Torre Agbar i assentaments urbans.
L’aigua és un dret humà essencial per a la vida reconegut des l’any 2010 per les Nacions Unides.
La Declaració Universal dels Drets Humans Emergents reconeix el dret humà a l'accés a l'aigua potable i al sanejament quan afirma que tots els éssers humans i els pobles en què s'integren tenen dret a viure en condicions de dignitat.
Títol 1. Dret a la democràcia igualitària.
Article 1
Dret a l'existència en condicions de dignitat. Tots els éssers humans i les comunitats tenen dret a viure en situacions de dignitat.
Aquest dret humà fonamental comprèn els següents drets:
1. El dret a la seguretat vital, que suposa el dret de tot ésser humà i tota comunitat, per a la seva supervivència, a l'aigua potable i al sanejament, a disposar d'energia i d'una alimentació bàsica adequada. Tota persona té dret a un subministrament elèctric continu i suficient i l'accés gratuït a l'aigua potable per a satisfer les seves necessitats vitals bàsiques.
Els éssers humans no podem viure més de 3 dies sense aigua. L’emergència climàtica i el canvi global estan incrementant les afectacions sobre l’aigua amb un augment de la concentració de precipitacions, sequeres i disminució de l’aigua dolça disponibles. Amb aquesta perspectiva l’aigua es convertirà en un dels grans detonants de potencials conflictes i migracions climàtiques, i serà d’especial rellevància a la regió mediterrània, el que fa inqüestionable la seva gestió des de l’interès comú.
Segons diverses institucions i experts, en el món encara hi ha més de 844 milions de persones que no tenen accés a aigua potable, 1.800 milions de persones que beuen aigua de fonts contaminades per femta i 2.400 milions de persones que no tenen accés a serveis de sanejament millorats. Es preveu que per a 2050 hi haurà 2.300 milions de persones més vivint en regions amb una major pressió sobre els recursos hídrics.
Cap a la Democràcia Energètica
Debats i conclusions d'un taller internacional
Amsterdam, 11 y 12 de febrer de 2016
Com recuperar el control ciutadà sobre el sector energètic, revertint el domini del mercat i configurant alternatives progressistes i sustentables per a generar, distribuir i usar l'energia? Com podria el concepte de democràcia energètica contribuir a fer realitat sistemes d'energia socialment justos, amb accés universal, tarifes assequibles i llocs de treball dignes, amb drets sindicals i ben remunerats? Aquest informe resumeix les discussions i els resultats d'un taller internacional sobre la democràcia energètica realitzat a Amsterdam al febrer de 2016.
Clica aquí si vols llegir l'Informe sobre l'aigua
1. Democràcia energètica: model, procés o fantasia?
L'energia sempre ha estat un terreny de lluita, en el qual les pràctiques d'ús, distribució i producció es veuen determinades per processos de confrontació social i política. Larry Lohmann i Nick Hildyard (2014), investigadors de The Cornerhouse, han demostrat que això succeeix fins i tot amb el concepte mateix de ‘energia’.
L'energia se sol entendre com un concepte abstracte que al·ludeix a una substància quantificable i singular, desvinculada de tota mena de relacions socials i ecològiques. No obstant això, aquesta concepció de l'energia no és una premissa universal, sinó que és fruit del desenvolupament d'un capitalisme industrial basat en els combustibles fòssils i, per tant, sempre ha servit als interessos de certes elits.
Segons Lohmann i Hildyard, si l'energia es concep d'aquesta manera, és fàcil que el tema de la transició cap a una energia baixa en emissions de carboni es converteixi en una qüestió de com substituir els combustibles fòssils per unitats equivalents d'energia ‘neta’, amb la fi última de mantenir l'ordre establert.
No obstant això, hi ha altres maneres de pensar sobre la producció i l'ús de l'energia, i aquest és, precisament, el repte que planteja aquest informe.
Al voltant del món, la gent està recuperant el control sobre l'energia, combatent la llei del mercat i reinventant noves maneres de generar, distribuir i usar l'energia. Les iniciatives en aquest camp s'articulen entorn de principis que van des de l'accés a l'energia a la justícia climàtica, passant per la lluita contra les privatitzacions i la defensa dels drets de la classe treballadora.
Per a molts dels moviments implicats en les lluites entorn de l'energia, el concepte de democràcia energètica està resultant cada vegada més útil com un mitjà per a aglutinar causes dispars però clarament interrelacionades en un mateix discurs compartit, avançant cap a la construcció d'una agenda comuna.
La democràcia energètica no té una definició unívoca. Sens dubte, el terme evoca l'anhel d'un control col·lectiu sobre el sector, en contraposició a la cultura neoliberal dominant de la comercialització, la individualització i el control empresarial. La democràcia energètica aspira a posar en mans dels usuaris i els treballadors de l'energia el poder sobre tots els aspectes del sector, des de la producció a la distribució i des del subministrament fins al finançament, la tecnologia i la producció de coneixements.
Els moviments que estan desplegant el concepte de democràcia energètica també reivindiquen un sistema d'energia socialment just, entès com un sistema d'accés universal, amb tarifes assequibles per a tots els usuaris i amb llocs de treball segurs, sindicalitzats i ben remunerats. Proposen construir un sistema d'energia que funcioni en l'interès públic i en el qual prevalguin els objectius socials i ambientals per sobre de l'ànim de lucre. I persegueixen una transició en les fonts de generació, projectant, en última instància, un món impulsat totalment per fonts renovables.
Partint d'aquesta base, s'han donat diversos intents d'oferir una definició precisa de la democràcia energètica. Així ho han fet, per exemple:
La energia és un bé molt valuós, però l'accés a ella també hauria de ser un dret humà. Si ens limitem a gestionar-la amb finalitats de lucre, serà impossible utilitzar-la per a satisfer les necessitats de les persones. Si a aquest panorama li afegeixes el fet que les grans empreses estan destrossant el planeta i destruint el nostre entorn, resulta bastant evident que necessitem una gran transformació del sistema energètic global.
Si pretenem cobrir les necessitats socials i protegir el planeta, hem d'arrabassar-l'hi de les mans als qui simplement estan tractant d'esprémer-lo per a guanyar més diners. Nick Dearden (Global Justice Now)
Cap a la Democràcia Energètica moviment alemany per la justícia climàtica i la iniciativa Sindicats per la Democràcia Energètica (Angel, 2016).
Les seves definicions proporcionen un model per al desenvolupament futur sector del sector energètic; alimentat per renovables, controlat de manera col·lectiva, amb una filosofia inspirada en la justícia social i amb una vocació d'interès públic. Sens dubte, existeixen bons motius per a escometre la tasca d'elaborar una definició compartida, ja que aquesta podria oferir una direcció clara per a orientar la lluita, així com un marc per a criticar els projectes que utilitzen el terme simplement apropiant-se d'ell o diluint-lo.
Malgrat això, pot ser que plantejar la democràcia energètica com un objectiu final ben definit a aconseguir en el futur tingui les seves limitacions. En opinió del teòric polític Timothy Mitchell (2011), la imposició imperialista de l'ideal occidental de la democràcia liberal sobre la resta del món s'explica perquè la democràcia ha estat entesa com un conjunt predissenyat de principis i estructures que es poden exportar a tots els països, independentment del seu context històric i geogràfic.
Quan pensem en la democràcia respecte a l'energia, hem d'evitar aquest tipus de conceptes fetitxe i admetre que, probablement, el que funciona en les zones rurals de Laos sigui molt diferent del que funciona a la ciutat de Londres.
En efecte, mentre que el concepte de democràcia energètica ha anat guanyant terreny i s'ha fet un buit notable en els debats a Europa Occidental i als Estats Units, fins avui no ha gaudit de molta popularitat ni rellevància al Sud Global, on són més habituals idees com la sobirania energètica i la justícia energètica. Així doncs, existeix un risc real que la democràcia energètica es converteixi en una agenda eurocéntrica i, per aquest motiu, els i les activistes europeus haurien d'evitar amb summa cautela qualsevol intent d'imposar la concepció de la democràcia energètica al Sud Global.
La pregunta que s'hauria de formular, més aviat, és com aconseguir que l'imaginari de la democràcia energètica sigui d'interès per als problemes i les prioritats de les lluites al Sud Global, de manera que els qui despleguin el concepte puguin conrear la solidaritat, i que el concepte sigui més útil per a les lluites del Sud en cas que els seus propis activistes decideixin que desitgen explorar possibles vies per a utilitzar-lo o adaptar-lo.
Els activistes d'Europa i altres regions del Nord també poden enriquir les seves lluites aprenent de les perspectives de la justícia i la sobirania energètica utilitzades al Sud Global, i aprofundint els seus coneixements sobre aquest tema.
Per a l'activista i investigador Kolya Abramsky, la democràcia energètica – entesa com una visió abstracta del futur desenvolupament del sector de l'energia– és “una fantasia”. L'equilibri de poder existent en el capitalisme neoliberal és profundament antidemocràtic. Per tant, tota transició energètica emancipadora requeriria una transformació fonamental de la geometria del poder actual i, com a tal, exigiria una estratègia política concreta i ambiciosa sobre com es podria aconseguir aquest tipus de transformació. Així, pot ser que la qüestió més urgent no passi per quins serien les característiques exactes d'una futura utopia energètica, sinó, més aviat, com podem construir poder i organització col·lectius.
Cap a la Democràcia Energètica
Si desitgem situar aquestes qüestions polítiques en un primer pla, pot ser que el més productiu sigui concebre la democràcia energètica com un procés de democratització en curs. Entesa així, la democràcia energètica es converteix en una qüestió de com organitzar-se per a crear uns arranjaments energètics més justos socialment, sostenibles i controlats col·lectivament en el marc de les circumstàncies històriques i geogràfiques que vivim.
Concebuda així, la democràcia energètica deixa de ser una utopia que s'ha d'aconseguir en el futur i passa a ser, més aviat, una lluita contínua o, més exactament, una sèrie de múltiples lluites contínues entorn de qui posseeix i controla l'energia, i com, on i per a qui es produeix i es consumeix. Pot ser que la manera d'avançar consisteixi a mantenir un moviment fluid i un diàleg constant entre aquests plantejaments divergents de la democràcia energètica, com a model i com a procés.
I és que de la mateixa manera que les lluites han de guiar-se per una idea de quina mena de sector energètic volem, una visió detallada d'un futur sector manca d'utilitat sense estratègies concretes per a aconseguir aquest futur. Aquest informe beu d'aquest esperit i examina aquestes diverses qüestions amb l'objectiu de contribuir als debats sobre per què hem de lluitar i com guanyar les nostres lluites.
La democràcia energètica i la ciutat
Tenint en compte que la majoria de la població mundial viu en ciutats, l'escala urbana es presenta cada vegada més com un espai fonamental per a l'acció contra el canvi climàtic i les transicions cap a la sostenibilitat.
En efecte, la ciutat s'està convertint en un àmbit important per al desplegament de la democràcia energètica.
La creació de serveis d'energia municipals de propietat pública és un dels pilars clau de l'agenda política desenvolupada per les plataformes ciutadanes que han arribat als governs locals en diversos països, per exemple a Espanya. Els projectes municipals que s'estan elaborant gaudeixen d'un ampli ventall d'experiències interessants d'altres llocs en les quals basar-se.
Nick Buxton, del Transnational Institute, va explicar que, malgrat el domini i el poder que ostenten els serveis que són propietat d'inversors privats als Estats Units, aproximadament 40 milions de persones en aquest país són proveïdes per serveis públics de propietat municipal o per cooperatives elèctriques. I en moltes ciutats sense empreses públiques, s'observa una demanda creixent de serveis centrats en una major responsabilitat democràtica i més energies renovables que està plantejant un fort desafiament polític a l'energia privatitzada.
Entre altres iniciatives:
• La Nova York Energy Democracy Alliance reuneix diverses organitzacions de base i comunitàries per a fer front a la nova Visió de l'Energia de la ciutat, amb l'objectiu d'impedir un pla que pretén promoure l'energia solar descentralitzada, però que atorga el control a empreses privades. Enfront d'aquest projecte, l'aliança reivindica un " Si no parlem de manera explícita i diem ‘volem un sistema energètic que transcendeixi el neoliberalisme", continuarem movent-nos en el mateix terreny de joc.En aquest cas, ens decantarem per les opcions més fàcils, és a dir, per la qual cosa sembla que capta inversions.
Ens enfrontem sempre a la gran pregunta: Com podem aconseguir inversions per a energia eòlica en alta mar? Com podem aconseguir inversions per a panells solars? Si no pensem en les estructures polítiques que estem creant quan instal·lem panells solars i quan obtenim la inversió, ens quedem atrapats en l'espai neoliberal. Mika Minio-Palluelo (Platform London)
Cap a la Democràcia Energètica poder públic democràtic, participació comunitària i mesures per a garantir la justícia social, exigint que cap ciutadà destini al pagament de l'energia més del 6 per cent dels seus ingressos.
• En 2011, la ciutadania de Boulder, en l'estat de Colorado, va votar a favor que la ciutat trenqués els seus llaços amb la companyia privada Xcel i creés el seu propi servei públic i democràticament responsable. En el que va ser un clàssic episodi de la formiga contra l'elefant, l'organització juvenil New Era Acolorit va aconseguir derrotar a Xcel, que es va gastar un milió de dòlars en la campanya opositora.
Malgrat aquest primer èxit –i d'una altra derrota de Xcel en una demanda posterior davant els tribunals–, Xcel es nega a donar-se per vençuda i està estudiant altres vies jurídiques per a impedir el funcionament de la nova empresa pública de serveis.
• La campanya Our Power està activa en sis ciutats –Sant Antoni, Texas; Jackson, Mississipí; Eastern Kentucky, Kentucky; Black Mesa, Arizona; Detroit, Michigan; i Richmond, Califòrnia– i reivindica una transició justa cap a una economia basada en una energia neta i democràtica.
La campanya col·labora amb sindicats, grups indígenes i altres organitzacions que treballen per la justícia racial i social, i advoca per la democràcia energètica amb l'objectiu de garantir el control sobre la terra, l'aigua i els aliments.
A Europa també s'evidencia un esperit semblant de democràcia energètica local. A Berlín, Berliner Energietisch va reunir una aliança de més de cinquanta grups –des d'ecologistes a grups que treballen en l'àmbit de l'habitatge– per a promoure un referèndum sobre les seves demandes per a remunicipalizar la xarxa de distribució i crear una empresa de serveis pública i democràtica. Stefan Taschner, portaveu de la campanya, va explicar que la iniciativa es basava en tres principis fonamentals:
1. Energia neta:
l'empresa hauria d'operar amb un 100 per cent d'energia renovable.
2. Justícia social:
l'empresa hauria d'assumir el compromís d'assegurar tarifes assequibles i lluitar contra la pobresa energètica.
3. Democràcia:
l'empresa hauria de ser propietat de l'Estat a escala local, però estar controlada per mecanismes i principis de democràcia participativa com, per exemple:
I) membres de la junta triats entre la ciutadania;
II) assemblees assessores de barri;
III) total transparència;
IV) la possibilitat de sol·licitar a la junta que tingui en compte els temes que més preocupen el públic.
A pesar que la campanya va aconseguir la notable proesa de reunir les 200.000 signatures en paper necessàries per a forçar el referèndum, i de guanyar-lo amb una majoria del 83 per cent –més de 600.000 vots–, va ser finalment derrotada per un estret marge, al no aconseguir el quòrum de votants per tot just 21.000 vots.
Aquesta derrota va arribar de la mà del govern estatal, que va canviar la data del referèndum perquè no coincidís amb les eleccions generals i se celebrés, en canvi, en un dia aïllat, amb l'objectiu de limitar la participació.
No obstant això, la campanya va triomfar en molts aspectes. I és que, d'una banda, va arrencar una concessió al govern de l'estat –l'establiment d'una 7 Cap a la Democràcia Energètica empresa d'energia neta de petita escala– i, per l'altra, va millorar notablement la conscienciació sobre els temes de democràcia energètica a la ciutat i en altres llocs.
De fet, els intercanvis amb Berliner Energietisch van ser una gran influència en la decisió de crear Switched On London, una campanya que advoca per una empresa d'energia pública i democràtica a Londres, impulsada per activistes de grups com Platform, Fuel Poverty Action i Global Justice Now, i grans sindicats com Unison i el Sindicat de Serveis Públics i Comercials (PCS).
Switched On London ha sorgit en el context d'un creixent interès en les iniciatives d'energia municipals al Regne Unit, on ciutats com Nottingham i Bristol han creat recentment les seves pròpies empreses públiques de subministrament com una alternativa assequible i neta al sector privat.
En la capital britànica, l'Autoritat del Gran Londres ha estat impulsant una associació públic-privada amb RWE nPower, l'objectiu de la qual ha estat proveir d'energia local i baixa en emissions de carboni a grans consumidors institucionals, com el metre i la policia.
Switched on London es mostra crítica amb la poca ambició d'aquest programa pel que fa a una transició cap a una economia baixa en carboni i superadora de la pobresa energètica, així com el fet que RWE nPower es beneficiarà a costa dels contribuents.
En efecte, les ciutats estan començant a organitzar aquest tipus d'associacions públic-privades d'energia en tot el Regne Unit, amb el que es corre el risc que les empreses privades s'apropiïn de l'agenda municipal en aquest àmbit.
Part del plantejament en què es basa Switched On London consisteix a impulsar les propostes energètiques municipals emergents cap a una direcció més progressista, de manera que les iniciatives resultants siguin més ambicioses respecte a una transició cap a l'energia neta i la pobresa energètica, siguin totalment públiques i estiguin controlades democràticament, i no estiguin associades amb el sector privat.
Les demandes de Switched On London s'inspiren en gran manera en la proposta de Berliner Energietisch, com el seu projecte per a la governança democràtica de l'empresa pública. No obstant això, a diferència de l'aliança alemanya, l'atenció de Switched On London se centra únicament en la creació d'una nova empresa pública de serveis, sense una proposta concreta sobre com es podria remunicipalitzar la xarxa de distribució de la ciutat.
Mentre que Berliner Energietisch va aprofitar l'ocasió que oferia el venciment del contracte de la xarxa de distribució que mantenia la ciutat amb la companyia Vattenfall, al Regne Unit els contractes de la xarxa no són concessions, per la qual cosa recuperar la propietat o la gestió és més difícil.
A més, Switched On London no pot promoure un referèndum ciutadà i, per tant, haurà de trobar altres eines de pressió. La campanya va començar a intensificar la seva activitat en el període previ a les eleccions municipals de Londres de maig de 2016, utilitzant aquest esdeveniment polític com un mitjà per a donar-se a conèixer i introduir en el discurs públic la idea d'una empresa d'energia pública i democràtica.
La campanya va contribuir al fet que el Partit Verd donés suport a la idea d'una empresa d'energia de propietat pública per a potenciar inversions que donin lloc a baixes emissions de carboni i que rebaixin la despesa en combustible dels habitants de Londres, encara que els Verds no es van pronunciar sobre la qüestió de la gobernanza democràtica de la empresa.
Sadiq Khan.
Mentrestant, el candidat del Partit Laborista a l'alcaldia, Sadiq Khan (que finalment va sortir triat), es va comprometre a establir una empresa pública per a impulsar la nova capacitat de generació d'energia, encara que es va mostrar ambigu sobre si aquesta empresa lluitaria contra la pobresa energètica oferint un subministrament a preus assequibles a les llars de la ciutat.
Switched On London preveu continuar fent campanya i exercint pressió sobre els polítics locals, alhora que construeix noves aliances i gana més aliats, creant vincles amb altres lluites urbanes. Com succeeix amb la política nacional, els intents de projectar una transició energètica emancipadora a la ciutat està plagats de complexitats i contradiccions.
És evident que els governs municipals formen part de l'Estat i que, com a tals, es constitueixen a través dels mateixos processos de confrontació i lluita. Així, malgrat que els esforços per a construir una democràcia energètica urbana han aconseguit un impressionant suport popular i han propiciat importants concessions per part de l'Estat en el pla local, les lluites urbanes per l'energia també s'han topat amb una forta resistència, tant de l'Estat com del capital privat, i ja sigui en Boulder com a Berlín.
La redacció de Las afueras.