Daniel Torrado

Daniel Torrado (www.danieltorrado.com) ha viscut a Sant Martí de Provençals, Barcelona, des del 1985. Tot i que va haver de marxar del barri i la ciutat trenta-vuit anys després, obligat per la crisis, la pandèmia, la pujada de l’euríbor i l’encariment de l’habitatge a Barcelona, si l’hi peguntes a ell, segurament et dirà «jo soc santmartinenc estigui on estigui».

Artista multidisciplinar, destacat en la creació de còmic amb varies publicacions a les esquenes de les que destaquem:

1805: Trafagar, Bernardo de Gálvez. Pensacola 1781,1539: Castelnuovo, 1740: San Agustín, publicats per Cascaborra Ediciones.

Humor imbécil 1, 2, 3 i 4 (Auto-edició)

Vàries publicacions envers el Universo Brizna, un projecte personal, també auto-edició.

  

  

Quan neix el teu interès pel còmic?

No recordo exactament el moment per que va ser fa molts anys. Sí se que m’agrada explicar histories i dibuixar des de que soc petit. Si ho ajuntes tot, surten còmics. Crec que es més vocacional la part d’explicar histories que no pas la de dibuixar.

Llavors, des de quan et dediques professionalment?

Vaig fer un curs de còmic de caps de setmana a l’Escola Joso de Barcelona. Va durar tres anys. Mentre el feia, va créixer al meu cap la idea de que hem volia dedicar a ser autor i explicar les meves histories. Això seria al voltant de 2010 a 2013. Al 2014 vaig deixar la meva feina amb horari, vacances pagades i tres pagues extres per fer-me autònom.

 

 

Quins son els teus referents a l’hora de dibuixar?

Quan era més petit recordo llegir Els barrufets, de Peyo, i Mortadelo y Filemón de Ibáñez, a banda de Spawn i Spiderman i alguns còmics de Marvel dels que no recordo els autors. Mes gran, quan vaig reprendre el gust pels còmics, vaig descobrir a Humberto Ramos, Mike Mignola, Chris Bachallo i Matthieu Bonhomme, que van ser una inspiració per mi. Ara be, encara que siguin els meus referents, no crec que es pugui descobrir moltes coses d’ells a la meva obra. Tant de bo.

Quin diries que es el teu estil?

Intentaria no haver de dir quin estil faig, però quan hem pregunten dic que faig el que sé i surt quelcom que sembla entre americà, francès i manga. O sigui una resposta molt genèrica que no diu massa. Penso que no es molt important que el teu estil tingui etiqueta. Es més una necessitat estranya i incòmoda que tenim d’etiquetar-ho tot.

El teu últim còmic amb una editorial es de 2019. Hi ha un per què o simplement no ha sortit la possibilitat?

Vaig decidir deixar de treballar per editorials pels calers i per principis. Tot i que Cascaborra Ediciones es una de les editorials espanyoles que millors condicions ofereix als autors (segurament la millor), viure dels royalties que dona un còmic de tirada mitjana, a Espanya, es impossible. Al final estàs treballant per una industria que mou milions d’euros on els treballadors que fan possible que existeixi, son els que menys cobren, quan cobren. Em sembla una industria terrible que s’aprofita de la precarietat dels artistes i animaria a tots els artistes a prescindir de les editorials. Hem decanto per l’autoedició.

Llavors qui fa els còmics que veiem a les botigues? Algú els farà.

A prop del 90% dels còmics son llicencies estrangeres. O sigui que la producció ja està pagada per que ho ha fet una editorial francesa o americana. Del 10% produïts al país, la gran majoria estan fets per gent que no viu del còmic. Poden estar fent currículum per donar el salt a França o EEUU, o ho fan per hobby. Es podrien contar els autors espanyols que, actualment, es guanyen la vida fent còmics, i que no hagin triomfat prèviament a França o EEUU.

Anem, dons, a les obres auto-publicades. D’on surt la idea de fer un còmic com Humor imbécil?

Sempre m’ha semblat molt difícil fer un còmic d’humor i vaig fer l’experiment de dibuixar algunes tires i penjar-les a Instagram, en 2017. Era la primera de Humor imbécil. Eren histories curtes, auto conclusives, amb un estil molt senzill i un parell de globus de diàlegs. Hem relaxava fer-les per les nits, abans d’anar a dormir. Hem servia per descansar del còmic històric, la documentació, el dibuix intens i amb moltes morts i drames.

Després d’un temps ja havia fet desenes de tires còmiques i vaig fer una campanya de Crowdfunding per treure el primer còmic de Humor imbécil. Llavors, simplement, va créixer. Ara mateix tinc a impremta Humor imbécil 4. Si tens en conta que son còmics de 80 pàgines, surten unes quantes tires.

I què ens pots explicar de Universo Brizna?

 

Va arrencar en plena pandèmia, i es un projecte multidisciplinar (còmics, contes il·lustrats, novelles o barreja d’ells) que explica la historia d’uns fullets que sempre han estat entre nosaltres, els humans, però ja ens hem oblidat.

Te un transfons ecologista i animalista. Però intento no caure en el discurs hegemònic de l’ecologisme, sinó mirar de donar-l’hi una volta més i, sobre tot, de que cadascú pugui discernir què es ecològic i què no, amb dades, no simplement seguint un dogma que ens inculca l’administració protegint segons quins interessos econòmics. Però, sobre tot, intento que sigui divertit. A més es benèfic. El 10% del preu de venda dels contes es destina a fer arribar contes a famílies amb pocs recursos o risc d’exclusió social.

 

Com veus el futur de la industria del còmic?

Pròspera, i més ara que donen ajudes per la edició a les editorials. Un altre cosa es el futur dels artistes autòctons en aquesta industria, que això ja ho veig més complicat. Les ajudes estan destinades a grans editorials que no les necessiten i no acaben beneficiant als artistes d’aquí.

Algun consell per els joves que vulguin dedicar-se al mon del còmic?

Dibuixar, dibuixar, dibuixar i dibuixar. No fer-se grans expectatives econòmiques amb la feina i divertir-se durant el procés. I aprendre idiomes.

Informació facilitada per Daniel Torrado.

 

Sergi López Cantón

En memòria de Sergi López Cantón (Barcelona, La Verneda, 1/1/1982-14/09/1998, La Verneda), músic, poeta, escriptor de relats curts, lletrista i impulsor del grup de rock "Salida de emergencia".

Han transcurregut més de 20 anys des de la mort de Sergi i thotom que el va conèixer conserva un bon record d'ell. Com a persona, molt amic dels seus amics,  d'en Roger, d'en Marc, de l'Oscar, de l'Alfonso, i de tants altres. Com a músic, un guitarrista amb moltes ganes d'aprendre. Com a escriptor, els seus relats curts desborden imaginació, ironia i alegria. Com a emprenedor, impulsor del grup "Salida de emergencia", un grup de rock amb arrels en Rage Agaisnt The Machine. Les lletres de les cançons que va escriure suggereixen una preocupació social pels  temes candents de la vida, l'eutanàsia, la religió, la guerra, la mort...Descansi en pau.

¡¡¡Korreo Komerzial!!!

Solo en mi casa

Una vez más.

Escuchando "Salida de emergencia"

quiero descansar.

Tumbao en la cama,

mi cuerpo reposa

pensando en tías

o en cualquier cosa.

Nadie me va a levantar,

nadie me va a despertar

Ni dios, Ni dios

Que no?

Pican al timbre,

ya la han montao

¿Quién será? Quien va a ser

¡¡ Korreo Komerzial !! ¡¡Korreo Komerzial!!

¡¡Korreo Komerzial!!

¿Quién es?

Correo comercial (Puede abrir por favor)

Me cago en tu madre,

me has despertao

Pa darme papeles

del supermercado.

¡¡Puta propaganda, Putas facturas!!

¡¡No las quiero ver ni en pintura!!

Cabrón seguro que eres pelao

vas a encontrar lo que has buscao

Bajo el ascensor, me enciendo un cigarro

y cuando no mira ¡¡le robo el karro!!

¡¡le robo el karro!! ¡¡le robo el karro!!

¡¡Korreo komerzial!!

Autor: Sergi López Cantón (1997-1998)

Autanasia

Media vida pegado a una cama

16 años de sufrimiento

16 años agonizando

16 años esperando

Lo intentó siendo justo,

y tan solo encontró injusticia

Ley, orden y falsedad

no le dejaron descansar

Harto de tanta burocracia

dió el último paso que podía dar

¡¡ Eligió la muerte, para estar en paz!!

¡¡ Eligió la muerte, para estar en paz!!

Pasó la vida,

pidiendo autanasia,

ni ese privilegio

le quisieron dar.

Litros de hipocresía

para intentar disimular

que el hombre no es libre.

¡¡ Dejadlo en paz !!

¡¡ Autanasia !! (Para descansar)

¡¡ Autanasia !! (Solo es ayudar)

¡¡ Autanasia !!!!!! (Es necesidad)

( Una pizca de cianuro

y que os den por el culo )

¡¡ Autanasia !!!!

Autor: Sergi López Cantón (1997-1998)

Sergi López va guanyar el primer premi de poesia de 2n.nivell, dels Jocs Florals del Districte de Sant Marti, de l'any 1992, a l'edat de 10 anys.

Amor i amistat tot l'any

Els colors

ja no importen

tant si són blanc,

negre o groc;

Perquè us baralleu,

que ho sàpiga jo?

Petroli, terres o or?

És que no sabeu

que l'únic tresor

és l'amistat

i l'amor?

 Autor: Sergi López Cantón (1992)

 

 

 

 

A la sombra de un nombre.

Te han hecho ver demonios en el cielo,

y no te han dejado entrar,

te han privado felicidad

limitando tu libertad.

Mientras tanto,

con los brazos bien abiertos,

ellos esperan con los bolsillos llenos,

la cabeza agachada,

siempre mirando al suelo.

¡¡ Y es difícil contestar !!!

¡¡ Y es difícil renunciar !!!

Ellos son quienes destruyen,

Reyes de la intolerancia

protegidos por aquel miedo

inculcado en la infancia.

Por su nombre se ha matado

(¡¡¡ Torturado y quemado !!!)

y me pregunto si tal vez

algún día habrán llorado, o sangrado

dictando las leyes de ese odio sagrado

¡¡ Y es difícil no pensar !!!

¡¡ Y es difícil renunciar !!!

A la sombra de un nombre

A la sombra de un nombre

Como cuerpos bajo un mismo cielo,

somos almas bajo un mismo sol.

Nos quemamos y degeneramos,

con la cruz de un dios.

Autor: Sergi López Cantón (1997-1998)

 

 

 

 

Narració curta. (Sergi López Cantón)

 

ELS FANTASMES DE LA GLADIS

Eren dos quarts de sis de la matinada i em trobava sol al carrer, en una immensa soledat, tret d’un gat vell i tort que perseguia una rata que fugia per entre mig de les escombraries. M’havien tancat tots el bars i portava un ull de vellut a causa d’haver ensopegat amb el puny d’un cambrer al que no havia pagat.

Sí, estava borratxo en mig de la nit i no sabia com orientar-me per arribar a casa. De sobte, mentre jo estava discutint amb una farola sobre el resultat del Barça-Paris St. Germain, una dolça veu em va cridar.

- Ei Toni ¡ borratxo una altre vegada, eh?.

Em vaig girar, era la Cindy, un travesti que vivia al mateix edifici que jo i que segurament acabava de fer la seva actuació al Night Cabaret Club. Abans es deia Jaume i es va canviar el nom per motius de treball i hormonals que no cal que digui. De fet per qualsevol que no el coneixes hauria passat per una esvelta noia de cabells rossos.

- Hola Cindy, vaig dir en prou feines. Després vaig caure i no m’acordo de res més.

Al dia següent em vaig despertar amb un mal de cap impressionant. Em trobava estirat en el sofà. No sabia com havia arribat fins aquí. El mal de cap i la vomitada que hi havia al terra eren la prova de que la borratxera d’aquella nit no havien estat cap mal son, però no aconseguia acordar-me de res   del que havia passat. Mentre rumiava una vegada i una altra, la meva secretària, la senyora Bronces va entrar al despatx.

- Ah¡ Així que ja s’ha despertat. Estava preocupada per vostè. Sembla que ahir a la nit es va emborratxar de mala manera. Gràcies a la Cindy, que el va trobar, sinó encara estaria dormint la mona al carrer.

- Com he arribat fins aquí? Li vaig preguntar.

- Bé, doncs la Cindy després que vostè es desmaiés el va portar fins l’oficina, li va agafar les claus, va entrar al despatx i el va estar cuidant fins que jo he arribat. És una bona noia aquesta Cindy. Va acabar dient.

Em vaig incorporar i vaig veure com la senyora Bronces, portava a les mans una infusió d’herbes ben calenta. Mentre la prenia, ella continuava parlant i narrant la conversa amb la Cindy. La veritat es que ara no l’escoltava i esperava que s’anés, perquè el més segur era que finalitzés demanant-me els diners que li devia des de feia uns quants mesos. Si hagués tingut els diners li hagués pagat, però el cas es que ja portava un temps sense que ningú entrés per la porta del despatx per demanar els meus serveis i encara no me’n recordava de la combinació de la meva guardiola en forma de porquet.

Us preguntareu quin és el meu ofici per estar tan arruïnat, doncs bé soc detectiu privat i el meu nom és Toni Gronselles, tal i com figura a la porta del meu domicili/despatx. Una professió que pot semblar a primera vista molt interessant, plena d’aventures i viatges, però que a la vida real queda reduïda a empaitar marits o mullers que suposadament és fan el salt mútuament.

Els diners que vaig rebre d’una herència d’un oncle que ni tan sols vaig arribar a conèixer els vaig fer servir per muntar aquest negoci i pagar el lloguer del local. Ja fa dos anys que mi dedico i   encara no em guanyo la vida amb suficiència. Amb els primers casos que van arribar a la meva oficina vaig poder sobreviure un any i mig, pagant-li el sou a la senyora Bronces, és clar. Però aquests últims sis mesos no ha entrat ni una rata al despatx.

De cop, em va semblar sentir a la meva secretària que una tal senyoreta Gladis havia trucat demanant per mi.

- Li he dit que vingués a veure-l a partir de les set de la tarda, va clarificar.

- Genial!- Vaig exclamar. A propòsit quina hora és?.

- Són....esperi ....les tres del migdia.

- Què! Tan tard?

- Si home, què es pensa, sinó s’hagués emborratxat ahir i perdut els diners que li quedaven ara estaria menjant-se un entrepà de xoriço i jo no tindria que passar tanta fam.

Després de dir això va sortir del despatx i va tancar la porta de cop. La veritat és que jo no tenia gens de gana, així que vaig agafar l’únic xiclet que tenia sota la taula, que no tenia cap escarabat enganxat i mentre mastegava em vaig tornar a dormir.

Em va despertar la veu de la senyora Bronces.

- Home ja està bé de tant dormir, la senyoreta Gladis deu estar a punt d’arribar, ja són tres quarts de set.

- Uf! Crec que m’he passat uns quants pobles amb la migdiada- vaig respondre.

Mentre esperava vaig continuar amb el xiclet pensant si seria o no un cas important. A fora s’estava fent fosc i havia començat a ploure. Vaig mirar per la finestra i en aquell moment una dona, que podria ser la meva clienta, corria cap el portal de l’edifici. És clar, que també podia ser la Cindy. La foscor havia caigut amb la pluja sobre la ciutat de Barcelona. Per si de cas, em vaig desfer del xiclet, situant-lo al mateix lloc d’on l’havia treure.

- Ding! Dong!

El timbre de la porta va sonar, per tant, segur que era la meva clienta, perquè la Cindy tenia claus del despatx. Vaig intentar recordar el seu nom, però no em venia al cap. Estava nerviós . Vaig sentir la veu darrera la porta i hem va semblar que tenia un lleuger accent estranger. El cor em bategava a cent vegades per segon i quan les gotes de suor em queien pel front, la porta es va obrir. Una noia de penetrants ulls blaus i cabells daurats com un tresor de contes de fades i amb més corbes que una carretera de muntanya va entrar, acompanyada de la cridanera de la senyora Bronces.

No podia articular paraula, bocabadat per la bellesa de la senyoreta Gladis, ni tan sols la vaig saludar. Va ser ella la que es va presentar després del meu intent fallit de pronunciar res intel·ligible.

- Er.. Ar..Ur... Hola senyoreta...

- Gladis, senyoreta Gladis.

- Ar.. encantat veig que es anglesa.

- No, Irlandesa, però deixem-nos de formalitats i anem al gra. El motiu pel qual he vingut a veure-l és que crec que... bé doncs que a la meva mansió d’Irlanda hi han fantasmes.

Quan va pronunciar la paraula fantasmes em va sortir un somriure que no vaig poder amagar i que ella va veure.

- Bé, ja veig que m’ha pres per una boja, així que adéu! - Va dir indignada.

- No se’n vagi si us plau. Ho sento si s’ha ofès, però....

- Bé, el disculpo, però de qualsevol manera he de marxar. Soc una dona de negocis i he d’anar a una reunió. Vingui al meu apartament a la ciutat i ja parlarem mentre sopem.

Dit això, em va donar una tarja amb la seva adreça i va fotre el camp.

Vaig està rumiant una estona sobre el cas, que de fet encara no sabia quin era i vaig decidir d’arreglar-me pel sopar. El mirall em va tornar una imatge de mi mateix esgarrifosa. Tenia un ull de vellut i el rostre d’un color blanc tirant a groguenc, que no podia dissimular amb res. No em quedava altra que passar del meu aspecte i dedicar-me a triar el vestit menys fastigós entre els que hi havien a l’armari. La pluja queia constant sobre les teulades del vell barri. La temperatura començava a baixar i el fred es notava cada cop més.

Malgrat el mal temps vaig decidir baixar al carrer per intentar espavilar-me caminant pels carrers empedrats. Protegit amb la meva gavardina coll amunt i un petit paraigües vaig arribar a la parada del bus que em portaria al barri de Pedralbes. Al meu cap ressonaven les paraules de la senyoreta Gladis «a la meva mansió d’Irlanda hi han fantasmes». Podria ser una metàfora per explicar-me que tenia uns nebots que conduïen un Golf, als que volia fer fora de casa seva, perquè li feien la punyeta, o ves a saber què volia dir amb «fantasmes». Si es tractava d’una ànima en pena, un esperit, o un aparegut, un espectre o una ombra, jo no era la persona més idònia.

Amb aquests pensaments vaig arribar a l’adreça que figurava en la tarja que m’havia donat aquella dona misteriosa. Em va obrir la porta del pis el típic majordom d’una novel·la d’Agata Christie. Amb tota seguretat era l’assassí dels espectres de la mansió, pensaria Hercules Poirot. Però a mi em va convidar a passar amb molta amabilitat a la sala d’estar, per cert, magníficament decorada, amb una pintura gran i estrambòtica penjada de la paret del fons que no sabia ben bé què representava. Mentre pensava què podia significar, la senyoreta Gladis havia baixat les escales i es trobava darrere meu.

- Veig que li agrada el meu Picasso senyor Gronselles.

- Er, Ah, si el Picasso és clar sí, crec que és molt emocional. Intentava dissimular la meva ignorància sobre pintura, però ella va notar al moment que jo no tenia ni puta idea del que representava el maleït quadre.

- Sí, és clar, és clar. Bé, abans de sopar voldria parlar de negocis. Va respondre amb molta determinació.

- Això, volia dir-li que jo no puc viatjar a Ir...

En aquell moment la senyoreta Gladys va treure un bon feix de diners i els va deixar sobre la taula i va dir irònicament.

- Deia alguna cosa?

- No, no, cap problema si em paga el viatge.

- Això per suposat.

- Però, a més, un cas sobre fantasmes... No vaig acabar la frase quan ella va deixar caure un altra feix de diners. De sobta, tots els meus dubtes van desaparèixer.

- Deia que ..bé no tinc cap problema.

- Perfecte, tracte fet, ara soparem. Tingui tots aquests diners i si resol el cas hi hauran molts més.

El majordom va portar el sopar i em vaig atipar de valent. Al cap de tres dies em vaig trobar volant en avió cap a Dublín.

Durant el trajecte en avió vaig poder conversar amb la senyoreta Gladis una bona estona fins que em vaig quedar adormit. Aquesta m’informà que la mansió, de la qual era propietària per herència materna, es trobava situada a les afores de Dublín, a la ciutat de Derry. Em vaig assabentar també de que em va escollir a mi per resoldre el cas, perquè tenia molt bones referències, és a dir, que sabia que jo era el detectiu més horrorós i arruïnat de tots els detectius que passegen per la ciutat de Barcelona fent veure que treballen.

- Vostè m’afalaga massa senyoreta. Li vaig dir amb un to cínic, tot i que va encertar de ple en la descripció.

Com que encara no m’empassava que visqués amb fantasmes, irònicament li vaig preguntar si aquests feien molt de soroll a les nits, si donaven por i totes aquestes collonades que acostumen a dir-se d’aquesta mena de visions. Ella va contestar que els fantasmes que vivien amb ella no donaven la classe de por que tothom pensa. La resposta em va fer rumiar i al cap d’una estona de no pensar en res em vaig quedar adormit de nou.

L' hostessa de l'avió em va despertar per comunicar-me que en 5 minuts aterrarien a l’aeroport de Dublín i que m’havia de cordar el cinturó de seguretat.

Abans de sortir de l’avió vaig vomitar unes quantes vegades. El menjar i els whiskies van ser la causa, segur que estaven en mal estat. Un cop a terra i amb la cara més blanca que un mort vaig pujar al cotxe que ens estava esperant, un Rolls Royce negre, que conduïa un xofer amb barret.

El viatge se’n va fer llarg fins arribar a Derry. La mansió construïda en el segle XVIII, d’estil georgià es trobava a poca distancia del centre de la ciutat. Segons anava explicant la senyoreta Gladis, la casa de camp tenia 27 habitacions amb banyeres de marbre i dues plantes. A mi em va donar una esgarrifança tan sols posar un peu a l’interior de la casa.

Vam entrar al saló on deia que segurament trobaríem els fantasmes i efectivament allà es trobaven asseguts veient la televisió. A continuació me’ls va presentar.

- Aquest és el meu oncle Jasp, que va morir fa deu anys i diu que a més de tocar el saxo en un tuguri és periodista i filòsof i ara insisteix en que vol que li pagui un viatge a Barcelona per tocar al Jamboree amb uns quants amics embogits pel jazz.

- Molt de gust. A mi també m’agrada molt el jazz. Vaig dir.

- I aquesta és la meva avia Discan, la seva ànima en pena porta més de cinquanta anys intentant trobar la solució contra les taques de les picotes.

- Encantat. I com es porta això d’estar mort?. Vaig dir.

- Anem tirant. Van contestar al mateix temps els dos fantasmes, sense deixar de mirar l’aparell de la televisió, que no estava encès.

La senyoreta Gladis va sortir un moment per donar ordres al xofer i a la minyona que encara esperava al costat de la porta d’entrada. Quan va tornar al saló li vaig preguntar què volia que fes.

- Bé doncs vostè hauria de portar-los-hi a casa seva o al seu despatx o on vulgui.

- Però jo no puc....perquè no se sentiran rebutjats?. La família tira molt i si s’han quedat amb vostè en lloc d’agafar el camí al paradís serà perquè se l’estimen. Vaig intentar argumentar.

- Estic segura que a Barcelona es trobaran en la seva salsa. Jo ja estic fins al monyo d’aquests dos i vull que marxin amb vent fresc. Vostè ha vist la TV encesa? No, és clar que no, perquè mai es posen d’acord en res. Són els esperits de la contradicció.

- Però jo hauré de viure amb fantasmes i això no té preu...

- Estic disposada a pagar el que em demani. Digui el preu.

- D’acord, amb uns deu milions de pessetes tindré suficient. Vaig dir-li pensant que diria que no, però la resposta per part de la senyoreta Gladis va ser entregar-me un xec amb la quantitat que havia demanat.

Així que la senyoreta Gladis em va engalipar i ara he de treballar amb fantasmes. Una part important dels diners que vaig obtenir al cobrar el xec van servir per pagar a la senyoreta Bronces els salaris enrederits que els hi devia. Aquesta, quan em va veure acompanyat del Jasp i la Discan, els fantasmes que vaig portar d’Irlanda, un d’ells catòlic – republicà, i l’altra unionista protestant, va demanar la quitança i va marxar a buscar feina a un altre lloc.

Per sort, la meva amiga Cindy els va trobar molt engrescadors, sobre tot va fer-se molt íntima de la Discan, per allò de ser ambdues diferents de la resta del món. Ara en Jasp en fa de secretari i la Discan em renta la roba, a la recerca de la solució a les taques de picotes.

Bé, ja he acabat la meva història, així que agafaré un dels meus xiclets i em dormiré una vegada més, pensant en els cabells daurats de la senyoreta Gladis.

  

 MANUSCRITS DE LA NARRACIÓ CURTA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Informació de M.Martos. Fotografies aportades pels amics de Sergi i membres del grup musical "Salida de emergencia".