Em dic Carine i tinc 42 anys. Sóc veïna del barri de Vallcarca (Barcelona), on compartia un pis de 66 m2. Tenia un lloguer de 1150€, força inflat per la mida de la casa. Però així eren els preus quan el llogàvem, el juliol de 2019.

Quan va arribar la pandèmia i va començar l’estat d’alarma, l’abril del 2020, el meu company de pis se’n va anar i jo vagi patir una reducció d’ingressos. Ja no podia pagar la renda sencera. Em sentia desemparada.

Però afortunadament, em vaig assabentar de la vaga de lloguers en el meu barri, gràcies als cartells que omplien les places i els carrers principals. Així doncs, vaig començar a anar tant a les assemblees del Sindicat de Llogateres, com a les del comitè de vaga de Vallcarca. Animada pels consells que em donaven, vaig contactar al maig amb la propietària, demanant una rebaixa, i vaig començar a pagar el 50% de la renda.

Al principi, la propietat no volia negociar. Però després d’uns quants mesos, i gràcies a la intervenció del Sindicat de Llogateres, acceptaren reunir-se. Era el moment de l’adopció per part del Parlament de la Llei de contenció de preus dels lloguers (11/2020), on també es reconeixia el paper mediador de les organitzacions llogateres. Aquesta regulació, tot i que no repercutia de manera retroactiva en els contractes vigents, em va donar, no obstant això, arguments per negociar una rebaixa. L’índex de preus de lloguer aplicat al meu pis marcava 860€. Era la quantitat que hauria d’abonar un nou llogater.

Després d’una sèrie de reunions amb la propietària, vam arribar a un acord pel qual em condonaven el 50% del deute acumulat i em bonificaven la renda a 900€ durant la resta de contracte, fins al 2026.

La negociació no va ser fàcil, però amb el suport i la mediació del Sindicat, he pogut aconseguir quelcom que no hauria aconseguit sola. L’organització col·lectiva no només dóna força, sinó també persistència, imprescindible en la lluita. Aquesta fou dura i llarga, però ha valgut la pena!

Quan el meu propietari, al final, em digué “ets valenta”, la meva resposta fou que, senzillament, no tenia cap més opció. Era la meva llar, i no sabia on més anar. I aquest és el problema. L’habitatge no és cap opció. És una necessitat.

És molt demanar desenvolupar un projecte de vida estable per uns anys? O poder pensar en altres aspectes, a més de la llar? O poder dormir a les nits? Per això és tan urgent que, per a l’habitatge, un bé de primera necessitat, els preus tinguin una regulació, que no estiguin subjectes a l’especulació. Espero que es mantingui la llei 11/2020 i que, en lloc d’invalidar-la, s’ampliï a la resta de l’estat. Som moltes les que ho demanem. No hi ha cap més opció.