MUHBA Oliva Artés.
MUHBA Oliva Artés és un punt de trobada entre la formació de la ciutat al llarg del temps i els seus potencials de futur. Aquesta antiga fàbrica taller, construïda l’any 1920 i que es dedicava a la producció i reparació de maquinària, és ara un espai laboratori del Museu d’Història de Barcelona al Poblenou.
Es tracta d’un espai que ha estat concebut com a museu laboratori i participatiu sobre la història, el llegat i el patrimoni de la ciutat contemporània. Alhora, també és un espai que treballa amb associacions i centres d'estudis veïnals, com per exemple la Taula de l’Eix Pere IV, l’Arxiu Històric del Poble Nou i l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. Així mateix, és un espai on s'han portat a terme activitats educatives, des de visites, itineraris i tallers per a les escoles fins sessions del Patrimonia'm o d'Aprenentatge Servei (Ciceró Bcn).
Actualment a l’espai MUHBA Oliva Artés es pot visitar l’exposició permanent Interrogar Barcelona. De la industrialització al segle XXI, una exposició que examina la trajectòria de Barcelona des del segle XVIII fins als nostres dies i que l’encara des d’angles diferents com el treball, la demografia, la immigració, els conflictes socials, el territori o el desenvolupament industrial.
Vídeo-resum de l'espai MUHBA Oliva Artés.
A més, les exposicions temporals allotjades en aquest espai també han contribuït a aprofundir en aquestes qüestions, sigui des d’una mirada directa cap al passat, el present i el futur de Barcelona o des d’una mirada comparada amb la història d’altres ciutats europees. Un bon exemple d’això han sigut les següents: Interrogar l’eix de Pere IV; Patrimoni industrial de Flandes, 1975-2015; Indústria / Territori / Identitat. La Ruta del Patrimoni Industrial del Ruhr visita Catalunya; o Passatges/BCN, espais de transició per a la ciutat del segle XXI.
Memòria de la intervenció arqueològica al carrer d’Espronceda, 146-152. Oliva Artés. Refugi núm. 882 Barcelona (Barcelonès) Codi: 006/10 Dates de la intervenció: Maig de 2010
Autor: Emiliano Hinojo García
Data de lliurament: juny de 2010
Memòria de la intervenció arqueològica al carrer d’Espronceda, 146-152. Oliva Artés. Regi núm. 882. Maig 2010. Codi 006/10 3.
MARC HISTÒRIC GENERAL
Els bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil.
La matinada del diumenge del 19 de juliol del 1936 una part de la guarnició de Barcelona va sortir sublevada de les seves casernes, d’acord amb les instruccions que des de Pamplona havia donat el general Emilio Moral. La població ja coneixia l’aixecament de les guarnicions del Protectorat del Marroc realitzat el dia anterior. Els militants d’acció de la CNT-FAI i d’altres organitzacions d’esquerra, davant d’aquests fets, vigilaven dia i nit els moviments de les casernes.
La revolta militar la va dirigir el general M. Goded, però el pla d’acció va ser obra d’un grup de joves oficials de la “Unión Militar Española” (UME), el més actiu dels quals era el capità L. López Varela, que comptaven amb l’ajut de civils d’extrema dreta, falangistes i carlins de “Renovación Española”.
Els sublevats no van aconseguir cap dels objectius previstos ja que van ser vençuts amb relativa facilitat. Van ser seguits, vigilats i detinguts per les forces d’ordre públic de la Generalitat i grups d’obrers armats. La reacció popular contra l’aixecament va ser molt àmplia i des de la nit del 18 de juliol les organitzacions obreres estaven alerta i vigilant les casernes. Quan els aixecats sortien, la matinada del 19, les sirenes de les fàbriques i dels vaixells del port no pararen de sonar. Milers de militants i d’espontanis s’anaven concentrant per lluitar contra els sublevats.
Posteriorment, davant aquests fets el poble indignat pels esdeveniments va assaltar les casernes, incendiar convents i esglésies i perseguiren a tots els representants o seguidors dels ideals de l’aixecament militar.
Així doncs, la victòria de la Generalitat i dels voluntaris armats a Barcelona va produir la fi de l’alçament a Catalunya. A nivell econòmic la producció catalana va disminuir considerablement provocant en la nova economia un resultat desastrós, i les matèries primeres començaren a escassejar. Però no va ser fins l’inici dels bombardeigs que la població catalana, i especialment la barcelonina, va sentir els horrors de la guerra d’una manera directa.
Els bombardejos de la ciutat de Barcelona al llarg de la guerra van tenir diferents motivacions. D’una banda, van servir com a camp de proves i tècniques per a l’aviació italiana que desprès utilitzarien en el transcurs de la II Guerra Mundial. Els atacs aeris indiscriminats sobre la població civil són el primer exemple a la història d’un nou model de guerra, que consistia en atacar una població a la reraguarda per aconseguir la desmoralització i forçar la seva rendició.
Psicològicament desmuntava la moral de la gent que lluitava al front, en saber que la família podia morir sense que ells poguessin fer res. Per a la gent de la reraguarda creava un sentiment de terror al tenir la guerra a casa seva i la incertesa de no saber ni quan ni on es podria trobar la mort. Va ser una experiència traumàtica i desoladora va provocar en les seves víctimes una forma de reacció particular.
La majoria dels bombardejos que va patir la ciutat de Barcelona provenien de l’aire, causats per l’aviació legionària italiana amb base a Mallorca des del 1937 i, també, per la Legió Còndor i la franquista, tot i que en menor mesura. Les illes balears, que van caure just a l’inici de la guerra, estaven situades de forma estratègica per atacar les costes catalanes i valencianes.
Atac rera atac, es van anar depurant tècniques i armament, es van llençar artefactes incendiaris i es va començar a investigar en primitives bombes de fragmentació. En els primers atacs aeris els llençaven bombes de 25 kg i cap a finals de la guerra es llançaven bombes de 500 kg. A més d’aquest primer bombardeig, en el transcurs de l’any 1937 es van desenvolupar diferents atacs, on destaquen: l’atac aeri del 16 de març de 1937, que va afectar sobretot els barris de Poble Sec i la Barceloneta, amb un resultat de vuit morts i més de trenta ferits. El 18 d’abril de 1937, cinc morts i catorze ferits. El 29 de maig de 1937, set avions trimotors Junkers, van atacar la ciutat matant seixanta-quatre persones i vuitanta-vuit ferits. El dia 1 d’octubre de 1937, l’aviació va atacar el Passeig Nacional5 , amb el resultat de vuitanta-set morts.
La reacció de les autoritats i de la població civil: La Defensa Passiva i la construcció de Refugis Antiaeris.
El 10 d’agost de l’any 1935 es va crear per Decret un Comitè Nacional per la Defensa Passiva, amb l’objectiu de prendre les mesures mes adients per la defensa passiva de les poblacions en cas de conflicte armat. Aquest s’organitzava per comitès provincials i locals. Aquesta estructura va esdevenir el referent per a les Juntes de Defensa Passiva Locals al llarg de tota la guerra.
A Barcelona, davant de la possibilitat dels atacs aeris sobre la ciutat, a la tardor del 1936 es va crear el Servei de Defensa Passiva Antiaèria, dins de la Comissió d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, que fou presidida pel conseller regidor Manuel Muñoz Díez. Aquesta institució, integrada per enginyers, arquitectes i altres tècnics, va encarregar-se de realitzar les primeres mesures preventives amb una important tasca de propaganda i informació sobre la necessitat i característiques que havien de tenir els refugis; control de les obres; inspeccions de baixos, soterranis, magatzems, estacions i túnels del metropolità i ferrocarril per l’adequació com a refugis; coordinació d’alarmes....
L’anomenada ‘defensa passiva’ es va materialitzar en la construcció de més de 1400 refugis, encara que molts d’ells van ser iniciativa de grup de veïns o particulars, ja que l’acció de les autoritats i els recursos pressupostaris estaven molt limitats per les circumstàncies de la guerra. Les institucions republicanes van crear una àmplia xarxa de defensa contra els atacs aeris, conjuntament amb la iniciativa dels veïns.
Sense l’acció voluntària dels veïns, activats en cada barri, no s’haurien pogut construir la xarxa de refugis de Barcelona. Una obra gegantina per salvar vides, que no tenia precedents. Es van facilitar arquitectes, enginyers i tècnics de l’Ajuntament per assessorar als veïns que construïen els seus propis refugis, a més de donar ajut material.
No tots els refugis van poder ser inspeccionats pels tècnics de l’Ajuntament, ja que, en paraules del regidor Manuel Muñoz Díez, ‘hi havia un individualisme dominant i és ben conegut que, sovint, l’individualisme tendeix a l’indisciplina’ En la majoria dels casos es va assessorar els veïns en la construcció de mines, es van inspeccionar, es va fer un cens i si era necessari s’exigia la correcció dels defectes.
La majoria dels refugis, sobretot els col·lectius, tenien bancs construïts d’obra, de fusta o pedra fixats a les parets, petites habitacions destinades a lavabos, canalitzacions d’aigua i espais encastats on guardaven farmacioles, reserves d’aigua, llums de mà... i altres elements de l’equip mínim recomanat.
Alguns refugis també disposaven de corrent elèctric altern o grups electrògens amb els quals s’il·luminaven durant les apagades, encara que en un principi a la majoria s’havien instal·lats fanals de petroli, que no eren recomanables ja que consumien més oxigen. L’aire s’anava renovant gràcies als pous de ventilació, forats excavats verticalment per on primer s’extreien terres i que després, un cop acabats, permetien formar corrents d’aire interns.
La majoria comptaven amb diverses entrades per facilitar un ràpid accés i una evacuació en cas d’enderrocament. Aquestes es construïen en forma de ziga-zaga per evitar que arribés la metralla de les bombes a l’interior del refugi. Els refugis en galeria de mina, estaven recoberts amb formigó armat amb un paviment granític damunt una fundició de formigó en massa. En d’altres casos, si el terreny era prou ferm, podien no tenir cap protecció addicional, o com a molt, la construcció de murs laterals. Assolien una fondària de entre vuit i quinze metres i feien entre 1 i 1,60 m d’ample i entre 1,90 i 2,20 m. d’alt. Es troben exemples de refugis tant seguint el traçat dels carrers com en l’interior de les illes de cases.
2. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CONTEXT GEOLÒGIC.
El refugi antiaeri núm. 882 es situa a l’antiga fàbrica Oliva Artés, concretament a l’exterior de l’edifici principal o taller del carrer Pere IV, que encara es manté dempeus. Actualment la fàbrica es localitza a l’interior del Parc del Centre del Poble Nou, al districte de Sant Martí de Barcelona.
Segons les fonts orals, el refugi es situaria per sota de l’edifici de serveis. Es tracta d’una nau de planta rectangular paral·lela al taller de Pere IV i separada d’aquest per un pati longitudinal. En el pati hi havia una escala que connectava les dues edificacions i donava accés a les plantes superiors i, tot sembla indicar, que també al refugi antiaeri.
Resultats i conclusions de la intervenció arqueològica realitzada a l’antiga fàbrica Oliva Artés entre els dies 25 i 27 de maig de 2010. Els treballs van consistir fonamentalment en l’excavació de tres cates realitzades a diferents punts del solar amb l’objectiu de confirmar l’existència física del refugi antiaeri de la Guerra Civil núm. 882. L’actuació s’emmarca en la fase prèvia del procés de rehabilitació de l’antiga fàbrica d’Oliva Artés.
La intervenció es va efectuar tal i com es disposa a l’autorització de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, segons el procediment establert en l’article 14 i següents del Decret 78/2002, de 5 de març de 2002, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic.
Les tasques arqueològiques han estat realitzades per l’empresa CODEX - Arqueologia i Patrimoni, sota la direcció de l’arqueòleg Emiliano Hinojo García. El finançament ha anat a càrrec de la promotora de les obres, l’INSTITUT DE CULTURA DE BARCELONA. El projecte d’intervenció i la supervisió dels treballs han estat realitzats pel Servei d’Arqueologia Urbana del Museu d’Història de Barcelona.
Els treballs s’emmarquen en la fase prèvia del procés de rehabilitació de l’antiga fàbrica d’Oliva Artés. Aquest projecte contempla la construcció d’una nau de serveis adossada a una part de l’edifici que s’ha conservat. En el lloc on es vol construir aquesta nau, amb planta soterrani, hi havia hagut el refugi núm. 882. Per tant, aquest solar s’inclou en una Zona d’Interès Arqueològic, per la qual cosa qualsevol intervenció en el subsòl ha d’estar condicionada a una Intervenció Arqueològica preventiva prèvia a la realització de les obres, d’acord amb la normativa municipal i general en matèria patrimonial.
La tècnica constructiva emprada en la realització d’aquest refugi va ser força similar a la gran majoria. En primer lloc, els murs es realitzaren mitjançant la tècnica de l’encofrat: primer s’excavaven les rases o trinxeres de fonamentació que es revestien amb fustes o llistons i, posteriorment, s’omplien de formigó. Un cop havia pres el formigó, s’anava extraient les terres fins formar la galeria principal.
Un cop construïts els murs, es feia la volta o sostre mitjançant la mateixa tècnica emprada en els túnels del metro de Barcelona. En lloc de la típica volta catalana de maons, l’estructura es construïa amb formigó armat. Es tracta d’un material barat molt consistent que resisteix grans pressions d’aigua, altes i baixes temperatures, fregaments, compressions i xocs. Primerament, sobre els murs perimetrals es feia un encofrat amb llistons de fusta. A continuació es col·locava l’armadura de ferro i s’omplia de formigó de portland mitjançant un compressor (com a mínim un metre de gruix).
Un cop havia pres el formigó ja es podien enretirar els llistons de fusta. Amb aquesta tècnica no calia fer un túnel massa profund ni cobrir l’exterior amb terra per tal d’amortir el possible impacte d’una bomba. D’altra banda, a partir de les despeses que va generar la construcció del refugi, també podem deduir que aquest presentava una sèrie de serveis o instal·lacions bàsiques. En aquest sentit, el refugi disposava d’una instal·lació elèctrica efectuada per Mariano Brujas (3.259 pts) i, també, d’acumuladors o bateries elèctriques amb els quals s’il·luminaven durant les apagades (amb un cost de 3.150 pts).
També observen que es va comprar una caldera per 500 pts, fet que planteja la possibilitat de l’existència d’un espai o àmbit destinat a instal·lacions sanitàries. Com altres refugi també podria haver estat dotat de bancs construïts d’obra, de fusta o pedra fixats a les parets, espais encastats on guardaven farmacioles, reserves d’aigua, llums de mà... i altres elements de l’equip mínim recomanat. Tenint en compte el tipus de construcció i la seva funció, aquest refugi hauria de disposar d’algun tipus de dispositiu per renovar l’aire. En altres projectes es poden observar pous de ventilació o forats excavats verticalment al sostre dels refugis, que permetien formar corrents d’aire interns.
Les coordenades UTM són: X-433334,8 Y-4584598. L’alçada sobre el nivell del mar és d’uns 4 m, segons fonts del Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. Li correspon el número 1007972-001 de la fitxa cadastral de la Ciutat. Fig.1. Localització del solar on es troba el refugi CODEX- ARQUEOLOGIA I PATRIMONI 4Memòria de la intervenció arqueològica al carrer d’Espronceda, 146-152. Oliva Artés. Regi núm. 882. Maig 2010. Codi 006/10 Fig.2. Localització del solar on es troba el refugi.
La ciutat de Barcelona es situa entre els deltes dels rius Besos i Llobregat, ocupant la planícia o plataforma suaument inclinada cap al mar Mediterrani, que enllaça progressivament cap al nord-est amb el vessant marítim de la Serra de Collserola, on es troba el Tibidabo com el punt més alt (512 m). El relleu del Pla de Barcelona es veu alterat en dues grans zones: d’una banda, pels turons situats entre Horta i Sarrià (turó de la Peira, turó de la Rovira, el Carmel, la Creueta, el Putxet i Monterols).
D’altra banda, al costat marí al sud de la ciutat, s’alça la muntanya de Montjuïc (189 m), acompanyada per una sèrie d’elevacions menors, algunes d’elles gairebé desaparegudes per la progressiva urbanització de la ciutat. Barcelona presenta una notable varietat de litologies al seu subsòl, conflueixen roques i sòls de diversa edat i origen geològic. A nivell general, se situa geològicament en una depressió formada a causa de l’extensió neògena del marge occidental del mar Catalano-Balear.
El subsòl de Barcelona està constituït per un substrat pre-quaternari, que comprèn els massissos de Collserola i els serrats de la Rovira; els sediments miocens de Montjuïc i de Barcelona, i les margues i sorres pliocenes, recobert per formacions d’edat quaternària, integrades per la planícia de peudemont del Pla de Barcelona i els deltes dels rius Besòs i Llobregat (Ventayol, 2002).
La realització de l’estudi del marc històric general s’ha fet en base a les publicacions de J.Villaroya ‘Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)’ i de J.Pujadó ‘ Oblits de reraguarda: els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939)’. CODEX- ARQUEOLOGIA I PATRIMONI 7Memòria de la intervenció arqueològica al carrer d’Espronceda, 146-152. Oliva Artés. Regi núm. 882. Maig 2010. Codi 006/10:
Autor: Emiliano Hinojo García
Data de lliurament: juny de 2010
Extracte de la Memòria de la intervenció arqueològica al carrer d'Espronceda, 146-152. Oliva Artés. Regi núm.882. Maig 2010. Codi 006/10, realitzat per la redacció de Las afueras.