Rescat de nàufrags realitzat pel vaixell Ocean Viking al Mediterrani Central.
Paris s'ha compromés a acollir a 40 nàufrags del vaixell Open Arms i ha enviat a l'illa de Lampedusa una delegació de l'Ofpra (Oficina de Protecció dels Refugiats i Apàtrides), que examinarà les situacions individuals, segons el portaveu del govern francés Sibeth Ndiaye. (Diari Le Monde).
"El continent africà està sotmés a la mirada vigilant dels seus antics i nous colonitzadors. Res es mou, ni res canvia, sinò és sota el consentiment dels seus administradors vitalicis, atés que qualsevol canvi que posi en perill els interessos econòmics (garantitzats primer per la desfasada cooperació bilateral i, segon, per l'activitat de les empreses multinacionals en els Estats africans) i estatègics dels països industrialitzats no es podrà realitzar sense el seu consentiment, inclús si és en benefici aparentment de les poblacions africanes hipòcritament denominades francòfones."
Segons l'autor del llibre "La Francofonia: El nuevo rostro del colonialismo en Àfrica, Justo Bolekia Boleka, "No existeix cap població africana francòfona des del punt de vista ètnic o cultural. Si parlem de Francofonia Africana, ho fem per raons estrictament polítiques, econòmiques i comercials, a més de les militars".
Etnies i cultures distintes comparteixen, sense voler, una mateixa llengüa estrangera elevada a la categoria d'oficial i la diabòlica funció del qual és la d'unir a tots els africans i lluitar contra el mite de la torre de Babel, que impedeix la comunicació entre els mateixos africans. "Res més fals, perquè qualsevol llengüa s'adapta fàcilment a les necessitats comunicatives de l'individu i no és un factor de desintegració."
(Del llibre "La Francofonia: El nuevo rostro del colonialismo en África", escrit per Justo Bolekia Boleka.
L'any 1884, les potències europees es van reunir a Berlín al voltant de l'últim gran pastís territorial que quedava per repartir: Àfrica.
L'any 1800, Àfrica era pels europeos un mapa mut. Un segle després, no quedava palm per catalogar. Gràcies a les ultimes exploracions, coneixien millor el terreny i en un ambient educat i diplomàtic, van traçar fronteres amb esquadra i cartabó que fixava qui tindria dret a quedar-se amb què. Les decisions que es van prendre a milers de kilòmetres van transformar el continent africà de forma irreversible, amb unes conseqüències que es continuen sentint avui.
Per fer-se amb un territori més gran que Europa diverses vegades, els colonitzadors van desenvolupar una teoria que veia en l'africà a un irresponsable, al que no es podia aplicar el mateix dret que al civilitzat i, per tant, incapaç de posseir la titularitat de la seva terra. Els europeus es van repartir les millors terres, van imposar treballs forçats, van combatre les creences religioses i van abolir els usos socials dels africans.
"No es pot justificar la invasió d'un poble per un altre. Dir, com s'ha vingut dient, que la colonització va tenir els seus avantatges per als africans és reconèixer les atrocitats que s'han vingut cometent contra els pobles del continent negre." Justo Bolekia Boleká.
En paraules de Justo Bolekia Boleká, "La presència europea a Àfrica va suposar l'aniquilació del pensament integral de l'africà en tots els seus àmbits: religiós, cultural, social, polític, gastronòmic, etc. Tant l'esclavitud com la colonització, o les independències programades amb les seves dictadures, han suposat el debilitament psíquic de l'africà. Per molt que uns quants ideòlogs occidentals ens presentin la interculturalitat i la globalització com actituts beneficioses per als pobles africans, el cert és que no pot existir aquest diàleg de cultures entre excolonitzadors i excolonitzats des del moment en que la vida i el destí dels segons segueix sent determinat des dels països i governs occidentals, o pitjor encara, des dels despatxos dels desangelats especuladors financers de les grans empreses multinacionals."
Els EEUU d'Amèrica es van construïr sobre les bases del treball no remunerat de les persones africanes i afroamericanes esclavitzades. S'estima que entre 2 i 4 millones van morir en els 36.000 vaixells que van creuar l'Atlàntic al llarg dels 350 anys en la migració forçada més gran de la història, segons el Projecte 1619, del diari New York Times.
Dels supervivents, 388.000 restarien en el que avui és EEUU i arribarien a conformar una població de prop de 4 milions d'esclaus. Harriet Hill, de Georgia, tenia 84 anys en 1930, quan va narrar en una entrevista: "Que jo sapiga em van vendre dos vegades en la meva vida. Em van vendre dels brasos de la meva mama estimada quan tenia 3 anys...Era massa petita per recordar el preu". La segona vegada- "tenia nou o deu anys", la van vendre per USD 1400.
"La trata de negres va ser el punt de partida d'una desaccelaració, d'un atasc, d'una detenció de la història africana...Si s'ingora el que va passar a Àfrica amb la trata de negres, no s'enten res d'Àfrica. La afirmació de que en el continent africà no existia la fam abans de l'arribada dels europeus és una idea recurrent entre els experts de dintre i de fora d'Àfrica, i dona una idea del dany causat. Aquesta és una imatge que molt sovint s'associa als nostres països més que a qualsevol altra zona del món," segons paraules recollides del llibre "Préstamo o indemnización para África".
"Després de tres segles d'esclavitud, de colonització i de pillatge, arriben a Àfrica les polítiques del model neoliberal que impliquen una liberalització de l'economia que només beneficia als prestamistes: FMI i Banc Mundial, entre d'altres."
El llibre "Préstamo o indemnización para África", parla del deute ecològic pel saqueig i usdefruit dels seus bens naturals com el petroli, minerals, boscos, biodiversitat, coneixements, bens marins i pel ús il·legítim de l'atmosfera i els oceans.
Àfrica continua endeutada i continua creixent. Àfrica és el continent més pobre, i més desprovist en termes de desenvolupament humà, però que continua transferint unes sumes considerables als seus rics creditors, cobrant de pas els dirigents la seva comissió. D'aquesta manera s'enfonça el poble més en la misèria, no generant el desenvolupament necessari per a resoldre els problemes.
Àfrica dedica el 70% del seu PIB a pagar el deute enorme que manté amb el FMI i altres prestamistes. "És l'esclavitud del tercer mil·leni, i respon a una clara ideologia, amb velles arrels en el pensament occidental, que avui pretén imposar-nos el capital globalitzat", segons el Profesor Pieràngelo Catalano, que recull l'autor d'aquest llibre.
Com explicar que els països Occidentals (del Nord) continuen concedint prèstacs i el deute dels països pobres no para de créixer? Per l'autor del llibre "Préstamo o indemnización para África", és més fàcil d'entendre quan s'observa que els crèdits que es concedeixen -els famosos crèdits d'ajuda al desenvolupament- porten adjunts una sèrie d'avantatges per a les empreses del país que presta els diners. Quan més diners presta un país, més fàcil aconsegueix implantar empreses, sense que ningú li posi trabes ambientals o socials a les actuacions d'aquestes empreses, augmentant així el deute ecològic. Al mateix temps, quan més diners deu un país als prestamistes internacionals, menys diners pot dedicar al seu propi desenvolupament. D'aquesta manera el cercle viciós del deute està tancat.
Per tant, l'autor del llibre, que ha recollit les reflexions publicades en la guia d'Icària, en els butlletins d'ATTAC, de CADTM, i en articles especialitzats, creu que el deute enorme que ha contret Àfrica no és legítim, sinò que és un deute odiós. Aquest tipus de deute, odiós o il·legítim, és aquell deute extern contret contra els interessos de la població d'un país i amb el complet coneixement del creditor. Moltes organitzacions aboguen per la condonació del deute com a únic recurs per treure's de sobre la llosa que impedeix que Àfrica pugui elevar el vol.
Una indemnització per Àfrica que inclogui el total del deute que aquest continent manté amb els organismes internacionals creditors.
En el llibre "Préstamo o indemnización para África", l'autor defensa la condonació del deute extern que ofega econòmicament als països africans. Es defensa que el deute s'inclogui en una indemnització per Àfrica després de tres segles d'esclavitud, colonialisme i explotació de les seves riqueses i el seu capital humà.
L'autor d'aquest llibre demostra que no existeix una altra sortida per a Àfrica que obtenir una indemnització com a punt de partida en forma d'un Gran Plà General de Desenvolupament que permeti al continent sortir de la situació de pobresa i subdesenvolupament que han creat les succesives colonitzacions. Àfrica requereix d'un nou Plà Marshall per recuperar-se.
República de Costa d'Ivori.
Costa d'Ivori es va independitzar de França el 7 d’agost de 1960. Des de llavors i fins el 7 de desembre de 1993 el seu president va ser Houphouët-Boigny. El va succeir Henri Konan Bédié, president del parlament. Un cop d’estat fa que un ex-comandant, Robert Guéï, pugi al poder. Convocades eleccions a l’any 2000, aquestes són guanyades per Laurent Gbagbo. Dos anys després, el 19 de setembre de 2002, va sorgir una rebel·lió en el nord i l’oest i el país va quedar dividit en tres parts.
Fotografia utilitzada per ACNUR per celebrar el dia mundial del refugiat, el 20/6/2019.
En l’informe publicat per Amnistia Internacional corresponent als anys 2017/2018, sobre la situació dels drets humans al món, es parla de que la Operació de l'ONU en aquest país (ONUCI) va finalitzar en juny de l’any 2017, 13 anys després de haver sigut establerta pel Consell de Seguretat de la ONU. Aquesta organització va considerar que Costa de Marfil havia donat passos importants vers la reconciliació nacional i la estabilitat, però que encara aquesta era molt fràgil, atès els disturbis de gener.
Segons Amnistia Internacional, en aquest país continuaven detinguts en espera de judici unes 200 persones lleials a l'ex-president Laurent Ghagbo, en relació amb la violència postelectoral de 2010 i 2011. No es van investigar els homicidis perpretats en el context de motins i enfrontaments entre soldats desmobilitzats i les forçes de seguretat. Es va restringir el dret a la llibertat d'expresió, d'associació i de reunió pacífica i es van prohibir algunes protestes. Es va absoldre a Simone Gbagbo, esposa de l'expresident Gbagbo, de crims de lesa humanitat i crims de guerra. La Cort Penal Internacional jutjava a Laurent Gbagbo i Charles Blé Goudé.
Nens de la guerra a la Republica Democràtica del Congo (RDC). Fotografia d'Amnistia Internacional.
En Costa d'Ivori, com a conseqüència de la violència postelectoral i les violacions i els abusos contra els drets humans, centenars de milers de persones van fugir a altres zones del país o a països veins, principalment a Liberia. En el moment més crític de la crisi hi havia més d'un milió de persones refugiades i internament desplaçades.
Molts refugiats eren nens i dones. Moltes famílies van fugir per por a la violència. Es va arribar a contabilitzar 5.000 el número estimat de refugiats marfilenys a Ghana. El total de desplaçats va arribar a 1 milió de persones.
Durant l'any 2011, els marfilenys van ser la nacionalitat amb major nombre de sol·licituts d'asil al regne d'Espanya, amb 550 sol·licituts.
Fotografia d'ACNUR per recordar que cada dia moren sis persones al Mediterrani Central.
Costa d'Ivori manté vincles especialment forts amb França en els més diversos àmbits (seguretat, inversions, cooperació al desenvolupament, cooperació cultural, etc..), en total 140 filials franceses es troben ubicades en aquest país i aproximadament unes 500 PYMES franceses de dret local. També amb els EEUU manté bones relacions comercials i diplomàtiques.
Tripulants de l'Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres i SOS Mediterranée, ajudant als nàufrags a pujar al vaixell.
Aquest país té 78 llengües inventariades, dues de les quals són extintes, segons Viquipèdia. Destaquen, entre d'altres, la llengüa Anyin que la parlen 610.000 persones a Abidjan, als departaments d'Aboisso, d'Abengourou, d'Agnibilekrou, de Boudoukou, Tanda, M'bachiakro, Bangonanou, i Dououkro. També es parla a Ghana.
La llengüa Baoulé la parlen 2.130.000 persones a Costa d'Ivori. La llengüa Dan la parlen 800.000 persones a Costa d'Ivori. També es parla a Guinea i Libèria.
"No obstant això, en Costa d'Ivori l'idioma francès és l'única llengüa de l'ensenyament en tots els nivells. El francès és llengüa oficial, el francès es difon des de l'escola i segueix sent la llengüa elite intelectual, econòmica i social, així com un model estàndar, central i universal que ignora les pràctiques endògenes...El domini de França continua contemplant la destrucció de les nacionalitats ètniques d'Àfrica...La llengüa oficial i estrangera comporta cultura, costums, poder, formes diverses d'entendre la vida, etc Mentre no es tinguin en compte les identitats llingüistiques, culturals, socials, politiques, etc. africanes, els pobles africans continuaran corrent un greu perill", segons l'autor del llibre:" La Francofonía: El nuevo rostro del colonialismo en África", de Justo Bolekia Boleká.
D'altra banda, molts analistes creuen que el CFA (Franc de les colonies franceses d'Àfrica), la moneda que va crear França al 1945, gràcies al General de Gaulle, si bé més endavant es va canviar el nom pel de "franc de la comunitat francesa" i avui significa franc de la comunitat francesa d'Àfrica, és en part culpable de que tretze dels quinze països, ex-colonies franceses algunes d'elles, siguin considerats com els més pobres i altament endueutats d'Àfrica. Aquesta moneda és la que fan servir 14 països africans, tots ells antigues colònies franceses, si exceptuem a Guinea Equatorial i Guinea-Bissau, que van ser colònies espanyoles i portugueses respectivament. Aquesta moneda es divideix en dues zones: la d'Àfrica Occidental, integrada per Benín, Burkina Faso, Costa de Marfil, Guinea Bissau, Malí, Níger, Senegal i Togo, i la zona d'Àfrica Central, Camerún, Txad, Gaboón, Guinea Equatorial, República Centreafricana i República del Gongo. També es troba dintre de la zona franc CFA Les Illes Comoras en l'oceà índic (franco comorano). Del llibre "Préstamo o indemnización para África".
La República de Costa d'Ivori té industria extractiva d'or, petroli i gas i per damunt es troba la producció de l'or dolç, el cacao.
El benefici real del cacao, l'or dolç, va directament a parar a les butxaques de les multinacionals estrangeres: les deu supervendes del sector xocolater acumulen guanys al voltant dels 785.000 milions d'euros.
Les deu multinacionals són per ordre de volum de vendes:
Mars (EEUU); Mondelez (EEUU); Ferrero (Itàlia); Nestlé (Suïssa); Meiji Co (Japó); Hershey (EEUU); Lindt i Sprungli (Suïssa); Arcor (Argentina); Ezaki Glico (Japó); i August Storck (Alemania).
El costat fosc de la xocolata.
Presència de nens en les plantacions de cacao i denúncies de treball infantil, que inclou esclavitud i tràfic de nens per tota la regió, des de Burkina, Mali i Togo, fins a Ghana i Costa d'Ivori, són les conclusions a les que va arribar el periodista Miki Mistrati i que han estat corroborades per la Interpol.
El documental The dark side of chocolate (El costat fosc de la xocolata), dirigit pel periodista Miki Mistrati i produït per Helle Faber a l'any 2010, mostra l'explotació infantil i el tràfic de nens africans que és el que fa possible la producció dels xocolates més coneguts i consumits a nivell mundial.
El projecte audiovisual es va enfocar en la manera en que els nens són utilitzats i maltractats per a conseguir el producte final: la xocolata. En un principi, Mistrati es va adreçar fins Alemanya i després a Mali, per a coneixer de boca dels proveidors del dolç, d'on prové el seu producte. Segons la informació recopilada de diverses xocolateres, Mistrati va descobrir que tots o al menys la majoria d'aquests xocolates provenen d'Àfrica. Lloc on els nens són portats de manera clandestina per a ser venuts per a treballar en les plantacions de cacao.
Més tard, van ser visitades les plantacions de cacao de Costa d'Ivori, on un petit va comentar que "les pallises que em donaven eren horribles, mai les podré oblidar (...) Aquells que gaudeixen de la xocolata, mengen quelcom pel que jo vaig treballar i no vaig obtenir cap tipus de benefici, només dolor i sacrifici".
"Hershey, un dels gegants de la industria xocolatera, va anunciar la creació de tretze escoles en el país, què són 13 escoles davant de 200.000 nens treballant, segons UNICEF i 30.000 nens traficats? es pregunta Miki Mistrati".
Humanium, una organització dedicada a millorar la vida de nens, afirma que s'han trobat a 12.000 nens treballant en les plantacions de cacao i se suspita que molts han sigut introduits en el país. Dintre de la República de Costa d'Ivori la principal forma de la trata de menors d'edat involucra a nens i nenes que provenen de les zones rurals pobres, els quals terminen en les zones urbanes riques.
De manera similar, als nens i nenes que porten a Costa de Marfil provinents dels països veïns com Burkina Faso, Togo i Mali sel's destina al cultiu del cacao. Es tracta de nens i nenes que són privats dels drets més bàsics i sel's sotmés a diverses formes d'explotació i abusos.
La producció petrolera a la República de Costa d'Ivori genera un millar de llocs de feina, però això serveix de poc per reduir una desocupació del 40% de la població activa.
Durant l'any 2018 es van produir 132.000 barrils diaris. No obstant, del total de totes les exportacions, d'or, petroli, pedres precioses, etc., el 50 per cent d'aquests diners es fan servir per pagar el deute de 20.000 milions de dolars, segons el Banc Africà de Desenvolupament (ADB). Existeix una empresa pública de gestió dels recursos petroliers de Costa d'Ivori, PETROCI. Creada al 1975, està present en els projectes d'explotació i exploració dels pous en aigües marfilenyes mitjantçant participacions industrials amb les empreses estrangeres que operen en el país (Foxtrop Internacional, Vanco, CNR, Tullow Oil, Edison International, Lukoil, Anadarko, Yam's Petroleum, etc..).
El 19 de desembre de l'any 2017 l'afiliat a la IndustriAll Global Union en Costa d'Ivori (organització de treballadors) SYNTEPCI, continuava lluitant contra les violacions dels drets dels treballadors en Klenzi Distribution SA, Libya Oil i PETROCI, la empresa pública petroliera de Costa d'Ivori, donant un pre-avís de vaga.
Klenzi Distribution SA, va acomiadar a vuit treballadors per negar-se a renunciar a la seva afiliació sindical, en clara violació de la seva llibertat d'associació, així com de les llei laborals del país. PETROCI, també està infringint la llei, per contractar treballadors temporers per més de sis mesos. Uns 200 treballadors han tingut contractes temporals durant cinc i inclús 15 anys, sense rebre prestacions.
"Les empreses petrolieres de Costa d'Ivori han de comprometre's amb el diàleg social, l'imperi de la llei, la protecció dels drets i la llibertat d'associació dels treballadors, i el Govern ha d'assegurar que això sigui així", va dir el secretari general de la IndustriAllGlobal Union, Valer Sanches, quan es va reunir amb el ministre d'Energia, Petroli i Mines i el ministre d'Ocupació i Protecció Social del país, per a exigir un millor tracte pels treballadors en el sector del petroli i el gas.
"Les inversions en Costa d'Ivori són benvingudes, però no a expenses dels treballadors. Els salaris baixos, i les dolentes condicions de treball no són acceptables i els inversors han de pagar salaris decents i respectar les normes de salut i seguretat i la protecció social, segons el ministre d'Ocupació i Protecció Social, Jean Claude Kouassi.
El 29-30 de novembre de l'any 2017 es va celebrar en Abidjan la V Cimera de Caps d'Estat i de Govern UE-UA. En aquesta Cimera es va adoptar una declaració conjunta en la que destaquen les prioritats comuns de l'associació UE-Àfrica en quatre àmbits estratègics: oportunitats econòmiques per als joves; pau i seguretat, mobilitat i migració; cooperació en màteria de governabilitat.
Sudan i Sudan del Sud.
Sudan i Sudan del Sud comparteixen un deute de 38.000 milions de dòlars. Aquests països tenen un deute de 5.300 milions de dòlars amb el FMI i el Banc Mundial. També, estàn endeutats amb el Club de Paris, un foro informal de creditors oficials i països com EEUU, UK, Alemanya, França, Itàlia i Canadà, per 24.000 milions de dòlars. A més tenen un deute de 6.000 milions amb bancs comercials.
Les llengües africanes que parlen els habitants d'aquest país són, entre d'altres, el dinka, parlat per 3.000.000 de persones; el nuer, que el parlen 1.400.000 sudanesos i el Pojulu, que el parlen 1.200.000 habitants. No obstant, l'idioma oficial de treball és l'anglés, així com la llengüa d'enseyament en tots els nivells de l'educació.
Refugiats de Sudan del Sud. Fotografia facilitada per ACNUR.
La situació a Sudan del Sud és desesperant, tal i com la defineix ACNUR. Des de 2013 brutals conflictes s'han cobrat milers de vides i ha expulsat a quatre milions de persones de les seves llars. Mentre molts romànen despla´çats dintre del país, més de dos milions han fugit a països veíns, com Uganda, Kenia República Democràtica del Congo, Sudan, en un intent desesperat per aconseguir la seguretat.
Informe anual 2017/2018 d'Amnistia Internacional sobre els drets humans a la República del Sudan.
ACNUR va trobar aquesta nena caminant sola pels carrers d'una ciutat del Sudan.
Amnistia Internacional en el seu informe anual 2017/2018, sobre la situació al món dels drets humans parlava de la República del Sudan, de la reanudació dels conflictes armats entre les Forces Armades de Sudan i grups armats d’oposició, a la població de Darfur Septentrional, el 28 de maig entre, per un cantó, el Moviment d’Alliberació de Sudan liderat per Minni Minawi i el Moviment d’Alliberació de Sudan-Consell de Transició i d’altra banda, les Forces Armades de Sudan i les Forces de Recolzament Ràpid.
El territori que actualment conforma Sudan del Sud va formar part del Sudan Anglo-Egipci i després de la República de Sudan des de la seva independència a l'any 1956. El Sudan Anglo-Egipci va ser un condomini del Regne Unit i Egipte en la regió oriental de Sudan del nord d'Àfrica entre 1899 i 1956, però en la pràctica l'estructura del condomini va assegurar el ple control britànic sobre el Sudan.
Malgrat la pobresa del país, Sudan del Sud té importants recursos minerals i petroli. Els ingressos del petroli constitueixen més del 98% del pressupost del govern. Les grans empreses multinacionals que es troben en condicions d'extreure els recursos naturals en aquest país a gran escala, representen una amenaça per la vida silvestre notable en la nació i els seus habitats.
República del Txad.
El 38,4% de la població Txadiana viu sota el límit de la pobresa, és a dir, 2 dòlars al dia i un 37% està malnutrida.
La República del Txad té una superfície d'1.284.000 Km2. Limita al Nord amb Líbia, al Sud amb la República Centreafricana i Camerun, a l'Est amb Sudan i a l'Oest amb Níger, Nigèria i Camerun.
La ciudat més gran del país és la capital, Jamena, amb aproximadament 1.3 milions d'habitants, seguida molt lluny per les ciutats de Moundou (142.400 habitants), Sarh (108.100 habitants) y Abéché (78.200 habitants). En aquest país es parlen més de 120 llengües, pero destaquen el francés i l'àrab, que són les llengües oficials de la República del Txad, i el sara.
Fotografia cedida per ACNUR, que correspon a la campanya per concienciar a les persones sobre la fam a Àfrica.
Aproximadament el 53% de la població és musulmana, sent predominant en el nord; el 35% és cristià, y més del 7% animista. El Franco CFA és la moneda oficial dels països membres de la CEMAC (Comunitat Econòmica i Monetària de l'Àfrica Central) . Emés pel BEAC (Banque des Etats de l’Afrique Centrale), el Franco CFA té una paritat fixa amb l'euro, amb una taxa de canvi d'1 Euro d'1€ = 655,957 CFA.
Situat a l'Àfrica central, sense sortida al mar, està dividit en tres grans regions geogràfique: un Nord desèrtic-saharià, un Centre semidesèrtic-saheliano i molt àrid i un Sud de paisatge subtropical, amb una sabana molt fèrtil.
La República del Txad té una població de 14,6 milions d'habitants, dels quals el 24,2% viu en els principals nuclis urbans. Segons l'index de percepció de la corrupció, aquest país es troba situat en el número 165, entre 176, dels països més corruptes del món.
L'economía del país depèn de la producció de petróli, que va començar a l'any 2003 i que s'estima que s'esgotarà al 2030. El petroli va permetre un periode de fot creixement fins al 2014 (13,7% en mijana anual). Durant l'any 2013, abans de la caiguda del preu del barril, el sector petrolífer representava el 27% del PIB, el 63,4% dels ingressos públics (sense incloure donacions) y més del 90% del valor de les exportacions.
Amb dades de l'any 2018, la agricultura representa aproximadament el 30% del PIB, l'industria (inclos el sector del petroli) el 25%, fonamentalment producció de cervesa y begudes gasoses i processament de cotó. Els serveis representen el 45% restant. L'economía informal es de las més grans de tot l'Àfrica, al voltant del 40%.
Aproximadament dos milions de Txadians pateixen fam severa degut a la crisi d'aliments, especialment greu a la regió del Sahel.
Segons el Banc Africà de Desenvolupament, el 38,4% dels txadians viu sota el límit de la pobresa (2 dólars per día), y un 37% de malnutrició.
El país es troba rebent en aquests moments assistència en base a la iniciativa de Països Pobres Molt Endeutats (PPME), un cop haver arribat al punt de culminació el 28 d'abril del 2015. La iniciativa per als PPME va ser creada a l'any 1996 pel FMI i el Banc Mundial, amb la finalitat de preservar que cap país pobre tingui una càrrega del deute que no pugui administrar. Els països pobres han de satisfer certs criteris, comprometent-se a reduir la pobresa mitjançant canvis en les seves polítiques i demostrar els seus bons antecedents al llarg del temps.
La caíguda dels preus del petroli, del comerci intrarregional i l'increment de les despeses militars per la guerra contra Boko Haram en la subregió ha forçat una rectificació dels seus pressupostos amb una retallada de les despeses socials (un 20%) i dels projectes d'inversió pública. Això ha generat un increment de la tensió social, amb nombroses vagues i manifestacions.
"Migració dels joves per manca d'ocupació?"
Una nova mirada sobre l'amplitud i les raons de la migració de la juventud africana.
L'informe de l'any 2019 del Forum Ibrahim, organitzat per la Fundació del reconegut filàntrop anglo-sudanés Mo Ibrahim, celebrada al més d'abril, a la capital d'Etiopia, Abidjan, denuncia que la mirada sobre les migracions africanes pateix de nombrosos prejudicis. Una sola xifra il·lustra la distorsió de la realitat d'aquest fenòmen i la representació que es fa en les mitjans de comunicació occidentals: durant l'any 2018, els africans no van representar més que el 14% de la població migrant en el món. Lluny del 41% dels asiàtics o inclus del 23,7% dels europeus.
Durant tres dies, dirigents polítics i caps d'empreses de primer ordre, africans o bé qu'operen en el continent, representats de la societat civil, institucions multilaterals i regionals, així com els principals socis internacionals d'Àfrica es reuneixen amb la fí d'identificar els desafiaments polítics clau del continent i les prioritats a posar en marxa.
Un dia sencer es consagra al Forum Ibrahim. Aquest any 2019 s'ha dedicat a les migracions africanes, en el continent i a l'exterior del mateix.
Les conclusions de l'informe mostren que al voltant del 90% dels refugiats africans romanen dintre del continent. D'altra banda, la inseguretat no és el factor més important que impulsa als migrants africans. Els refugiats representen només el 20% dels fluxos migratoris africans, és a dir, 7,4 milions de persones durant l'any 2017. Itàlia, Alemanya i França acullen junts menys del 4% dels refugiats africans.
La migració econòmica, més important que la dels refugiats, és a dir, el 75% dels migrants que invoquen aquest motiu es queden en el contienent africà. Els principals països d'acollida en el continent africà són: Àfrica del Sud, la República de Costa d'Ivori i Uganda. Els joves són el sector de la població que migra a la recerca de millores econòmiques, d'una vida millor. Aquests joves, segons l'Informe, tenen estudis tots ells de secundària i de tercer grau molts d'ells. Tenen una edat mitjana per sota del 35 anys. La meitat dels migrants africans son dones (46,1%), contràriament a la percepció comú de que la majoria són homes, segons l'Informe Ibrahim del 2019.
El principal problema: l'atur entre els joves africans.
Al voltant de 16 milions de joves es troben enfrontats a l'atur, que colpeja amb més força en les ciutats que en els camps. Segons l'enquesta realitzada per la Fundació Mo Ibrahim, el 40% dels joves africans jutgen la seva situació dolenta o molt dolenta.
Descarregar PDF: 2019 IBRAHIM FORUM REPORT
Informació de M.Martos. Fotografies cedides per les organitzacions Metges Sense Fronteres, ACNUR, Amnistia Internacional, i Proactiva Open Arms.