La Biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona és la millor biblioteca pública de l’any
___________________________________________________
La Biblioteca Gabriel García Márquez guanya el Premi Millor Biblioteca Pública del 2023 que lliura la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA) i Systematic
21/08/2023
Aquest dilluns, 21 d’agost, durant el Congrés Mundial de Biblioteques i Informació organitzat per l’IFLA a Rotterdam, s’ha lliurat el Premi Millor Biblioteca Pública del 2023 a la Biblioteca Gabriel García Márquez. La biblioteca compartia nominació amb les biblioteques Janez Vajkard Valvasor Krškov Public Library (Eslovènia), la City of Parramatta Library (Austràlia) i la Shangai Library East (Xina).
A l’acte hi han assistit la directora de la biblioteca, Neus Castellano i el gerent de Biblioteques de Barcelona, Ferran Burguillos. El comissionat de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, ha manifestat la seva satisfacció en conèixer el premi i ha recordat que la ciutat va iniciar fa 30 anys un procés al voltant del món de les biblioteques públiques que ha esdevingut emblemàtic en el mapa bibliotecari internacional, i ha declarat que Barcelona “és una ciutat amb més de 40 biblioteques públiques que són equipaments culturals que fan un paper de referència al districte i a la ciutat”. En referència a la Biblioteca Gabriel García Márquez, Marcé opina que “en aquests moments exemplifica el millor de les biblioteques a Barcelona, i aquest reconeixement és una mostra d’acceptació i admiració sobre el model bibliotecari a la ciutat, desenvolupat per l’Ajuntament i la Diputació”.
La Biblioteca Gabriel García Márquez s’afegeix a la prestigiosa llista de biblioteques que han rebut aquest reconeixement, les darreres han estat: la Missoula Public Library (EUA), Deichman Bjørvika (Noruega) i l’Oodi Helsinki Central Library (Finlàndia).
El jurat del Premi Millor Biblioteca Pública valora, entre d’altres, la interacció amb l’entorn i la cultura local de la biblioteca, la qualitat arquitectònica de l’edifici, la flexibilitat dels espais i serveis, la sostenibilitat, el compromís amb l’aprenentatge i connexió social, la digitalització i solucions tècniques dels serveis, el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible que marca Nacions Unides i la visió global del servei que estableix l’IFLA.
La biblioteca, inaugurada el maig de 2022, obra de l’estudi SUMA Arquitectura, és un edifici de sis plantes amb una estructura de fusta vista de gairebé 4.000 m².
Biblioteques de Barcelona vol felicitar a la resta de biblioteques finalistes. Ha estat un honor compartir aquesta selecció amb equipaments tan extraordinaris.
Més informació:
Declaracions de Xavier Marcé, comissionat de Cultura i Indústries Creatives
La Biblioteca Gabriel García Márquez finalista al Premi Millor Biblioteca Pública del 2023 de l’IFLA
Direcció d’Innovació i Comunicació de Biblioteques de Barcelona
Tel. 93 316 12 59 / Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Relacionat amb el premi a la biblioteca Gabriel García Márquez, insertem les dues conferencies realitzades a la sala d'actes de la biblioteca, a les quals va assistir l'Associació Cultural Las afueras, representada per Maxi Martos i que es van publicar en el seu blog.
Diapositiva de Joan Fuster caracteritzat de dimoni.
El passat dimarts, 25 d'octubre, Francesc Viadel ens va oferir una disertació sobre la vida, obra i pensament de Joan Fuster, (Sueca, la Ribera del Xúquer 1922-1992), a la sala d'actes de la biblioteca de Sant Martí, Gabriel García Màrquez. Agraeixo a la directora de la biblioteca Gabriel García Márquez, Neus Castellano i al periodista, escriptor de novel·la negra i professor de periodisme a la Pompeu i Fabra, Francesc Viadel, que ens hagin portat la figura de Joan Fuster a la gent del districte de Sant Martí, aprofitant el centenari del seu naixement. És coincidència que tant la directora com Francesc Viadel siguin valencians?
La disertació de Francesc Viadel sobre la vida d'aquest autor m'ha conduït a llegir una de les seves obres més reeditades, "Nosaltres els valencians". També he llegit els "77 poemes, introducció i selecció de poemes de Josep Ballester", del mateix autor.
Tot "Nosaltres, els valencians" és una incitació al debat i la revisió d'idees, una obra que demana ser llegida com una font de reflexió i no com un text fundacional, ja que fou elaborat en unes coordenades històriques molt concretes. Té el valor de qui no es conforma a emetre un diagnòstic sinó de qui, a més proposa una "decisió de futur" o un "full de ruta" a seguir, sense messianisme ni essencialismes. Aquesta es la disjuntiva que planteja: " A una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la "provincia" claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent", escriu Salvador Ortells en el pròleg del llibre intitulat "Vigència de "Nosaltres els valencians".
Francesc Viadel, minuts abans de la conferència, a la sala d'actes de la biblioteca Gabriel García Márquez.
Escriu Joan Fuster en el seu llibre, "Nosaltres els valencians", que València, la capital es rendia a Jaume I en 1238, i per a la posteritat local, la data del 9 d'octubre -dia en què, segons creu la gent, el rei entrava a la ciutat amb una discreta pompa de vencedor- tindrà un particular valor simbòlic.
Fuster manté en la seva obra que "nosaltres els valencians datem del XIII. Potser el nostre dret a dir-nos valencians no serà major ni millor que el dret que, en el seu temps van poder-se arrogar ibers, romans, gots i sarraïns, establerts a la mateixa terra."
Catalans i aragonesos van ser el llevat primigeni del País Valencià. D'Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s'ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. La distribució geogràfica de les llengües fa presumir la naturalesa dels colonitzadors de cada comarca.
"No hi ha dubte que la conquista del País Valencià va ser una iniciativa aragonesa. Si del Principat havia partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, per a l'empresa valenciana Jaume I rebria la inducció dels aragonesos. I es comprèn que fos així. De moment, els catalans se sentirien atrats per la utilitat estratègica de les Illes, amb vista a una expansió mercantil i militar sobre el Mediterrani. Les comarques valencianes, al contrari, es presentaven com una oportunitat especial per a Aragó: una eixida a la mar. Aragó la necessitava", escriu Joan Fuster en el capítol II del seu llibre: Ciutat i País.
València, "ciutat hanseàtica"
"S'ha dit que la ciutat va crear el regne. Podria dir-se que València "era" el regne. Quan els vells documents usen amb una constància sagramental la fórmula "ciutat i regne de València" per a designar l'entitat política del País Valencià, no ho fan sense motiu: reflecteixen l'aclaparadora supremacia de la capital.
Una mirada superficial fa creure que la València del XV estava a la altura de les circumstàncies. Noms de valencians, i alguns de ben importants, abunden en les petites glòries i els petits desastres de les campanyes d'Itàlia. El pont mercantil entre l'una banda i l'altra del Mediterrani occidental té així mateix una aparença brillant i efectiva. La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d'un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Rois de Corella.
Basten uns pocs instants de reflexió per a descobrir, sota aquesta crosta luxosa, una realitat prou menys saludable. Hi ha l'esplendor, és clar: però és un esplendor minat, o sense arrels. Les bases sobre les quals descansa són frèvols i incompletes," sentencia Joan Fuster a la seva obra.
Joanot Martorell a la dedicatòria del seu llibre, Tirant lo blanc, deixa clar que aquest va adreçat “..al serenísimo Príncep Don Ferrando de Portugal”, i que la llengua que fa servir per escriure l’obra és ”… vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural..”. Estem parlant de 1490, que és l'any de la publicació d'aquest llibre.
Però Joan Fuster intenta reflexionar " sobre què som i per què som els valencians tal com som". Diu que hi ha una pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió, moguts per un motiu o altre: què són -qué som- els valencians. Ens l'hem feta els valencians, i se la fan, també, els altres catalans. L'abast i el sentit del "què" inicial són obvis: miren d'aclarir, exactament, la nostra entitat de poble.
"Ens torba comprovar als valencians la distància o el desfasament que hi ha entre "allò que som" i "allò que hauríem de ser". L'"allò que som" hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l'aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i per l'enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L'"allò que hauríem de ser" se'ns perfila més aviat d'una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana "hauria de ser" qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és."
Diapositiva que aporta Francesc Viadel i que presenta a Joan Fuster entre les runes del seu pis. (La matinada de l’11 de setembre de 1981 Joan Fuster va patir un atemptat amb dos artefactes explosius col·locats a les finestres de sa casa del carrer Sant Josep, 10, que a més esclataren amb pocs minuts de diferència per intentar provocar el dany més gran possible. No fou el primer atac d’aquest tipus que va patir, ja que en 1978 li posaren un altre artefacte explosiu de menor intensitat que ell mateix va qualificar en un dels seus articles de “petard”.)
Atzars del particularisme, Un mateix poble.
En l'apartat II, intitulat Atzars del particularisme, Un mateix poble, Joan Fuster aporta dos textos que va publicar Gaspar Escolano en 1611, que pertanyen a la seva obra les "Decadas de la Historia de la Insignie y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia", i diuen així:
"Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes y valencianos." "Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años."
Diapositiva que aporta Francesc Viadel per parlar del llibre "Literatura catalana contemporània", de Joan Fuster.
La conclusió de Fuster és obvia, "la cosa resultava clara : erem "todos de una mesma lengua y nación", i el nom originari no podia deixar de ser l'únic comú, tant davant els altres com davant nosaltres mateixos. No solamente per la població de la Conquista, sinó també, i més encara, per les contínues onades d'immigrants procedents del Principat que s'escalonen fins a primeries del XVI, el País Valencià era constitucionalment català. Malgrat el fet de quedar articulats en un "regne" apart, els valencians se sentien allò que eren: "vers catalans", per dir-ho com ho havia dit Ramon Muntaner. Qui més qui menys, tothom, durant la nostra Edat Mitjana, tenia la seva ascendència directa en les terres del nord de l'Ebre.
Entrevista a Joan Fuster a la revista el Temps.
Fa vint-i-cinc anys, Edicions 62 treia a la llum el seu primer llibre, ‘Nosaltres els valencians’, de Joan Fuster (Sueca, 1922). Un llibre incòmode en un país incòmode. Ara, Fuster en parla, del llibre, de les seues repercussions socials i, sobretot, de moments més inconeguts i de passions desenfrenades de la biografia d'un escriptor. Un senyor escriptor.Vicent Martí
Núm. 154 a la revista el Temps.
......Pel que fa a mala llet, Gabriel Ferrater, en la carta de resposta a la del seu germà, conta: «Quant a la interpretació 'feixista', en Salvador Clotas sosté, basant-se en Nosaltres els valencians, que qui és un feixista perillós, el fundador del 'feixisme catalanista', és el mateix Fuster».
—El senyor Clotas, que no pot ser un altra cosa, és tonto i funcionari del PSOE, què hi farem! Un altre que s'hi va enfadar molt va ser Vàzquez Montalbàn.
—Amb el Nosaltres?
—Es clar, en aquells moments, aquesta gent era beata del Proletariado Militante. Devien ser trotskistes, o pitjor encara, del Felipe aquell. Ara, avui tots són més de dretes que la mare que els ha parit, la qual cosa no em deixa de divertir. Abans a l'esquerra, ara a la dreta, mentre jo tinc la impressió que estic aproximadament on he estat sempre, en un liberalisme càndidament d'esquerres... Però què és el que realment va molestar tant al senyor Clotas? Que el Nosaltres fóra la introducció del tema nacional català a un nivell al qual no estava acostumat. Això no estava convingut. També li va passar al senyor Tarradellas . «A què vénen ara els valencians a molestar ací i a dir-se catalans». Una reclamació de catalanitat, feta des de la perifèria valenciana, obliga a uns replantejaments tremends als regionalistes catalunyesos, més o menys espanyolistes. Som incòmodes, els valencians som incòmodes, mira què et dic.
—Quant a Vàzquez Montalban... (S'alça Fuster, per suspensió, llarg com un dia sense Coca-Cola, s'acosta a un armari ataquinat de llibres, agafa l'Antologia de la Nova Cançó, que va fer Montalban, torna, s'asseu, fulleja, troba, i es posa a llegir, després d'advertir-nos que l'escena té lloc a casa de Raimon).
—«Le enseña el piso. Hay como una explosión de alegria en torno a la llegada de este càustico ciudadano de Sueca. Y cuando me despido de todos ellos me queda una duda. Joan Fuster, alias Voltaire valenciano, intuyó que sus escritos son los que mas irritación me han producido desde que aprendí a leer en 1943?». Està molt bé haver-li produït irritació, encara que siga a l'engonal, al senyor Vàzquez Montalban. Per què s'havia irritat tant Manolo Vàzquez? En primer lloc, perquè era un doctrinari comunista que no tolerava que hi hagués un senyor que no cregués en la resurrecció de la carn com ell creia en el materialisme dialèctic, del qual no té ni puta idea, ni ara ni aleshores, menys ara que aleshores. I, en segon lloc, perquè a Manolo li ha costat molt d'assumir la seua condició d'escriptor castellà, d'origen immigrat, nascut a Barcelona. Eren problemes de beateria i d'immaduresa personal. Ara, Montalban, pel que fa als valencians, és tota una altra cosa.
—Atacs des de l'esquerra de Barcelona, atacs des de la dreta de València, del Nosaltres es pot dir de tot, llevat que la seua aparició va passar desapercebuda.
—A València també hi va haver una mica de rebombori, sí.
—Una mica? Quan va eixir el Nosaltres, el Qüestió de noms i El País Valenciano, las fuerzas vivas de València van muntar una bona escandalera. Com ho va viure?
—A mi m'era igual. Des d'un punt de vista merament econòmic, jo no vivia ni havia de viure d'ells. Vaig deixar d'escriure al Levante, això sí, però aleshores ja publicava al Correo i a La Vanguardia. Diaris que, com els meus nefands llibres, com qualsevol altre llibre, no llegia aquesta gent. Perquè, a veure si ens entenem, un escriptor mai no es guanyarà els cigrons si el públic és analfabet com era el cas. I des del punt de vista dels insults, que em diguen fill de puta i tal, tant se val. Ja s'ho apanyarà tota aquesta fauna.
—Va arribar a ser combustible per a falles.
—Sí, fins i tot em van traure en una falla de Sueca. Vingué la comissió a casa: «Xe, t'hem fet un ninot de falla, vens a vore't?» Au, anàrem i m'hi convidaren a una copeta d'anís, dolent, a uns bunyols, comentàrem l'obra de l'artista faller, i ja està. Les falles, si més no, a Sueca, són un altre episodi. Trobe perfectament correcte que els diguem-ne personatges d'actualitat, siguen més o menys satiritzats. Però, a València, van fer una falleta a posta i la van cremar davant de l'Ajuntament.
—La falleta i uns quants llibres seus.
—I llibres i tot, el que vulgues, això és general, sempre hi ha uns o altres que cremen llibres.
—Van començar pels llibres, pel seu ninot, però vint anys més tard de poc el socarren a vostè. Les bombes...
—Bé, això és una altra cosa...
—No, la mateixa.
—O la mateixa cosa. D'això, què vols què et diga? Caldria tornar a pensar sobre allò que en deien la condició humana. Hi ha una manera de ser, perillosa per als altres, que és ser fanàtic. Hi ha gent particularment bèstia.
—Tornem al Nosaltres...
—Cristo! No acabaràs mai? Mira que ets pesat!...
—Ser pesat és el meu ofici, senyor Fuster. El Nosaltres s'ha venut bé, veritat?
—Vendre un llibre és una cosa molt costosa. I més quan no és una novel·leta d'amor o de crims, que és el que a la gent li agrada. Ara, el Nosaltres és un paper que es ven regularment. Per quines raons, no ho sé. Va per la setena edició de butxaca, que acaba d'eixir aquests dies. Edicions 62 no fa grans tiratges. Tret de la primera edició de butxaca, que en va tenir un de prou llarg, després és cobrir els magatzems. «Està acabant-se, queden dos-cents exemplars». Llavors en fan una nova edició de 3.500 més. I així va el negociet.
—Tot plegat, i quants exemplars se n'hauran venut?
—No ho sé. Ells t'ho diran.
—20.000? 30.000?
—Més, més. Els editors diuen que més de 100.000, però els meus càlculs no són tan optimistes. De totes maneres, no deu estar lluny d'aquesta xifra, encara que jo no porte massa bé el compte. Sí que sé que en la col·lecció A l'abast vam fer-ne sis o set edicions (la primera i la segona, i reimpressions posteriors per a evitar tornar-lo a passar per censura), i ara aquestes set edicions de butxaca.
—Què li sembla, pel que fa a vostè, l'Impura Natione?
—M'encanta que em tracten tan bé com m'hi han tractat. És un llibre del qual sóc protagonista involuntari, naturalment. Ara, el llibre conté unes propostes, que a mi se m'escaparen, i encara se m'escapen, per descomptat. Propostes concretes que els qui les han de realitzar, si és que són realitzables, són els polítics. Hi ha una proposició bova per part d'aquests senyors: «Cal que s'abracen fulano i mengano». «Escolte, jo no m'he d'abraçar amb ningú». Continuaré anant fent. Jo he respectat sempre els altres, i espere que els altres em respecten a mi. I si no em respecten, tant hi fa. Però els que han de pactar, abraçar-se i fer tota la comèdia, són els polítics. Si és que volen i poden. ;Què vols que et diga!
—Està d'acord amb la concepció de Mollà i Mira d'entendre el País Valencià com una nació política?
—Que s'ho apanyen, que s'ho apanyen, és problema d'ells.
—Però vostè...
—Que s'ho apanyen, que s'ho apanyen.
—Ja s'ho apanyaran. Però vostè que n'opina?
—No em toques els collons, ara. Tu ja saps massa bé el que pense, per què m'ho preguntes? Perquè en quede constància? Si algú vol saber que n'opine, que llegesca els meus llibres.
—Això mateix. Li sembla operativa la diferència entre nació cultural i nació política de què parla J. F. Mira a la Crítica de la nació pura?
—Historieta. Un dia, en plena època franquista, don Eugeni d'Ors va escriure en un article una frase despectiva respecte al concepte de nació. Un desgraciat d'aquells del Movimiento hi va voler polemitzar citant textos del Papa i de Paul Valéry. I el senyor d'Ors va contestar-li amb aquesta frase sensacional: «Ni el Papa ni Paul Valéry, ni usted, ni yo, sabemos lo que es una nación». Perfecte. Què collons és una nació? Tants tios que defineixen què és una nació, tantes definicions de nació.
—Però vostè ha escrit que els Països Catalans són una nació.
—Bé, són d'aquelles coses que s'han de dir. D'alguna manera ens hem d'entendre...
—Els Països Catalans són una nació?
—Home, si considerem la preciosa formulació que feia en un paper don Pere Corominas del concepte de nació, «Cada nació s'autodefineix», és evident que jo puc parlar dels Països Catalans com a nació. Si el senyor no sé qui vol dir-li nació a Benetússer, a mi em sembla molt bé, ja s'ho apanyaran els de Benetússer i el senyor que ho diga. Com ja s'ho apanyarà el veïnat i m'ho apanyaré jo amb això dels Països Catalans.
—Com fa compatibles en el seu pensament l'àmbit valencià amb el català?
—Véns amb unes exigències increïbles. T'ho he d'explicar tot. Jo hi aplique el consell del senyor Pla: «Quan digui bon dia, i li contesten bon dia, és al seu país». Tu vés a Requena i digues bon dia.
—Vaja vostè a Alacant o a Santa Coloma i diga bon dia.
—Molt bé, aquest és el problema de tots els nacionalistes de base lingüística. Jo no sóc nacionalista...
—No? Què és?
—Allò que en diuen un ciutadà nacional, pura i simplement. El nacionalisme, tots aquests sufixos, delaten irritació. El nacionalisme és una irritació del sentiment nacional. Els nacionalistes sou vosaltres, no jo. A mi no m'ha agradat mai la parauleta i poques vegades l'hauràs trobada en els meus papers.
—Potser, però hi he trobat un Fuster molt irritat pel tema.
—Bé, he procurat que la irritació no es convertesca en una etiqueta, encara que l'etiqueta me l'atribuïu. Cada volta que parleu de nacionalisme..., cristo, els nacionalistes sou una fauna temible.
—Sobretot Joan Fuster.
—No, Fuster és un desgraciat de Sueca que ara voldria estar tranquil i tombat en el seu llit. (Es desplega lentament, inexorablement, altíssimament, Fuster). Señor profesor: la hora. No, no, ara se t'ha acabat.
—Vostè se sent valencià o català?
—Incòmode.
—Se sent espanyol?
—No més que abans.
—Va, conteste, per favor.
—Et respondré amb una lletra de sarsuela: Aquel que hable mal de España / por castigo ha de tener / echarlo a tierra extrana / y no dejarle volver. Adéu.
—Passe-ho bé, senyor Fuster.
En el capítol IV del llibre, consideracions sobre la renaixença, Joan Fuster declara que la renaixença valenciana fou, socialment, un fracàs. I va ser-ho en un doble sentit. En primer lloc, perquè ni tan sols com a simple "fet literari" la Renaixença valenciana no aconseguí atrerure's la societat. Mai no li ha faltat un públic, a la literatura catalana, al País Valencià. Ha estat, tanmateix, un públic minso i disseminat. El "sucursalisme" cultural era fort i la tendència castellanitzadora anava progressant: això, és clar, entre les classes benestants, que eren, al segle passat, la clientela "normal" de la literatura. La major part dels homes de la Renaixença estaven intoxicats pel "sucursalisme", ells també. La llengua autòctona no arribà mai a ser per a ells l'idioma cultural "exclusiu". Tota la Renaixença cultural fou bilingüe, es clar: però al Principat, el bilingüisme dels renaixentistes era conseqüència només d'una inèrcia i d'unes condicions socials objectives, mentre que al País Valencià, de més a més, era un acatament centripetista. Milà i Fontanals -escriptor bilingüe- no va tolerar que fossin bilingües els Jocs Florals de Barcelona: els Jocs Florals de València naixien bilingües per decisió espontània dels propis fundadors. L'adopció de les dues llengües com a vehicles "renaixentistes" de cultura abocà, immediatament, a un repartiment de gèneres litararis ente elles: els escriptors valencians del XIX usaren el català només per a fer versos; la prosa -erudició, narrativa, etc-, l'escrivien en castellà. I amb versos-vull dir, únicament amb versos- era difícil de crear-se un públic estable.
Si volien salvar almenys la llengua en què escrivien els versos, si aspiraven a donar-li alguna seguretat cultural, és evident que havien d'acudir a la política per a aconseguir-ho. L'Estat jacobí no farà mai cap concessió motu proprio a les llengües no oficials dels pobles que enclou. Les concessions en tal sentit, caldrà arrencar-les-hi, i això ha de ser a través d'una acció civil coordinada i lúcida. Altrament, renunciar a aquesta acció era tant com renunciar a la supervivència cultural de l'idioma."
Diapositiva facilitada per Frances Viadel, per explicar la relació de Joan Fuster amb el cantautor Raimon.
València, que en els últims cent anys ha vist créixer les seves capes de parvenus, fa la impressió al visitant d'una ciutat conpletament castellanitzada, explica Fuster, però no ho està tant com sembla. La gente bien -per dir-ho amb una al·lusió a Rusiñol- hi abunda. També les relacions quotidianes amb aquests nuclis castellanitzats fan que la resta de la població es deixi emportar, sovint, a promiscuar les llengües en la conversa de carrer. Però els sectors més amplis de la classe mitjana i del poble segueixen fidels al seu vernacle. De més a més, la capital es veu assaltada cada dia per una xifra considerable de gent de les comarques, que puja a treballar-hi o a fer negoci, i que hi puja amb la seva parla inabdicada. Als pobles, en efecte, i a les ciutats grans -Alacant n'és l'excepció-, el català conserva les seves posicions. Ni que només fos per això, València no arribaria mai a castellanitzar-se del tot...
"Joan Fuster (Sueca, la Ribera del Xúquer 1922-1992) va irrompre en el fosc panorama de la literatura catalana en plena postguerra, en concret l'any 1945 amb uns textos poètics en la publicació anual de l'Almanaque de las Provincias para 1946, amb "Tres petites elegies" i a l'any següent en la mateixa publicació periòdica amb "Alguns poemes menors" i els dos següents edicions per a 1948 i 1949 amb "Quatre sonets" i "Dol per un mort nostre", en aquell, en l'àmbit del País Valencià, ambient míser, resclosit i de desconeixença general culturalment parlant," escriu Josep Ballester-Roca, Universitat de València, en la introducció i selecció de poemes, del llibre de Joan Fuster, intitulat 77 poemes.
En una carta d'agraïment a Carles Salvador, datada el 6 de juny de 1947, Joan Fuster escriu que "Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l'estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l'aprenentatge constant."
Recordem, diu Josep Ballester-Roca, que l'entrada de les tropes franquistes als països de llengua catalana no solament es va limitar a un canvi polític i ideològic, sinó que hi va haver un intent d'anhilar la cultura autòctona. Prohibits i desfets els organismes literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la cultura no expresada en espanyol no existia, almenys oficialment. Encara que alenava, era, però, una literatura en l'àmbit privat i clandestí, i això no era prou per a sobreviure. Joan Fuster ja ho comenta: "una literatura no és únicament allò que escriuen els literats; és, més que això, o tant com això, allò que llegeix la gent....
La poesia del nostre escriptor navega entre dos grans enlluernaments, el postsimbolisme, la poesia pura, "La fille de Minos et de Parsiphaë..." per dir-ho així, tal com el van concebre i desenvolupar Paul Valéry o Rainer M. Rilke, i un superrealisme, amb unes clares i inevitables dosis d'existencialisme i de la "cosa social mal entesa" en mots del mateix Fuster, segons Josep Ballester-Roca.
De l'obra poètica destaquem aquests "Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reiventar el món (Arranz Bravo i Bartolozzi)."
1
Hi havia un dit arrogant, o potser n'hi havia dos,
o els vuit d'una mà,
i una zebra,
i coixins, i roses, i orinals, i una paterna,
i trossos de respiració,
i més coses ambigües, com les cases, el foc, l'aspirina,
la mateixa zona dels engonals,
i tots els mobles i els immobles,
i vostè, i jo.
Hi havia un món de filferro i de greix,
amb el cul intercalat.
Però ningú no gosava dir que això era això,
precisament això,
i tothom fabricava sonets, aigua mineral, faules, condons,
rentadores elèctriques, o telefilms,
semifuses, peixeres, punyals cibernètics,
..........La vida, al capdavall, és una imprudència
que, malgrat tot, hem de preservar...............
2
Hi ha els colors, el blau, cel, per exemple, i vermell,
i les irisacions del nàcar, i el verd de les fulles,
i l'estaca dels peixos indefinible, i més indefinible
quan els peixos són servits a taula,
i els matisos de la pell d'una anca humana
(jove, és clar),
i els de l'interior del porc, tan suaus,
i allò que en diuen l'arc de Sant Martí,
i una cirera.
Són els Colors de la rutina: els de la kodak mesocràtica
i
de la bestiesa.
L'avantatge dels pintors -dels "bons" pintors- és
que, desvergonyidament, es treuen de la mànega nous colors.................
3
El barco sobre la mar, y el caballo en la montaña.
Sí senyora.
O:
La mer, la mer, toujours recommencée.
O:
Sia'm la mort una major naixença,
que, ben mirat, és un vers hirtòricament més raonable.
En el fons,
els temors són molt sòlids,
sigui una bomba atòmica, uns virus oprobiosos, un televisor,
sigui la carència de petroli o la fam,
tant se val: l'Apocalipsi.
Pronosticar-lo és postular-lo.
Potser cal pronosticar-lo i postular-lo: no ho sé.
Però sempre serà preferible
el cavall en la mar, i el vaixell a la montanya,
i negar la repetició de la mar,
i oblidar-nos de la resurrecció de la carn.
Contra les expectatives apocalíptiques,
les farmàcies i els set pecats capitals,
i la pintura.
Sueca, 29 desembre 1973
Llegir les obres de Joan Fuster és el millor homenatge que si le pot fer a aquest home lúcid, crític, irònic, escèptic i sempre brillant, segons els editors del "primer i únic llibre que l'editorial Edicions 62 va publicar el 1962", " Nosaltres els valencians". Francesc Viadel afegeix, per definir el caràcter de Joan Fuster, aquest epitafi: ací jau jf va morir com va viure, sense ganes.
Maxi Martos de la redacció de las afueras.
María del Rosario Vásquez al mig de l'imatge, acompanyada de Sílvia Plana i el moderador Joao França.
"....nosotras, las mujeres en Colombia, dormimos con el enemigo. Porque el primer enemigo con el que tenemos que negociar es con nuestras propias parejas, con los niveles de violencia doméstica que existe en Colombia, en un país absolutamente machista y absolutamente irrespetuoso con las mujeres." (María del Rosario Vásquez)
I després de la guerra a Colombia, què?
_________________________________________________________________________
Abaixar les armes, enderrocar una dictadura o signar un acord d’alto el foc són moments clau que acostumen a ser llegits en clau de final d'un conflicte quan, en realitat, obren una nova etapa carregada de reptes.
La xarxa de Centres Cívics de Barcelona en la seva quarta edició del programa ARGUMENTABCN, que es va iniciar la tardor del 2021, aquesta vegada ha portat a la sala d'actes de la biblioteca Gabriel García Márquez, de Sant Martí de Provençals, avui 24 de maig, a la colombiana Maria del Rosario Vásquez, metgessa i lluitadora per la pau i els drets humans, Coordinadora general de Proceso Desde el Sur - Construyendo paz y tejido social i a Sílvia Plana, conflictòloga amb experiència internacional en coordinació de projectes i processos d'incidència social i política en drets humans i construcció de pau. Des de 2019 forma part de l'ICIP (Institut Català Internacional per a la Pau), per parlar sobre el procés de pau a Colombia.
"Després de més de cinquanta anys de conflicte armat amb les FARC, l'Acord de Pau posa fi a la violència amb aquesta guerrilla, la més gran a Colòmbia. L'Acord busca impedir que hi hagi més víctimes i concentrar tots els esforços a construir una pau estable i duradora. Per la via de l'Acord de Pau, les FARC es van comprometre a lliurar totes les seves armes a les Nacions Unides, a no incórrer en delictes com el segrest, l'extorsió o el reclutament de menors, a trencar els seus vincles amb el narcotràfic i a cessar els atacs a la força Pública i a la població civil. Hi haurà veritat, justícia i reparació per a les víctimes. L'Acord aconsegueix que, a partir de la seva aprovació per la ciutadania, les FARC facin política sense armes. L'Acord inclou un pla de desenvolupament agrari integral amb accés a terres i serveis i una estratègia de substitució sostenible de cultius ilícits...
En el seu trànsit cap a la legalitat, els excombatents tindran suport psicosocial i econòmic per un temps limitat perquè puguin reiniciar les seves vides. Ja sense armes, podran participar en política, en democràcia. Per a les les eleccions de Senat i Cambra de 2018 i 2022 podran, si no aconsegueixen el llindar, accedir a 5 curules al Senat i 5 en la Cambra de Representants...."
Aquest text s'ha extret de l'ABC del ACUERDO FINAL para la TERMINACIÓN DEL CONFLICTO y la construcción de una PAZ estable y duradera. Colombia, 2016.
La xerrada organitzada pel Centre Cívic Sant Martí i que ha tingut lloc a la Biblioteca Gabriel García Márquez ha comptat amb la presència i les paraules de Maria del Rosario Vásquez que ens ha dibuixat la realitat actual de les converses de pau que es van iniciar l'any 2016, després de 50 anys de guerra entre les FARC i els succesius governs colombians.
La reflexió que ens ha transmet la Sra. María del Rosario Vásquez és que durant tots aquests anys de conflicte, però també de treball per a la pau a Colombia, el que resta com aprenentatge és que un procés de pau està fet de microprocessos i microacords.
"....nosotras, las mujeres en Colombia, dormimos con el enemigo. Porque el primer enemigo con el que tenemos que negociar es con nuestras propias parejas, con los niveles de violencia doméstica que existe en Colombia, en un país absolutamente machista y absolutamente irrespetuoso con las mujeres."
"La única manera de poder sobrevivir es hacer acuerdos cotidianos, acuerdos cotidianos con los actores armados, con las administraciones locales,.."
"Todo este tiempo -ha dit- las comunidades que viven en medio del conflicto y que además muchas veces los actores armados son parte de la comunidad, están ahí en la comunidad, para poder sobrevivir y para poder tener una vida funcional, porque no diría yo una vida normal, ya que de todas maneras es en medio de la pobreza y la exclusión, de la falta de oportunidades y si a eso agregamos la presencia armada tan violenta, la única manera de poder sobrevivir es hacer acuerdos cotidianos, acuerdos cotidianos con los actores armados, con las administraciones locales. Yo siento que si no fuera por la fortaleza de las comunidades, por la fortaleza de los pequeños colectivos en los poblados, Colombia estaría mucho más descuadernada de lo que ya puede estar.
En Colombia se ha mantenido un tejido social que nos permite seguir adelante, precisamente porque desde lo individual, desde lo más cercano, desde lo familiar se trabaja en pequeños acuerdos de paz.
Yo recuerdo que hablando con grupos de mujeres, que de todas maneras también sería algo importante que viéramos, no solamente en el contexto colombiano sino en casi todos los contextos, las mujeres son las que sostienen el tejido de la vida en muchísimas partes, porque desafortunadamente los hombres están combatiendo y muriendo y las mujeres son las que sostienen la vida cotidiana.
A las mujeres yo les preguntaba ¿cómo hacen ustedes, por ejemplo, en un paro armado? Un paro armado se presenta de una manera muy invasiva en la vida de una comunidad. Es cuando un grupo armado accede a una comunidad y dice que a partir de ese momento no se va a mover nadie sin su permiso; que ya no va a haber transporte público, que no van a poder cultivar, ni van a poder sacar sus productos, que los niños no podrán ir a la escuela,... y que el grupo armado es el que va a decidir cuando se levanta ese paro y cuando la comunidad puede volver a su vida cotidiana.
Las mujeres me respondían que son ellas las que se encargan de ir a parlamentar con los responsables del grupo armado para pedirles que les permitan ordeñar a las vacas, porque sino lo hacen las vacas van a enfermar, o bien, que les permitan recoger la cosecha, porque sino la pierden y así con todo. Actuando con la valentía de llegar a acuerdos de paz, a microarcuerdos para lo cotidiano.
Yo les preguntaba de donde sacan ese valor y ellas decían una cosa muy dolorosa dentro del contexto de otras violencias, decían:
Estamos acostumbradas, porque nosotras dormimos con el enemigo. Porque el primer enemigo con el que tenemos que negociar es con nuestras propias parejas, con los niveles de violencia doméstica que existe en Colombia, en un país absolutamente machista y absolutamente irrespetuoso con las mujeres.
Entonces siento, explica María, que desde la vida cotidiana en Colombia las personas han aprendido a hacer pactos, a hacer acuerdos, a escuchar y que si no fuera desde la escucha en Colombia estaríamos muchísimo peor de lo que estamos. En todos los contextos son fundamentales los procesos de paz, eso es un proceso de paz, que casi no se visibiliza, porque los que nos toman la tensión son los grandes acuerdos que se consiguen en las mesas de negociación con firmas, pero lo que se hace en la vida cotidiana, casi no se visibiliza, pero creo que eso es lo que pasa en todas partes para que haya una sobrevivencia de quienes viven en medio de un conflicto armado.
El conflicte armat a Colòmbia té unes arrels molt profundes, que van més enllà del sorgiment de les actuals guerrilles en els anys 60. A la violència que va caracteritzar les relacions entre liberals i conservadors des del segle XIX fins a l'època del Front Nacional (1958-1978), cal afegir la repressió contra qualsevol opció política alternativa. Així, la política al servei dels interessos de l'elit, l'exclusió social i la falta d'opcions democràtiques d'oposició expliquen el sorgiment dels diferents grups guerrillers dels anys 60 i 70, entre ells, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), tots dos nascuts en 1964
La violència es va agreujar amb l'aparició a principis dels anys vuitanta dels grups paramilitars, especialment les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), per a dur a terme la lluita contrainsurgent. En aquest context de violència, cal afegir el fenomen de la producció i exportació de droga i el sorgiment de noves estructures paramilitars vinculades al narcotràfic, que va fer més complex el conflicte, on la població civil és la principal víctima.
Antecedents del procés de pau
Des dels anys vuitanta s'han anat produint múltiples esforços de construcció de pau, tant per part dels actors en conflicte com de la societat colombiana. En 1982, el president Betancur va convocar a les guerrilles a un acord de pau. Dos anys després, les FARC van ordenar un alt al foc que va durar formalment fins a 1990, quan el president Gaviria va ordenar un atac al centre de comandament de les FARC. En 1990, i després d'una llarga negociació, es va desmobilitzar la tercera guerrilla del país, el M-19, fruit de la qual es va aprovar una nova Constitució en 1991 que formalment consolidava l'Estat de dret. En aquest últim any es van desmobilitzar altres grups (EPL, PRT, MAQL), en 1992 el CER, en 1994 la CRS, MPM, MMM i FFG, i en 1998 el MIR-COAR.
En relació a les guerrilles que no es van desmobilitzar llavors, en 1991 i 1992 es van celebrar trobades a Caracas i Tlaxcala (Mèxic) entre el Govern i la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar, de la qual formaven part les FARC, el ELN i el EPL, però les converses de 1992 van quedar suspeses després que les FARC assassinessin a un ministre que tenien segrestat. En 1995, la Conferència Episcopal colombiana va crear la Comissió de Conciliació Nacional (CCN), i en 1997, el president Samper va proposar crear un Consell Nacional de Paz format per institucions i societat civil. Al gener de 1999, el secretari general de Nacions Unides va nomenar a Jan Egeland com el seu primer delegat per a Colòmbia, qui, tres anys més tard, seria substituït per James Lemoyne.
Maria del Rosario Vásquez ha explicat, responent a la pregunta del moderador Joao Vásquez sobre si els microacords del dia a dia tenen reconeixement en l'espai de la política institucional, en l'espai de la política internacional, que no sap ben bé si arriben a impactar aquests microprocesos de pau a les institucions d'una manera efectiva. No obstant, ella sent que hi ha un punt de partida que encara estan transcurrent a Colombia, que garanteix altres formes.
Ojalá, ahora echemos mano de esa herramienta para avanzar en esta construcción de una paz más justa, más duradera, no solamente en que se callen las armas, sino que las otras causas estructurales de la violencia se tomen en cuenta, ha dit.
Yo creo que Colombia tiene una de las Constituciones más garantistas del mundo, ha continuat manifestant. Una Constitución de 1990 que, sobre todo, prioriza y le da mucha importancia a los mecanismos de participación ciudadana. Los pequeños enclaves ciudadanos han aprendido que esos mecanismos que son la consulta popular, que es algo que se llama la "Acción de Tutela", lo saben utilizar y lo utilizan y por lo tanto saben como reclamar ante un gobierno local, saben como organizarse.
Por ejemplo, el equivalente a las AAVV en Colombia serian las Juntas de Acción Comunal, donde se decide mucho de la vida del barrio, de la vida de la calle. Y son espacios a los que se llega por elección popular, por un lado, y son espacios muy importantes, son espacios de micropolítica que desafortunadamente no son tomados tan en cuenta, pero son realmente los que garantizan la vida comunitaria en paz, hasta donde se puede.
Creo que sí hay una brecha enorme donde podíamos aprovechar para fortalecernos más en los mecanismos que nos da la Constitución y a veces no lo tomamos en cuenta.
Informació i imatges de Maxi Martos, redactor de las afueras.