Escriu Joan Margarit (Sanahuja, Lleida, 11 de maig de 1938-San Just Desvern, 16 de febrer de 2021) en el seu llibre: "Tots els poemes (1975-2015). Des de Restes d'aquell naufragi fins a Des d'on tornar a estimar", que el poema intitulat Arquitectura tracta de les persones i les cases, un tema del qual alguna altra vegada he parlat (per exemple a "Recordar el Besòs", un poema d'Els motius del llop) i reflecteix una actuació corrent al meu ofici d'arquitecte: la inspecció d'una casa de pisos per dictaminar-ne l'estat. Cal recórrer vint o trenta habitatges, l'un darrera l'altre, submegint-se fugaçment a la intimitat de les persones dels barris perifèrics de la gran ciutat, on els edificis solen estar en pitjor estat de conservació. És un punt de vista sobre l'arquitectura que queda molt lluny de l'academicisme o del disseny habituals. "Poema en negre" i "Cançó dels dilluns" són resultat també, d'aquestes activitats. Estan escrits observant llocs i gent del Besòs, La Pau, Sant Roc, Parera, Espronceda, des de la densitat cridanera i calenta o la desolació gelada -els dos extrems són prou usuals- d'aquests barris que, al cap dels anys, he arribat a conèixer i estimar com si fossin els meus."
ARQUITECTURA
Desconfiats, m'obren la porta, es queixen
maleint el govern i, mentre miro
les bigues, es fan llàstima ells mateixos.
He entrat dins d'una cambra on algú dorm
després d'un torn de nit i m'ha semblat
la sufocant bodega d'un mercant.
Duraran força, diuen, i no parlen
dels pisos sinó d'ells, mentre se'ls mira
la mort des dels retrats damunt dels mobles.
Veïns i murs conviuen i s'esquerden.
Negres verdets han corromput alhora
les ànimes, els sostres i els terrats
on tendres jubilats planten camèlies.
Les cases són el vent gelat d'un tedi
que, ja des de l'escala, sento al rostre,
com si s'anés podrint un temple grec.
RECORDAR EL BESÒS, 1980
Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l'asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d'un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d'alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de l'autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.