Des del Sindicat de Llogateres fem públic l’article escrit per l’assemblea de treballadores de serveis socials coincidint en la mobilització que faran avui a les 12.30h a la plaça Sant Miquel de Barcelona. 

Foto de Guillem Vives (Directa.cat)

Quan el Sindicat de llogateres de Barcelona ens va proposar fer aquest article vam acceptar immediatament, són profundes les ganes d’apropar-nos a les veïnes, de conèixer-nos, d’escoltar-nos mútuament. I d’explicar què podem fer, què no podem i sumar forces per aconseguir-ho.

Però, quan el vam començar a escriure, ens vam adonar que la realitat es traslladava a aquest full virtual: no podem parlar de la nostra feina tècnica sense parlar de la seva vessant política, ni podem parlar de l’habitatge com si no fos transversal i travessés la vida per múltiples costats.

L’emergència habitacional ha convertit aquesta ciutat en una ratera sense sortida. En 2015, dels 812.000 habitatges de la ciutat només l’1,9% era públic. D’ençà aleshores, l’habitatge públic gestionat per l’Institut Municipal d’Habitatge ha crescut només un 0,2% aproximadament. Necessitaríem doncs uns 45 anys per duplicar la disposició actual (sense comptar amb dates autonòmiques ni estatals). Es parla d’emergència, però, es planifica com si no hi hagués, la remarquem als discursos, ens omplim de xifres que a la ciutadania del carrer ens sembla molt, 235 pisos nous, oooooh… però, els comptes finals ens vomiten la veritat a sobre com un nadó empatxat de propaganda.

Reconeixem la impossibilitat de fer en 6 anys el que no s’ha dut a terme en 40 anys, tant a nivell municipal com autonòmic i estatal. Potser amb no anar a pitjor ja en faríem, però, aquest govern municipal tampoc no està sent capaç d’això. Les llistes d’espera per accedir a pisos d’emergència (quina obscenitat anomenar-los així), a albergs per a persones sense llar, a pisos d’acollida per a dones que pateixen violència masclista… s’han duplicat com a mínim. Ironies de la pandèmia, almenys els reallotjaments han millorat doncs s’han llogat els pisos turístics, ara buits, a tal efecte. Ens preguntem amb molta preocupació, i retòricament perquè aquí mai no ens contesta ningú, què passarà ara que es reprèn l’activitat turística i es comencen a complir els contractes. Almenys ha quedat demostrat que aquell mantra de “l’Ajuntament no pot llogar pisos del mercat privat” va ser una de les tantes mentides que ens van intentar colar.

Com a treballadores de base, moltes de nosaltres assistim perplexes als discursos polítics que incideixen en la perversitat i pudor del sistema, per a veure com després tots els partits i els seus/seves gerents s’acaben desresponsabilitzant, carregant la culpa a l’individu, a la família que tot i portar aquí 5 anys no ha pogut encara aconseguir permís de residència ni de treball; a qui només troba feines en l’economia submergida; al que té un salari que no arriba ni per la quota sencera del lloguer; a la mare monoparental que no pot conciliar feina i criança i es veu abocada a viure en precari any enrere any, com si hi hagués alguna cosa que no estan sabent o volent fer (“apreteu aquesta família que ja porta molt a la pensió”, ens han ordenat més d’una vegada els nostres caps). Cap govern ha dit mai no podem, no sabem, pensàvem que així ho aconseguiríem, però, ens hem equivocat. I sobre tot, sobre tot, que ningú parli amb la base, no sigui que ens adonem que la tasca política ha d’anar de la mà de coneixement tècnic.

D’altra banda, la inoperància d’altres sistemes s’acaba abocant a sobre dels serveis socials: si no hi ha odontologia en el sistema públic de salut, ve a l’assistenta; no has cobrat l’ERTE, ve a l’assistenta; si les polítiques d’immigració són una gimcana aberrant, ve a l’assistenta; si la renda mínima és un laberint, ve a l’assistenta. I si no hi ha habitatge públic, ni regulació de lloguers ni ajuts àgils i amb criteris adaptats a cada moment, ve a l’assistenta. Ens hem convertit en el pegat més que insuficient dels problemes estructurals que arrosseguem fa dècades. La nostra tasca no és acompanyar al sistema en les seves perversitats i carències, sinó acompanyar a les persones i les comunitats en els seus processos vitals, de canvi, d’autonomia, de pèrdua… Fem treball social als serveis socials? Sabem que ho intentem, però, ho aconseguim?

Tenim un conveni amb Justícia que no té cap altre municipi, i que exigeix que els serveis socials donin auxili en els llançaments a les comissions judicials, no pas a les famílies. Això provoca confusions en la ciutadania, que no acaba d’entendre què fem allà, perquè ni nosaltres mateixes ho sabem. Tenim clar que el jutge ens pot dir missa en llatí, no ens posarem del costat de la comissió judicial, però, allà hi som, i moltes persones creuen que si no hi fóssim els llançaments se suspendrien. Evidentment, en la resta de municipis, i a Barcelona, es produeixen llançaments amb presència o no dels serveis socials, estiguem o no convocades. Si l’Ajuntament no trenca ni renegocia aquest conveni és perquè ens utilitza com a eina propagandística.

Tenim uns informes de vulnerabilitat per aconseguir pròrrogues dels llançaments que molts jutges ni es llegeixen, arribem al llançament i hem d’explicar a la comissió, davant de molta més gent de vegades, qüestions molt sensibles de la família que ja havíem remés en l’informe. De vegades aconseguim ajornar-lo, però, la família ja ha hagut de passar per un tràngol injustificable.

I tot això quan sabem qui ha de fer l’informe i a qui li’l podem donar. Malauradament, a més d’una de vosaltres li serà familiar el mareig que fem entre serveis socials i oficines d’habitatge, perquè ho cert és que a cada centre es té una ordre diferent, disfuncionalitat que acaba patint la ciutadania en un moment de bloqueig i angoixa profunds. Fa més d’un any que reclamem un aclariment al respecte que mai arriba.

Tenim uns reallotjaments sobre els quals les treballadores de base no podem decidir res per tal de salvaguardar el màxim possible la dignitat i benestar de les famílies, menors d’edat inclosos, i sovint no podem ni garantir la salubritat d’aquests. No es poden decidir zones geogràfiques, distàncies, capacitat… Hem perdut el compte dels anys que fa que reclamem un estudi i protocol específics sobre menors d’edat que pateixen processos de desnonament. Seguim esperant.

Tenim uns equipaments per a persones sense llar cada cop més col·lapsats i cada cop amb més complicacions per accedir-hi, però ningú en parla i ni ens avisen degudament a les treballadores de base sobre dates de tancament, d’espera… El propi Pla municipal pel dret a l’Habitatge reconeix l’eficàcia dels programes “Primer la llar”, de l’original Housing first europeu, però, no es planifica en funció d’aquest (només unes 50 places municipals en 6 anys) sinó de macro equipaments despersonalitzats on el treball social és gairebé una quimera.

Tenim uns dos mesos de llista d’espera per pisos d’acollida a dones que pateixen violència masclista i els seus fills/es, taponament que es va estenent a totes les etapes de recuperació.

Fa anys que venim denunciant internament aquestes situacions i d’altres, i de l’únic que tenim constatació és de l’empitjorament greu de la situació, de què ningú ens escolta i de què no hi ha cap pla.

Fem treball social als serveis socials? Ho intentem, torni vostè demà.

Assemblea de treballadores i treballadors de l’IMSS

Amb el suport de CCOO, UGT, CGT i Intersindical-CSC