Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Divendres, 22 Novembre 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

‘El mal no existeix’, però el capitalisme sí

_____________________________________________________________


Ryusuke Hamaguchi (guanyador d'un Oscar en 2021 per 'Drive My Car') signa un majestuós al·legat en favor de l'equilibri ecològic sense perdre'ns de vista a nosaltres, els humans, sovint obligats a fer coses que no volem.

MANUEL LIGERO
1 maig, 2024

Climatica El mal no exiteix pero el capitalisme si

Hitoshi Omika i Ryo Nishikawa en una escena de ‘El mal no existeix’. Foto: © NEOPA



El món modern és un wéstern. On el cinema americà posava terres o caps de bestiar posin vostès el seu habitatge, els seus drets laborals, el seu temps de descans i oci, la seva salut mental i, per descomptat, els seus diners. Sempre hi haurà algú que els vulgui llevar tot això i molt més. També totes les possessions comunes, com la sanitat i l'educació públiques, l'aire net o les zones verdes. Així és com funciona el mecanisme d'acumulació capitalista. L'última pel·lícula de Ryusuke Hamaguchi, El mal no existeix, és un wéstern, només que el que es posa en joc en la seva trama no són possessions individuals sinó una cosa molt més profunda, molt més subtil. És un mode de vida, una sensibilitat, una manera d'entendre la relació entre l'ésser humà i la naturalesa.

Els protagonistes són un pare vidu i la seva filla, que viuen apartats del mundanal soroll, envoltats de bosc i neu, en una bucòlica comunitat a dues hores de distància de Tòquio (el Japó). Takumi, el pare (interpretat per Hitoshi Omika), és un expert coneixedor del seu entorn. Assorteix al xef del restaurant local d'una aigua d'extraordinària puresa per a preparar la seva ramen. L'ajuda a seleccionar un wasabi silvestre ja molt escàs per l'impacte del canvi climàtic. Ensenya a la seva filla, Hana (Ryo Nishikawa), el nom de cada arbre i el comportament dels animals. Enmig d'aquestes interaccions sonen sovint trets al lluny. Els caçadors són una metàfora dels problemes que se li venen damunt. Ve gent de fora, venen a llevar-los tot això, ve el capitalisme.


Una empresa hotelera instal·larà al poble un campament per a rics. L'anomenen glamping, per la fusió de les paraules glamur i càmping. La seva arribada amenaça amb pertorbar la vida d'aquest afable poble: canviaran el cicle de les aigües, aixecaran tanques, tallaran el lliure moviment dels animals i afectarà la vida personal dels habitants. I tot això, com tracten d'explicar-los els enviats de l'empresa, redundarà «en el seu bé». Hi haurà més treball i més diners per a tots. El parany de sempre.

La peculiaritat de Hamaguchi és que compta totes aquestes coses des del seu personal prisma poètic. Tota la història va sorgir a partir d'unes poques imatges que la seva compositora, Eiko Ishibashi, li va demanar que rodés per a usar-les en un concert. És el pla amb el qual arrenca la pel·lícula, un travelling contrapicat de quatre minuts de les copes dels arbres. Aquesta bellesa inicial es replica al llarg de tot el metratge, però no es tracta d'un exercici merament contemplatiu davant l'espectacle d'una naturalesa delicada i en perill: Hamaguchi, narrativament parlant, ho impregna tot d'un humanisme commovedor. No presenta als enviats de l'empresa com a persones malvades. També sofreixen per haver de fer un treball que no els agrada i que saben que és poc ètic. Els seus caps els deixen anar en aquest poble perquè donin la cara per ells. En el fons, són víctimes de les circumstàncies. O dit de forma més explícita: d'un sistema econòmic inhumà. No són dolents, d'aquí el (excessivament bondadós) títol de la pel·lícula.


Hi ha una escena en la qual es reuneixen amb els veïns per a exposar-los el projecte de glamping que recorda el cinema de Ken Loach, però la càrrega de militància és molt diferent. Els vilatans desarmen a aquests nois amb preguntes calmades i raonables (excepte el més jove, que els vol pegar). Els parlen d'aigües residuals, de protecció contra incendis, de no alterar l'equilibri de la naturalesa, qüestions que, òbviament, al capitalisme li importen un pebrot. No als enviats, als quals Hamaguchi retrata amb compassió, però sí als seus caps. En aquesta manera de perfilar els personatges hi ha una complexitat, una absència de maniqueisme admirables.

Però la perícia de Hamaguchi com a narrador va molt més allà. Només els grans artistes són capaços de contar una història a partir d'un detall, d'un gest petit però tan expressiu, tan carregat de profunditat que aclapara. En El mal no existeix és capaç de mostrar un violent xoc cultural amb una sola pinzellada mestra: un dels enviats de l'empresa veu a Takumi tallar troncs i quan aquest acaba la seva labor, sense demanar permís, agafa la seva destral i tracta d'imitar-ho. A simple vista, no hi ha res incòmode, gens ultratjant en el fet que hagi pres l'eina pel seu compte. De fet, Takumi fins i tot li indica com ha de manejar-la per a tallar els troncs com ell, d'un sol cop, però tot és aquí (la turistificació, el sentiment de superioritat urbanita sobretot el rural, l'apropiació cultural, fins a l'imperialisme), en un subtext riquíssim en significat: la meva vida et sembla un joc? com t'atreveixes? què feu aquí? per què no te'n vas?

Malgrat guanyar el Gran Premi del Jurat en el Festival de Venècia, El mal no existeix no ha tingut entre el públic i la crítica la mateixa acceptació que la seva obra mestra, Drive my car (amb la qual va guanyar un Oscar). Potser això es deu al seu canvi de registre, que Hamaguchi sol desenvolupar habitualment en entorns urbans i amb personatges molt parladors. O potser a la seva impactant final, que… per descomptat no comptarem aquí. Val la pena que es formin la seva pròpia opinió.

FacebookTwitterTelegramWhatsAppCopy LinkLinkedInCompartir