Formigó per a frenar la mar: per a què serveixen els espigons que esquitxen la costa?

______________________________________________________________

Feia temps que no plovia tant a Catalunya. El passat 23 d'abril va ser el dia amb més precipitacions dels últims dos anys i mig, segons el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat). Encara que la situació de sequera extrema segueix aquí, les imatges van aportar una dosi d'alleujament: cels coberts, rius plens, rambles i rieres carregades d'aigües ràpides i tèrboles, arrossegant sediments en direcció a la mar. No obstant això, aquestes situacions, típiques del clima mediterrani i de l'orografia catalana, són cada vegada menys habituals. No sols perquè plogui cada vegada menys, sinó també perquè moltes rieres i rambles han estat alterades i els llits dels rius estan plens d'obstacles.

El paisatge costaner al nord de Barcelona, a la comarca del Maresme, està marcat pels llits secs dels torrents que només s'omplen d'aigua de manera ocasional, les anomenades rieres. Avui, a penes queden trams que no hagin estat alterats, impermeabilitzats o canalitzats, bé per l'expansió de les ciutats o la necessitat de desviar els torrents, bé per la intenció de minimitzar l'impacte de les crescudes (sense molt d'èxit). Com a conseqüència, les seves aigües arrosseguen cada vegada menys sediments cap a la mar, la qual cosa es deixa notar en les dinàmiques dels ecosistemes costaners i també en un dels grans atractius del Maresme: les seves platges.


L'augment de l'erosió, la reducció de les aportacions naturals de sediments i la destrucció dels ecosistemes costaners han provocat que, al Maresme, com en bona part del Llevant espanyol, cada any les platges desapareguin a l'hivern i hagin de ser reconstruïdes abans de l'estiu. I això es tradueix en molts milions d'euros: l'última Estratègia de Protecció de la Costa del Maresme, publicada en 2013 i ja extinta, contemplava una partida de gairebé 50 milions per a aportar sorra a les platges i reduir l'erosió mitjançant dics i espigons. Diners destinats a construir barreres i a emplenar platges per a posar pegats un problema que nosaltres mateixos havíem generat.

La costa del Maresme, que s'estén des del municipi de Montgat fins al riu La Tordera, prop de Barcelona, no sols es caracteritza per les seves rambles canalitzades i cobertes de formigó. Està també plena d'espigons, alguns visibles i altres submergits. Aquestes estructures són, com les defineix la RAE, massissos sortints que es construeixen a la riba d'un riu o en la costa de la mar per a defensar els marges o modificar el corrent. Ara com ara, el seu ús més habitual és el de protegir les platges de l'erosió i crear zones d'abric per a activitats nàutiques.

«Els espigons es construeixen per a canviar la incidència de l'onatge i els corrents sobre el sistema de la platja i, sobretot, sobre la part emergida de la línia de costa», explica Annelies Broekman, investigadora del grup sobre Aigua i Canvi Global del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), de la Universitat Autònoma de Barcelona. «S'utilitzen també per a acompanyar o donar manteniment a infraestructures relacionades amb la mar, com poden ser ports o zones de presa d'aigua. A més, encara que és un ús molt més controvertit, s'han utilitzat per a desviar rius o alterar les seves zones inundables».

Els espigons serveixen per a disminuir l'energia de l'onatge i canviar les seves dinàmiques, per la qual cosa de manera local sí que redueixen l'erosió costanera. No obstant això, aquestes infraestructures també alteren el cicle d'erosió i sedimentació de tot el sistema de la platja. Davant un espigó, els corrents dipositen els sediments en un costat, però no en l'altre. És a dir, encara que mitiguin la pèrdua de sorra en un punt concret de la costa, afecten seriosament les aportacions de sorra en la resta del litoral.

«Per això és habitual veure molts espigons en cadena, perquè un recull el que l'altre destrossa», assenyala Broekman. «Són estructures amb beneficis a curt termini que prioritzen l'ús humà de la platja enfront de la complexitat del sistema natural. Trenquen la distribució natural de les sorres al llarg de tot el litoral, la qual cosa a la llarga provoca una reducció total de la sorra disponible, també per a aquests llocs que aparentment estan protegits».


D'acord amb la investigadora, els espigons estan pensats per a respondre a problemes que hem creat en terra, amb la urbanització de les costes i la construcció dels passejos marítims, la destrucció de les zones de dunes, la impermeabilització i el desviament dels llits i les rieres o els embassaments i altres barreres que atrapen els sediments riu amunt. «Si els ecosistemes de l'entorn de la platja tinguessin suficient qualitat ambiental, el sistema es mantindria per si sol», afegeix. «Els espigons són com un pegat, una tireta».

A més d'alterar les dinàmiques de les platges, en modificar els corrents, els espigons influeixen en l'aportació de nutrients i en la renovació de l'aigua en els ecosistemes costaners. Així, poden afavorir episodis d'eutrofització i floracions d'algues que redueixen la qualitat de l'aigua en zones que, en moltes ocasions, estan pensades per al turisme i l'ús lúdic de la mar. «I ja no parlem de si en les zones en les quals es col·loca l'espigó hi havia altres ecosistemes previs delicats, com les prades de posidònia. Aquests, directament, desapareixen», puntualitza Broekman.

Platja a Badalona. Foto: Gerardo Núñez/Wikicommons.

 

Les barreres costaneres i el canvi climàtic

 

L'augment de l'erosió costanera és una de les conseqüències del canvi climàtic, no sols per la pujada del nivell de la mar, sinó per l'aparició de fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. Per a minimitzar aquests impactes, la recerca científica assenyala un camí que no passa precisament per construir més espigons i augmentar els farciments de les platges, sinó per restaurar els ecosistemes naturals i reconnectar els rius amb la mar i les platges, tal com assenyalen des del projecte europeu RestCoast, que a Espanya lidera el Laboratori d'Enginyeria Marítima (LIM) de la UPC.

«Si ets l'alcalde d'un poble costaner que viu del turisme, el que vols és protegir la platja per sobre de tot. Però els impactes del canvi climàtic no es poden abordar amb un enfocament local i de cirt termini. Estem parlant d'un fenomen amb conseqüències sistèmiques que necessita de respostes sistèmiques», explica Broekman. «Cada vegada s'aposta més per les solucions basades en la naturalesa, que intenten recuperar les dinàmiques naturals que fan el treball per nosaltres i ens deixen molts altres beneficis més enllà de la protecció de la platja».


Per a l'experta, els espigons que esquitxen la costa són només un símptoma visible d'un model econòmic basat en el turisme de sol i platja, un model que no sols està generant problemes ambientals, sinó també urbanístics, culturals o de proveïment d'aigua. «En el cas de Catalunya, necessitem un turisme adaptat al territori i a les necessitats de la seva població, així com respectuós amb els límits del planeta», afegeix.

Llevar formigó, modificar o llevar espigons, revisar les infraestructures situades sobre les zones claus del sistema litoral, restaurar els espais de dunes, deixar que la naturalesa recuperi el seu lloc i reiniciï les seves dinàmiques. La renaturalització pot semblar una cosa complexa i costós en zones ja molt urbanitzades i amb molta pressió turística, com és el Maresme, que ha servit d'exemple al llarg d'aquest article. Però també allí hi ha exemples de bones pràctiques.

El municipi de Malgrat de Mar, situat al sud-est del delta del riu Tordera, porta anys apostant per protegir els seus espais verds i renaturalitzar l'entorn urbà en la mesura que sigui possible. Les seves solucions no són perfectes, però ara com ara han aconseguit augmentar la captació d'aigua dolça, reduint les zones cobertes per asfalt i formigó, i contribuir a la recuperació del paisatge dunar del delta, del qual es nodreixen les platges i que també serveix com a protecció natural de la costa.

«La naturalesa té un sentit. Moltes vegades no l'entenem o la veiem com un mal de cap, però hauríem de posar-la en el centre de les nostres polítiques de recuperació del litoral i de mitigació del canvi climàtic. Restaurar la naturalesa ens donarà beneficis sense gastar molta energia i sense elevats costos de manteniment», conclou la investigadora. «Pot sonar inviable, però també és inviable fer front cada any a una factura de centenars de milions d'euros per a emplenar les platges o reconstruir infraestructures costaneres danyades».