SETEMBRE ES VESTEIX DE XILE
La plaça Salvador Allende, en el barri del Carmel, plena de gent, com cada any, però encara més, aquest 11 de setembre de 2024, clamava unanimament en memòria del president assassinat, Salvador Allende, durant el cop militar promocionat pels EEUU, el seu president Richard Nixon i Kissinger, fa 51 anys. Què havia fet el president Salvador Allende per mereixer aquest final tan tràgic a mans dels estadounidencs i l'exèrcit xilè, amb el General Pinochet al front de tots? Intentar repartir els guanys de les mines de coure xilenes entre els xilens, aportar una sanitat pública, augmentar les pensions a la gent gran, és a dir "la via xilena cap el socialisme". És que algú xilè en el seu sà judici podia objetar quelcom contra aquestes mesures? Evidentment els EEUU, un país que no te capacitat d'humanitat, que és capaç de llençar dues bombes atòmiques contra la població civil japonesa, Iroshima i Nagasaki, que va bombardejar tots i cada un dels pobles de Corea del Nord, que va fer el mateix amb Vietnam, que va donar cops d'Estat pràcticament a tot Sudamèrica i que se sent orgullos de tots aquests fets....I ara continua amb la seva política de no permetre que cap poble del món que no compleixi els seus desitjos sigui masacrat, com està permetent fer als sionistes amb el poble palestí.
Una parella de Nou Barris demana al govern espanyol que trenqui relacions amb Israel.
Expliquen els promotors d'aquest homenatge a Salvador Allende cada 11 de setembre, en el tríptic informatiu d'aquest acte, que " a partir de la iniciativa sorgida l'any 1983, amb motiu del 10è aniversari del cop d'estat i de la mort del president Salvador Allende, el 14 de desembre de 1984 s'aprovà de dedicar una plaça al barri del Carmel a Salvador Allende Gossens. La plaça fou inaugurada el gener de 1985. L'any 1986 se celebrà el primer acte de solidaritat amb el poble xilè, tot coincidint amb la diada Nacional de Catalunya. Anys després, en el decurs de la celebració de l'any 1997, es col·locà el bust del President màrtir, realitzat per l'escultor Lautaro Díaz Silva, nascut a Valparaíso (Xile).
Aquest acte, per mantenir viva la memòria del President xilè, està organitzat pel Centre Salvador Allende i el Comitè Ciutadà per l'Homenatge a Salvador Allende. L'homenatge es celebra cada 11 de setembre.
Des de l'inici, amb l'impuls del Centre Salvador Allende, i des de l'any 2011, amb la creació del Comité Ciutadà. Aquest Comitè està format per diverses entitats polítiques, sindicals i cíviques...així com ciutadans i ciutadanes a nivell individual.
L'acte compta amb el suport del Districte Horta-Guinardó.
El Comitè Ciutadà per l'Homenatge a Salvador Allende va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona l'any 2016.
Coincidint amb el 85è. aniversari de la gesta del Winnipeg, i en el marc de l'homenatge ciutadà a Salvador Allende, els organitzadors d'aquest acte han volgut recordar de nou la solidaritat del poble Xilè en aquells moments dramàtics a Espanya i a Catalunya.
Un símbol de la fraternitat i solidaritat entre els dos pobles. La paraula "Winnipeg" portarà sempre esperança...portarà sempre ales.
Paraules escrites per Pablo Neruda sobre el vaixell:
"Em va agradar des d'un començament la paraula Winnipeg. Les paraules tenen ales o no les tenen. Les aspres es queden pegades el paper, a la taula, a la terra. La paraula Winnipeg és alada. La vaig veure volar per primera vegada en un atracadero de vapors, prop de Bordeus. Era un bell vaixell vell, amb aquesta dignitat que donen les set mars al llarg del temps. La veritat és que mai va portar aquell vaixell més de setanta o vuitanta persones a bord. La resta va ser cacau, copra, sacs de cafè i arròs, minerals. Ara li estava destinat un carregament més important: l'esperança....."
Neruda, que ja havia estat cònsol de Xile a Barcelona i a Madrid, va rebre l'encàrrec de traslladar al seu país aquells refugiats espanyols de part del mateix President de la República de Xile, Pedro Aguirre Cerda, del Front Popular.
I Neruda va aconseguir que aquell vaixell mercant acollís 2.200 espanyols i espanyoles, en una gesta solidària que ha esdevingut llegendària. El vaixell va sortir de França el 4 d'agost de 1939 i va arribar a Xile un mes després, el 2 de setembre. Al port de Valparaíso, entre una multitud que donava la benvinguda a aquelles persones i famílies que fugien de la repressió franquista, hi havia el Ministre de Sanitat, llavors un jove Salvador Allende.
El poeta Pablo Neruda.
Segons Wikipèdia, el 1937 el poeta xilè Pablo Neruda va tornar de la seva destinació com a cònsol de Xile a Barcelona, des de 1934 exercia les seves responsabilitats vivint els intensos canvis polítics de l'època (Segona República Espanyola), molts amics i intenses històries va deixar enrere en tornar al seu Xile natal, obligat per l'avanç de les tropes feixistes sobre Catalunya.
Novament a Xile, retirat de la vida diplomàtica, Neruda prova de concentrar-se en la seva carrera literària alhora que escriu articles i assajos sobre la situació a Espanya, simpatitzant amb la lluita republicana. Les males notícies de la guerra a Espanya eren contínues: les victòries de l'exèrcit de Francisco Franco al front, la caiguda de Barcelona i l'èxode massiu de molts d'aquells amics que ara creuaven la frontera dirigint-se a un destí miserable als camps de refugiats de França.
Commogut i desolat per aquests fets i des de la seva posició privilegiada, va pensar que podia fer molt envers els milers d'exiliats, entre els quals hi havia molts amics. Així és com decidí utilitzar els seus dots com a diplomàtic per convèncer el president de Xile, Pedro Aguirre, de la necessària ajuda de Xile per a tots aquells refugiats republicans espanyols que havien fugit a França.
El president xilè el va nomenar Cònsol Especial per a la Immigració Espanyola, amb seu a París, i des d'allà, Neruda va provar de negociar amb el govern francès, que no estava gaire pel cas, per facilitar en allò que fos possible la vida d'aquells refugiats, sempre sota la pressió de la dictadura de Franco.
El vaixell Winipeg.
La seva gran proposta personal va ser llogar un antic vaixell francès, el Winnipeg, per tal que transportés 2500 exiliats a Xile per començar una nova vida. Avalat pel president xilè, a qui li agradava aquesta idea, i mediant amb el govern republicà a l'exili, es varen seleccionar més de 2000 persones (la xifra encara no és clara, tot i que estan comptabilitzades 2365 persones ), que anirien a Xile amb aquell vell vaixell, que en un principi era per només 20 persones. Havia de salpar des de Trompeloup - Paulhac, prop de Bordeus, i rumb al port de Valparaíso, Xile,
Neruda va participar activament en l'organització del viatge del Winnipeg, la proposta personal del poeta va permetre reagrupar gran part de famílies separades, i sobretot salvar moltes d'aquelles persones a les quals la guerra havia destrossat la vida.
El dia 2 de setembre de 1939 el Winnipeg va atracar al port de Valparaíso, la majoria dels exiliats es van establir al nord de Xile, pocs d'ells van tornar als seus orígens.
Silvia Tarragona, periodista i escriptora ha estat la ponent de l'acte en homenatge a Salvador Allende.
https://youtu.be/qC7NZJGsmCY?si=v42C_FRCqrPfFJTX
https://youtu.be/hxOBf_O_Aig?si=CT5sX5dUoiY-XoAI
L'acte ha tingut com a ponent a Silvia Tarragona, una periodista i escriptora reconeguda principalment per la seva labor en ràdio, però que també ha treballat a Televisió i ha escrit un llibre. Ha recordat, en el seu discurs, la gesta del vaixell Winnipeg:
"...Com vostès saben, ha dit Silvia Tarragona, el vaixell Winnipeg va salpar d'un port de Bordeus cap a Valparaíso amb més de 2000 persones a bord. El mateix Pablo Neruda va ser l'encarregat de triar els qui havien de viatjar en el vaixell, però no el va fer per una qüestió de consciència de classe, sinó per quin seria el futur professional d'aquelles persones a Xile. Va triar a tècnics i a persones que tenien professions liberals i tant ells com les seves famílies van formar part del passatge del Winnipeg.
Pablo Neruda va fer el que havia de fer, malgrat les difícils circumstàncies en les quals es trobava. Ell personalment es va encarregar d'oferir als nens que anaven a viatjar en aquest vaixell una petita bossa amb material d'higiene.
Tornant a l'actualitat s'imaginen vostès, ara que s'està parlant tant de la immigració, que cada vegada que algú que entra en una embarcació de qualsevol forma, per a viatjar cap a les costes catalanes o espanyoles o de qualsevol part del món, algú els donés una bossa d'higiene i un somriure? Això és el que va fer Pablo Neruda.
I el que va fer Pablo Neruda va ser ensenyar-nos que vivim en una comunitat que ha de ser respectada. I que per sobre de tot hem de tenir en compte que les persones que estan demanant entrar en un país ho fan per desesperació...."·
".......Quan el Winnipeg està a punt d'arribar a les costes de Valparaíso, l'última nit van ordenar apagar les llums del vaixell, perquè tenien por que un submarí alemany pogués boicotejar-los. Penseu, que el mateix dia que va arribar el Winnipeg a Valparaíso es va declarar la segona guerra mundial. Imaginin la resilència, la capacitat i la força dels que anaven en aquell vaixell, que no només van haver de construir una vida nova en un país molt llunyà del país d'on procedien, sinó que, a més, van tenir la desgràcia que en el mateix moment de la seva arribada comença la segona guerra mundial i que anys més tard, en 1973, un dictador provoca un cop d'estat a Xile....."
La plaça del Carmel plena de gent aportant a l'acte l'afecte i la solidaritat amb Salvador Allende i el poble Xilè.
Però el dia d'avui, 11 de setembre, a Catalunya no només recordem l'assassinat de Salvador Allende a la plaça que porta el seu nom en el barri del Carmel, també celebrem la desfeta de Catalunya el 1714. Sembla que ens agradi celebrar actes luctuosos, però no és així, recordem, perquè la memòria no ens falli a ningú, el que costa aconseguir la llibertat. Per aquest motiu hem cantat tots el cant dels segadors:
https://youtu.be/-EJBafo8DKg?si=h14j91PcZgIPsxOC
El cant dels segadors:
Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora segadors!
ara és hora d'estar alerta!
per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
(tornada)
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes
(tornada)
Música: Fransec Alió
Lletra: Emili Guanavents
També s'han pogut escoltar les últimes paraules de Salvador Allende al Palau de la Moneda, minuts abans del seu assassinat. A l'escenari podem veure al presentador de l'acte Jaume Comas, a la ponent Silvia Tarragona i els organitzadors de l'acte.
https://youtu.be/bpb3xGnTOEI?si=IhgwjLPAsgrk3lZo Aquestes són les últimes paraules de Salvador Allende, minuts abans del seu assassinat.
https://youtu.be/6hRfSbYeBZI?si=MZNJC8gsaQ4ppn4X L'acte de l'ofrena de flors al monument de Salvador Allende per part de les autoritats.
Conchi, portaveu de Marea Pensionista de Catalunya, rendeix homenatge a Salvador Allende dipositant una flor en seu monument.
https://youtu.be/P3dO_eSISY0?si=IWeEdI_i-Gg6JBl1L'acte de l'ofrena de flors al monument de Salvador Allende per part de tots els presents:
Per últim han hagut actuacions musicals a càrrec de Lucho Arroa:
https://youtu.be/-04AjyVaC4o?si=37WNvO6tv5JlDbaz
https://youtu.be/E_VJn2NDIiA?si=4DC96619FPipcHOm
HIMNO NACIONAL DE CHILE
Puro Chile es tu cielo azulado,
puras brisas te cruzan también,
y tu campo de flores bordado,
es la copia feliz del edén
Majestuosa es la blanca montaña
que te dio por baluarte el señor,
que te dio por baluarte el señor,
Y ese mar que tranquilo te baña
te promete futuro esplendor,
y ese mar que tranquilo te baña
te promete futuro esplendor.
Dulce Patria, recibe los votos
con que Chile en tus aras juró.
Que o la tumba será de los libres
o del asilo contra la opresión.
Música: Ramón Carnicer
Letra: Eusebio Lillo.
https://youtu.be/1drLDZZOEhE?si=ksI5l164lwbQmS-q
Venceremos
Desde el hondo crisol de la patria
se levanta el clamor popular,
ya se anuncia la nueva alborada
todo Chile comienza a cantar.
Recordando al soldado valiente
cuyo ejemplo lo hiciera inmortal,
enfrentemos primero a la muerte
traicionar a la patria jamás.
Venceremos, venceremos
mil cadenas habrá que romper.
Venceremos, venceremos
la miseria sabremos vencer.
Venceremos, venceremos
mil cadenas habrá que romper.
Venceremos, venceremos
la miseria sabremos vencer.
Campesinos, soldados, mineros,
la mujer de la Patria también,
estudiantes, empleados y obreros,
cumpliremos con nuestro deber.
Sembraremos las tierras de gloria,
socialista será el porvenir,
todos juntos seremos la historia
a cumplir, a cumplir, a cumplir.
Venceremos,venceremos
mil cadenas habrá que romper.
Venceremos, venceremos
la miseria sabremos vencer.
Música: Sergio Ortega
Letra: Claudio Iturra.
Escriu Mario Amorós en el seu llibre sobre Salvador Allende:
"Tot el meu amor és aquí"
El 12 de setembre de 1973, amb l'única companyia de la seva cunyada Laura Allende, dos nebots (Patricio i Eduardo Grove Allèn), un fillol (Jaime Grove) i el comandant Roberto Sánchez, Hortensia Bussi va ser obligada per la Junta Militar a enterrar al seu espòs en el mausoleu de la família Grove en el cementiri Santa Inés de Vinya de la Mar, on van ser conduïts per membres de les Forces Armades enmig d'un ferri dispositiu. Ni tan sols li van permetre comprovar la identitat del cos que anaven a sepultar.
Des d'aquell mateix dia, ella va assumir el paper que tan dignament va representar fins a la fi de l'exili en 1988, un període en el qual va viatjar per tots els racons del planeta per a denunciar la ignomínia de la dictadura militar i civil encapçalada per Pinochet. Rebuda amb honors de cap d'Estat, va ser la veu més rellevant de la resistència democràtica en l'exterior des que el 16 de setembre de 1973 arribés amb les seves filles Carmen Paz i Isabel i les seves respectives famílies a Mèxic, on van ser rebudes en l'aeroport pel president Luis Echevarría i tots els membres del seu Govern vestits de rigorós dol.
Dos de les persones més estimades per Salvador Allende van morir en el desterrament, com li va succeir a tantes xilenes i xilens. La seva filla Beatriz, afectada per una profunda depressió, va posar fi a la seva vida l'11 d'octubre de 1977 a l'Havana. La seva germana Laura expulsada del país al març de 1975 després d'haver estat detinguda durant cinc mesos en Quatre Àlbers, greument malalta de càncer, es va suïcidar en la capital cubana al maig de 1981 després que la dictadura li impedís tornar a la seva pàtria per a afrontar l'hivern de la seva existència.
El 4 de setembre de 1990, gairebé sis mesos després de la fi del règim de Pinochet, va tenir lloc el funeral oficial d'Allende, amb la participació de convidats internacionals tan rellevants com el primer ministre francès, Michel Rocard, els ministres cubans Armant Hart i José Ramón Fernández o la vídua de Olof Palme, Lisbeth Palme, a més del president Patricio Aylwin. El fèretre va ser traslladat fins al mausoleu construït en el Cementiri General de Santiago, acompanyat per desenes de milers de persones que es van apostar al llarg del recorregut per a tributar-li el seu comiat.
Des de la seva inauguració al febrer de 1994, el seu nom presideix l'immens Memorial del Detingut Desaparegut i de l'Executat Polític aixecat en aquest mateix camposanto en memòria de les víctimes de la dictadura, sota aquests versos esculpits de Raúl Zurita: "Tot el meu amor és aquí i s'ha quedat pegat a les roques, a la mar, a les muntanyes". I està inscrit en la història.
Informació, imatges i videos de Maxi Martos, del blog de lasafueras.info (Asociación Cultural Las Afueras).