Pere Climent va ser violí i viola de l’Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona durant 14 anys. Saxo tenor amb la Banda Municipal de Barcelona, tiple amb la Cobla Ciutat de Barcelona, membre ocasional de Los Salvajes, i d'altres conjunts musicals dels 60.
"Em considero una persona afortunada perquè he pogut dedicar-me a allò que més m'agrada, la música."
Pere Climent Vidal va nèixer al Poble Nou, al pis primer, porta primera, del carrer Marià Aguiló, 41, avui 47, el 17 de juny de 1945, en plena postguerra, quan encara les senyals que van deixar a la pell de la ciutat de Barcelona els bombardeigs de l'aviació feixista italiana i alemanya eren evidents.
Jo vaig coneixer a Pere Climent quan ja feia anys que s'havia jubilat, forçat per una malaltia que encara arrosegava i que li va començar a fastiguejar quan encara no havia complert els 40 anys. Malgrat tot, el seu caràcter afable i el seu somriure ample no l'havia perdut mai. Bon veí, sempre dispossat a ajudar a qualsevol veí de la finca amb problemes. Li agradava parlar de política, del Barça "(no heu vist com entrenen els jugadors del Barça?¡ fan el rondo i para de comptar, així no tenen resistència i passa el que passa quan han de jugar a tope un partit important)" i sobre tot de jazz..."sempre ha sigut la meva assignatura pendent com a músic".
Un dia mentre els dos esperàvem que baixés l'ascensor de la finca on vivim, que es troba al districte de Sant Martí de Provençals, jo estava escoltant amb l'Iphone el tema "Lullaby of birdland" de Sarah Vaughan i intentava tarale·jar la lletra. En aquell moment, ell em va ajudar a seguir la cançó i em va comentar " que cantants com la Sara Vaugham no haurien de morir mai", referint-se a la música en general i a l'estil de les cantants de jazz dels anys 50, en particular. Vaig entendre que parlava de tots els músics que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida amb les seves cançons, amb els seus ritmes i les notes que han sortit dels seus instruments, .."per a mi la música és el més bonic que s´ha pogut inventar". Vam continuar la xerrada parlant de com arreglar la teulada de la finca que deixava filtrar l'aigua de la pluja al seu pis.
Pere Climent interpretant amb el seu saxo alguns temes de jazz al pis de Maxi Martos.
En un posterior encontre li vaig preguntar com era que agrandan-li tant el jazz no s'havia pogut dedicar a interpretar o crear en aquest gènere musical?. Això és el que em va explicar:
"És veritat la frase que diu que no es pot tenir tot en aquesta vida. En el meu cas, ja ha sigut difícil poder viure de la carrera de músic, com per aventurar-me amb una mena de música molt minoritària, molt interesant, però sense projecció a Espanya en aquells temps. Es cert, que he introduit notes de jazz amb els grups que he tocat, i que quan escolto música escolto als millors músics de jazz de la història, i a casa de tant en tant interpreto algun tema...També, alguns companys de la Banda Municipal anàven a tocar a alguns festivals de jazz, com en Ricard Roda, que tocava el saxo alt o Joan Bonet, saxo tenor, Enric Ponsa i Rafael Grimal, que li deien "el cubanito" i que tocava clarinet i saxo. Però, la malaltia que arrosego des de fa molts anys no m´ha permés dedicar-me a aquest tipus de música. Quan he tingut temps per dedicar-me, la salut no m'ha volgut acompanyar. Malgrat tot, si he de resumir en una frase la meva vida escullo aquella que té dit abans, que em considero una persona afortunada perquè he pogut dedicar-me a allò que més m'agrada, la música."
En aquests moments en ve a la ment el poema de Joan Margarit, "Melodia":
T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol
i s'ablama dins teu aquest foc negre.
En el saxo comença la conversa:
amb lentitud de pluja ara descriu
com és un ocell mort en el camí
i com rellisquen pel plomatge gris
els xáfecs de tardor.
Tendresa per uns nens que ja han crescut,
per aquell gos de casa que es va perdre;
tendresa per uns pares que es fan vells
davant d'un horitzó de blat madur.
T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.
Els membres de l'Associació Cultural Las afueras volem expresar el nostre sentiment de condol a la família d'en Pere per aquesta pèrdua. Pere no t'oblidem. "Músics com en Pere Climent no haurien de morir mai."
Maxi Martos, redactor de las afueras, no t'oblidarà mai. Adeu Pere.
https://www.lasafueras.info/districte-10/50-pere-climent-un-ve%C3%AD-del-barri-tocat