La privatització i els drets humans a l'aigua potable i de sanejament.
En l'article publicat al diari digital Público.es, el passat 5 de novembre, sobre la privatització i els drets humans a l'aigua potable i de sanejament, Miriam Planas, Gonzalo Marín i Luis Babiano, explicaven que la privatització de l'aigua va ser impulsada pel Banc Mundial i el FMI, a finals del segle passat.
"La privatització de l'aigua va ser impulsada des de finals del segle passat i primers d'aquest pel Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) a través de condicionalitats incorporades als crèdits que concedien als països en desenvolupament; va ser tal la pressió que en 2002 i 2003, el 100% dels crèdits concedits pel BM portaven incorporades condicionalitats de privatització. Més recentment, i en plena crisi financera de 2008, l'FMI i la Unió Europea van condicionar el finançament del rescat financer de Portugal i Grècia a l'execució de sengles programes de privatització. "
Segons els autors de l'article, "el passat 21 d'octubre, Leo Heller, anterior Relator especial sobre els drets humans a l'aigua potable i al sanejament va presentar a l'Assemblea General de Nacions Unides el seu informe sobre els drets humans i la privatització dels serveis d'aigua i sanejament, en el qual trenca amb la pretesa equidistància imperant fins ara en el marc dels drets humans entre la gestió pública i la privatització, que defensa que el que importa són els resultats de la prestació dels serveis, sense importar el model de gestió.
A l'informe, Heller posa en evidència que la gestió privada presenta riscos rellevants per al gaudi dels drets humans a l'aigua potable i al sanejament que són la conseqüència de la combinació de tres factors:
- la maximització dels beneficis, el monopoli natural dels serveis i els desequilibris de poder.
- La consecució del màxim benefici en la prestació dels serveis ho relaciona amb la disminució dels costos -els laborals o les inversions, entre d'altres-, l'augment dels ingressos -per exemple, mitjançant l'augment de les tarifes-, o, el que és normal, amb tots dos alhora.
- Per la seva banda, el fet que els serveis d'abastament i sanejament, tal com estan configurats, constitueixen un monopoli natural en el qual no és possible la competència -algunes autores el qualifiquen com una fallada de mercat-, i que, en el cas de privatitzar-los, es configura una situació de captura dels serveis per un únic operador en condicions, en general, d'una clara asimetria de poder, a l'enfrontar administracions locals amb potents empreses, en molts casos multinacionals.
Els riscos de la privatització derivats de la combinació dels tres factors es concreten, segons l'informe, a la no utilització del màxim dels recursos disponibles, posant en qüestió l'assequibilitat, l'estat de funcionament dels serveis i la seva pròpia sostenibilitat, el accés a la informació, la participació, la transparència i la rendició de comptes. En definitiva, es posa en perill els principis de no discriminació i universalitat sintetitzats en la determinació de no deixar ningú enrere."
"Les pressions dels lobbies de l'aigua privada no només s'han dirigit a afavorir les privatitzacions, sinó també a impedir les remunicipalizaciones, fins i tot en els casos en què les concessions haguessin finalitzat; entre els 311 casos de remunicipalització que s'han identificat a nivell mundial entre 2000 i 2019, són significatius els de Paris, Valladolid i Terrassa, en els quals es van exercir pressions de tota mena, fins i tot legals, per obstaculitzar."
D'altra banda, els autors de l'article informen de "l'asimetria de poder s'ha posat en evidència recentment amb l'agressiva i ignominiosa campanya realitzada per AquaFed -el lobby internacional privat de l'aigua-, que ha intentat desacreditar personalment a Leo Heller i a el mateix informe, a través de sengles cartes dirigides a la presidenta de el Consell de Drets Humans ia l'Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, sense que hagin tingut resultats apreciables. Aquesta campanya ha tingut la puntual resposta de sis relators especials i experts independents actuals i anteriors de Nacions Unides en un artícle d'opinió en el qual manifesten la seva posició crítica davant la mercantilització dels serveis públics relacionats amb els drets humans, com són els de salut , educació, habitatge, aigua i sanejament, entre altres, en tant que exclou els sectors socials més empobrits i pot donar lloc a violacions dels drets humans. Aquests posicionaments reflecteixen que l'informe de Leo Heller ha posat a la palestra el tema de la privatització en el context dels drets humans i que s'ha obert un debat que ha arribat per quedar-se.
Per la seva banda, els moviments socials, que han protagonitzat durant dècades l'oposició a la privatització de l'aigua i impulsat els processos de remunicipalització, reconeixen en l'informe de Heller una bona part de les seves anàlisis i diagnòstics; en aquest sentit, més de cent organitzacions socials internacionals han donat suport a Leo Heller i posat en valor la serietat i validesa del seu informe en un manifest específic que respon frontalment a les desqualificacions de AquaFed i denuncia els seus intents d'ingerència en els processos de presa de decisions a les Nacions Unides.
Enfront de la privatització defensen la gestió pública respectuosa amb els drets humans a l'aigua potable i al sanejament, que configuren els nous models de gestió democràtics basats en els seus principis definitoris d'accés conseqüent a la informació, la participació activa, lliure i significativa de la ciutadania , la transparència i rendició de comptes i la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental."
La campanya de denúncies contra Ada Colau per part d'AGBAR per la privatització de l'aigua.
«Una empresa que es va fer amb l'aigua de la nostra ciutat a través de concessions polèmiques i sense concurs. Una empresa que fa negoci amb l'aigua i ens cobra una tarifa fins a un 54% més alta que si l'aigua fora pública. Si Barcelona fos una pel·lícula, AGBAR seria el dolent. La diferència és que, a Barcelona, el públic votarà com acaba la història.»
Per la seva part, el diari digital Público.es va dedicar un article a aquest tema, que reproduïm a continuació:
És el torn contra l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; no hi ha dos sense tres. Després de setmanes en les quals gran part dels mitjans de comunicació, i de l'esfera digital i política a Espanya, han donat ales a sendes campanyes de desinformació contra Irene Montero i Alberto Garzón, fa uns dies li va tocar a la regidora catalana afrontar un procés judicial i mediàtic per un presumpte delicte que ja va ser arxivat en el 2021 per la mateixa causa, però diferent acusació.
Quin és el motiu de la denúncia a Ada Colau?
L'Associació fantasma per a "la transparència i la democràcia" va presentar una denúncia molt similar a la d'una altra associació anomenada Advocats Catalans per la Constitució, que ja havia estat arxivada fa pocs mesos. Una al·legació que fa referència als mateixos convenis i expedients. De fet, en ambdues s'acusa el Govern d'Ada Colau de concedir ajudes públiques a associacions afins, com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que va rebre una subvenció a través de l' Observatori DESC.
No obstant això, es dóna la circumstància que, com es pot veure en el seu web, aquesta ajuda procedeix d'un conveni signat amb el Govern anterior de Xavier Trías, l'any 2014. Un conveni que continua vigent en l'actualitat.
L'associació demandant contra Colau va néixer a l'abril de 2017, mes en què va bombardejar a denúncies el procés per a aprovar el reglament de participació ciutadana del consistori de Barcelona -previ al procés de remunicipalització del servei d'aigua a la ciutat-.
Aquesta mateixa entitat va actuar d'igual forma contra l'Ajuntament de Valladolid per a oposar-se a la remunicipalització del servei d'aigua, que estava en mans d'Agbar. En aquest conflicte l'associació va fracassar en la seva obstinació, la qual cosa va derivar en un benefici de més de 13 milions anuals d'euros per a l'ajuntament val·lisoletà, segons el propi consistori.
Qui hi ha darrere de l'associació fantasma denunciant?
La web de l' Associació per a la transparència i qualitat democràtica no conté cap informació sobre els membres o les finances d'aquesta entitat. De fet, porta sense actualitzar-se des de fa tres anys i registra només cinc publicacions des del seu naixement. La primera, a l'abril de 2017 i, l'última, en 2018. Les seves xarxes socials estan inactives des de fa gairebé un any i en l'adreça postal que s'indica, en l'Avinguda Diagonal de Barcelona, no hi ha cap cartell distintiu. Tampoc hi ha ningú físicament en ella.
És difícil analitzar la xarxa de societats (més de 150 empreses) i fundacions entorn d'Agbar, un grup empresarial privat, filial de Suez Espanya, encarregat de la gestió integral del cicle de l'aigua, que opera des de 1975 i té el seu origen en Aigües de Barcelona.
Abans de la seva constitució com Agbar, va rebre durant el franquisme (1953) la concessió de la gestió de les aigües del riu Llobregat. Més recentment, va obtenir una participació majoritària en l'empresa mixta creada en 2012, sense concurs públic i amb aspiració de gestió fins a 2047.
Aquesta empresa mixta queda repartida en un 80% per al grup Agbar i el 20% per a l'Ajuntament de Barcelona. Una cosa més senzilla és rastrejar els seus multimilionaris contractes amb la Generalitat. Només durant el període del socialista José Montilla, l'empresa va rebre més de 180 milions d'euros des de la conselleria de Medi Ambient dirigida per Francesc Baltasar, assessor en algun moment d'Agbar, segons va informar El País en 2012.
A més, tal y com va acreditar la Cadena Ser, Agbar no va pagar el cànon de l'aigua durant més de 20 anys en algunes de les seves empreses filials, la qual cosa li va permetre un estalvi de més de 30 milions d'euros.
Público ha intentat, de manera reiterada i sense èxit, posar-se en contacte amb diferents membres de l'equip de comunicació de l'empresa d'aigües per a conèixer la seva versió i l'abast de la seva relació amb l'associació fantasma que ha presentat la demanda contra Ada Colau.
La difusió mediàtica
D'altra banda, la Fundació Acuorum d'Agbar té entre els seus membres a Eva Moll d'Alba, que en l'actualitat és directiva i membre del consell editor de Crònica Global i Globo Mitjana Group, on es troba la web que va publicar les notícies més virals contra Ada Colau en aquest recent atac mediàtic: Metròpoli Oberta.
Aquest mitjà va difondre diverses informacions contra Ada Colau i altres favorables a Agbar. Entre les primeres es troba la notícia falsa sobre l' inexistent allotjament de l'alcaldessa en un luxós hotel d'Andorra. Una faula que va desmuntar la pròpia alcaldessa, ja que ella mateixa colgó fotos en un parque de Barcelonava penjar fotos en un parc de Barcelona preses els dies del suposat viatge andorrà. La notícia va ser distribuïda per centenars de comptes, entre elles la del periodista Carles Enric i la independentista *On Vas Barcelona, que és la més tuitada pels bots independentistes anti Colau, al mateix temps que difon massivament les notícies contra Colau de Metròpoli Oberta.
Informe del Relator Especial sobre los derechos humanos al agua potable y al saneamiento a la Asamblea General de las Naciones Unidas Léo Heller.
MARCO DE DERECHOS HUMANOS PARA EL AGUA, EL SANEAMIENTO Y LA HIGIENE
¿Cuál es el significado de las normas y principios de derechos humanos en materia de saneamiento, agua e higiene en relación con los diferentes tipos de servicios?
SANEAMIENTO
DISPONIBILIDAD Debe haber un número suficiente de instalaciones de saneamiento disponibles. También se han de poner en marcha las estructuras necesarias para mantener y gestionar la prestación de servicios.
ACCESIBILIDAD Las instalaciones de saneamiento deben ser físicamente accesibles para todos en el interior o en las inmediaciones de cada hogar, institución educativa o de salud, instituciones y lugares públicos y lugar de trabajo.
ASEQUIBILIDAD Las instalaciones y los servicios de saneamiento deben poder utilizarse a cambio de un precio que resulte asequible para todas las personas. Las instalaciones y servicios de saneamiento deben ser aceptables desde el punto de vista cultural.
CALIDAD E INOCUIDAD Los derechos humanos requieren que las instalaciones de saneamiento sean inocuas desde el punto de vista de la higiene y fáciles de limpiar y mantener. Las instalaciones de saneamiento también se deben poder utilizar de forma segura desde el punto de vista técnico, lo que significa que la superestructura debe ser estable y tanto el suelo como el agujero que conduce a la fosa séptica deben estar diseñados de tal manera que se reduzca el riesgo de accidentes.
ACEPTABILIDAD, INTIMIDAD Y DIGNIDAD Las instalaciones y servicios de saneamiento deben ser aceptables desde el punto de vista cultural. El saneamiento personal es un tema muy delicado en las distintas regiones y culturas, y se deben tener en cuenta las diferentes perspectivas acerca de las soluciones de saneamiento aceptables, en cuanto al diseño, la localización y las condiciones de uso de las instalaciones de saneamiento.
SANEAMIENTO En la resolución 24/18 del Consejo de Derechos Humanos se reconoció que, “en virtud del derecho humano al agua potable y el saneamiento, toda persona, sin discriminación, tiene derecho a agua suficiente, segura, aceptable, accesible y asequible para uso personal y doméstico y al acceso, desde el punto de vista físico y económico, en todas las esferas de la vida, a un saneamiento que sea inocuo, higiénico, seguro y aceptable y que proporcione intimidad y garantice la dignidad”.
Basándose en esta definición y en la labor previa del Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (véanse E/C.12/2002/11 y A/HRC/12/24) y de la ex Relatora Especial (véase A/HRC/12/24), en esta sección se intenta aclarar el significado de las normas y principios de derechos humanos para el saneamiento, el agua y la higiene, a la luz de los distintos tipos de servicios.
En todo retrete o letrina, así como en los lugares donde se almacene agua o se preparen y sirvan alimentos, ha de haber instalaciones que cumplan los requisitos de higiene. Las instalaciones de higiene se deben poder utilizar de forma inocua y han de ser fáciles de limpiar.
Las instalaciones de saneamiento deben ofrecer acceso a un agua no contaminada para el lavado de manos, la higiene menstrual y la limpieza anal y de los órganos genitales Las instalaciones de higiene deben ser físicamente accesibles para todos en el interior o en las inmediaciones de cada hogar, institución educativa o de salud, instituciones y lugares públicos y lugar de trabajo. El acceso a las instalaciones de higiene debería ser seguro y cómodo para todos los usuarios.
Las instalaciones y los servicios de higiene deben poder utilizarse a un precio que resulte asequible para todos. Debería prestarse asistencia a los hogares o particulares que no puedan permitirse jabón y productos de limpieza, o productos sanitarios para las mujeres y las niñas. Las instalaciones y servicios de higiene deben ser aceptables desde el punto de vista cultural. La higiene personal es un tema muy delicado en las distintas regiones y culturas. Se deben tener en cuenta las diferentes perspectivas acerca de las prácticas de higiene aceptables, en cuanto al diseño, la localización y las condiciones de uso de las instalaciones de saneamiento, lavado de manos e higiene menstrual.
HIGIENE AGUA La cantidad de agua disponible debe ser suficiente para satisfacer las necesidades personales y domésticas de consumo e higiene personal, así como para usos personales y domésticos, entre los que figuran la cocina, la preparación de alimentos, la colada y la limpieza. Debe poder accederse a un suministro de agua en el hogar o en sus inmediaciones, así como en otros lugares donde las personas pasen mucho tiempo, incluidos el lugar de trabajo, las escuelas, los centros de salud y los centros de detención.
El agua debe ser asequible para todas las personas y para todos los usos personales y domésticos. Al examinar la asequibilidad de los servicios relacionados con el agua, los Estados deben considerar todos los aspectos del acceso, incluidas las tarifas, los gastos de conexión, el almacenamiento del agua y su depuración en el hogar, según corresponda. La calidad del agua utilizada por hogares y particulares para usos domésticos y personales debe ser suficiente para proteger su salud. Además de las cuestiones de calidad ya mencionadas anteriormente, el agua debe tener un color, un olor y un sabor aceptables.
REALIZACIÓN PROGRESIVA El logro del acceso universal Orientación hacia las personas y los grupos más desfavorecidos y concesión de carácter prioritario a esas personas y grupos Respuesta a las dificultades prácticas en el establecimiento de prioridades
Las soluciones que proponga el Estado han de ser evaluadas en el contexto específico, prestando especial atención a los recursos disponibles. Cuando tengan la capacidad de asegurar el goce efectivo del derecho humano al agua y el saneamiento, están obligados a hacerlo.
Todos los Estados deben adoptar una serie de medidas deliberadas, orientadas y concretas con este fin. No basta con que los Estados no discriminen a ciertos grupos o personas; deben poner en marcha medidas positivas para incluir a todas las personas, paliar esa desventaja del pasado y poner fin a las desigualdades. Por lo tanto, la igualdad y la no discriminación repercuten en otras dimensiones a la hora de fijar prioridades.
La valoración de quiénes no disponen de los servicios o carecen de servicios adecuados desde la óptica de la no discriminación y la igualdad exige que los encargados de la formulación de políticas afronten las causas estructurales que explican las desventajas que han sufrido muchas personas mediante la adopción de medidas globales.
El marco de los derechos humanos no permite que los Estados hagan caso omiso de las necesidades inmediatas con promesas de emplear estrategias a largo plazo que, con el tiempo, alcanzarán a toda la población, incluidos las personas y los grupos más marginados y desfavorecidos. El marco de los derechos humanos transmite lo urgente que es que se satisfagan y prioricen esas necesidades.
REPERCUSIONES PARA EL MONITOREO
El monitoreo desempeña un papel relevante a la hora de valorar si los Estados cumplen con sus obligaciones en materia de derechos humanos. Mediante el monitoreo sectorial del suministro de agua, el saneamiento y la higiene en la esfera del desarrollo no se puede llevar a cabo un seguimiento completo de la realización progresiva del derecho humano al agua y el saneamiento. Aún así, se pueden proporcionar instrumentos útiles para apoyar el monitoreo de los derechos humanos.
Desigualdad; Legislación, políticas y marcos regulatorios; Responsabilidad. El Relator Especial invita a los Estados a que elaboren procesos de seguimiento más específicos, teniendo en cuenta los indicadores pertinentes para cada contexto concreto. Un principio crucial de esos procesos es no solo hacer un seguimiento del cumplimiento de ciertos parámetros de referencia y recompensar a los Estados por alcanzar esos objetivos, sino también medir los progresos que realizan. Esa medición demostraría que los Estados tienen diversos puntos de partida y bases de referencia para lograr el acceso universal al agua y el saneamiento.
EL RELATOR ESPECIAL RECOMIENDA A LOS ESTADOS:
(a) Utilizar el marco del derecho humano al agua, el saneamiento y la higiene para determinar los tipos de servicios adecuados y asegurar que estén disponibles y sean inocuos, aceptables, accesibles y asequibles para todos;
(b) Tener en cuenta las diversas preocupaciones con relación al cumplimiento de las normas de derechos humanos en torno a cada tipo de servicio al poner en marcha los procesos de planificación y aplicación. Es importante que los Estados tengan presente que algunas combinaciones de tipos de servicio y modelos de gestión pueden no cumplirlas e incluso dar lugar a resultados alejados de las normas de derechos humanos;
(c) Tener en cuenta el contexto social, económico, político, cultural y ambiental a la hora de valorar si los tipos de servicios cumplen con los derechos humanos;
(d) Asegurar una participación activa, libre y significativa en la toma de decisiones a la hora de poner en marcha unos tipos de servicios y unos modelos de gestión;
(e) Establecer prioridades de manera que se satisfagan las necesidades más esenciales, con el objetivo de asegurar la supervivencia, la salud y la dignidad, teniendo en cuenta la planificación a corto, medio y largo plazo;
(f) Centrarse con carácter prioritario en las personas que no disponen de los servicios o que carecen de servicios adecuados. Los Estados deben dar prioridad a la realización de los derechos humanos de los sectores de la población que ni siquiera tengan acceso a un nivel esencial del servicio. Cuando todas las personas tienen acceso como mínimo a un nivel esencial del servicio, los Estados tienen la obligación de avanzar progresivamente para asegurar el goce efectivo del derecho humano al agua y el saneamiento y lograr un nivel de vida adecuado para todas las personas;
(g) Dar prioridad a los grupos y personas que en el pasado hayan sido desfavorecidos para alcanzar la igualdad sustantiva y compensar esa desventaja del pasado;
(h) Mantener un equilibrio entre las necesidades a corto, medio y largo plazo y abordarlas mediante la planificación global. Eso conlleva no aplazar las necesidades inmediatas con promesas de estrategias a largo plazo que, con el tiempo, alcanzarán a toda la población. Las necesidades inmediatas han de satisfacerse con carácter prioritario, a la vez que se minimiza el costo que supondría duplicar la inversión en infraestructura;
(i) Desarrollar sistemas de vigilancia para medir el progreso de los Estados, reconociendo que tienen diversos puntos de partida y bases de referencia para lograr el acceso universal al agua, el saneamiento y la higiene, así como para hacer un seguimiento de la reducción progresiva de las desigualdades;
(j) Utilizar y adaptar, según proceda, las plataformas y alianzas existentes con el objetivo de asegurar la rendición de cuentas y el examen y el seguimiento posteriores de los objetivos de desarrollo sostenible relacionados con el agua, el saneamiento y la higiene. Tales plataformas deben establecer un proceso de examen impulsado por el país en que se incluya a organizaciones internacionales y de la sociedad civil y se valoren los progresos y los obstáculos.