Què ha passat a Veneçuela?
Diverses persones assisteixen a un lloc de votació durant les eleccions regionals, el 21 de novembre de 2021, a Caracas (Veneçuela). EFE/ /Miguel Gutiérrez.
Autor de l'article: Juan Carlos Monedero. Publicat a Público.es
28/11/2021
No ens enganyem: a Espanya, els mitjans han fet més escàndol per com anaven vestits els Reis Mags en la Cavalcada a Madrid que pel fet que el cap de l'oposició hagi assistit a una missa en honor de Francisco Franco, el major assassí de la història d'Espanya. Què diran de les eleccions a Veneçuela el diumenge passat després de portar anys repetint que tots els mals del món són culpa d'aquest país?
Seguint amb la sinceritat: no és estrany que les elits mundials odiïn a Veneçuela. No es tracta de cap compromís amb els drets humans ni res que se li sembli. El major assassí de Colòmbia ha estat Álvaro Uribe i aquestes elits li conviden a donar conferències en les seves universitats corruptes, igual que complimenten als que van mentir amb les armes de destrucció massiva –almenys 600.000 assassinats a l'Iraq-, amb els quals executen dones per voler ser ciutadanes o amb els quals practiquen el terrorisme d'Estat, als quals anomenen "estadistes".
L'odi d'avui a Veneçuela és similar a l'odi en el seu moment a Robespierre, a Lenin, a Azaña i a Negrín, a Ho Chi Min, a Fidel Castro, al Mandela que posava bombes –no al que després han presentat com si l'haguessin domesticat-, a Malcom X, a Angela Davies, a Evo Morales, a Correa o a Hugo Chávez: és l'odi als que no han pogut derrotar i humiliar, a vegades fins i tot després de morts. És l'odi als que van ficar por a les elits, als quals els van treure dels palaus de govern, als quals els van impedir que continuessin sentint que els seus països eren la seva propietat particular. I als quals van sembrar exemple i van organitzar el descontentament.
Això va fer Chávez amb la UNASUR, rellançant l'OPEP, creant fons llatinoamericans per a substituir al FMI, organitzant els diferents exèrcits llatinoamericans, creant Telesur, amenaçant al dòlar com a moneda d'intercanvi mundial i de comercialització del petroli. Des de Veneçuela, un país que no tenia dret a aixecar-se, sempre titella dels Estats Units, travessat per l'Opus Dei, ple d'or negre i sempre, fins que va arribar Chávez, amb el seu poble afamat.
Han estat sorprenents els editorials de la premsa espanyola de dreta retraient a l'oposició veneçolana per haver-se presentat a les eleccions. Com se li ocorre a la dreta veneçolana llevar-li a la dreta espanyola la seva gran excusa per a no parlar d'una altra cosa que no fos Veneçuela?
Les eleccions d'aquest passat 21 de novembre eren eleccions a alcaldes i governadors, és a dir, unes eleccions de menor rellevància que les eleccions a diputats o les presidencials.
No obstant això, aquestes eleccions han tingut una enorme repercussió nacional, regional i mundial. Per què?
Doncs perquè després de la sortida de Donald Trump del Govern –intento de cop inclòs-, una vegada constatat el fracàs de l'operació Guaidó –nomenar president legítim de Veneçuela a un titella dels EUA autoproclamat en una plaça de Caracas-, després de veure com des dels Estats Units i Gran Bretanya els robaven les riqueses de tots els veneçolans –Citgo (CITGO Petroleum Corporation o CITGO es una empresa que compren un grup de refinadores de petroli i comercialitzadora de benzina, lubricants i petroquímics venezolana ubicada als EEEUU. La companyia té la seva seu central americana a l'àrea del Corridor Energètic de Houston, Texas), els comptes bancaris- o l'or dipositat a Anglaterra- o com el bloqueig ha colpejat, com sempre, als més humils, les diferents oposicions al Govern de Maduro van decidir presentar-se a les eleccions.
Han estat sorprenents els editorials de la premsa espanyola de dreta –és a dir, la pràctica totalitat- retraient a l'oposició veneçolana per haver-se presentat a les eleccions i "legitimar" amb la seva participació el Govern de Maduro.
Com se li ocorre a la dreta veneçolana llevar-li a la dreta espanyola la seva gran excusa per a no parlar d'una altra cosa que no fos Veneçuela?
La dreta ha tret un bon resultat. Si no han estat capaços d'aconseguir més poder polític ha estat perquè l'oposició és un conjunt bigarrat que ja no es pot sumar sense més. Ja no existeix "l'oposició", sinó que es tracta de diferents oposicions, moltes d'elles incompatibles entre si, de manera que pretendre sumar-les és un exercici arriscat.
Aliança Democràtica, insultats com a "alacrans" per la dreta més procliu al colpisme -la que representa Guaidó-, va aconseguir 38 alcaldies, mentre que altres partits crítics amb el chavismo, com Força Veïnal, van guanyar altres 22.
Com defensaran ara, amb la participació electoral de l'oposició, que Veneçuela és una dictadura, com justificaran al titella de Guaidó, com justificaran el bloqueig i les sancions?
Es va acabar. A Veneçuela comença una nova etapa. Les diferents oposicions han tret 4.734.233 vots enfront dels 3.925.119 del chavismo, amb una participació del 42,26% (similar a aquesta mena d'eleccions a la regió, encara que molt superior a les d'altres països com Xile i encara més en haver tingut lloc mentre encara dura el COVID).
Els opositors al Govern de Nicolás Maduro han guanyat en 117 alcaldies (de les quals, 63 la MUD o Mesa de la Unidad Democrática, de Guaidó) i tres governacions, Cojedes, Nova Esparta i una de les més poderoses del país i la més poblada, la del Zulia.
Pot ningú parlar de "frau" amb aquest resultat? Reconèixer per part de la dreta les seves victòries té la contrapart que han de reconèixer la victòria del chavismo: 20 governacions, l'alcaldia de Caracas i altres 211 alcaldies.
A les dretes europees, que han fet de Veneçuela l'equivalent de la Unió Soviètica durant la guerra freda –amb la diferència que l'URSS tenia capacitat d'influir en el tauler mundial, mentre que Veneçuela no deixa de ser un país petit- els ha molestat enormement que aquestes eleccions hagin tingut lloc.
A Veneçuela comença una nova etapa. Des del començament van voler posar bastons a les rodes. Van començar criticant que la Unió Europea manés una Missió d'Observació Electoral, la qual cosa era, des del primer moment, una manera de legitimar les eleccions.
Han criticat a les oposicions per presentar-se, encara que només ha augmentat la sensació que Guaidó és un cadàver polític –de fet, l'anomenada Mesa de la Unitat Democràtica, la MUD, ha empitjorat el seu resultat electoral- i han volgut presentar l'informe de la UE com a negatiu, quan ha estat tot el contrari.
"Un retorn a la mesa electoral de la majoria de les forces polítiques amb millores en les condicions electorals".
El Document de la Unió Europea anava encapçalat amb un enunciat clar: "Un retorn a la mesa electoral de la majoria de les forces polítiques amb millores en les condicions electorals". És a dir, s'avalaven les eleccions. Com han fet el 100% dels experts llatinoamericans.
Potser per això mateix -el regust colonial europeu- acompanyava un element crític: "Encara que amb persistents deficiències estructurals". Les 16 pàgines de l'informe estaven esquitxades d'afirmacions que avalaven el resultat final, en la mateixa línia contundent sostinguda pels experts electorals d'Amèrica Llatina -molts d'ells expresidents de Tribunals Electorals- que han avalat les eleccions de manera unànime.
Segons l'informe europeu: "Les eleccions regionals i municipals del 21 de novembre van ser una primera i crucial prova per al retorn de la majoria dels partits de l'oposició a les eleccions a Veneçuela. El procés electoral va mostrar la persistència de deficiències estructurals, encara que van millorar les condicions electorals en comparació amb les tres eleccions nacionals anteriors (...) Una administració electoral més equilibrada, amb representació dels partits de l'oposició i de la societat civil en la supervisió de les eleccions, la realització de nombroses auditories en les diferents fases del procés electoral, i una actualització més àmplia del registre electoral van mostrar una millora de les condicions. A més, els partits de l'oposició van poder presentar-se amb la targeta de la Mesa de la Unitat Democràtica (*MUD), anteriorment suspesa (...) El marc jurídic electoral veneçolà compleix amb la majoria d'estàndards electorals internacionals bàsics (...) L'actual Consell Nacional Electoral (CNE) es considera el més equilibrat dels últims 20 anys i la majoria de les seves decisions s'han pres per consens".
No han faltat, òbviament, crítiques en l'informe europeu que, més enllà de la seva veracitat, eren el requisit necessari perquè els sectors conservadors de la UE signessin el document. Que és on s'han volgut agarrar les dretes i els seus mitjans per a presentar de manera injusta l'informe. Menteixen, però fa temps que això els dóna el mateix.
Com va concloure la cap de la Missió, Isabel Santos, "l'informe no pot ser objecte d'instrumentalització política. Es tracta d'una aproximació tècnica al procés electoral i el moment electoral viscut, una eina útil per a millorar processos al país. Combatrem qualsevol intent interessat d'interpretar aquesta declaració a favor d'interessos partidistes amb els quals no tenim res a veure".
L'odi d'avui a Veneçuela és similar a l'odi en el seu moment a Robespierre, a Lenin, a Azaña i a Negrín, a Ho Chi Min, a Fidel Castro. És l'odi als quals van ficar por a les elits, als quals els van treure dels palaus de govern, als quals els van impedir que continuessin sentint que els seus països eren la seva propietat particular
El resum de l'Alt Comissionat de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, més enllà dels equilibris del seu càrrec i de les herències de decisions equivocades del passat, ha reconegut que: "Aquestes eleccions van ser organitzades sota millors condicions en comparació amb processos anteriors, inclòs un Consell Nacional Electoral àmpliament considerat com el més equilibrat dels últims 20 anys a Veneçuela".
Per aquestes herències i equilibris -i per la por a una dreta que necessita a Veneçuela perquè no es parli de les coses importants- ha volgut llançar també el seu reny, afegint que: "No obstant això, la Missió va observar deficiències estructurals, com a inhabilitacions polítiques arbitràries de candidats, accés *inequitativo als mitjans de comunicació i un ús extensiu dels recursos de l'Estat durant la campanya política".
Alguna cosa que crida l'atenció quan a Espanya s'acaba d'inhabilitar de manera òbviament injusta al Diputat Alberto Rodríguez -després de fer-lo de manera similar amb Isa Serra-, el PP es porta presentant a les eleccions des d'almenys 1999 amb diners obtinguts de la corrupció, i el duopoli mediàtic a Espanya, igual que RTVE, treballen evidentment per a la dreta i, en menor mesura, per al PSOE, deixant a forces com Unides Podem molt lluny del que li correspondria.
Tot el que es diu i publica sobre Veneçuela per part de la dreta i els seus mitjans gairebé sempre és mentida, encara que fins a un rellotge parat dóna dues vegades al dia bé l'hora. O no és potser cert que pesi al bloqueig i l'embargament, les companyies nord-americanes rellevants, com Halliburton, que són les que decideixen què passa o no passa a Washington, han continuat treballant a Veneçuela? Algú les ha sancionat?
Perquè una cosa és el que es fa i una altra el que es diu, sempre determinat per interessos econòmics i electorals. Veneçuela ha estat i continua sent el dimoni amb el qual les dretes espanten perquè les víctimes continuïn votant als botxins.
Que Espanya no estigui en el procés de diàleg de Mèxic entre el Govern de Nicolás Maduro i les oposicions és un senyal de la seva pèrdua d'influència. La dreta que va voler calar foc a Veneçuela ja no té arguments per a continuar justificant la seva bel·ligerància.
En conclusió, amb el retorn de l'oposició a les eleccions acaba un temps turbulent en el qual el colpisme d'un sector de la dreta veneçolana ha portat al seu país a la pitjor crisi de la seva història. Les crítiques a les eleccions a Veneçuela són les pròpies de gairebé qualsevol procés electoral.
El 100% de la veeduría internacional, on estan els organismes electorals més respectats d'Amèrica Llatina, han resolt que les eleccions han estat netes. Que deixi Europa de voler donar lliçons.
Els mitjans de comunicació han tornat a mentir. Frau? Violència? Desequilibris? Per cert, violència real a Colòmbia, on el mateix dia de les eleccions sempre s'assassina a candidats, o als EUA, on el dia de la proclamació del nou president, es va assaltar el Capitoli i van morir cinc persones.
Ens imaginem què dirien els mitjans i la dreta si el dia de l'elecció de Maduro s'assaltés el Congrés i morissin cinc persones? Però els Estats Units continua volent donar lliçons de democràcia als pobles del món. Però ja ningú vol aquesta sopa recalfada.
Si la Unió Europea ha reconegut la legitimitat de les eleccions, no té sentit que continuïn reconeixent a Guaidó com a president interí. I Espanya, que ja ha fet bastant el ridícul, convindria que recuperés la influència a la regió començant a tenir criteri propi i deslligant-se dels Estats Units -als quals els pesa el vot a Florida per a mantenir les sancions-, ajudant a la pau i al diàleg i no com fins ara posant-se del costat de la confrontació i la violència. Encara que només sigui perquè defensin els interessos econòmics espanyols a la regió.
Que Espanya no estigui en el procés de diàleg a Mèxic entre el Govern de Nicolás Maduro i les oposicions és un senyal de la seva pèrdua d'influència. La dreta que va voler calar foc a Veneçuela ja no té arguments per a continuar justificant la seva bel·ligerància. I si continua fent-ho, que sigui per la seva inclinació cap a l'extrema dreta i no per cap acord amb el PSOE. Temps de pau, temps de diàleg.
Article publicat al diari Publico.es. Autor Juan Carlos Monedero. Traducció al català realitzada per la redacció de las afueras.