El govern espanyol està venent armes al govern de l’Aràbia Saudí, un Estat que ha provocat la mort de 10.000 civils a l’Iemen.

Que Espanya és el setè país del món que més armes exporta és poc conegut i que bona part d’aquestes armes, en els darrers anys, han tingut com a destí països com l’Aràbia Saudí o Emirats Àrabs Units encara ho és menys.

Des de 2014 l’Aràbia Saudí ha sigut precisament el destí preferent per a les exportacions espanyoles d’armes. La guerra de Iemen ha provocat la mort de 10.000 civils i ferides a 50.000. S’han produït atacs contra la població civil amb la destrucció de mercats, escoles i hospitals.

Segons la legislació internacional i espanyola, no es pot vendre armes a països que puguin fer-les servir contra la població civil, però la falta de control per part del Govern espanyol (que li correspon) fa que sigui molt difícil verificar el correcte us de les armes fabricades en territori espanyol.

La troca del comerç d’armes

Però, com és possible aquesta situació? Tot comença amb la cobertura legal i el suport del Govern. Espanya té una llei de comerç d’armes que regula la exportació de material bèl·lic, no obstant, la seva tasca resta limitada pels ressorts i les dreceres que fa servir la indústria armamentista i per la poca diligència a l’hora d’aplicar la llei.

Existeix un desconegut organisme anomenat Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU), que elabora informes vinculants sobre la idoneïtat o no de la venda d’armament. Aquest organisme hauria de vetllar perquè la venda d’armes a tercers països es faci amb garanties per tal de no violar els drets humans, però la realitat es que la seva opacitat serveix com un llençol negre que cobreix el comerç exterior de material bèl·lic.

Per començar, les deliberacions i argumentacions de la JIMDDU són secretes i operen sota la Llei de Secrets Oficials, una norma que data de 1968 i que permet declarar matèries classificades qüestions com aquesta, tot i que haurien de ser públiques.

El resultat és que pràcticament la totalitat dels dictàmens de la JIMDDU són positius per poder vendre armes. De tal forma, que el que hauria de ser un procés dur i laboriós per a les empreses fabricants d’armament, amb l’objectiu de garantir el correcte ús de les armes, s’ha convertit en un mer tràmit, que finalitza pràcticament sempre amb el vist i plau de la Secretaria d’Estat de Comerç que obre les portes a l’exterior.

L’IGNACIO ROBLES, UN HEROI ANÒNIM

Un matí de març de 2017 l’Ignacio Robles, un bomber de Bilbao, va ser cridat juntament amb altres dos companys per participar en una operació de seguretat al port de Bilbao. Aquesta mena d’operacions són sovint habituals quan es tracta d’embarcar materials explosius.

No obstant, en aquest cas va ser diferent. El vaixell on s’havien de carregar els contenidors portava unes inscripcions en àrab i Ignacio va sentir curiositat per saber què contenia exactament. La resposta del responsable de la operació li respongué que es tractava de bombes que anaven rumb a l’Aràbia Saudí. El bomber, coneixedor de l’existència d’un conflicte amb l’Estat de l’Iemen, i sospitant que aquest armament podria ser utilitzat contra la població civil, es plantà i es negà a ser còmplice.

Amb aquest acte digne de reconeixement i admiració, l’Ignacio va començar a patir un malson i a les poques setmanes s’assabentà que li havien obert un expedient sancionador per una falta greu, que podria portar la pèrdua del lloc de feina durant diversos anys. «Se’n va caure al món a sobre quan vaig saber les conseqüències  que podria tenir. Per a la meva família ha suposat un cop molt dur perquè tinc dos fills que mantenir i no sabia què pensar», recorda en Robles.

Per fi, la sanció ha sigut lleu, però com ell mateix reconeix, «el dany ja està fet i suposa una advertència pels meus companys o qualsevol que vulgui oposar-se a un fet com aquest». A sobre del calvari personal, en Robles comenta que ha perdut set quilos, ha tingut alguns problemes de salut i el procés li ha suposat un important dany econòmic a causa de les despeses del procés. «La meva família ha sigut qui més ha petit, però què podia haver fet, com no oposar-se a una cosa com aquesta?

Autor: Conrado García del Vado. Fotografies: REUTERS/ Khaled Abdullah. Traduit al català per l’equip de redacció de Las afueras.