"No tenim cap intenció d'interferir en les eleccions, això es una protesta i una acampada totalment democràtica."
Al centre de la imatge es troba Mariona responent a preguntes d'un periodista de la Cadena Ser.
"Estem aquí perquè a ple 2024 estem vivim un genocidi paralitzat on ja hi han més de 30.000 morts del poble palestí, 15.000 infants entre ells. El poble palestí porta 75 anys i inclus més resistint a la colonització i al sionisme..."
Mariona va explicar ahir, 8 de maig, al blog de lasafueras.info, que existeix una complicitat de la Universitat, la Generalitat i l'Estat espanyol, per continuar mantenint relacions diplomàtiques amb l'Estat d'Israel; que això s'ha d'acabar atès el genocidi que està perpretant el sionisme amb el poble palestí. Més de 40.000 morts, la majoria civils i entre ells dones, nens i nenas, han de servir per prendre les mesures necessàries per aturar el genocidi, aturar la venda d'armes, boicotejar les industries que mantenen relacions amb Israel, etc...
"No seria la primera vegada que hi ha una protesta o una acampada en la Universitat de Barcelona durant unes elecciones. Per tant, no impedierem a ningú exercir el seu dret al vot. Llavors, si ens volen desallotjar que ho intentin...," ha dit Mariona.
Des que Netanyahu va ordenar la més feroç operació de venjança després de l'atac d'Hamàs a l'octubre, l'objectiu de l'exèrcit israelià ha estat terroritzar als palestins, destruir les seves cases, expulsar-los de la Franja, matar sense descans com un déu ombrívol assedegat de sang: el govern de Tel- Aviv, que mata també a Cisjordània sense contenir-se, vol ara completar la neteja ètnica i la deportació de la població palestina que el jueu polonès David Gruen (el Ben-Gurión de la mitologia sionista) i els seus van iniciar en 1948 i que va culminar en les matances de la Nakba i en la destrucció de centenars de poblacions palestines.
Als pocs dies de l'inici dels bombardejos israelians sobre Gaza, no hi havia ja electricitat, ni aigua, escassejaven els aliments, i llargues caravanes repletes de nens fugien cap al sud de la Franja, mentre Israel s'acarnissava abocant un diluvi de bombes. Sense recursos, les poblacions, barris i camps de refugiats van ser sistemàticament destruïts.
A mitjan novembre, Israel va permetre l'entrada de dos camions de combustible al dia, per a evitar el col·lapse del sistema de tractament de les aigües residuals. No ho va fer per a evitar sofriment als palestins, sinó per a prevenir l'aparició de malalties que podrien afectar també els seus soldats. El president del Consell de Seguretat Nacional israeliana, Tzachi Hanegbi, advertia: "Si esclatés una plaga, hauríem de detenir la guerra."
Enmig de la foscor i la por, els fills i néts dels refugiats palestins de 1948 s'abraçaven, però no hi havia pietat per a ells: Txipi Navon, una assessora de Sara Netanyahu, l'esposa del primer ministre, escrivia en les xarxes socials: "El poble de Gaza hauria de ser capturat viu i torturat d'un en un, arrencant-los les ungles i escorxant-los vius".
Amichai Eliyahu, ministre del govern Netanyahu i fill i nét de rabins d'extrema dreta d'orígens iraquians, va demanar que es llancessin bombes atòmiques sobre la Franja de Gaza, i el ministre de Finances, Bezalel Smortrich, fill d'un altre rabí i amb orígens ucraïnesos, va sentenciar :"No cal permetre que dos milions de palestins romanguin a Gaza després de la guerra."
La resposta de la societat espanyola, del món del treball, de les universitats, i de la resta de sectors ha arribat. Les manifestacions no han servit per aturar el genocidi, ni per un alto al foc indispensable. Israel no accepta ni acceptarà viure amb el poble palestí, vol Palestina per la seva gent i Europa i els EUA donen suport a aquest plantejament.
No votis genocidi. Aquest cartell de l'acampada universitaria commina a tots els que han de votar que responguin a les següents preguntes:
Saps quines decisions pren el teu partit respecte al genocidi palestí?
1- Demana l'alto el foc?; 2.- S'ha posicionat en contra del genocidi? ; 3.- Està a favor de la fí del comerç d'armes amb Israel?; 4.- Reconeix que Israel comet el crim d'apartheid contra el poble palestí?; 5.- Està d'acord en trencar relacions diplomàtiques amb Israel?; 6.- Està d'acord amb tancar l'Oficina d'Acció a Tel-Avid i deixar de promoure relacions econòmiques amb Israel?; 7.- Ha mostrat suport a la demanda de Sudàfrica al Tribunal Internacional de Justícia acusant Israel de genocidi?.
El resultat d'aquesta enquesta es que només la CUP i els Comuns cumpleixen tots els requisits com a partits, perquè no votaries genocidi.
"Ara és el moment que l'Estat Espanyol, la Comunitat Catalana i la resta d'Organismes del nostre territori es pronunciin en contra del genocidi i trenquin relacions amb Israel i que la ciutadania practiqui el boicot als productes i empreses israelianes", ha dit Mariona.
Potser ara també seria el moment en que L'ONU enviés els seus cascos blaus a la zona per evitar la masacre, passant totalment del dret de veto. Encara està a temps, no podem quedar impassibles davant aquest genocidi televisat per les cadenes occidentals que repeteixen fins a la sacietat que Hamas és la culpable de tot el que està passant i no es cert.
Té dret el poble palestí a defensar-se dels centenars d'incursions militars israelians als camps de refugiats palestins, dels milers de morts palestins a mans dels militars israelians abans del 7 d'octubre de 2023 i durant més de 75 anys? Sí, té dret.(2)
Israel-Palestina: Una solución política es cuestión de vida o muerte para millones de personas en Gaza y más allá
La catástrofe humanitaria de Gaza ha evidenciado el fracaso internacional y del Consejo de Seguridad para poner fin a las “violaciones graves del derecho internacional humanitario” por parte de Israel, dice el titular del organismo de socorro para los refugiados palestinos, quien pide un alto el fuego, entrada continua de ayuda vital, recursos para asistir a los gazatíes y apoyo para el organismo a su cargo.
Para millones de personas en Gaza y más allá, es cuestión de vida o muerte una solución política que ponga fin al ciclo de conflicto entre Israel y Palestina, sostuvo este sábado el Alto Comisionado de la Agencia de la ONU para los Refugiados Palestinos (UNRWA) en una reunión de emergencia convocada por la Liga de Estados Árabes y la Organización para la Cooperación Islámica, celebrada en Riad, Arabia Saudita.
Philippe Lazzarini pidió una vez más apoyo urgente para los civiles de la Franja de Gaza y llamó a los líderes participantes en la cumbre a actuar ahora para cambiar la trayectoria de la crisis que comenzó con los ataques terroristas de Hamás del 7 de octubre.
Violaciones del derecho internacional humanitario
El titular de la UNRWA señaló que la catástrofe humanitaria que tiene lugar en Gaza ha puesto de relieve el fracaso de la comunidad internacional y del Consejo de Seguridad de la ONU para poner fin a las “violaciones graves del derecho internacional humanitario” por parte de Israel.
Los palestinos son víctimas de un doble rasero, agregó en este sentido.
Lazzarini relató la desesperación que observó en Gaza la semana pasada: “Cada niña y niño que conocí en un refugio de UNRWA me pidió pan y agua. Los niños solían aprender y reír en la escuela que visité. Ahora, la escuela es un refugio superpoblado que carece de los estándares mínimos para una vida digna”.
Asimismo, lamentó la pérdida de 101 trabajadores de la UNRWA durante los bombardeos israelíes y agregó que el lunes las banderas de la ONU se izarán a media asta en todo el mundo para honrarlos.
Tres objetivos inmediatos para aliviar el sufrimiento
La gente en Gaza se siente “deshumanizada y abandonada”, y anhela que sus hermanos árabes y musulmanes entiendan su situación, afirmó Lazzarini.
“Los palestinos de Gaza siempre han dependido de la solidaridad del mundo árabe y musulmán. Hoy también necesitan que esta solidaridad se traduzca en acciones más firmes y enérgicas”, dijo a los participantes en la cumbre extraordinaria.
Lazzarini planteó tres objetivos para aliviar el sufrimiento en Gaza y solicitó apoyo para conseguirlos.
El primer objetivo es un alto el fuego humanitario “con apego estricto al derecho internacional humanitario” para evitar más pérdidas de vidas civiles y daños a la infraestructura civil, incluidas las instalaciones y hospitales de la ONU.
“Estoy seguro de que muchos de ustedes pueden influir en la acción sobre el terreno. No se deben escatimar esfuerzos”, apuntó.
El segundo es conseguir un flujo significativo y continuo de ayuda vital que pueda cubrir “las enormes necesidades humanitarias” de los gazatíes.
Y el tercero, prosiguió Lazzarini, es que la UNRWA cuente con financiamiento suficiente y respaldo internacional.
Defender a la UNRWA
“La UNRWA no sólo es la mayor agencia de la ONU en Gaza, sino también el último salvavidas que queda para 2,2 millones de personas”, recordó, añadiendo que con los medios adecuados puede ofrecer mucha más asistencia a la población.
En cuanto al respaldo para la Agencia, Lazzarini urgió a defenderla de las acusaciones falsas e insidiosas de sus escuelas enseñan odio o de que ha abandonado a los civiles de Gaza. “Estas acusaciones provienen de quienes quieren que fracasemos y alimentan un ambiente tóxico y polarizado”, alertó.
Solución política urgente
Más allá de estas metas inmediatas, insistió, “debemos considerar el día después. Una solución política se ha convertido en una cuestión de vida o muerte para millones de personas”.
Para reforzar esta afirmación, recordó que Cisjordania también está en un “punto de ebullición”, mientras que la frontera entre Líbano e Israel revienta de tensión.
“Es fundamental una perspectiva genuina de un Estado palestino. Debemos alejarnos del abismo antes de que sea demasiado tarde”, recalcó.
Lazzarini concluyó urgiendo a los miembros de la Liga Árabe y la Organización para la Cooperación Islámica a actuar de inmediato y aseverando que, con su apoyo, la UNRWA está lista para hacer su parte.
Antecedents de la notícia (publicat per CIDOB 1987)
Des de fa 77 anys ve subsistint a l'Orient Mitjà un focus de perillosa tibantor, convertit avui en el genocidi del poble palestí, amb més de 40.000 morts entre dones, ancians i nens, a les mans del sionisme.
El problema palestí, el sofriment d'un poble privat de pàtria i de drets nacionals, es deu al fet que Israel en annexar les terres assignades, segons la resolució de l'ONU, del 29 de novembre de 1947, a l'Estat àrab palestí, va condemnar a l'exili a l'aclaparadora majoria de la població nativa de Palestina
Abans de la formació de l'Estat d'Israel al maig de 1948, els colons jueus tenien a la seva disposició només 1.500 km², és a dir el 5,7% del territori de Palestina. No obstant això, ja en el curs de la primera guerra àrab-israeliana de 1948-1949 les tropes israelianes van annexionar vastos territoris reservats per als palestins: en acabar les hostilitats, la superfície de l'Estat jueu constituïa 20.700 km² (el 7,8% de Palestina sota el mandat. La resta del territori va passar a pertànyer a Jordània i Egipte.
Al cap de 18 anys, al juny de 1967, Israel va consumar l'annexió de les terres palestines, ocupant Cisjordània i el sector de Gaza. A més, com a resultat de l'agressió de juny, van passar a les mans d'Israel la Península del Sinaí i les altures de Golán.
Totes les guerres àrab-israelianes van ser acompanyades de l'expulsió en massa de palestins. La guerra de 1948-1949 i l'agressió de juny de 1967 han estat les accions més cruels en aquest sentit. La primera va conduir al fet que del milió 350 mil àrabs residents en el territori d'Israel quedessin 120.000 mil, i a les regions que van passar a pertànyer a Jordània i Egipte, 450.000 mil. Els restants 780.000 van quedar en condició de refugiats. La segona guerra va obligar a emigrar a uns 350.000 de milió 256.000 palestins que residien a Cisjordània i el sector de Gaza.
L'annexió de Palestina i l'expulsió violenta de la població àrab nativa van conduir al fet que ara, la major part del poble palestí és apàtrida.
D'aquesta manera, avui dia, dins del que fos Palestina (Israel, Cisjordània i el sector de Gaza) viu la menor part dels palestins (prop d'un 40%). Més de la meitat d'ells es van assentar als països àrabs, principalment en els confrontants amb Israel. Els altres estan dispersos per tot el món.
Una gran part dels refugiats palestins als països àrabs està allotjada en campaments especials de la UNRWA. En rigor, totes aquestes persones, privades de la pàtria, no importa on visquin -a Jordània, Síria o el Líban- afronten problemes semblants: condicions d'habitatge insatisfactòries, escassetat crònica de productes alimentosos, manca de serveis necessaris, epidèmies periòdiques, elevat nivell de mortalitat, abans de res entre els nens, etc. També juga un gran paper el "factor psicològic": la població dels campaments de la UNRWA sent amb particular agudesa la seva total dependència de l'ajuda externa, de la filantropia internacional.
Aquesta similitud en la situació dels palestins en diferents països àrabs permet limitar l'examen de les condicions de la seva vida en només un dels països, el Líban.
A Líban hi ha registrats més de 500.000 refugiats de Palestina, la qual cosa representa prop del 10% de la població del país, un estat molt petit i molt densament poblat en l'actualitat.
Els refugiats de Palestina s'enfronten a una situació especialment difícil dins de Líban, ja que no se'ls reconeixen drets humans bàsics. Per exemple, estan exclosos de la majoria dels serveis públics, i se'ls prohibeix exercir 39 professions. Ni tan sols són considerats formalment com a ciutadans d'un altre estat, per la qual cosa no poden reclamar els mateixos drets que els altres estrangers que resideixen i treballen al país.
En una situació de discriminació com aquesta, la majoria dels refugiats de Palestina a Líban depèn enterament de l'assistència de UNRWA per a donar resposta a les seves necessitats més bàsiques.
Una de les majors preocupacions dels refugiats de Palestina a Líban és l'alt cost econòmic que pot suposar la seva hospitalització en cas de posar-se malalts. UNRWA proporciona assistència sanitària primària bàsica, però només pot cobrir les factures de l'atenció hospitalària de manera parcial. Aquests costos no estan a l'abast de la majoria dels refugiats, que sovint han de triar entre renunciar a un tractament mèdic essencial o contreure un deute.
La població refugiada també està subjecta a importants restriccions en matèria d'ocupació. En 2005 es va aprovar una llei que permetia als refugiats nascuts a Líban treballar en els sectors clericals i administratius. No obstant això, no poden exercir professions com a metges, dentistes, advocats, enginyers o comptadors.
Encara que molts refugiats troben treball, sovint es tracta d'ocupacions estacionals o temporals, amb uns salaris baixos i sense beneficis socials ni assistencials. Hi ha signes clars que aquesta situació està afeblint el compromís de la comunitat amb l'educació, provocant el desencantament entre els joves. Molts d'ells han deixat de veure necessari continuar amb els seus estudis.
Un pla de pau
Abou Ammar (Yasser Arafat). (El Cairo (Egipte) 24 d'agost de 1929 - Clamart, (França) 11 de novembre de 2004),
Arafat reconeix "l'Estat hebreo".
______________________________________________________
Inici d'una sortida negociada a l'Orient Mitjà
El líder palestí Yasser Arafat, cap de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), va sorprendre el 2 de setembre de 1986 als països no alineats presentant una solució al problema d'Orient Mitjà ja que va anunciar implícitament el reconeixement de l'estat d'Israel. L'anunci d'Arafat va agitar als no alineats reunits en la conferència d'Harare(1). Es tractava d'un pas endavant que ningú esperava a la solució del conflicte, ja que l'OLP va anunciar solemnement que acceptava la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que implica el reconeixement de l'estat jueu.
Fa falta recordar que l'acceptació de la resolució 242 i la renúncia del terrorisme són les dues condicions que els EUA consideraven imprescindibles per a l'establiment de converses amb els palestins d'Arafat. Aquesta resolució votada en 1967 proclama una solució al conflicte àrab-israelià sobre la base de la pau entre Israel i els estats àrabs a canvi que l'estat hebreu restitueixi els territoris àrabs ocupats al juny de 1967 durant la guerra dels sis dies. És a dir, la franja de Cisjordània- Gaza, els alts del Golán i el sector àrab de Jerusalem. Anteriorment Egipte, Síria i Jordània, els tres països que havien combatut contra Israel, ja havien acceptat la resolució de les Nacions Unides. El motiu pel qual els palestins no havien donat, fins ara, el seu vistiplau a la resolució és que creien que aquesta no respectava els seus drets polítics.
La sortida, la solució semblava ser que era la negociació en la qual estaven, en uns altres temps tan poc inclinats, i l'home, l'equilibrista capaç de prorrogar les posicions polítiques i militars, el de sempre: Abou Ammar, o com ho coneixem en occident Yasser Arafat.
D'altra banda, cal recordar que ja en el seu moment el líder de l'OLP va estar tàcitament d'acord amb el pla de pau Saudita per a Orient Mitjà (1981). El setè punt d'aquest pla deia textualment: "Afirmar el dret dels Estats de la regió a viure en pau". Això implicava de fet el reconeixement de l'existència d'un estat d'Israel. Va ser precisament aquest punt el que va provocar en el seu moment una de les majors crisis en el si de l'OLP.
L'ambigüitat de la política d'Arafat va començar a crear enemics en el si de l'OLP. Molts palestins radicalitzats per l'ombra de Sabra i Xatila (els camps de refugiats arrasats pels israelians), creien que no era l'hora de fer-li el joc al Pla Reagan, als demòcrates israelians o a l'Egipte de Mubarak.
Poc després, l'ègida d'Arafat errant ho va portar de nou al Líban, mentre que Síria li girava l'esquena, declarant-ho "persona non grata" i passant a donar suport a Abou Mussa, un comandant rebel de l'OLP. Així s'inicia una guerra fraticida interpalestina al Líban. Va ser precisament a Trípoli on Arafat es va veure voltat per rebels i sirians, per aquest motiu es vió obligat a abandonar l'última de les plataformes de l'Orient Mitjà; abans van ser Egipte, Jordània i Síria.
El conflicte que li va enfrontar a Síria a la fi de 1983 va permetre, una vegada més, mesurar l'amplitud de la seva popularitat. Tots els sondejos indicaven que els palestins li donaven el seu suport gairebé unànime, fins i tot en la derrota. Els principals dirigents de l'OLP, compresos també aquells als quals afavoria Síria, com George Habbash i Naief Hawatmeh, estaven amb ell. Tots els governs àrabs, de dretes o d'esquerres van intentar ajudar-lo amb discreció i segons les seves possibilitats, més per necessitat política que per simpatia.
Dos nous grups a Cisjordània i Gaza en 1987: el Moviment de Resistència Islàmica, també conegut com Hamas, i la branca palestina del Yihad Islàmic Egipci. Aquests dos grups islàmics es van allunyar de la ideologia socialista i secular dels grups avantguardistes de l'OLP, com el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPLP) i el Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina (FDLP), els qui mantenen idees oposades a l'islamisme.
Per tant, hem de suposar que Hamas va ser creat per forces israelianes per a frenar el procés de pau de Yasser Arafat i el reconeixement de l'estat d'Israel. Atès que Israel no ha volgut mai compartir el territori palestí amb cap palestí, com s'ha vist al llarg d'aquest article. i Hamas i tots els seus seguidors tampoc volen compartir el territori palestí amb Israel, només hi ha una sortida negociada: el reconeixement per part de tots els països que componen l'ONU d'un estat palestí i al més aviat possible.
(1)Martínez Carreras J. U. (1988). El Movimiento de los Países No Alineados y la Octava Conferencia Cumbre (Harare, septiembre de 1986). Cuadernos de Historia Contemporánea, 10, 187. https://revistas.ucm.es/index.php/CHCO/article/view/CHCO8888220187A
(2)Caminant per Chatila, un camp de refugiats a Beirut
_____________________________________________________________
Lluny de l'opulent hotel Golden Tulip, on m'estava allotjant a Beirut i a un món de distància del refulgent districte comercial de Hamra es troba Chatila, el camp de refugiats palestins on en 1982 els falangistes cristians, amb l'aprovació tàcita de les forces israelianes que ocupaven el Líban, van assassinar a més de 1.000 homes, dones i nens.
Malini Johar Schueller, CounterPunch / Rebel·lió (Traduït per a Rebel·lió per J. M. i revisat per Caty R.)
Malini Johar Schueller és professora d'anglès en la Universitat de Florida. El seu últim llibre és Locating Race: Global Sites of Post-Colonial Citizenship i coeditora de Dangerous Professors: Academic Freedom and the National Security Campus.
Va ser diversos dies després dels assassinats, quan la pudor dels cossos en descomposició va portar als periodistes a la zona, que van conèixer i van informar dels detalls dels esdeveniments. Poca atenció presten els mitjans de comunicació als campaments de refugiats palestins al Líban, on viuen més de 300.000 persones. Aquestes persones són, rememorant la frase de Frantz Fanon, "els condemnats de la terra". Miserables, no a causa de les condicions precàries en què viuen, sinó desgraciats perquè han estat repetidament atacats, bloquejats, i perquè se'ls neguen els drets humans. No obstant això continuen resistint i viuen amb esperança, valentia i optimisme.
En la dècada de 1950, Fanon va profetitzar que els condemnats de la terra, les nacions colonitzades, prevaldrien. Caminant a través de Chatila, es pot sentir clarament la urgència i l'esperança per l'alliberament de Palestina. Érem un grup de nou acadèmics dels EUA, que volíem veure amb els nostres ulls les condicions de vida dels refugiats palestins.
A petició d'un professor palestí de la San Francisco State University, Sanaa Al-Hussein, una treballadora social de Chatila ens va guiar a través dels estrets carrerons del campament de refugiats. Façanes enfonsades dels edificis, alguns encara destruïts pels atacs, carrers entollats amb escombraries apilades en els laterals, escales estretes sense electricitat, i un entrecreuament de cables elèctrics aeris assenyalen el camp.
No obstant això, és evident que existeix un vibrant sentit de comunitat. Parlant en àrab, Sanaa explica que malgrat la pobresa i la duresa Chatila és un centre de la vida palestina real. Les famílies entrecreuen el seu llinatge amb els pobles específics de la Palestina ocupada, i el seu vincle amb la gent d'aquests pobles. Les marques més visibles de Chatila són els centenars d'afiches pegats en les parets i penjats en els cables. La cara somrient d'Arafat està omnipresent, però també es fa referència a altres líders.
Hi ha cartells dels diferents líders palestins; representant l'expulsió dels palestins de la seva terra natal; de dones liderant la lluita, portant la bandera palestina. Un cartell d'Arafat saludant a les dones màrtirs, fotos d'adolescents que van ser assassinats pels israelians, i fins i tot alguns de Saddam Hussein. Proliferen cartells dels diferents grups de la resistència: l'OLP, Hamàs, Fatah, i molts altres. Tal vegada el més commovedor són els cartells publicitaris que marquen la geopolítica de Chatila: "Establert en 1949 a 92 Km de distància de [sic] la frontera palestina. I estan les omnipresents fletxes vermelles amb les seves claus, marcant en la direcció cap a Palestina i reclamant el dret al retorn.
Anem a la fossa comuna de les víctimes de Chatila. Sana'a tenia tretze anys quan va ocórrer la massacre, relata els esdeveniments. Recorda que va veure a homes joves, amb banderes blanques de rendició, abatuts a tirs, i als soldats entrar a la casa d'un veí i disparar als pares davant dels nens. Recorda que Sharon estava en l'ambaixada de Kuwait, a un tir de pedra del campament veient Chatila il·luminada en la nit per a poder matar a la gent. Sanaa recorda que no se'ls permetia sortir del campament i l'olor dels cadàvers en descomposició en l'estadi prop de Chatila. Recorda a homes joves anant de casa a casa, dient a les famílies qui havia mort.
Mentre caminem pels carrers, nens petits corren al nostre costat, alguns intenten dirigir-se a nosaltres en anglès, alguns, amb picardia, ens exigeixen que ens emportem les fotos que van prendre. Òbviament utilitzen aquestes estratègies amb els estrangers que venen al camp i gaudeixen cridant la nostra atenció. També són experts en mitjans de comunicació, i quan un nen aconsegueix que jo faci un vídeo tenint-lo com a protagonista, aixeca els dits amb el signe de la victòria i canta "Allah ho Akbar". Començo a sentir-me com un turista polític. Sana'a ens porta a la casa de la seva mare en Chatila on viu la família estesa, en petits quarts. Fa fred i no hi ha calefacció. Sana'a ens serveix te i galetes, mentre la seva mare, de setanta-vuit anys, recorda quan els van expulsar de les seves llars a Israel. La mare té una cara tendra, amable, amb una veu suau i ulls somiadors.Repassa els comptes del seu rosari mentre ens conta la seva història. Tenia tretze anys en 1948 i recorda haver sentit de massacres, dels pobles rendint-se als colons jueus, i després un míssil caient sobre una casa en el centre de la ciutat. La mare de Sana'a té sentit de l'humor. Recorda a homes de "l 'exèrcit de salvació" àrab, com ella els crida, que suposadament eren allí per a protegir-los, però que simplement es van asseure i van menjar. Durant els sis dies després de l'ocupació en què la família de la mare de Sana'a se va quedar al seu poble, van veure cases dels veïns que van ser saquejades, els homes executats sota sospita de col·laborar amb els àrabs i amb la resistència, i famílies massa espantades com per a sortir de les seves cases per a enterrar als seus morts. Quan l'avi matern de Sana'a se va escapar i va pagar a algú per a rescatar a la seva família, es van anar amb el posat i van caminar durant dies, unint-se a les caravanes de refugiats que fugien de la persecució. Aquest mateix avi de Sanaa va llogar uns terrenys en Chatila i va inaugurar el campament en 1949.
Recorda que vivien en tendes de campanya en l'hivern, i després en una casa de uralita on no se'ls permetia tenir aigua dins de la llar, tampoc afirmar l'habitatge en el sòl. Les construccions sòlides només van ser possibles amb l'inici de la lluita armada palestina en la dècada de 1970. La mare de Sanaa ha viscut un trauma, però resisteix. És analfabeta, però immensament sàvia. Parla de la primavera àrab, dels atacs de Assad al seu poble a Síria, i del Marmara Mavi (l'atac d'Israel a la flotilla de la Llibertat de Gaza). Parla amb desdeny dels joves actuals que estan interessats en el llapis labial En preguntar-li què pensa dels estatunidencs somriu i diu "Que Déu els ajudi. Ells també estan oprimits."
Deixem el campament exhaustos, i no obstant això plens d'energia. Quatre generacions han viscut en el campament. No tenen la ciutadania, només les targetes d'identitat de l'ONU, i tenen prohibides 72 ocupacions al Líban.Rabie Zaaroura, un jove que es va graduar amb una llicenciatura en Administració d'Empreses, està desocupat i no té perspectives al Líban. Vol una nacionalitat, sap que els animals tenen més drets que ell. Però ell ens dona la benvinguda a la seva casa. La casa de la mare de Sana'a ha estat destruïda i reconstruïda tres vegades, però ens diu que és pacient.
Nosaltres, com a acadèmics som pacients. Tots donem suport al moviment pel boicot, desinversió i sancions (BDS), moviment que s'ha modelat després dels moviments de les desinversions a Sud-àfrica per a aconseguir la fi de l'apartheid, i insta les empreses, universitats i altres organitzacions a detenir la col·laboració econòmica amb Israel. Les principals esglésies presbiterianes dels Estats Units, l'Església Unida de Crist i l'Església Metodista Unida han donat suport al moviment BDS. Com a acadèmics, tots donem suport a la campanya als EUA per al Boicot Acadèmic i Cultural a Israel (USACBI), que té el compromís d'abstenir-se de col·laboració acadèmica, cultural i econòmica amb les institucions israelianes i insta els nostres administradors a suspendre les relacions amb les institucions israelianes
(Per a més informació o per a inscriure's, vagi a http://www.usacbi.org/ ). Esperem que aquestes mesures posin fi a l'ocupació i els camps de refugiats, com ho van fer amb l'apartheid a Sud-àfrica. USACBI va començar en 2009 i només té 600 signataris fins a la data. Però com la mare de Sanaa ens diu, hem de ser pacients.
Malini Johar Schueller és professora d'anglès en la Universitat de Florida. El seu ultimo llibre és Locating Race: Global Sites of Post-Colonial Citizenship i coeditora de Dangerous Professors: Academic Freedom and the National Security Campus.
Malini Johar Schueller, CounterPunch / Rebel·lió (Traduït per a Rebel·lió per J. M. i revisat per Caty R.)
Què diu l'ONU a això?:
__________________________________________________________________
26 resolucions que ha incomplert Israel. Israel mancant voluntat i respecte d'aquestes resolucions, se sumen les de la Comissió de Drets Humans de l'ONU. Israel és l'únic país que fins a la data mai va presentar els límits de les seves fronteres, tal com l'exigeix Nacions Unides per a incorporar a un país membre segons la resolució 242. A continuació les resolucions incomplertes per Israel:
Resolució 181/11, 29 de novembre de 1947: Concretava la partició de Palestina en dos Estats: un àrab palestí amb el 45 per cent i un altre jueu amb el 55 per cent; internacionalitzant-se Jerusalem i quedant situada dins de l'Estat Palestí annex 5.
Resolució 194, 11 de desembre de 1948: Resolia el retorn dels refugiats palestins a les seves llars i terres, i a aquells que triessin no tornar haurien de ser indemnitzats.
Resolució 303, 9 de desembre de 1949: La ciutat de Jerusalem s'establiria com un cos separat sota el règim internacional especial i seria administrada per Nacions Unides. El Consell es designaria per a repartir les responsabilitats de l'autoritat actual.
Resolució 114 C.S., 20 de desembre de 1949: Preocupat amb la transferència cap a Jerusalem d'alguns ministeris i departaments públics del Govern d'Israel, considerava que l'actitud del Govern d'Israel generaria dificultats per a la implementació de l'estatus de Jerusalem.
Resolució 2253 ÉS-V, 4 de juliol de 1967: Rebutjava l'expansió militar israeliana durant la guerra del 5 de juny de 1967 i exigia el retir dels territoris àrabs ocupats, incloent la Jerusalem ocupada. Exhortava a Israel revocar totes les mesures adoptades i desistia de realitzar qualsevol actitud que alterés l'estatus de Jerusalem.
Resolució 2254, 14 de juliol de 1967: Observava amb profund pesar i preocupació el no compliment per part d'Israel de la resolució 2253 ÉS~V... Reiterava la seva comanda a Israel a rescindir totes les mesures adoptades i desistir immediatament de realitzar qualsevol actitud que alterés l'estatus de Jerusalem.
Resolució 242 C.S., 22 de novembre de 1967: Exigia a Israel el retir militar dels territoris àrabs ocupats a Palestina incloent Jerusalem Est, les altures del Golán de Síria i el Sinaí d'Egipte. Exigia a Israel fixar les seves fronteres internacionals.
Resolució 2628, 4 de novembre de 1970: Reconeixia que el dret dels palestins era un element indispensable per a l'establiment d'una pau justa i duradora.
Resolució 2649, 30 de novembre de 1970: Condemnava als Governs que neguessin la lliure determinació dels pobles als quals se'ls reconeixia aquest dret, especialment als pobles d'Àfrica Meridional i Palestina.
Resolució 2851. 20 de desembre de 1971: Demanava enèrgicament a Israel rescindir immediatament totes les mesures i desistir de totes les decisions i pràctiques com ara l'annexió de qualsevol dels territoris àrabs ocupats... establiments d'assentaments israelians... demolició de viles, barris cases, expropiació de propietats... transferències, deportació i expulsions dels territoris ocupats... negativa als drets de refugiats... maltractaments i tortures als presoners... càstig col·lectiu.
Resolució 338, 23 d'octubre de 1973: Exhortava a Israel el compliment de la resolució 242 i reiterava l'exigència al seu retir militar dels territoris àrabs ocupats, incloent-hi Jerusalem Est.
Resolució 3070, 30 de novembre de 1973: Reafirmava igualment la legitimitat de la lluita dels pobles per alliberar-se de la dominació colonial estrangera i de la subjugació forana per tots els mitjans possibles inclosa la lluita armada.
Resolució 3236, 2 de novembre de 1974: Reafirmava el dret inalienable del poble palestí, el dret a la seva independència i a la seva sobirania, i el dret del retorn; i establia prendre contactes amb l'Organització per a l'alliberament de Palestina, per als assumptes concernents a la Qüestió Palestina.
Resolució 3237. 22 de novembre de 1974: Es reconeixia a l'Organització per a l'Alliberament de Palestina com l'única i legítima representant del poble palestí i se'l convidava a formar part de les sessions i de l'Assemblea General, com a observador permanent.
Resolució 3379, 10 de novembre de 1975: Es condemnava al Sionisme com a forma de racisme i discriminació racial (es va derogar al gener de 1991, sense fonaments i per exigències dels Estats Units).
Resolució 32/40-B, 2 de desembre de 1977: S'instituïa el 29 de novembre, dia de la partició de Palestina, com a "dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí".
Resolució 36/15, 28 d'octubre de 1981: Demanava a Israel suspendre immediatament totes les excavacions i transformacions dels llocs històrics, culturals i religiosos de Jerusalem; en particular als voltants del Santuari Sagrat musulmà d'Al Haram Al Sharif, l'estructura del qual estava en perill d'ensulsiada.
Resolució 38/180 D, 19 de desembre de 1983: Reafirmava els drets sobirans i recursos nacionals dels territoris palestins ocupats i els territoris àrabs ocupats (a Síria i al Líban). Declarava una vegada més que la pau al mig Orient era indivisible... sota els auspicis de Nacions Unides, que garantís el retir complet i incondicional d'Israel dels territoris palestins ocupats i altres territoris àrabs ocupats inclusivament Jerusalem Est ocupat.
Resolució 43/177,15 de desembre de 1988: Prenia nota la Declaració de Proclamació de l'Estat de Palestina, emanada del Consell Nacional Palestí el 15 de novembre de 1988. Decidia substituir el nom d'Organització per a l'Alliberament de Palestina, pel de Palestina en el sistema de l'ONU.
Resolució 904 C.S., 18 de març de 1994: Condemnava enèrgicament la massacre de civils palestins a Hebron (en referència a la massacre de 63 civils palestins mentre oraven en la Mesquita d'Ibrahim).
Resolució 50/22, 4 de desembre de 1995: Determinava que la decisió d'Israel d'imposar les seves lleis, jurisdicció, i administració de la Ciutat Santa de Jerusalem, era il·legal, per tant nul·la i buida... Deplorava la decisió d'alguns estats de transferir les seves missions diplomàtiques a Jerusalem violant la resolució 478 del Consell de Seguretat.
Resolució 51/223, 14 de març de 1997: Exhortava a Israel a detenir els assentaments en els territoris palestins, especialment a Jerusalem Est ocupat.
Resolució ÉS-10/2, 5 de maig de 1997: Exigia a Israel posar fi als assentaments a Jerusalem Est ocupat i l'aplicabilitat del Quart Conveni de Ginebra relatiu a la protecció de civils en temps de guerra. Reafirmava que tots els assentaments israelians en els territoris ocupats per Israel en 1967 (Palestina i Síria) són legals i com un obstacle per a la pau.
Resolució ÉS-10/3, 30 de juliol de 1997: Havent tingut en compte coneixement que el Govern d'Israel no havia desistit de construir el nou assentament de Jabal Abu Ghenein... la construcció de carretera confiscant terres (palestines) adjacents... Condemnava el fet que el Govern d'Israel no hagi atès la resolució ÉS- 10/2... Exigia a Israel, Potència Ocupant, cessés immediatament i anul·lés totes les activitats.
Resolució E/CN.4/CAP DE BESTIAR/2001/2 C.D.H: 5 d'Abril de 2001: Reafirmant el dret del poble palestí a la lliure determinació, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides i les disposicions dels pactes i instruments internacionals relatius al dret a la lliure determinació com a principi internacional i com a dret a tots els pobles del món, que és norma imperativa (jus cogens) de Dret Internacional, i condició fonamental per a aconseguir una pau justa duradora i completa a la regió d'Orient Mitjà.
Resolució E/CN.4/2001/L.31C.D.H :: 11 d'Abril de 2001: Conscient que Israel és part del conveni de Ginebra relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra, 12 d'Agost de 1949, que és aplicable al territori palestí i tots els territoris àrabs ocupats per Israel des de 1967, inclosa Jerusalem oriental.
Premsa web YVKE