La Ley del Derecho a la Vivienda que s’està preparant des del Govern de l’Estat continua sent un mal servei a la ciutadania i nou tracte de privilegi als especuladors. Per això, les organitzacions socials de la Iniciativa Ley Vivienda estem elaborant la Ley del Derecho a la Vivienda que la gent realment necessita.

Avui 16 de juny, fem públic que, abans de l’estiu, pretenem registrar al Congrés dels Diputats una autèntica Ley del Derecho a la Vivienda, amb la intenció d’agafar les regnes del nostre futur. Cal garantir, per fi, el dret a l’habitatge al nostre país i posar límit a l’especulació salvatge que ha destrossat tantes vides.

Per al Govern, garantir el Dret a l’Habitatge ha deixat de ser prioritari. Insensible a les llacunes de les mesures de protecció que han permès, fins i tot en pandèmia, continua havent-hi desnonaments. No podem esperar més: per això, aquest gir que esperem poder fer realitat amb el suport dels grups parlamentaris que han donat el seu suport a la Iniciativa des dels seus inicis.

El problema amb l’habitatge ja dura massa, des de l’esclat de l’estafa hipotecària del 2008, sense una voluntat política clara per a resoldre’l. La pandèmia està accentuant encara més l’emergència residencial, sent cada vegada major i amb una previsió aterridora dels pròxims mesos.

Només cal veure les últimes dades sobre els desnonaments durant el primer trimestre del 2021 per comprendre la magnitud de l’emergència residencial arrelada a Espanya: 10.961 famílies han estat expulsades de les seves cases entre gener i març d’enguany per no poder pagar el seu lloguer o hipoteca. Aquesta xifra creixerà exponencialment quan el 9 d’agost finalitzi la moratòria actual que està posposant molts dels desnonaments. Sense oblidar l’augment de les execucions hipotecàries en l’últim any, empenyent a les famílies a agafar-se a una moratòria, que només és efectiva quan ja han perdut la seva casa.

El resultat de dècades de polítiques que neguen el Dret a l’habitatge, en lloc de garantir-lo, es tradueix també en una joventut sense possibilitat d’emancipar-se, i una classe treballadora a la qual li resulta impossible accedir a una llar per poder continuar construint projectes de vida. El sensellarisme es cronifica, amb un nombre creixent de pensionistes i persones grans expulsades del mercat laboral, llançades al carrer o a habitacles en condicions indignes.

No es pot presumir de ser un Govern progressista alhora que es tanca la porta a les negociacions i a parlar amb les organitzacions civils, que ens hem tornat expertes en el tema a força de sofrir-lo. La falta d’interlocució, no podem més que interpretar-la com una falta d’intenció absoluta a elaborar la llei que la gent necessita i no la que demanen els bancs, els fons voltor, les patronals o les immobiliàries.

En aquest sentit, encara és més greu que, després de diversos mesos de retard en l’aprovació de la Ley Vivienda, i sense notícies de nous avanços, el Govern de PSOE i Podem amenaci amb impugnar la Llei 11/2020 de Regulació de preus a Catalunya, i arrabassar-li a la societat catalana un dels pocs marcs legals que protegeixen el seu dret a l’habitatge.

Perquè no podem esperar més a tenir una legislació, que com a mínim contempli els següents apartats:

1. La llei ha de garantir el dret a un habitatge digne, assequible, accessible i adequat com a dret subjectiu, garantint que aquesta protecció sigui efectiva i evitant que cap persona pateixi situació de sensellarisme.
2. Stop desnonaments de persones vulnerables sense alternativa d’habitatge digne i adequat, així com l’obligació de lloguer social estable per als grans tenidors; i en la resta de casos, reallotjament digne i adequat a càrrec dels poders públics.
3. Assegurar i ampliar el parc públic de lloguer social, com a mínim a un 20% del conjunt d’habitatges en vint anys, plantant cara a l’emergència habitacional de forma prioritària.
4. Regulació estatal de lloguers a preus adequats als salaris de la població en cada zona del territori. Modificació de la Llei d’arrendaments urbans per donar protecció i estabilitat a les llogateres i llogaters del conjunt del país.
5. Garantir els subministraments bàsics d’aigua, llum, gas i accés a les telecomunicacions per evitar la bretxa digital, com a part d’un habitatge digne.
6. Garantir una segona oportunitat efectiva per a les llars amb deutes hipotecaris i desenvolupar mesures contra el sobreendeutament i els abusos financers i immobiliaris.
7. Ampliació pressupostària per a habitatge social i polítiques socials d’habitatge fins a arribar a la mitjana europea de parc públic, destinant, com a mínim, el 2% del pressupost estatal. Assignació d’una part suficient dels fons europeus de recuperació a aquest objectiu.
8. Participació activa de la població en tota la política d’habitatge i urbanisme.

Després de 42 anys de suposada democràcia, amb els nostres drets més fonamentals cada vegada més en perill, és imprescindible que la Ley del Derecho a la Vivienda incorpori aquestes demandes, blindi les legislacions autonòmiques i doni compliment a la Constitució i als dictàmens de les Nacions Unides i dels Tribunals Europeus.

Les nostres cases, la nostra llei!