Yolanda González: mort o assassinat?
Les paraules serveixen per a aclarir o per a confondre. Per a treure a la llum o per a amagar. Per a descobrir els racons més apartats de la història o per a deixar-los com sempre van estar: a les fosques del tot o, com passa moltes vegades, mitjà a les fosques. Preguntes sobre el que podem fer amb les paraules m'han sorgit de nou després d'escoltar un pòdcast sobre Yolanda González.
________________________________________________________________________
om que visc al marge de tot el que és modern, tinc poca relació –cap– amb el que es mou pels meus voltants: Instagram, X, TikTok, Facebook, ChatGPT, DeepSeek, La Razón, El Mundo, ABC… Qüestió de portar una vida més o menys sostenible. No sé quantes vegades he preguntat el que és un algoritme i tantes vegades com me l'han aclarit no he aconseguit quedar-me amb la cobla. El cas és que aquest pòdcast –vaig saber molt tard que un pòdcast és com un programa de ràdio, més o menys– em va arribar des de diversos llocs en forma de missatges al mòbil. Tots aquests missatges eren perquè no deixés d'escoltar-ho. I ho vaig escoltar. Ho he escoltat diverses vegades. Dos periodistes de la cadena SER s'encarreguen de la realització: Víctor Olazábal escriu el guió i Aimar Bretos posa la veu. Em va agradar molt.
Les dues parts en què es divideix el pòdcast cobreixen el temps en què la vida de Yolanda González va ser la d'una estudiant que des de molt jove va tenir clar quin era el seu lloc en el món. Va formar part dels col·lectius que lluitaven perquè aquest món no fos una merda. Va militar en el PST (Partit Socialista dels Treballadors). Va arribar amb la seva família a Madrid en 1979 des d'Euskadi, on havia nascut a Bilbao en 1961. Estudiava electrònica en un institut. L'1 de febrer de 1980, un grup de pistolers d'extrema dreta la van segrestar a la seva casa, li van pegar tres tirs en un descampat i el seu cadàver va ser descobert l'endemà per uns treballadors camí de la feina. Tenia 19 anys. Els continua tenint en aquesta imatge seva que tantes vegades hem vist reproduïda quan recordem la violència repressora i els crims del franquisme i de la transició. El pòdcast sobre la seva vida m'ha retornat a aquells anys, als somnis que ens servien per a vèncer a la por, al temps de les cireres que era el temps de les il·lusions i les cançons revolucionàries. Al temps de Yolanda González i dels seus assassins.
Aquella nit del segrest la van torturar en el cotxe i, ja fora, Emilio Hellín Moro li va pegar dos tirs al cap i després la va rematar Ignacio Abad Velázquez amb un altre tret. Els dos eren militants del partit ultradretà Força Nova. Altres noms van col·laborar, a diferents nivells, amb els assassins: José Ricardo Prieto, Félix Pérez Ajero, David Martínez Loza i el policia nacional Juan Carlos Rodas Crespo, que va ser qui l'endemà, en assabentar-se del succeït la nit anterior, va alertar als seus superiors. El grup sencer va ser detingut i condemnat a molts anys de presó. Quaranta-tres havia d'haver-se xuclat Emilio Hellín Moro i al seu camarada Martínez Loza li van caure vint-i-sis. Les sentències dels altres eren de sis anys, menys uns pocs mesos que van ser per al policia, segurament per la col·laboració amb els seus col·legues. En 1987 Hellín es va escapolir durant un permís carcerari (quin bé aquest permís tan rapidito, no?!) i se'n va anar a Paraguai, on va obrir diversos negocis i va treballar per a la dictadura d'Alfredo Stroessner. Un reportatge dels periodistes José Luis Morales i Antonio Catalán per a Interviú fa que Hellín fugi de Paraguai i és detingut a la frontera d'aquest país amb l'Argentina. Serà extradit a Espanya en 1990. Compleix sis anys de condemna i en 1996 surt al carrer. I es perd la seva pista. Uns anys després el periodista d'El País José María Irujo el troba i ens assabentem que portava molts anys treballant per al Ministeri de l'Interior, com a perit entès en tot el relacionat amb el ram de l'electrònica. I de nou surt de l'escena pública. Se sap que continua fent peritatges que tenen a veure amb processos judicials, com el de l'expresidenta del Parlament Laura Borràs, imputada per corrupció. L'assassí Hellín va complir en total menys de quinze anys de presó dels quaranta-tres als quals va ser condemnat. Una ganga al nostre país això de ser ultradretà.
La història de Yolanda González és la història de la transició espanyola a la democràcia. No assabenta, clar. Només una part. La de la foscor, la de la violència que no va desaparèixer amb la mort del dictador, la d'aquestes petites biografies que es van quedar gairebé en la invisibilitat perquè la història que s'escriu amb H deixa fora massa vides que sempre es van escriure amb h. Molt d'això d'aquells anys va servir per a obrir un nou temps cap al futur. Però es van quedar sense obrir massa murs de contenció que van servir perquè el franquisme no desaparegués de les nostres vides. La memòria democràtica avança lentament, molt lentament. La història la volen continuar escrivint, ara amb la V dels vencedors, els qui van heretar del feixisme el seu pensament reaccionari i llancen a tota hora i des de molts mitjans cridades a convertir la democràcia en una joguina trencada que no serveixi per a res. Mals temps per a la democràcia. Ho sabem. Però també sabem que aquests mals temps venen de molt enrere, segurament dels deures que aquesta democràcia no va fer quan tocava i des que els nous feixismes van començar a ser gairebé solemnement blanquejats dins de les mateixes democràcies. Però he començat parlant d'un pòdcast que es titula Yolanda González, vida i mort d'una demòcrata. I vaig cap al final.
Ja ho vaig dir al principi: m'ha agradat molt. Clar que no està tot el que podria estar. Però hi ha prou del que sí que no podia faltar en aquest recorregut per la memòria de Yolanda González i els temps violents de la transició. En aquest recorregut intervenen veus de companys i companyes de Yolanda, de periodistes, de la seva família, d'advocats que deixen clar el difícil que resultava tirar endavant les acusacions… Totes aquestes veus coincideixen que va ser un dels assassinats més cruels duts a terme en aquells anys contra gent d'esquerres. Totes aquestes veus nomenen repetidament una paraula: assassinat. Per això si Víctor Olazábal i Aimar Bretos, dit sigui amb el més absolut respecte i admiració al seu treball, m'ho permeten, faria dos suggeriments. Les dues tenen a veure amb el títol del pòdcast. Crec que el títol més apropiat, el que més s'acosta a la realitat del que va passar aquella nit fatídica de l'1 de febrer de 1980 i de qui va ser Yolanda González, hauria de ser un altre bé distint. Perquè les paraules diuen, amaguen o ho deixen tot a mig fer. “Mort” no és el mateix que “assassinat”. I “demòcrata” hauria d'incloure la condició de “antifeixista”. Però aquí, dic en aquest país, no es dona aquesta relació entre una paraula i una altra. Molta gent diu que és demòcrata però l'antifeixisme li provoca granellades. Jo crec que això és difícil, que ser demòcrata i no ser antifeixista és impossible. Però hi ha qui pensa que sí. Per això ho aclareixo: des del meu punt de vista, el títol del pòdcast que estic acabant de recomanar hauria de destacar el caràcter antifeixista de Yolanda González en la seva lluita per la llibertat i la democràcia. O sigui: Yolanda González, vida i assassinat d'una antifeixista. És una opinió, clar. Només una opinió. I ja callo.
Font: InfoLibre
Llibres relacionats:
