La notícia que un veí del barri del Bon Pastor de Barcelona va treure’s la vida ahir després d’haver estat desnonat és absolutament trista i pertorbadora però, sobretot, és molt significativa. En els últims 10 anys, més d’un milió de famílies han estat desnonades de les seves llars a l’Estat espanyol. La crisi de les hipoteques va començar l’onada, que va ser continuada per la bombolla de preus dels lloguers i agreujada per una consecució de crisis econòmiques i socials que han empobrit i vulnerabilitzat en tots els sentits sectors cada cop més nombrosos de la societat. 

Un bon parc d’habitatge públic hauria de ser una de les eines principals per donar resposta als problemes d’accés a l’habitatge. El fet que aquest desnonament s’hagi produït en un habitatge del parc municipal fa encara més complexa aquesta situació. Davant d’aquesta tragèdia, volem compartir tres reflexions que ens semblen necessàries per entendre i respondre al que va passar ahir.

En primer lloc, cal tornar a denunciar la precarietat dels serveis socials i l’assistència pública. Es tracta, per una banda, d’una manca de recursos humans, econòmics i administratius que portem arrossegant de fa molt de temps i que denuncien les mateixes persones que treballen en aquests serveis. De l’altra, però, cal sumar-hi un abordatge que fa que moltíssimes persones, malgrat ser-hi ateses, no s’hi sentin acompanyades. Aquesta situació es fa evident quan els “mecanismes d’acompanyament i protecció” que l’administració va activar per a aquest veí del Bon Pastor no van aconseguir evitar un suïcidi que, ni és el primer, ni serà l’últim si aquests mecanismes no canvien radicalment tant en la lògica en què funcionen com els recursos amb què compten.

Quan una persona està en risc de ser desnonada, són comunes l’angoixa i la desesperació i és amb aquests sentiments que acudeix als recursos que té a l’abast (l’oficina d’habitatge, serveis socials, etc.). L’espera una odissea de cites, tràmits, paperassa, derivacions i esperes. “Et falta un document”, “ja et trucarem”, “no podem fer-te el certificat de vulnerabilitat” o “no tens cap amiga que et deixi dormir al seu sofà?” són frases massa habituals. És comprensible que la sensació de moltes persones no sigui la d’acompanyament ni protecció per part d’un sistema que, col·lapsat, sembla atendre més aviat números que no pas persones. No és estrany que moltes persones se sentin més acompanyades quan arriben a alguna assemblea dels sindicats i col·lectius d’habitatge. 

Contenir el desastre no pot ser la lògica quan els desnonaments són la norma. El Sindicat de Llogateres i moltes altres organitzacions per qui és habitual aquesta realitat fa anys que denunciem que falten recursos i calen procediments millors i més clars.

En segon lloc, creiem que els desnonaments directament no haurien de tenir cabuda al parc públic. No es pot repetir mai més: cal eliminar aquesta possibilitat. No pot ser que precisament les persones amb menys recursos siguin les que es veuen abocades a aquest tipus de condemna. Fer fora a algú de casa és desprotegir-lo del tot i empènyer-lo a la desesperació més absoluta.

En tercer lloc, cal millorar el funcionament mateix del parc públic. Creiem que, a més de fer-lo créixer numèricament, hem de treballar a fons en quins mecanismes de governança i control comunitari cal que el regeixin. La relació de l’IMHAB (antic Patronat Municipal d’Habitatge) amb la població que viu en habitatge públic és de ‘subjectes problemàtics’, purament assistencial, d’apagar incendis, de tirar cap endavant. És prioritari poder generar els mecanismes necessaris perquè aquesta relació no es basi en l’assistencialisme. Cal posar al centre la voluntat de les veïnes que viuen en habitatges públics i impulsar dinàmiques comunitàries, cal deixar de victimitzar-les i infantilitzar-les. I si hi ha conflictes, caldrà trobar les maneres de resoldre’ls sense perjudicar encara més la salut i les situacions de les veïnes. Expulsar algú de la seva llar no pot ser un càstig i mai serà la solució. 

Per acabar, el Sindicat de Llogateres volem expressar el nostre dolor a la família i les amistats d’aquest veí del Bon Pastor. Som conscients que la tragèdia dels desnonaments deriva de la manca de voluntat política dels governs central i autonòmic per aturar-los i per posar mitjans que ampliïn i construeixin un parc d’habitatge suficient, mentre refermem alhora les reflexions aquí expressades.

Si volem que sigui l’últim, cal que totes les administracions moguin fitxa.

Comparteix la lluita!

Informació enviada pel Sindicat de Llogateres a Las afueras.