LA OTAN, CONSTRUYENDO INSEGURIDAD GLOBAL
informe 53 del Centre Delas
Autoría: Gabriela Serra (coord.), Pere Ortega, Eduardo Melero Alonso, Tica Font, Nora Miralles Crespo, Teresa de Fortuny, Xavier Bohigas, Alejandro Pozo Marín, Javier García Raboso, José Luis Gordillo, Ainhoa Ruiz Benedicto, Reiner Braun
Llegeix i descarrega l’informe complet en castellà aquí.
Aquest informe sobre l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) presenta una radiografia actualitzada de l'aliança militar, tenint en compte el context global de crisis simultànies i l'augment de les tensions provocat per la invasió d'Ucraïna.
El modus operandi de l'OTAN es plasma en els seus Conceptes Estratègics, i dels dos últims aprovats podem extreure algunes conclusions que ens ajuden a entendre els objectius de l'Aliança: - d'una banda, intenta promoure una concepció àmplia de la defensa, la qual cosa li permet expandir enormement el seu àmbit d'actuació per a fer front a “noves amenaces”, moltes d'elles no militars; - també es percep un intent de flexibilitzar el sotmetiment a la Carta de les Nacions Unides, situant-se en el que s'ha qualificat com a “desregulació jurídica de la guerra”; - de la mateixa manera, l'OTAN àmplia el seu àmbit geogràfic d'actuació més enllà del que estableix el Tractat de l'Atlàntic Nord, com va succeir en el cas de l'Afganistan; - finalment, és destacable el dèficit democràtic amb el qual es decideix aquesta estratègia, que se salta les regles més bàsiques del parlamentarisme.
L'OTAN va néixer en oposició a Moscou i, després de la invasió russa d'Ucraïna que, sens dubte, mereix una total condemna –entre moltes raons per la violació de la sobirania d'Estat emparada pel dret internacional i Nacions Unides– l'Aliança reforça la seva legitimació contra ella. Tanmateix, això no eximeix de responsabilitats a l'OTAN pel menyspreu exhibit enfront de Rússia, després del seu compromís de no expandir-se cap a l'est després de la caiguda del mur de Berlín i de la demanda de no incorporació d'Ucraïna a l'Aliança Atlàntica.
Per a Rússia, aquesta incorporació es percebia com una seria amenaça per a la seva seguretat. Els dirigents atlantistes, no obstant això, a penes han invocat la violació del Dret Internacional per a criticar a Rússia, potser perquè ells mateixos també han destacat en aquest camp. Així doncs, han optat per impulsar una guerra subrogada a Ucraïna, amb la finalitat de resoldre, per la força, la qual cosa ells perceben com el primer round d'una nova Guerra Freda entre l'OTAN i Rússia/Xina.
És a dir, l'Aliança retrocedeix i torna a la casella de sortida de la seva història, la qual cosa no deixa dubtes respecte a la seva funció: l'OTAN és la millor solució als problemes provocats per la mateixa OTAN. En aquest sentit, l'aliança militar, des de la seva mateixa fundació fa 73 anys, ha lliurat guerres de forma gairebé permanent. La participació de l'OTAN en guerres com les de Iugoslàvia, Líbia o l'Afganistan, mostra el lluny que es troba dels propòsits exposats en el Tractat de l'Atlàntic Nord de 1949. Les seves intervencions polític-militars en llocs tan allunyats dels territoris dels seus Estats membres amb la finalitat de promoure canvis de règim són un objectiu frontalment contrari al principi de la lliure determinació dels pobles, i suposen una prova empírica, incontestable, de la transformació de l'Aliança en una organització agressiva i imperialista.
La pertinença a l'OTAN implica, a més, una subordinació als interessos i directrius d'Estats Units. No sols pel que fa a l'àmbit de la defensa, sinó també, respecte a la política exterior i les relacions amb la resta de països del món. És un error colossal identificar els interessos dels EUA amb els d'Europa.
La pertinença a una organització que, en definitiva, no és més que un bloc militar, suposa una visió militaritzada del món que, davant els conflictes, prioritza les respostes militaritzades a altres possibilitats. I també implica la necessitat d'un procés continuat de rearmament. A més, de convertir als Estats membres, en objectius militars dels possibles adversaris dels Estats Units.
D'altra banda, és important constatar com la seguretat energètica ha destacat d'entre les motivacions de l'OTAN i els seus membres, en les diverses missions en les quals han participat, així com la seva contribució a la crisi climàtica, que és tan significativa com ho és la seva falta de transparència i rendició de comptes. Els plans de reducció d'emissions anunciats per l'OTAN denoten un marcat caràcter de greenwashing i l'enfocament amb el qual aborda el canvi climàtic resulta eminentment securitari, eludint qualsevol aproximació relacionada amb la justícia climàtica.
La pròpia existència de la OTAN contribueix, de fet, a sostenir el model colonial d'explotació del planeta i de desposesió de les majories, que són la base de la crisi climàtica i mediambiental en la qual ens trobem.
L'Aliança actua també com un element clau de desviament i retorn de persones migrants fora de les fronteres europees i, a més, es troba lluny de ser un instrument generador d'estabilitat i seguretat en contextos complexos. Per a exemple, els casos de Líbia, l'Iraq i l'Afganistan.
La guerra d'Ucraïna evidencia la necessitat de tornar a articular un moviment per la pau europeu, que tingui per objectiu recuperar una seguretat comuna i compartida entre tots els pobles i nacions de Europa.
En aquesta lògica d'una arquitectura internacional de pau i seguretat, també és necessària la limitació, superació i dissolució de totes les aliances militars i la seva substitució per institucions inclusives de seguretat i pau. Resulta també essencial la incorporació del discurs feminista, vinculat a la col·lectivitat, a l'enfocament comunitari, a la terra, a la centralitat de la vida i les cures. I més especialment quan ens trobem en la disjuntiva entre continuar sostenint dinàmiques extractivistes i destructores del medi ambient, que es mantenen mitjançant la violència armada o, simplement, decréixer, destruir els sistemes de dominació i sobreviure.
Per tant, aquesta publicació defensa el “No a la guerra, no a l'OTAN”, com a esmena a la totalitat, a un militarisme depredador de vides i recursos humans, d'hàbitats, d'economies. La pau no és únicament un eslògan trillat, sinó una política de relacions que s'ha de desplegar a tots els nivells, des del inter personal fins a l'interestatal, ara més que mai.
L'entrada d'Espanya en l'OTAN no va ser tasca fàcil. El referèndum, que va servir per a corroborar aquest ingrés, es va salvar amb dificultats per part d'un govern que va constatar com, un percentatge elevat de la seva població, preferia no formar part d'una organització militar que suposaria participar en els conflictes que estaven per venir. En aquest informe, ens proposem realitzar un repàs i una actualització del paper que l'OTAN ha suposat i suposa per a la pau i seguretat mundial. I fer-ho, des d'un enfocament de seguretat basada en la cultura de pau, el feminisme, i altres enfocaments crítics, que aporten a les anàlisis de seguretat militar, allò del que emmalalteix: l'enfocament de la seguretat no exclusivament dels Éstats i les seves elits, sinó de les persones normals i corrents, de la seguretat humana, recomanat per Nacions Unides.
Per a això, optem per un informe amb capítols breus, que abordin els aspectes actuals de la seguretat i les anàlisis històriques del paper de l'OTAN, relacionats amb el seu rol i influència en l'elaboració d'una seguretat bel·licista, que no ha fet més que construir un món amb més guerra, major militarització i, per tant, més insegur.
A tal fi, s'ha comptat amb l'aportació de deu autores investigadores i activistes, analistes i militants del pacifisme, membres i col·laboradores del Centre Delàs. La visió històrica l'analitza Pere Ortega en el primer capítol, amb un repàs al paper de l'OTAN després del col·lapse de l'URSS, en que l'organització militar va triar un camí que ha determinat conflictes posteriors.
En la segona aportació, Eduardo Melero contribueix a l'anàlisi amb una visió jurídica crítica del paper de l'OTAN en relació amb el Dret Internacional. A continuació, Tica Font, avança previsions relacionades amb les possibles novetats del nou Concepte Estratègic de l'OTAN 2022.
En el capítol següent, Nora Millars, aporta una lectura feminista de la seguretat i de l'OTAN. Per part seva, Teresa de For tuny i Xavier Bohigas exposen, detalladament, l'enorme i amenaçador potencial nuclear de l'OTAN i la seva submissió al perillós lideratge dels EUA.
Li segueixen dos capítols que aborden qüestions relacionades amb un enfocament crític ambientalista en el qual, en primer lloc, Alejandro Pozo, repassa les missions de l'OTAN per a promoure l'extracció i subministrament de combus tibles fòssils per als seus Estats membres i, en segon lloc, l'anàlisi de Javier García Raboso amb una mirada àmplia sobre la contribució (negativa) de l'Aliança al canvi climàtic.
José Luis Gordillo, aporta una anàlisi de les guerres de l'OTAN demostrant que la seva realització contradiu els propòsits fondacionals de l'Aliança, alhora que constitueixen la antesala d'una nova Guerra Freda. I finalment, Ainhoa Ruiz, que aborda un dels aspectes més caracteristics dels nostres temps, que mostra de quina manera la militarització de problemàtiques socials o humanitàries, com les migracions, provoca una resposta militaritzada
Per a concloure, s'inclou una proposta alternativa provinent de la societat civil, basada en una cultura de pau i de seguretat humana: “Seguretat Comú 2022: Pel nostre futur compartit”. Escrita per experts del International Peace Bureau i la Fondació Olof Palme i de la qual, gràcies a la col·laboració de Reiner Braun, annexem un resum d'aquesta. Proposta, que avui adquireix major rellevància, donada la imperiosa necessitat de dibuixar una arquitectura de seguretat que construeixi pau en el continent i que eviti, de debò, la guerra a Europa.
MISIONS MILITARS
Alejandro Pozo
De Central Intelligence Agency from Washington, D.C. - 1959 Horn of Africa, Dominio público,
La Banya d'Àfrica és una de les zones més militaritzades del món. En 2008 fins a 52 països tenien presència militar, sent el comerç marítim un interès general compartit. L'estret de Bab el-Mandeb és una ruta estratègica comercial de petroli i gas natural. Cada dia de 2018 va passar per allí una quantitat estimada de 6,2 milions de barrils de cru i productes refinats del petroli cap a Europa, els EUA i Àsia (en 2014 eren 5,1 milions). Segons la EIA (Evaluació d'Impacte Ambiental), en 2017 va ser prop del 9% del total transportat d'aquests béns per via marítima. A la regió hi ha hagut operacions militars de l'OTAN, però també amb altres banderes. No obstant això, les sinergies de moltes d'elles amb l'Aliança són inqüestionables. El artículo 5, sobre defensa colectiva, establece que un ataque contra un Aliado se considera un ataque contra todos ellos.
En la UE en 2020, el 27% (petróleo) y el 41% (gas) van provenir de Rusia (i el 47% del carbó), mentre que el 9% del petroli va provenir de l'Irak, el 7,7% de l'Arabia Saudí y el 6,2% de Libia (dades de Eurostat i Statista disponibles en: https://www.visualcapitalist.com/visualizing-the-eusenergy-dependency/).
Als EUA, la dependència energètica de l'exterior és molt menor que a Europa, encara que les importacions des d'Orient Mitjà han marcat part important de la seva política exterior durant dècades. (Vegeu Michael T. Klare, Sang i Petroli. Perills i conseqüències de la dependència del cru, Tendències, Barcelona, 2006. 30. Loretta P. Martin, Teresa de Fortuny i Xavier Bohigas, Pirateria a Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?, Centri Delàs, octubre de 2012, pàg. 25-34. 31. “The Bab el-Mandeb Strait is a strategic route for oil and natural gas shipments”, EIA, 27 d'agost de 2019: https://www.eia.gov/ todayinenergy/detail.php?aneu=41073 32. Ibidem.)
Els Aliats han compost i, amb freqüència, comandat les denominades Forces Marítimes Combinades (CTF): missions CTF 150 (seguretat marítima), CTF 151 (antipiratería),CTF 152 (seguretat marítima en el Golf) i CTF 153 (estrenada el 17 d'abril de 2022 i liderada pels EUA, sobre seguretat marítima en la mar Rojo, Bab al-Mandeby el golf d'Aden). Per l'altre costat, aquestes operacions persegueixen expressament la cooperació amb les missions de l'OTAN, la UE o els països membres.
Segons la pròpia Aliança, “al protegir rutes marítimes importants, les operacions de lluita contra la pirateria de l'OTAN també han fet una contribució indirecta a la seguretat energètica”. Per al professor Filip Ejdus, Londres hauria d'estar interessada a continuar la seva participació en la missió de la UE a Somàlia, “sobretot perquè el 65% dels subministraments de gas i petroli a Regne Unit passen pel golf d'Aden”
En la mar Mediterrània, la lògica operacional militar està relacionada amb el control migratori. No obstant això, existeixen també interessos econòmics sobre l'extracció i transport de recursos naturals, i expliquen en part la missió de l'OTAN Sea Guardian. Aquesta missió ha estat assistint oficialment a l'operació Sophia de la UE contra el tràfic de persones, amb informació i suport logístic, i amb objectius que també inclouen la intel·ligència i la lluita contra el terrorisme.
L'OTAN estima que el 85% de tot el comerç internacional de matèries primeres i productes manufacturats viatja per mar, i els vaixells cisterna transporten més de la meitat del petroli del món.També que “al voltant del 65% del petroli i el gas natural consumits en Europa Occidental passa pel Mediterrani”.La Aliança compta amb les multinacionals Forces Navals Permanents per a perseguir objectius que abasten des de la seguretat marítima i energètica fins a la geopolítica.
Al febrer de 2016, l'OTAN va anunciar la participació de vaixells militars en la mar Egea, amb suposades tasques de reconeixement, intel·ligència i vigilància de xarxes de tràfic de persones. No obstant això, l'investigador Ioannis Chapsos va assenyalar els objectius confusos d'aquesta operació i que aquestes activitats bé podrien estar dirigides als vaixells militars russos, atès que l'Egeu és l'única via entre la mar Negra i el Mediterrani i l'única manera d'arribar a Síria.
A Orient Mitjà, els Estats membres de l'OTAN porten dècades involucrats en esforços militars per a, entre altres motius, assegurar els recursos energètics. En 2006, i segons un informe del Congrés dels EUA, els Aliats es van preguntar com respondre a una interrupció del subministrament de petroli causa dóna per una acció militar i van plantejar la protecció del trànsit i de les plataformes petrolieres en períodes de conflicte armat, i usar satèl·lits de monitoreix “en àrees on els recursos energètics es veuen amenaçats”.
Orient Mitjà i el nord d'Àfrica és, amb diferència, la regió del món amb més interrupcions energètiques, la majoria de les 19 registrades en el mercat mundial del petroli fins a 2019. En general, les operacions militars occidentals a l'Iraq i Síria no han portat la bandera de l'OTAN.
Una excepció és la Missió de l'OTAN a l'Iraq (NMI), establerta a l'octubre de 2018, definida com una missió per a combatre el terrorisme a través de l'enfortiment de les institucions de seguretat iraquianes. Amb tot, segons vam veure, l'enorme involucració militar de països com els EUA, Regne Unit o el Canadà a la regió no pot dissociar-se de la lògica atlantista.
Finalment, Rússia. Molt abans de la invasió russa a Ucraïna, l'OTAN va enfortir la seva presència en les fronteres amb Rússia, amb forts desplegaments a Estònia, Letònia, Lituània i Polònia. Amb tot, els movimients atlantistes a Europa relacionats amb Moscou excedeixen, amb molt, aquestes missions. Per exemple, també sumen les Mesures de Garantia, que inclouen, segons l'Aliança, l'ús d'avions de control i vigilància de l'espai aeri; activitats d'inteligència i reconeixement; assistència als països per a augmentar les seves capacitats d'operacions espècials; aeronaus de patrulla marítima i forces navals permanents; i entrenaments i exercicis a la frontera aquest per a millorar la interoperabilitat.
LA NOVA DERIVA SECURITÀRIA DE L'OTAN EN RELACIÓ A LES MIGRACIONS.
Ainhoa Ruiz Benedicto
Les doctrines i pràctiques de seguretat mundials tenen un impacte rellevant en els drets humans i, fins i tot, en la seguretat individual de les persones. Això es fa evident, per exemple, en els sistemes de vigilància massius que s'han desplegat en nom de la seguretat a tot el món i, de manera rellevant en els espais fronterers on són les persones que migren de manera forçada i no reconeguda com a legal, sobre les quals més ha impactat en les últimes dècades les noves doctrines de seguretat, conduïdes de manera policial i militarista. En aquest context, l'OTAN, com l'organització militar més gran del món, té un paper significatiu en les formes en què s'aborda i interpreta la seguretat, no solament dels Estats que formen part d'ella, també del model de seguretat imperant en la resta del món.
A aquesta nova perspectiva d'abordar les migracions com una amenaça a la seguretat, per les repercussions que pot tenir, també se suma la forma en què la migració és considerada il·legal i, per tant, un crim. És així, com es va diluint la possibilitat d'abordar les migracions des d'una perspectiva humanitària, reforçada per la narrativa securitària.
A aquest fet, se suma la persecució intensiva exercida sobre les màfies i traficants de persones que, per a les persones migrants i desplaçades per la força, suposen, en la majoria dels casos, l'única via de fuita de les diverses formes de violència presents als seus països.
Aquests factors faciliten l'expansió del discurs securitari, que col·loca a la persona que migra en l'entramat d'altres formes de crim, i que impulsa la utilització de mètodes militaritzats que afecten considerablement els drets de les persones migrants. En definitiva, les persones migrants són assenyalades com a “subjectes de risc i subjectes en risc”, de manera que les operacions militars entren a justificar el seu desplegament per a finalitats de rescat, quan això és una obligació de qualsevol embarcació si troba a una altra en situació de socors. La realitat és que aquestes operacions es despleguen per a la vigilància i la persecució de diferents formes de crim, entre les quals es troba la migració considerada irregular. En aquest punt es fa necessari ressaltar, que a vegades la migració irregular és l'única opció per a les persones que fugen de la violència i la persecució.
Resum de l'Informe "La OTAN construyendo inseguridad global", del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.