LA BRUTA UTILITZACIÓ POLÍTICA
Migracions i geoestrategia del caos de l'Imperi Occidental
______________________________________________________
«Es denuncia un fort augment del nombre d'immigrants il·legals que arriben a Espanya. Així, Tenerife està repleta d'immigrants i refugiats, entre els quals, per primera vegada, la majoria són homes que van fugir de la guerra civil a Sudan».
Política 9 setembre, 2024 Andrés Piqueras
Aquest és un titular qualsevol de la premsa espanyola d'aquest estiu.
El que no diu ni dirà cap article d'aquesta mateixa premsa, com de qualsevol altra europea, és que l'Imperi Occidental porta més de 500 anys saquejant les terres i poblacions del món, a les quals va convertir en «Perifèries» del qual constituiria com a Sistema Mundial capitalista. Per descomptat, gran part d'aquesta història de massacre, sotmetiment i explotació la van protagonitzar les formacions socioestatales d'Europa occidental, les quals en el segle XX van ser rellevades en el seu protagonisme, que no en el seu accionar, pels EUA
No obstant això, les poblacions del planeta van tenir un contrapès a l'URSS que els va ajudar en els seus esforços de «descolonització parcial» o «independència formal», que no econòmica ni en molts casos política, però que va permetre també la consolidació de projectes de sobirania i de cooperació mútua (Conferència de Bandung, Grup dels 77, Tricontinental, No Alineats…).
Amb la caiguda del Bloc Soviètic o «Segon Món», tot això es va enfonsar o va sofrir un greu retrocés, al mateix temps que l'ofensiva contra les «Perifèries» o «Tercer Món» s'empitjoraria. Així, «Tractats de Lliure Comerç», «Plans d'Ajust Estructural», endeutament massiu i imposició d'agendes draconianes de destrucció dels seus serveis socials i de protecció ciutadana, increment del transvasament dels seus recursos cap a les societats imperials i, quan va ser necessari, cops d'estat, generació de «guerres civils» i invasions militars. A això s'ha sumat recentment el terrorisme directe: la infiltració de paramilitars, mercenaris i yihaddistas en la desestabilització i ruïna de societats senceres. Tot acompanyat també pel bombardeig i la destrucció de les mateixes (vegin-se l'Iraq, Síria, Iemen, Somàlia, Sudan, Líbia…), i, per descomptat «revolucions de colors» de distint pelatge, amb ciberguerra per mitjà.
I és que quan bona part de la població mundial s'ha fet «excedent», ja no requerida ni com a força de treball ni com a exèrcit de reserva, passa directament a convertir-se en «d'un sol ús». És a dir, suprimible, eliminable. Les polítiques d'extermini, per tant, no fan sinó multiplicar-se per onsevulla.
Per si tot això fos poc, el sosteniment de la civilització capitalista-occidental (urbà agro-industrial) requereix d'un enorme flux d'energia de les Perifèries als Centres del Sistema, una cosa cada vegada més difícil pel fet que s'està arribant als pics d'extracció dels combustibles, així com als de diferents compostos imprescindibles, com el fòsfor i els nitrats, amén de les terres fèrtils i de la pròpia aigua potable. Tot concomitant amb el desequilibri cada vegada menys reversible dels ecosistemes.
És a dir, que s'ha convertit a la majoria del planeta en un CAOS inviable, una barbàrie d'explotació, misèria, precarietat, repressió, massacres, genocidis i opressió del qual milers de milions d'éssers humans volen escapar: es calcula que almenys 4.000 milions de persones estan en això que es diu tan eufemísticament, «disponibilitat migratòria» (inclosa una bona part de la joventut espanyola), constituint una força de treball migrant global, un inacabable exèrcit laboral de reserva per al capital també global.
Als «primermundistas occidentals» els sembla terrible que aquestes masses vulguin venir costi el que costi, i com sigui, als seus territoris. Poc es recorden ja de com els seus avantpassats es van expandir colonizadoramente pel món, apropiant-se dels territoris dels altres o posant-los al servei del capital europeu, i de com centenars de milions d'europeus van negar el planeta fugint del capitalisme salvatge de la Primera i Segona Revolucions Industrials, fins a ben entrat el segle XX. El flux migratori mundial des del segle XIV va ser sempre de les metròpolis, després «Centres» del Sistema, a les seves «Perifèries». Només després de la Segona Guerra Mundial va començar a canviar el sentit majoritari d'aquests, invertint-se el flux, una vegada es va consolidar i va estendre el procés de proletarització mundial.
Murs, tanques, filats, fossats, es multipliquen avui pel planeta per a frenar el lliure moviment d'éssers humans, al qual l'ONU reconeix com un dret inalienable. Mai la humanitat fins avui havia sofert grandària impediment a moure's, just en el moment en què les mercaderies i sobretot el capital han gaudit de la major llibertat de moviment [en aquest enllaç vaig explicar per què: LES MIGRACIONS HUMANES EN EL CAPITALISME. MOBILITAT DE LA FORÇA DE TREBALL DE RESERVA – El blog d'Andrés Piqueras (andrespiqueras.com), i per a major detall «Significat de les migracions internacionals de força de treball en el capitalisme històric. Una perspectiva marxista», en Piqueras i Dierckxens (eds.) El col·lapse de la globalització. El Vell Talp, 2011].
Es tracta que els qui salvin aquests «obstacles» (entre els milers i milers que no ho aconsegueixen cada any –gairebé 30.000 morts o desapareguts des de 2014 només al Mediterrani reconeixen xifres oficials, ridículament curtes respecte a la realitat), ho facin en condicions de clandestinitat, sense drets ni possibilitats de protesta o reivindicació, llestos per a acceptar qualsevol condició laboral (abans calia anar a fer esclaus i assumir els costos del seu trasllat, ara, una vegada desposseïdes la major part de les poblacions del món de les seves fonts i mitjans de vida, elles mateixes «es costegen» el seu trasllat). Mà d'obra extrabarata i «dòcil». Exèrcit laboral de reserva inesgotable i, en principi, autodisciplinat. El paradís de l'empresariat global.
No fa falta explicar com el «poder social de negociació» de la força de treball en cada lloc queda així reduït significativament, i amb això la degradació de les condicions laborals i salarials en gairebé tot el planeta. La força de treball és l'única mercaderia que en el mercat mundial capitalista no adquireix el mateix preu, precisament perquè sigui més barat a l'empresariat emprar-la de diferents procedències i amb desiguals proteccions socials.
Això vol dir que les polítiques d'immigració de les societats centrals estan dissenyades en funció dels mercats de treball, que són profundament desregulats en el seu aspecte social. En conseqüència, es concep a la població immigrant exclusivament des de la seva condició de força de treball. Una força de treball que es vol el més vulnerable possible, perquè s'insereixi de manera «aproblemática» en els cada vegada més despòtics mercats laborals del capitalisme degeneratiu (augment de la jornada laboral, disminució de l'estabilitat de l'ocupació, deslocalització, pèrdua de la contractació col·lectiva, desregulació – flexibilitat – informalitat – submersió – economia grisa – economia delictiva… són avui algunes dels seus senyals distintius).
De fet, les disposicions jurídiques i governamentals sobre la immigració van destinades a obtenir la precarització i vulnerabilitat d'aquesta força de treball migrant global. L'absència de veritables polítiques d'integració respon a l'imperi de mercat, en el qual la major part de la immigració no està protegida. Inclosos els menors, que queden en condicions poc compatibles amb suposats «Estats de dret» i fins i tot sovint són retornats sense més. Tota l'actual polèmica entorn d'ells en el Regne d'Espanya s'explica perquè precisament no estan dins del mercat laboral i per tant, no hi ha polítiques d'integració per a ells.
Per això, la solució a tot això no passa precisament per evitar que les persones migrin, sinó perquè tinguin els mateixos drets i la seva hora de treball la mateixa retribució. D'aquesta manera, l'empresariat no podria usar a les poblacions del món com a «exèrcit laboral de reserva».
Les migracions massives es poden utilitzar també com a arma per a desestabilitzar països (els majors percentatges de persones migrades sobre «autòctones» no estan precisament en les formacions centrals del Sistema). els EUA l'està emprant contra Europa (a la qual es va decidir a destrossar com a potencial futur competidor amb la seva moneda única, mitjançant guerres en el seu propi sòl –Yugoeslavia i Ucraïna), sembrant també de guerres tota la zona al voltant d'aquest pseudocontinent.
Amb això, més i més el tema migratori es converteix en element estrella de les conteses electorals i de les pugnes polítiques, coadjuvant als processos de renazificación d'Europa i de tancaments identitaris autocentrats, sense cap viabilitat per descomptat a mitjà termini, perquè la necessitat de força de treball (sobretot barata i indefensa) continuarà imperant per sobre les tan brutals com estúpidament simplistes proclames de cada vegada més part de les forces polítiques i, desgraciadament, de creixents sectors de les classes treballadores que veuen enfonsar-se el seu «Estat de Benestar» i anhelen inútilment preservar el que queda del mateix per a si en exclusivitat.
Això es manifesta en el despietat increment de les polítiques de repressió i de manteniment selectiu de les fronteres, inclosa la violació del dret al trànsit en aigües internacionals (el que constitueix actes flagrants de pirateria). També es mostra en el permanent desplaçament de la frontera europea cap al Sud, per a control sobre el propi terreny de les societats exportadores de força de treball, augmentant així mateix, de pas, la ingerència en elles, a les quals es fa xantatge sovint amb l'arma de la «cooperació» o «ajuda al desenvolupament», perquè col·laborin en la repressió.
Mentrestant, les forces «progres» reediten el mercat de força de treball «perifèric-central» (almenys en el que queda que aquests termes puguin continuar tenint sentit, atès que el Món Emergent liderat per la Xina i Rússia està començant a canviar les coses de nou i aviat possiblement també el que significa la pròpia «centralitat»), per a legalitzar la importació d'aquesta força de treball extrabarata i després retornar-la després de la seva explotació ad hoc, i així no haver de fer a penes enfront de salaris indirectes i sobretot diferits.
D'aquí, per exemple, el recent viatge del president de govern espanyol a diversos països africans…
Uneix-te al Vell Talp
Llibres relacionats
Les societats de les persones sense valor.De la decadència de la política en el capitalisme terminal.Claves per a construir el socialisme del segle XXI El col·lapse de la globalització.
Andrés Piqueras es profesor titular de la Universidad Jaume I de Castellón. Obtuvo el Premio Nacional de Investigación “Marqués de Lozoya”, del Ministerio de Cultura español, por la investigación La trama de la identidad en el País Valenciano. Un estudio de identidades colectivas (1994), del que saldría su libro La identidad valenciana. La difícil construcción de una identidad colectiva (1996).
Compartir... Share on facebookShare on googleShare on twitterShare on email