Dissabte 21 de maig 2.000 persones d’arreu Catalunya van omplir els carrers de Barcelona per denunciar unes polítiques d’habitatge totalment fallides que empobreixen la majoria de la població i la priven d’aquest dret, en un context d’inflació econòmica on només rendistes, voltors i multinacionals en surten beneficiats.

La mobilització, convocada per PAH’s, Sindicats de Llogateres, Sindicats d’Habitatge i Xarxes d’arreu Catalunya, però també per un centenar d’entitats socials com l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, la Taula Sindicat de Catalunya o la ConFAVC, va començar a plaça Universitat i va acabar a la Plaça Salvador Seguí, amb parlaments de diferents organitzacions.

A continuació us compartim el discurs que va fer l’Enric Aragonès Jové, portaveu del Sindicat de Llogateres.

La situació del dret a l’habitatge

Diguem-ho ben clar. L’habitatge no és un problema d’alguna gent pobre. No va de qui és l’últim de la fila, de l’esglaó més baix, que en un moment determinat ha de menester l’ajuda dels penúltims. No va de qui té l’etiqueta de vulnerabilitat. Va de saber-nos totes i cada una “vulnerables” dins un estat de les coses en què no tenim assegurat el dret a un habitatge digne, estable, segur i adequat.

No és que no puguem pagar el lloguer perquè som pobres. És que ens fem pobres d’haver de destinar més de la meitat del nostre salari a pagar el lloguer.

Perquè és aquest l’estat de les coses i no és espontani. Portem 10 anys d’una crisi permanent d’habitatge. Potser ja va sent hora de deixar d’anomenar crisi al que en realitat han estat polítiques que només buscaven assegurar el benefici dels rendistes. No és que no se n’hagin sortit, de garantir el dret a l’habitatge, no és que no hagin trobat la manera: no és matusseria. És un Estat que porta dècades apuntalant el rendisme i l’especulació, a costa de l’endeutament i el treball de les classes populars.

No és retòrica. Podem posar-ne exemples. El 1985, amb el Decret Boyer, el PSOE desprotegia el lloguer i potenciava l’economia del totxo. La llei del sòl, del PP, li va agafar el relleu i va ser la base del boom dels 90 i els 2000 requalificant terrenys a tort i a dret. La llei hipotecària i tot l’engranatge fiscal van abocar a milers de famílies a l’endeutament. Van seguir el rescat bancari, la creació de la SAREB i un endeutament públic sense precedents per tenir pisos buits arreu en mans dels fons voltors.

Els poders públics han volgut fer creure que havien de compensar els interessos d’uns i dels altres, com si es tractés de posar-se d’acord entre veïns o entre companys de pis. Com s’atreveixen a pensar que el nostre dret a l’habitatge s’ha de posar al costat i equilibrar amb els seus beneficis econòmics de rendistes? No es poden contrapesar. Quan els nostres drets avancen, els seus beneficis perillen. I ho sabem, i ho volem, i ho reclamem.
I quan diem tot això, el lobby immobiliari encara s’atreveix a respondre que tot plegat és culpa de no haver construït un parc públic de lloguer com Déu mana. No els hem sentit queixar-se quan l’Estat els regalava la terra i els omplia les butxaques. Recordem bé que quan es construïa habitatge públic al cap de quatre dies se’l quedaven i expulsaven de seguida que podien les veïnes.

L’organització com a resposta

Aquesta gent està organitzada, de tota la vida. Però ara nosaltres també.

El moviment per l’habitatge fa anys que està creixent. Cada dia és més gran, més fort i més estès. Des de sota, a les ciutats, als pobles i als barris, ens hem organitzat en plataformes d’afectades per la hipoteca, en sindicats de llogateres, en xarxes i grups d’habitatge, en associacions veïnals.

Ens constituïm com a contrapoder, organitzem el nostre malestar i el de la nostra gent, que està farta ens robin el sou i el pa, que segrestin com gàngsters financers els nostres barris.

Cada setmana, cada dia, aturem desnonaments arreu del país, plantem cara als abusos, renegociem contractes, reclamem el que és nostre, defensem casa nostra i protegim les nostres vides.

La Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge

No ens pensem quedar de braços plegats deixant que l’estat espanyol segueixi parant la taula del banquet del rendisme. Insistim: ha arribat el moment de tocar els seus beneficis.

Amb la Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge, la Ley Vivienda, es juga ara una batalla. El lobby immobiliari ho té clar i no se m’amaga: vol fer d’aquesta llei una catifa vermella per al següent cicle d’especulació. Parlen de construir habitatge “assequible” i es freguen les mans comptant totxos i milions d’euros.
I nosaltres, les llogateres, les treballadores, les que rebem els burofax, les que paguem cada dia més (de llum, de menjar i de lloguer), n’estem fins al capdamunt.

Cal tornar a regular els lloguers, a fer-ho de manera generalitzada i immediata. Cal fer baixar els preus.
No acceptarem versions descafeïnades, ineficaces i tramposes de la regulació que ni abaixin els preus, ni donin tranquil·litat a la gent que vivim de lloguer. No deixarem que tanquin en fals l’oportunitat d’aquesta llei, i que tornin a fer creure que han d’equilibrar dret i negoci.

Habitatge digne per a unes vides dignes

Si tanta gent hem cregut que organitzar-nos cada dia al moviment per l’habitatge era indispensable és perquè sabem que res no és possible si no hi ha sostre. No hi ha dret a l’educació, no hi ha accés a la salut, no hi ha vies de participació cultural ni de participació política, si no es té una casa.
Però tampoc si aquesta no és estable. Si tenim pis, però ens fa por rebre un burofax que ens n’expulsi quan acabi el contracte; si no sabem si d’aquí unes setmanes, o uns mesos, o uns anys continuarem vivint on vivim i, sobretot, si ho haurem pogut triar… aquí no hi ha dret a l’habitatge.

És per això que tenim el convenciment ple que avui i aquí lluitar pel dret a l’habitatge és lluitar pel dret a una ciutadania plena i a unes vides que valguin la pena de ser viscudes.

És per això que ens seguirem negant a les pujades abusives i a les expulsions, que seguirem desobient, que no marxarem mai més en silenci, que ens seguirem quedant a casa plantant cara.

És per això que continuarem defensant el nostre dret a dormir tranquil·les i a no tenir mai més por d’un burofax.