Informe 63: “El Finançament de les armes i la (I)Responsabilitat Social Corporativa. Anàlisi comparativa de les polítiques en matèria armamentista dels principals bancs i caixes de la Comunitat Valenciana”

Aquest informe s’emmarca dins la línia de recerca de la Banca Armada i posa el focus en les polítiques d’RSC en matèria d’armament i defensa: estudia el seu origen, com i en quines entitats financeres estan desplegades, amb quina profunditat, i ho compara amb les inversions reals en que s’involucren les entitats que implementen aquestes polítiques. Aquí presentem un anàlisi comparatiu de les polítiques en matèria armamentista dels principals bancs i caixes de la Comunitat Valenciana, concretament de fins a 26 entitats financeres diferents que agrupem en tres grups diferents d’entitats: les 10 principals entitats financeres de la banca armada espanyola, 6 entitats que pertanyen a la banca armada a nivell internacional, i un grup de 10 entitats del sector de les cooperatives de crèdit i la banca ètica de la Comunitat Valenciana.


Aquest és el primer informe d’aquesta índole que fa un estudi sistemàtic de les polítiques d’RSC en l’àmbit de defensa i armament de les entitats financeres a l’Estat espanyol, i arriba precisament en un moment on, per un cantó, moltes entitats financeres emfatitzen comunicativament cada cop més els seus compromisos socials i ambientals, però per l’altre, s’involucren en el finançament d’una indústria de la guerra que segueix creixent i multiplicant la seva producció i beneficis. L’estudi analitza també la pràctica en aquest sentit d’entitats de la banca ètica i/o el sector de cooperatives de crèdit en busca de referents i guies a nivell de bones pràctiques en quan a inversió responsable, desinversió en cas que sigui necessari, transparència i control, etc.

Autores: Maria Fraile, Max Carbonell i Jordi Calvo

Llegeix i descarrega el resum executiu en valencià i en castellà, i l’informe complet en valencià i en castellà.

RESUM EXECUTIU

El finançament privat de les empreses d’armes i militarització de fronteres és
punt clau del cicle econòmic militar, ja que com hem demostrat en altres infor-
mes, sense el suport de bancs i altres entitats financeres no es podrien produir
3 de cada 4 armes que es venen al mercat.

Tot i els impactes negatius d’aquest
sector a nivell de vulneracions de drets humans i generació de múltiples vio-
lències, des d’una perspectiva del guany econòmic es tracta d’un sector que
rep molt finançament. De fet, no només és un dels més segurs i estables, do-
nat que els clients acostument a ser els estats d’arreu del món, sinó que en el
context actual d’augment de despesa militar associada a tensions bèl·liques
i conflictes diversos, les previsions de creixement del sector són molt bones,
independentment del color polític dels diferents governs, el que converteix les
inversions en les empreses d’armes en molt atractives.

Tanmateix, tot i que el negoci amb el sector armamentístic sigui rendible pels
bancs i pels seus clients, aquest no és tan ben vist per molts clients i la societat
en el seu conjunt. Després de la crisi financera de 2008 i fruit de les pressions
de la societat civil organitzada, els bancs i les grans empreses s’han vist cada
vegada més obligats a introduir polítiques internes en clau del que es coneix
com a responsabilitat social corporativa (RSC), i en el cas del sector financer del
que es coneix com a inversions responsables. Així, aquestes polítiques haurien
d’actuar com a guia o marc a l’hora de decidir quines empreses finançar i quines
no, de quins sectors o quins projectes, i amb quins límits. Aquest tipus de polí-
tiques s’apliquen a sectors com l’armamentístic i de defensa, però no només,
sent el sector de les empreses de combustibles fòssils i relacionades amb la
producció d’energia un altre dels que més atenció ha rebut fruit dels seus im-
pactes flagrants en termes de contribució a la situació d’emergència climàtica
en la que estem.

Si bé en informes previs ja havíem fet una aproximació a les legislacions exis-
tents en matèria de finançament i compra-venta d’armes, aquí hem volgut po-
sar el focus en les polítiques d’RSC en matèria de defensa, com a eina potencial
per aconseguir una desinversió real en empreses d’armes i militarització de
fronteres. En aquest informe presentem un anàlisi comparatiu de fins 26 enti-
tats financeres diferents que agrupem en tres grups diferents d’entitats: les 10
principals entitats financeres de la banca armada espanyola segons el darrer
informe que inclou empreses que militaritze les fronteres i contribueixen al que
s’anomena guerra de fronteres, 6 entitats que pertanyen a la banca armada a
nivell internacional, i un grup de 10 entitats del sector de les cooperatives de
crèdit i la banca ètica de la Comunitat Valenciana, on posem el focus en aques-
ta ocasió.

Com es podrà comprovar, hi ha un desenvolupament i una introducció desigual
d’aquest tipus de polítiques d’RSC aplicades al sector de defensa dins l’àmbit de
les entitats financeres, essent les entitats financeres internacionals que ope-
ren a Espanya com Deutsche Bank, BNP Paribas o Credit Suisse, entre d’altres,
algunes de les que menys polítiques tenen en aquest camp.

Però no només
això, sinó que la seva presència no es garantia del no-finançament del sector,
i és fàcil trobar grans bancs com el BBVA i el Banco Santander amb un nivell de
polítiques aparentment força restrictives i avançades però que no té impactes
reals a l’hora de prevenir el finançament del sector. Aquest tipus de polítiques
són contràries a la naturalesa de moltes d’aquestes entitats, que busquen ma-
ximitzar el guany econòmic per damunt d’altres criteris, que en última instància
introdueixen per mirar de minimitzar el dany reputacional fruit de la pressió de
la ciutadania i la societat civil organitzada, així com per donar l’aparença que fan
passos decidits en matèries que preocupen a la societat, com les guerres o el
medi ambient. Com es veurà, aquestes tipus de polítiques internes de les enti-
tats sovint no tenen un marc d’aplicació sòlid i ample i les entitats no habiliten
els mecanismes suficients per a fiscalitzar-ne l’aplicació de forma transversal
i robusta i a la totalitat de les operacions de les entitats.

Per altra banda, hi ha altres entitats més petites i vinculades a les inversions
a l’economia de proximitat i el territori, com moltes cooperatives de crèdit, que
per les seves característiques i àmbit d’actuació no estan finançant actualment
empreses d’armes i militarització de fronteres, però el fet de no disposar de
polítiques en aquest sentit -o que aquestes estiguin molt poc desenvolupa-
des- no garanteix que no acabin invertint en empreses del sector, encara que
amb quantitats menors.

D’altres, com Fiare Banca Ètica i Triodos Bank, o algunes cooperatives com Cai-
xa Popular, sí que disposen de polítiques molt ambicioses, que prohibeixen les
inversions al sector en la seva totalitat. Aquestes polítiques s’apliquen i garan-
teixen la no inversió en aquestes empreses, i en cas de produir-se, entitats com
Fiare Banca Ètica disposen de mecanismes per reconduir la situació, suspendre
inversions i millorar els mecanismes interns per evitar que es tornin a produir.
A continuació, algunes de les principals troballes de l’informe:

■ De totes les polítiques d’RSC en matèria d’armament i defensa analitzades,
només aquelles qualificades de grau alt, és a dir, les que prohibeixen sense
matisos ni restriccions el finançament de la producció d’armament, són efi-
caces en impedir que les entitats acabin finançant armes. Dins aquest grup hi
trobem les entitats Fiare Banca Ètica, Triodos Bank i cooperatives com Caixa
Popular i Caixa d’Enginyers.

■ De la resta de polítiques d’RSC en aquest àmbit en trobem de més o menys
ambicioses, des de les que inclouen llistes d’exclusió d’empreses o tecnolo-
gies concretes, que anomenem de grau mig, a les que exclouen només armes
“controvertides” o inversions en funció del context (destí, origen, sancions,
embargaments, etc.), anomenades de grau baix. Quan comparem els bancs
en cada grau amb les inversions reals, veiem que tant les polítiques de grau
mig com les de grau baix són incapaces de frenar les inversions en empreses
d’armes.

En el primer cas hi trobem grans bancs com Banco Santander, BBVA,
Bankinter, Caixabank, o ING a nivell internacional. En el segon cas, destaquen
entitats estatals com bancs (e.g. Banc Sabadell, Ibercaja o Kutxabank) o fons
d’inversió (e.g. Buy & Hold i EDM Group) i a nivell internacional grans entitats
com BNP Paribas, Credit Suisse, Deutsche Bank, UBS o Banco Mediolanum.

■ Dins l’àmbit de les cooperatives de crèdit que operen a nivell de la Comunitat
Valenciana no hi trobem actualment inversions en empreses d’armes, però sí
molta disparitat en la presència de polítiques d’RSC en matèria d’armament
i defensa. De les 8 cooperatives analitzades, 2 no tenen cap tipus de política
(Solventia i altres entitats del Grup Caja Rural) i la resta les tenen de grau baix
o mig (Ruralnostra, Cajamar, RGA, etc.), excepte Caixa Popular que té grau alt
i és més aviat una excepció. Sembla que factors com l’àmbit d’actuació (més
territorial o local) i el tipus d’empreses finançades (comerços i petites i mitja-
nes empreses locals) pesen més que les polítiques d’RSC a l’hora d’evitar que
acabin finançant la producció d’armes. Tanmateix, això no és garantia que
segueixi així en el futur i és necessari introduir polítiques més ambicioses,
caminant per assolir el grau alt.

■ En resum, les polítiques d’RSC que qualifiquem d’alt grau només són presents
en entitats de la banca ètica i el sector de caixes i cooperatives d’estalvi,
que ja de per sí són entitats financeres amb diverses diferències respecte
la gran banca comercial tradicional, que persegueix el guany econòmic per
sobre d’altres criteris. Aquestes entitats, tanmateix, en els darrers anys han
introduït de forma desigual algunes polítiques d’RSC en matèria de defensa
i armament, però que no són eficaces d’evitar les seves inversions en les
empreses d’armes. Per tal d’aconseguir-ho, cal que desenvolupen polítiques
i sistemes de control pel que fa a les inversions en el sector, polítiques de
transparència en les comptes i l’habilitació de mecanismes efectius de fis-
calització, control i intervenció tals com la diligència deguda.
■ A més, els poders públics haurien de desenvolupar i implementar lleis so-
bre la matèria que per la seva naturalesa són d’obligat compliment, no com
les polítiques d’RSC que sovint són “recomanacions”, “guies” o marcs d’”ava-
luació” o“rating” d’inversions, que poden aplicar-se o no, i en cas de fer-ho
pot ser que només sigui a un paquet o grup d’inversions concrets, i no a la
totalitat de l’activitat de l’entitat. De fet, sovint veiem una diversificació de
carteres o nínxols d’inversió que no atura les inversions en armes però per-
met a les empreses oferir “inversions sostenibles” o “verdes” per als clients
més conscienciats mentre té arguments per protegir la seva reputació de
les crítiques d’organitzacions de la societat civil i de la ciutadania en general.

CONCLUSIONS I RECOMANACIONS
CONCLUSIONS

Són molts els bancs que han desenvolupat polítiques de Responsabilitat Social
Corporativa (RSC) que compleixen amb la voluntat d’un grup humà amb una
activitat econòmica determinada de contribuir a que la societat avance en una
o altra direcció, si bé aquesta voluntat sol estar supeditada al principal objectiu
de qualsevol empresa capitalista, maximitzar el seu benefici econòmic. És aquí,
en el caràcter més o menys economicista, capitalista o liberal de l’empresa en
el que es poden trobar comportaments diferenciats entre entitats financeres.
Les armes controvertides, prohibides o en procés de prohibició i el fet de que
les armes puguen arribar a llocs on es vulneren els drets humans han sigut els
pilars de les polítiques en matèria de defensa dels bancs analitzats. El que con-
corda amb la demanda creixent per part de la ciutadania de que les empreses
es comporten de manera més responsable i ètica amb el seu entorn, des d’un
punt de vista humà, social i ambiental, on la proliferació d’armes i guerres es
situa entre els aspectes que més preocupen la societat en general i, per tant,
els clients existents i potencials dels bancs.

Alguns dels bancs comercials espanyols amb polítiques més desenvolupades
però ineficaces són, segons la nostra anàlisi, el Banco Santander, BBVA, Caixa
Group (Caixabank) i Banc Sabadell. Tots quatre fan una descripció pormenorit-
zada en relació al tipus d’armament que exclouen així com al context polític i
social dels països on operen. Les seues polítiques identifiquen una àmplia va-
rietat de situacions relacionades amb els drets humans, situacions de conflicte
armat o tensions internes en les quals les inversions en armament estarien
excloses. Inclús, Caixa Group y Banco Santander compten amb llistats d’exclusió
d’empreses fabricants d’armament, segons els criteris esmentats. En l’àmbit
internacional, la política més extensa i també ineficaç correspondria al BNP
Paribas, que no sols detalla el tipus d’armament exclòs, sinó també el grau de
respecte per als drets humans dels països on s’exporten les armes o amb qui
operen les empreses. Tanmateix, val a dir que cap d’aquestes polítiques fa una
exclusió general del finançament d’armament i que, son exclusions que estan,
o bé subjectes a obligacions imposades pel dret internacional, o bé molt qües-
tionables en termes de transparència i aplicació efectiva.

Per altra banda, veiem que són sovint els clients i els accionistes qui mitjan-
çant l’expressió de la seua opinió, valors i posicionament ètic, empenyen el
banc en una o altra direcció. La campanya banca armada i d’altres de desin-
versió en armes nuclears i en altres activitats econòmiques percebudes per la
societat com negatives, ha buscat reforçar el paper d’ambdós actors, així com
de la societat civil organitzada, per modificar el comportament dels bancs, amb
el resultat de que gairebé tots els bancs de gran tamany han creat polítiques
internes de regulació de les seues relacions amb la indústria de les armes.
Però aquestes polítiques segueixen sent mecanismes limitats i amb una mi-
rada reduccionista de les exclusions del sector.

Una gran part de les entitats dins del que considerem banca social la conformen
les cooperatives de crèdit i les caixes d’estalvis, que per definició no reparteixen
beneficis entre els seus propietaris, tenen una relació amb el sector armamen-
tístic menor, sense necessitat de tenir polítiques de finançament del sector de
defensa massa ambicioses. Entre aquestes, la més ambiciosa a l’hora d’excloure
el sector armamentístic del seu finançament és Caixa Popular, que té una polí-
tica de RSC que prohibix les inversions de qualsevol empresa relacionada amb
el negoci armamentistic, un criteri que estaria a l’alçada de les entitats Triodos
Bank i Fiare Banca Ètica que, en aquest sentit, mostren un compromís màxim
amb la qüestió armamentísitca, si més no cal esmentar que Triodos Bank està
immers en una controvèrsia arrel l’emissió de participacions (Certificats de Di-
pòsits d’Accions, CDA) amb un bon nombre de clients insatisfets.

Del grup Caja
Rural també en destacaríem Caja Nuestra Señora de la Esperanza de Onda i la
gestora d’assegurances RGA, com a entitats amb polítiques de grau mig, men-
tre que la resta mostren un compromís baix. Cal afegir, però, que també hi ha
algunes entitats financeres que són més laxes pel que fa a la preocupació del
potencial impacte de les seues activitats a la societat en relació amb el finan-
çament de la indústria d’armes. Entre aquestes destaquen algunes entitats del
grup Solventia o del Grup Caja Rural que no mostren cap tipus de política d’RSC
respecte les armes i la indústria de defensa, però que no financien les armes.
Finalment, concloem que tenir polítiques detallades i aparentment ambicioses
sobre el paper no suposa una millora en els nivells de responsabilitat social de
les entitats financeres en quant a les seues relacions amb la indústria militar:

■ Primer, perquè any rere any són identificades xifres creixents de finança-
ment per part dels principals bancs del món amb les “millors” polítiques en
matèria de defensa. Ni l’RSC ni els criteris ASG ni cap altra de les iniciatives
internacionals existents al respecte aconsegueixen evitar el finançament
de la indústria militar, ja que els principals bancs que les segueixen són els
bancs que més recursos destienen a la indústria armamentista.

■ Segon, perquè aquestes regulacions semblen buscar, no tant reduir l’accés
de les empreses d’armament a finançament, sinó facilitar la proliferació de
productes militars, serveis i tot tipus de tecnologies de defensa, per ampliar
el negoci del sector militar cap el de seguretat militaritzada, com és el cas
de les empreses que es lucren de la militarització de les fronteres, on moren
cada any milers de persones, més que en molts conflictes armats.

■ Tercer, perquè advertim en aquest informe que sense control, seguiment i
fiscalització de les polítiques d’RSC dels bancs per part de la societat civil,
aquestes no busquen caminar cap al bé comú sinó cap el bé individual, des-
lligat dels objectius de desenvolupament sostenible que diuen perseguir.
La reputació és finalment l’element que més preocupa les empreses, no per
qüestions ètiques, sinó per com una degradació d’aquesta pot afectar el seu
compte de resultats. Ens quedem almenys en què el que els importa és no ser
assenyalades per la ciutadania de tal manera que puguen perdre alguns clients.

Finalment, pel que fa a les polítiques en matèria de defensa dels bancs, conside-
rem que no és coherent la distinció entre armes controvertides i armes que no ho
siguen. Les guerres que rebutja la societat, on estan els clients i accionistes dels
bancs que implementen polítiques de desinversió i limitació en el finançament
d’armament, són possibles per un conjunt de materials, tecnologies i equipa-
ments militars que fan necessari que la indústria militar en el seu conjunt estiga
completament exclosa de qualsevol tipus de finançament.
I per últim, volem destacar el paper d’algunes entitats financeres amb una clara
voluntat de mantindre’s allunyades del negoci armamentístic, entre les que
trobem Caixa Popular, Caixa d’Enginyers, Fiare Banca Ètica o Triodos Bank, to-
tes elles part del que anomenem la banca social. Això reforça la importància
d’apostar per una banca fonamentada en valors ètics i de cooperació que entén
que el benefici no pot estar per sobre de l’impacte social i ambiental.
RECOMANACIONS
■ Hi ha una part de les cooperatives de crèdit estudiades que no tenen finança-
ment d’armes, però tampoc tenen cap normativa de RSC sobre armament,
com per exemple, les que conformen Solventia i un bon grup d’entitats del
grup Caja Rural. Aquestes entitats haurien de desenvolupar polítiques de
control de les seues inversions i altres operacions amb la indústria d’armes,
si pretenen mantindre’s fora de la banca armada.
■ Les cooperatives de crèdit del grup Caja Rural, amb Ruralnostra i Caixa Ru-
ral d’Alcora, així com Cajamar i les seves associades, tenen unes polítiques
molt poc ambicioses. Aquestes no garanteixen que no acabin formant part
en algun moment de la Banca Armada, com és el cas de Caja Rural, qui sol
aparèixer als rànquings de Banca Armada, encara que amb quantitats me-
nors.
■ En l’àmbit de les cooperatives de crèdit destaca el cas de Caixa Popular, amb
polítiques ambicioses i eficients de prohibició del finançament de les armes.
Per altra banda, Caixa d’Enginyers, tot i tenir igualment una política ambiciosa
en aquest camp, cal que incorpori un sistema de consulta, interlocució i diàleg
més àgil amb els actors que generen els continguts sobre el finançament del
complex militar-industrial. Això els permetria evitar aparèixer puntualment
com a entitat que finança les armes (com en el darrer Rànquing de la Banca
Armada), i en cas de fer-ho facilitaria que poguessin rectificar i fer passes
cap a la desinversió en el sector militar.
■ Els bancs de gran tamany i abast internacional, es divideixen en dos grups:
els que tenen polítiques de control o reducció de les seves relacions amb la
indústria armamentista poc o molt poc desenvolupades i els que tenen políti-
ques detallades i sobre el paper restrictives amb el finançament de les armes.
En el primer grup trobem entitats com Credit Suïsse, UBS, Deutsche Bank, ING i
BNP Paribas i en el segon entitats com el BBVA i Banco Santander, i veiem com
tots destinen grans quantitats de diners al finançament de les armes. El seu
objectiu no és deixar de finançar les armes sinó fer-ho tant com puguin en la
mesura en que això no els afecti (o ho faci el mínim possible) la seva reputació
ni els seus beneficis.

Tot plegat demostra que les polítiques d’RSC en matèria
de defensa estan destinades a impulsar el seu negoci i no a aconseguir cap
objectiu de caire ètic o moral lligat al desarmament. El mateix passa amb el
bancs de menor tamany, com Kutxabank, Ibercaja o Banco Mediolanum, entre
d’altres, que amb un enfoc de negoci similar al dels grans bancs, tenen políti-
ques menys ambicioses en matèria d’armament probablement perquè el seu
negoci en armes no els és rellevant, i mantenen un finançament sensible del
complex militar-industrial. En aquests dos últims casos, la recomanació és
que desenvolupen polítiques i sistemes de control en matèria militar exigents,
que busquen efectivament una reducció de la seua participació al negoci ar-
mamentístic. Per a aquests bancs, cal exigir transparència en les comptes
i l’habilitació de mecanismes efectius de fiscalització, control i intervenció:
com la diligència deguda o la implementació per part dels poders públics de
lleis sobre la matèria (que van més enllà que les “indicacions” en clau d’RSC).

■ En particular, Triodos Bank i Fiare Banca Etica han demostrat un sòlid sistema
per evitar finançar el sector militar i armamentístic en general. Etica SGR –en-
titat que pertany al mateix grup de Fiare Banca Etica– ha suspès la inversió
en els títols de Accenture i s’ha compromés a analitzar els impactes que la
indústria tecnològica pot tenir sobre el sector armamentístic, a la llum dels
conflictes recents, per tal d’incorporar la seva avaluació en la metodologia
d’inversió dels fons. Etica SGR a més, ha decidit incorporar al Centre Delàs
entre les fonts no convencionals utilitzades per la seva anàlisi en relació al
sector armamentístic.