Foto: Antonio Cansino

Fa un any vam aconseguir aprovar la primera regulació dels preus de lloguer de la democràcia: la Llei 11/2020, una norma vigent a Catalunya que empara a més de 5 milions de persones, que s’ha convertit en un referent europeu i que ha tingut efectes positius. Com han reconegut PSOE i UP, tot això ha motivat que aquesta llei hagi determinat les negociacions amb el Govern de l’Estat, que no ha tingut altra opció que acordar una regulació a nivell estatal -entre altres mesures.

Dir-ho no és intranscendent: res del que està succeint s’entendria sense l’existència d’el Sindicat de Llogateres i Llogaters. Una organització que vam començar a construir a finals del 2016, i que des d’aleshores no ha deixat de modificar les regles de joc. Quan vam néixer, els fons voltor feien el que volien. Eren els anys de les reformes de l’PP (2012 i 2013), que permetien pujar els preus sense límit, expulsar la gent de la seva llar cada tres anys, no pagar impostos i privatitzar l’habitatge. Des de llavors, hem aconseguit estendre la durada dels lloguers, regular els preus, prohibir el robatori de fiances i fer que una part dels arrendadors paguin els honoraris de les immobiliàries, entre moltes altres coses.

Amb el nou acord de Govern, estem més a prop de donar un nou pas: blindar la regulació ja vigent a Catalunya i aconseguir que s’estengui a tot l’Estat. Ara bé, queda molt camí per recórrer. Fins que no tinguem un text legislatiu i que vagi més enllà del que s’ha acordat, no podrem cantar victòria.

Per tal de garantir l’eficàcia de la regulació de lloguers, i que aquesta sigui útil per baixar els preus i protegir a milers de llars, el Govern hauria de prendre en consideració les següents propostes:

A més d’estendre la regulació a altres territoris, és indispensable blindar la ja vigent a Catalunya, de la qual depenen milions de persones.
L’aplicació de la regulació de preus hauria de ser automàtica en tots els municipis en què hi ha una situació de mercat tens, a l’igual que s’aplica el salari mínim de forma global a tot el mercat laboral.

Per tal de respectar l’autonomia local, s’hauria de permetre als municipis que puguin fer variacions, passat el primer any de regulació. Cal evitar desequilibris territorials en l’aplicació de la regulació, que generarien efectes indesitjats.

La baixada dels preus inflats ha de ser obligatòria per al conjunt del mercat de lloguer, i no només per a les empreses amb més de 10 habitatges. En el cas de Barcelona, ​​on segons dades oficials, gairebé el 70% dels inquilins tindria difícil beneficiar-se d’una baixada. Per a la resta de municipis seria encara més gran la xifra de no beneficiaris.

Com és possible que una entitat jurídica amb nou habitatges en propietat en una àrea de mercat tens, no es vegi afectada per la baixada obligatòria? O com s’explica que una persona física amb 200 propietats tampoc es vegi afectada?

L’acord retarda les baixades de preu obligatòries fins a 18 mesos posteriors a l’aprovació de la llei. Això no només suposa que aquestes reduccions es fixaran exclusivament per als grans forquilles, sinó que a més, l’aplicació obligatòria de l’índex de preus als nous contractes entrarà en vigor -com molt aviat- d’aquí a dos anys. Desatenent, per tant, la necessitat que els preus de lloguer baixin urgentment atès que entre 2013 i 2019 s’han duplicat.

En el cas dels particulars amb menys de 10 habitatges, l’acord parla que les baixades de preus siguin voluntàries, a canvi d’una bonificació fiscal del 90%. Això implicaria una descàrrega del conjunt de la societat a les llars amb ingressos més alts, i no està clar que ajudi a baixar preus. Els nostres càlculs apunten que els beneficis fiscals com a condició per baixar un 10% el lloguer resultaria rendible per als arrendadors que perceben ingressos per rendes de contractes de lloguer superiors a 3.000 €.

En definitiva, aquest acord suposa un punt de partida per avançar en mesures més garantistes, però és insuficient. I no només pel que fa a regulació de preus. Cal recordar que sobre la taula hi ha diversos reptes que ens posarien a l’altura del nostre entorn europeu. En aquest sentit, dues mesures molt clares i indefugibles:

1) establir contractes renovables automàticament llevat que l’arrendatari incorri en una falta greu o que l’arrendador necessiti recuperar l’habitatge per a ús propi (o d’un familiar);

2) els honoraris de les immobiliàries han d’anar a càrrec dels arrendadors, que són els que demanen la comercialització l’habitatge i per als que treballen.

En els dies que vindran ens juguem que aquestes i altres qüestions entrin en la llei. En aquest sentit, cal recordar que la setmana passada la societat civil organitzada vam presentar, al costat de  9 partits (UP, ERC, Junts per Catalunya, Bildu, CUP, Més País, Nova Canàries, Compromís, BNG) la Llei que resumin a continuació:

La Llei que es va presentar  s’estructura en nou títols, amb un total de 94 articles, en els quals s’establia les bases per fer efectiu el dret a l’habitatge. Com a aspectes fonamentals:

• S’estableix el Dret a l’Habitatge com a dret subjectiu exigible per assegurar superprotecció, i establir noves garanties judicials molt definides per evitar l’abús del dret contra les persones en risc de desnonament.
• En matèria de desnonaments, la llei prohibeix els desnonaments a persones o famílies vulnerables mentre no hagi garantia d’un reallotjament digne i adequat, i obliga els grans propietaris a fer lloguers socials com a opció prioritària davant d’un desnonament. Es prohibeix expressament els desnonaments amb data oberta i es legislen diferents.
• Mesures per evitar el sobreendeutament, com són la dació en pagament i es limita la responsabilitat a el bé hipotecat incluyéndo major efectivitat a una segona oportunitat i aconseguir Deixar enrere la llei hipotecària injusta que s’ha dut per davant el somni de milers de famílies i de sobre avaladors.
• En matèria de lloguers, la llei presentada implementa una regulació dels lloguers flexible en base a un índex de mercat amb l’objectiu de limitar i baixar el preu de les rendes per tal que suposin un cost assumible per a la majoria de la població.
• Així mateix, la renovació automàtica i obligatòria dels contractes d’arrendament sempre que el llogater hagi complert amb les seves obligacions i l’arrendador no necessiti de l’habitatge per a gaudi propi o d’un familiar. Els honoraris, seran sempre a càrrec de la part arrendadora.
• En l’àmbit de l’sensellarisme, la Llei estableix el Dret a l’Habitatge com a Dret subjectiu i garanteix la protecció immediata en forma d’allotjaments adequats per a tota persona que caigui o es trobi en situació de sensellarisme.
• Pel que fa a parc d’habitatge públic, amb l’objectiu de protegir-lo i ampliar-lo es prohibeix la seva venda i es fixa un objectiu de solidaritat urbana del 20% abans de l’any 2050 per mobilitzar habitatge mitjançant diferents eines com són la cessió obligatòria, el tempteig i retracte de grans tenidors com la SAREB i entitats financeres rescatades amb diners públics el 2009.
• Així mateix es garanteix l’accés a subministraments bàsics, creant una tarifa social i prohibint els talls d’aigua, llum o gas a persones en situació d’exclusió residencial.
• Per finalitzar la Llei desenvolupa la participació ciutadana en polítiques d’habitatge i s’aborda el règim de control i sancionador per desenvolupar les diferents mesures explicades.

Informació enviada pel Sindicat de Llogateres a Las afueras.