EDITORIAL DE LA REVISTA "LA LLOGATERA"

​Fins fa només set anys, la figura de l'amo del pis a Catalunya, era intocable. El seu poder contractual, indiscutit; la seva set de diners, indiscutida. Però el Sindicat de Llogateres va demostrar que se li podia plantar cara, juntes. I és llavors que al propietari el vam començar a anomenar el que és: un rendista.

Gràcies al moviment per l'habitatge, bona part de la ciutadania ha entès que a la propietat se li pot dir que no. Que aquella pujada de preu no val. Que l'assejtament immobiliari es paga. Que la fi de contracte no implica marxar d'un pis. I que els desnonmanets s'aturen.

El sentit comú ha canviat: la gent sap que es pot posar fre a la cobdícia dels rendistes. En dues ocasions en els últims quatre anys, la pressió popular ha forçat els governs de Catalunya i de l'Estat a regular els preus del lloguer: una fita que es considerava "imposible".

Aquest nou sentit comú no ha sorgit del no-res. S'ha construït mani rere mani, lluita rere lluita. Amb cada victòria, hem demostrat que guanyar és possible. Que les inquilines organitzades poden parar als especuladors. Aquesta revista "La llogatera", n'és plena plena  d'exemples. I a cada manifestació, hem posat les nostres exigències sobre la taula, hem reofçat els llaços de camaraderia i hem fet qu el dret a l'habitatge sigui el debat més viu del país.

Però, com era d'esperar, les solucions legislatives s'han revelat efímeres; i els polítics, traïdors. La primera regulació del lloguer a Catalunya, que va permetre a milers de llogateres signar contractes justos, va ser tombada al cap d'un any i mig per un Tribunal Constitucional reaccionari. I en la darrera Llei d'Habitatge, els polítics han deixat un forat gegant en no regular el lloguer de temporada.

No és sorprenent, tenint en compte que els mateixos polítics es beneficien directament de la nostra misèria. Al Congrés de Diputats, els 350 diputats acumulen entre tots ells, 615 habitatges en propietat (que hagin declarat....); i més endavant molts es beneficiaran de suculents càrrecs en institucions que representen els rendistes. Així, Joan Clos (antic alcalde de Barcelona i ministre) és ara president de l'Associació de Propietaris d'Habitatges de Lloguer (Asval); Isabel Pardo de Vera anava a passar de ser secretària general d'Habitatge a presidente d'Asval (tot i que la pressió popular la va fer desistir); i Carles Sala, que va expermientar una curiosa metamorfosi: de ser secretari d'Habitatge de la Generalitat a estar a la Junta del Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària (API).

Un any després de l'aprovació de la llei que havia de regular els lloguers i el forat deixat expressament en la legislació, la situació continua sent insostenible. El govern només és capaç de demanar "bona voluntat" als rendistes o d'oferir "bons d'ajut", que només tenen com a efecte subvencionar els propietaris i, de retgruc, fer pujar encara més els lloguers. Els rendistes són una minoria -el 6% de la població- que viu de l'extorsió permanent i que ha convertit el pagament del lloguer en un acte mafiós. Ningú no pot continuar justificant aquesta injustícia sobre la base de mite com el del "petit propietari": dos terços dels lloguers es paguen a propietaris de tres `pisos o més. A més, el 60% de les compres es paguen al comptat i, a la ciutat de Barcelona, la meitat de les compres d'habitatges dels últims quinze anys han estat d'inversors amb vuit pisos o més. És a dir, majoritàriament, qui compra un pis avui dia és per especular-hi i obtenir-ne un guany (ja sigui un fons voltor, una entitat o un particular).

Els lloguers ens ofeguen, dediquem de mitjana tres hores i quart cada dia per mantenir a l'amo. Aquest és, de mitjana, el doble de ric que els llogaters; i a nosaltres se'ens acaba la paciència. Sortim al carrer per acabar amb la impunitat rendista i el nou feudalisme del seguel XXI. Les nostres demandes són ben clares i de mínims: baixada de preus un 50%, contractes indefinits de lloguer, prohibir la compr d'habitatge per especular i recuperar els pisos buits i desviats al mercat turístic i de temporada. Únicament nosaltres tenim la clau per revertir la situació. Aquest 23-N, desbordem els carrers i seguim oranitant-nos.