el primer ministre ucraïnès Petró Poroshenko i el president rus Vladímir Putin– reunits el 12 de febrer en la capital bielorussa, poguessin arribar a un compromís.

Els acords de Minsk 2, que comprenen tretze punts i una nota addicional, en el fons són similars al de Minsk 1, signat el 5 de setembre de 2014 pels dirigents de Rússia, Ucraïna i les repúbliques autoproclamades (2). Els europeus han tractat denostadamente de renovar amb Rússia un diàleg llarg temps descurat. Les dificultats d'avui tenen les seves arrels en l'absència prolongada de coordinació davant els desafiaments plantejats pels països d'un “veïnatge compartit” (Armènia, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna), que la crisi ucraïnesa no ha fet més que aprofundir.

Al maig de 2009, la Unió Europea va llançar l'Associació Oriental per iniciativa de Polònia i Suècia, dos Estats que mantenen relacions històricament espinoses amb Rússia. Aquesta associació havia de desembocar al seu terme en l'establiment d'una zona de lliure canvi a partir de finals de 2015 (3), excloent tot un altre tipus d'acord amb Moscou que, no obstant això, comparteix amb aquests Estats un sistema de normes i de relacions comercials vitals (4). A aquesta iniciativa, el Kremlin va anteposar la Unió Econòmica Euroasiàtica, dins de la qual Ucraïna havia de ser l'element clau (5).

A Rússia el preocupa que els països que comparteixen amb ella una història comuna s'uneixin al pla estratègic de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i es funden econòmicament en el model de la Unió Europea. Per això, va reivindicar una “zona d'interessos privilegiats” que els europeus i els Estats Units es van negar a reconèixer-li.

Ucraïna, veïna oriental de la Unió Europea i “país fronterer” de Rússia, es va trobar així sotmesa a un desmembrament geopolític que va despertar les polaritats Est-Oest. Aquesta lluita per la influència va preparar el terreny per a una crisi l'acceleració de la qual va conduir a la guerra en el Donbás. Els esglaons d'aquesta escala són difícils de tornar a baixar en l'actualitat.

Els europeus i els estatunidencs guarden en la memòria l'annexió de Crimea el 18 de març de 2014 –que va deslligar la primera onada de sancions–; Moscou, en canvi, considera que el punt de no retorn es remunta al canvi de règim del 23 de febrer de 2014. Dos dies abans, gràcies a la mediació dels europeus i en presència d'un representant de Rússia, s'havia conclòs, entre Víktor Yanukóvich i els caps de l'oposició ucraïnesa, un document de sortida de la crisi. Preveient particularment la volta a un règim parlamentari així com a unes eleccions presidencials anticipades, l'acord va ser signat conjuntament pels ministres d'Afers exteriors alemany i polonès, Franz-Walter Steinmeier i Radoslaw Sikorski.

No obstant això, l'endemà, Yanukóvich es va refugiar a Rússia; i el 23 de febrer, Alexánder Turchinov, el president de la Rada (Parlament ucraïnès), va ser nomenat president interí. Rússia retreu als garants europeus de l'acord del 21 de febrer no sols haver renunciat a posar-ho en pràctica, sinó també haver donat suport a un cop d'estat.

La crisi va prendre un gir decisiu el 17 de juliol de 2014, quan un avió civil de Malaysia Airlines va ser abatut sobre el Donbás: aquest drama va desencadenar una nova onada de sancions dirigides aquesta vegada contra l'economia de Rússia. A l'agost, els reforços de “voluntaris” i l'assistència russa van salvar als separatistes de Donbás d'una desfeta militar que semblava inevitable. L'èxit de la contraofensiva conduïda després pels rebels de les repúbliques populars de Donetsk (DNR) i de Lugansk (LNR) va conduir a les parts a reunir-se en la capital bielorussa, i aprovar el 5 de setembre els primers acords de Minsk.

Però les hostilitats només s'havien refredat, ja que cap dels camps havia vist satisfetes les seves intencions: una zona que acollia a cinc milions d'ucraïnesos escapava a l'autoritat de Kíev, i els territoris rebels no tenien futur econòmic sense accés al port de Mariupol, en la mar de Azov, o al control del nus ferroviari de Debáltsevo, situat a mig camí entre Donetsk i Lugansk (6).

L'absència d'un veritable control sobre els acords va permetre recomençar els combats, cada vegada més intensos, al voltant d'aquests punts neuràlgics, així com en l'aeroport de Donetsk. Minsk 2 és el producte dels temors europeus, tant d'un conflicte important sobre el continent com del col·lapse polític i econòmic que amenaça a Ucraïna. Sota la pressió de la derrota assegurada de Debáltsevo, on estaven  entre sis mil i vuit mil soldats ucraïnesos en el moment de les negociacions, el president Poroshenko tenia l'opció de continuar perdent la guerra o signar el document.

En les hores que van seguir, el Fons Monetari Internacional (FMI) desbloquejava una nova ajuda de 17.500 milions de dòlars. Per a Rússia, Minsk 2 va ser l'ocasió de veure reconeguda la fractura d'Ucraïna al llarg de la línia d'alto-el-foc i d'aparèixer com l'única força capaç de fer acceptar un compromís als insurgents. En poder modificar de manera permanent l'equilibri de forces en el terreny i obtenir un estatut especial per a les regions orientals, Moscou s'assegura de mantenir un peu a la porta per a evitar que Ucraïna s'uneixi a l'OTAN, com en els “conflictes congelats” de Transnitria i de Geòrgia.

El primer objectiu de l'acord és imposar –amb el major escepticisme– la detenció del combat. Això només podrà aconseguir-se amb la retirada de l'artilleria pesant. La distància de reculada ha de mesurar-se a partir de la línia del front del 10 de febrer de 2015 per a l'exèrcit ucraïnès i la del 19 de setembre per als rebels. La comprovació de l'alto-el-foc i la retirada de les armes pesants ha d'estar assegurada pels observadors de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), els efectius de la qual han passat de dos-cents cinquanta a tres-cents cinquanta.

Les probabilitats d'èxit de Minsk 2 continuen sent limitades, en la mesura en què cap dels bel·ligerants aconsegueix els seus objectius: Kíev no ha aconseguit reinstaurar la seva sobirania en els territoris en mans dels separatistes; els rebels no han pogut consolidar una influència territorial corresponent als óblasts de Donetsk i Lugansk, necessària per al suport de les seves reivindicacions independentistes. D'aquí el temor a nous combats de gran intensitat al voltant de Mariupol.

Els acords pequen a més de disposicions difícils de posar en pràctica i de feblesa quant als mecanismes de control. El preu de la sang és impossible d'oblidar per als soldats que han lluitat des de setembre per a defensar o conquistar menys de mil quilòmetres quadrats. La durada de l'alto-el-foc constitueix encara més una incògnita perquè cap zona desmilitaritzada està prevista en el document. Aquest no conté tampoc mesurades a favor del desplegament d'una força d'interposició, la composició de la qual hauria conduït a un nou tema de dissensions entre russos, ucraïnesos, separatistes i europeus.

El replegament de les unitats estrangeres, dels mercenaris i dels “grups il·legals” del territori ucraïnès continua sent difícil de posar en pràctica, i no va acompanyada de cap calendari. Com podria distingir un observador de l'OSCE a un insurgent de Donetsk d'un “voluntari” rus, sent els dos totalment rusófonos? A més, les tropes privades en les quals serveixen els milicians croats, polonesos o bàltics, alguns d'ells finançats per oligarques, operen en el terreny amb l'exèrcit ucraïnès, però no obeeixen per complet a Kíev.

D'altra banda, Minsk 2 corre el risc de ser difícil d'acceptar per la Rada, en la qual els diputats ucraïnesos tenen fins al 14 de març per a adoptar una resolució sobre la delimitació dels territoris del Donbás afectats per un estatut especial. Aquesta resolució va ser votada el 16 de setembre de 2014, però mai ha estat posada en marxa.

En el marc d'una descentralització que acordaria a aquests territoris una forma d'autonomia en el pla lingüístic, econòmic i relatiu a la seguretat, aquest estatut permetria la creació de forces policials pròpies. En aquest punt, el diàleg polític s'anuncia difícil, tant entre els bel·ligerants com dins del govern ucraïnès, on els més bel·licistes, en particular el primer ministre Arseni Yatseniuk i el ministre de l'Interior Arsén Avákov, exigeixen encara una victòria completa sobre els separatistes.

Després de la signatura de Minsk 2, a Kíev, es van aixecar moltes veus per a criticar el document, en particular la del cap del partit d'extrema dreta Pravy Sektor (“Sector de la dreta”), Dmitro Yarosh, que va declarar no reconèixer els acords, i la del ministre d'Afers exteriors, Pavlo Klimkin, que va afirmar que Ucraïna, en cap cas, tenia l'obligació de dur a terme una reforma constitucional ni de concedir una major autonomia al Donbás.

A més, mentre Porochenko recordava des de l'adopció de Minsk 2 que la federalització d'Ucraïna no estava en l'ordre del dia, els rebels continuaven pel seu costat reivindicant la independència. A les dificultats d'ordre polític se sumen els desafiaments econòmics. Ucraïna ha de fer-se càrrec de la reconstrucció de les zones destruïdes pels combats i restablir el pagament de les prestacions socials interromput per iniciativa de Poroshenko al novembre de 2014. Després d'una recessió del 8,2% en 2014 i amb una inflació del 25% aproximadament, a Ucraïna li costarà molt assumir aquesta càrrega.

Si bé el document principal dels acords de Minsk 2 reprodueix gran nombre de les imperfeccions de Minsk 1, la declaració comuna (7) que l'acompanya deixa entreveure alguns punts positius. Rússia, la Unió Europea i Ucraïna es comprometen a treballar sobre la qüestió del gas, que es tornarà a plantejar des de l'1 d'abril de 2015 fins a l'expiració del “paquet d'hivern” (8). El rescat econòmic podria resultar llavors una forma d'acostament.

D'altra banda, els europeus semblen tenir en compte les preocupacions russes nascudes de la signatura de l'acord de lliure canvi entre la Unió Europea i Ucraïna. El reconeixement, en els punts addicionals de Minsk 2, de l'autodeterminació lingüística d'una part del Donbás i del dret d'aquests territoris a desenvolupar una cooperació amb Rússia testimonia igualment la tímida construcció d'una solució política.

L'alto-el-foc podrà instal·lar-se si les tropes ucraïneses més radicals eviten les provocacions i si Moscou aconsegueix refrenar la temptativa dels separatistes d'obtenir encara més avantatges sobre el terreny. El respecte dels aspectes polítics dels acords concerneix especialment a Kíev.

La Unió Europea podria fer pressió sobre la Rada per a ajudar al president Poroshenko a iniciar un procés difícil que corre el risc de posar-li en una situació compromesa respecte a les seves promeses electorals i davant una part del seu Govern.

Washington, absent de les negociacions i temptat per l'escalada militar, disposa també d'incentius sobre el Parlament ucraïnès, en particular a través del primer ministre Yatseniuk, i podria contribuir a la concreció dels acords. Aquestes potències estaran encoratjades per la resolució 2202 adoptada per unanimitat en el Consell de Seguretat de l'Organització de les Nacions Unides, el 17 de febrer. Sol·licitant la plena aplicació dels acords de Minsk, aquest text reafirma la seva adhesió al “ple respecte de la sobirania i de la integritat territorial d'Ucraïna”. Una manera discreta de ratificar l'annexió de Crimea.