El passat dimarts, 25 d'octubre, Francesc Viadel ens va oferir una  disertació sobre la vida, obra i pensament de Joan Fuster,  (Sueca, la Ribera del Xúquer 1922-1992),  a la sala d'actes de la biblioteca de Sant Martí, Gabriel García Màrquez. Agraeixo a la directora de la biblioteca  Gabriel García Márquez, i al periodista, escriptor de novel·la negra i professor de periodisme a la Pompeu i Fabra, Francesc Viadel, que ens hagin portat la figura de Joan Fuster a la gent del districte de Sant Martí, aprofitant el centenari del seu naixement.  És coincidència que tant la directora com Francesc Viadel siguin valencians?

  La disertació de Francesc Viadel sobre la vida d'aquest autor m'ha conduït  a llegir una de les seves obres més reeditades, "Nosaltres els valencians". També he llegit els "77 poemes, introducció i selecció de poemes de Josep Ballester", del mateix autor. 

 

Tot "Nosaltres, els valencians" és una incitació al debat i la revisió d'idees, una obra que demana ser llegida com una font de reflexió i no com un text fundacional, ja que fou elaborat en unes coordenades històriques molt concretes. Té el valor de qui no es conforma a emetre un diagnòstic sinó de qui, a més proposa una "decisió de futur" o un "full de ruta" a seguir, sense messianisme ni essencialismes. Aquesta es la disjuntiva que planteja: " A una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la "provincia" claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions  fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent", escriu Salvador Ortells en el pròleg del llibre intitulat "Vigència de "Nosaltres els valencians". 

Francesc Viadel, minuts abans de la conferència, a la sala d'actes de la biblioteca Gabriel García Márquez.

Escriu Joan Fuster en el seu llibre, "Nosaltres els valencians",  que València, la capital es rendia a Jaume I en 1238, i per a la posteritat local, la data del 9 d'octubre -dia en què, segons creu la gent, el rei entrava a la ciutat amb una discreta pompa de vencedor- tindrà un particular valor simbòlic.

Fuster manté en la seva obra que "nosaltres els valencians datem del XIII. Potser el nostre dret a dir-nos valencians no serà major ni millor que el dret que, en el seu temps van poder-se arrogar ibers, romans, gots i sarraïns, establerts a la mateixa terra." 

Catalans i aragonesos van ser el llevat primigeni del País Valencià. D'Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s'ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. La distribució geogràfica de les llengües fa presumir la naturalesa dels colonitzadors de cada comarca.

 

"No hi ha dubte que la conquista del País Valencià va ser una iniciativa aragonesa. Si del Principat havia partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, per a l'empresa valenciana Jaume I rebria la inducció dels aragonesos. I es comprèn que fos així. De moment, els catalans se sentirien atrats per la utilitat estratègica de les Illes, amb vista a una expansió mercantil i militar sobre el Mediterrani. Les comarques valencianes, al contrari, es presentaven com una oportunitat especial per a Aragó: una eixida a la mar. Aragó la necessitava", escriu Joan Fuster en el capítol II del seu llibre: Ciutat i País.

València, "ciutat hanseàtica"

"S'ha dit que la ciutat va crear el regne. Podria dir-se que València "era" el regne. Quan els vells documents usen amb una constància sagramental la fórmula "ciutat i regne de València" per a designar l'entitat política del País Valencià, no ho fan sense motiu: reflecteixen l'aclaparadora supremacia de la capital.

Una mirada superficial fa creure que la València del XV estava a la altura de les circumstàncies. Noms de valencians, i alguns de ben importants, abunden en les petites glòries i els petits desastres de les campanyes d'Itàlia. El pont mercantil entre l'una banda i l'altra del Mediterrani occidental té així mateix una aparença brillant i efectiva. La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d'un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Rois de Corella.

Basten uns pocs instants de reflexió per a descobrir, sota aquesta crosta luxosa, una realitat prou menys saludable. Hi ha l'esplendor, és clar: però és un esplendor minat, o sense arrels. Les bases sobre les quals descansa són frèvols i incompletes," sentencia Joan Fuster a la seva obra.

 

Joanot Martorell a la dedicatòria del seu llibre, Tirant lo blanc, deixa clar que aquest va adreçat “..al serenísimo Príncep Don Ferrando de Portugal”, i que la llengua que fa servir per escriure l’obra és ”… vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural..”. Estem parlant de 1490, que és l'any de la publicació d'aquest llibre.

Però Joan Fuster intenta reflexionar " sobre què som i per què som els valencians tal com som". Diu que hi ha una pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió, moguts per un motiu o altre: què són -qué som- els valencians. Ens l'hem feta els valencians, i se la fan, també, els altres catalans. L'abast i el sentit del "què" inicial són obvis: miren d'aclarir, exactament, la nostra entitat de poble.

"Ens torba comprovar als valencians la distància o el desfasament que hi ha entre "allò que som" i "allò que hauríem de ser". L'"allò que som" hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l'aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i per l'enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L'"allò que hauríem de ser" se'ns perfila més aviat d'una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana "hauria de ser" qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és."

Diapositiva que aporta Francesc Viadel i que presenta a Joan Fuster entre les runes del seu pis. (La matinada de l’11 de setembre de 1981 Joan Fuster va patir un atemptat amb dos artefactes explosius col·locats a les finestres de sa casa del carrer Sant Josep, 10, que a més esclataren amb pocs minuts de diferència per intentar provocar el dany més gran possible. No fou el primer atac d’aquest tipus que va patir, ja que en 1978 li posaren un altre artefacte explosiu de menor intensitat que ell mateix va qualificar en un dels seus articles de “petard”.)

Atzars del particularisme, Un mateix poble.

En l'apartat II, intitulat Atzars del particularisme, Un mateix poble, Joan Fuster  aporta dos textos que va publicar Gaspar Escolano en 1611, que pertanyen a la seva obra les "Decadas de la Historia de la Insignie y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia", i diuen així:

"Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes y valencianos." "Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años."

 

Diapositiva que aporta Francesc Viadel per parlar del llibre "Literatura catalana contemporània", de Joan Fuster.

La conclusió de Fuster és obvia, "la cosa resultava clara : erem "todos de una mesma lengua y nación", i el nom originari no podia deixar de ser l'únic comú, tant davant els altres com davant nosaltres mateixos. No solamente per la població de la Conquista, sinó també, i més encara, per les contínues onades d'immigrants procedents del Principat que s'escalonen fins a primeries del XVI, el País Valencià era constitucionalment català. Malgrat el fet de quedar articulats en un "regne" apart, els valencians se sentien allò que eren: "vers catalans", per dir-ho com ho havia dit Ramon Muntaner. Qui més qui menys, tothom, durant la nostra Edat Mitjana, tenia la seva ascendència directa en les terres del nord de l'Ebre.

Entrevista a Joan Fuster a la revista el Temps.

Fa vint-i-cinc anys, Edicions 62 treia a la llum el seu primer llibre, ‘Nosaltres els valencians’, de Joan Fuster (Sueca, 1922). Un llibre incòmode en un país incòmode. Ara, Fuster en parla, del llibre, de les seues repercussions socials i, sobretot, de moments més inconeguts i de passions desenfrenades de la biografia d'un escriptor. Un senyor escriptor.Vicent Martí

Publicat el 1 de juny de 1987 Núm. 154 a la revista el Temps.

......Pel que fa a mala llet, Gabriel Ferrater, en la carta de resposta a la del seu germà, conta: «Quant a la interpretació 'feixista', en Salvador Clotas sosté, basant-se en Nosaltres els valencians, que qui és un feixista perillós, el fundador del 'feixisme catalanista', és el mateix Fuster».

—El senyor Clotas, que no pot ser un altra cosa, és tonto i funcionari del PSOE, què hi farem! Un altre que s'hi va enfadar molt va ser Vàzquez Montalbàn.

—Amb el Nosaltres?

—Es clar, en aquells moments, aquesta gent era beata del Proletariado Militante. Devien ser trotskistes, o pitjor encara, del Felipe aquell. Ara, avui tots són més de dretes que la mare que els ha parit, la qual cosa no em deixa de divertir. Abans a l'esquerra, ara a la dreta, mentre jo tinc la impressió que estic aproximadament on he estat sempre, en un liberalisme càndidament d'esquerres... Però què és el que realment va molestar tant al senyor Clotas? Que el Nosaltres fóra la introducció del tema nacional català a un nivell al qual no estava acostumat. Això no estava convingut. També li va passar al senyor Tarradellas . «A què vénen ara els valencians a molestar ací i a dir-se catalans». Una reclamació de catalanitat, feta des de la perifèria valenciana, obliga a uns replantejaments tremends als regionalistes catalunyesos, més o menys espanyolistes. Som incòmodes, els valencians som incòmodes, mira què et dic.

—Quant a Vàzquez Montalban... (S'alça Fuster, per suspensió, llarg com un dia sense Coca-Cola, s'acosta a un armari ataquinat de llibres, agafa l'Antologia de la Nova Cançó, que va fer Montalban, torna, s'asseu, fulleja, troba, i es posa a llegir, després d'advertir-nos que l'escena té lloc a casa de Raimon).

—«Le enseña el piso. Hay como una explosión de alegria en torno a la llegada de este càustico ciudadano de Sueca. Y cuando me despido de todos ellos me queda una duda. Joan Fuster, alias Voltaire valenciano, intuyó que sus escritos son los que mas irritación me han producido desde que aprendí a leer en 1943?». Està molt bé haver-li produït irritació, encara que siga a l'engonal, al senyor Vàzquez Montalban. Per què s'havia irritat tant Manolo Vàzquez? En primer lloc, perquè era un doctrinari comunista que no tolerava que hi hagués un senyor que no cregués en la resurrecció de la carn com ell creia en el materialisme dialèctic, del qual no té ni puta idea, ni ara ni aleshores, menys ara que aleshores. I, en segon lloc, perquè a Manolo li ha costat molt d'assumir la seua condició d'escriptor castellà, d'origen immigrat, nascut a Barcelona. Eren problemes de beateria i d'immaduresa personal. Ara, Montalban, pel que fa als valencians, és tota una altra cosa.

—Atacs des de l'esquerra de Barcelona, atacs des de la dreta de València, del Nosaltres es pot dir de tot, llevat que la seua aparició va passar desapercebuda.

—A València també hi va haver una mica de rebombori, sí.

—Una mica? Quan va eixir el Nosaltres, el Qüestió de noms i El País Valenciano, las fuerzas vivas de València van muntar una bona escandalera. Com ho va viure?

—A mi m'era igual. Des d'un punt de vista merament econòmic, jo no vivia ni havia de viure d'ells. Vaig deixar d'escriure al Levante, això sí, però aleshores ja publicava al Correo i a La Vanguardia. Diaris que, com els meus nefands llibres, com qualsevol altre llibre, no llegia aquesta gent. Perquè, a veure si ens entenem, un escriptor mai no es guanyarà els cigrons si el públic és analfabet com era el cas. I des del punt de vista dels insults, que em diguen fill de puta i tal, tant se val. Ja s'ho apanyarà tota aquesta fauna.

—Va arribar a ser combustible per a falles.

—Sí, fins i tot em van traure en una falla de Sueca. Vingué la comissió a casa: «Xe, t'hem fet un ninot de falla, vens a vore't?» Au, anàrem i m'hi convidaren a una copeta d'anís, dolent, a uns bunyols, comentàrem l'obra de l'artista faller, i ja està. Les falles, si més no, a Sueca, són un altre episodi. Trobe perfectament correcte que els diguem-ne personatges d'actualitat, siguen més o menys satiritzats. Però, a València, van fer una falleta a posta i la van cremar davant de l'Ajuntament.

—La falleta i uns quants llibres seus.

—I llibres i tot, el que vulgues, això és general, sempre hi ha uns o altres que cremen llibres.

—Van començar pels llibres, pel seu ninot, però vint anys més tard de poc el socarren a vostè. Les bombes...

—Bé, això és una altra cosa...

—No, la mateixa.

—O la mateixa cosa. D'això, què vols què et diga? Caldria tornar a pensar sobre allò que en deien la condició humana. Hi ha una manera de ser, perillosa per als altres, que és ser fanàtic. Hi ha gent particularment bèstia.

—Tornem al Nosaltres...

—Cristo! No acabaràs mai? Mira que ets pesat!...

—Ser pesat és el meu ofici, senyor Fuster. El Nosaltres s'ha venut bé, veritat?

—Vendre un llibre és una cosa molt costosa. I més quan no és una novel·leta d'amor o de crims, que és el que a la gent li agrada. Ara, el Nosaltres és un paper que es ven regularment. Per quines raons, no ho sé. Va per la setena edició de butxaca, que acaba d'eixir aquests dies. Edicions 62 no fa grans tiratges. Tret de la primera edició de butxaca, que en va tenir un de prou llarg, després és cobrir els magatzems. «Està acabant-se, queden dos-cents exemplars». Llavors en fan una nova edició de 3.500 més. I així va el negociet.

—Tot plegat, i quants exemplars se n'hauran venut?

—No ho sé. Ells t'ho diran.

—20.000? 30.000?

—Més, més. Els editors diuen que més de 100.000, però els meus càlculs no són tan optimistes. De totes maneres, no deu estar lluny d'aquesta xifra, encara que jo no porte massa bé el compte. Sí que sé que en la col·lecció A l'abast vam fer-ne sis o set edicions (la primera i la segona, i reimpressions posteriors per a evitar tornar-lo a passar per censura), i ara aquestes set edicions de butxaca.

—Què li sembla, pel que fa a vostè, l'Impura Natione?

—M'encanta que em tracten tan bé com m'hi han tractat. És un llibre del qual sóc protagonista involuntari, naturalment. Ara, el llibre conté unes propostes, que a mi se m'escaparen, i encara se m'escapen, per descomptat. Propostes concretes que els qui les han de realitzar, si és que són realitzables, són els polítics. Hi ha una proposició bova per part d'aquests senyors: «Cal que s'abracen fulano i mengano». «Escolte, jo no m'he d'abraçar amb ningú». Continuaré anant fent. Jo he respectat sempre els altres, i espere que els altres em respecten a mi. I si no em respecten, tant hi fa. Però els que han de pactar, abraçar-se i fer tota la comèdia, són els polítics. Si és que volen i poden. ;Què vols que et diga!

—Està d'acord amb la concepció de Mollà i Mira d'entendre el País Valencià com una nació política?

—Que s'ho apanyen, que s'ho apanyen, és problema d'ells.

—Però vostè...

—Que s'ho apanyen, que s'ho apanyen.

—Ja s'ho apanyaran. Però vostè que n'opina?

—No em toques els collons, ara. Tu ja saps massa bé el que pense, per què m'ho preguntes? Perquè en quede constància? Si algú vol saber que n'opine, que llegesca els meus llibres.

—Això mateix. Li sembla operativa la diferència entre nació cultural i nació política de què parla J. F. Mira a la Crítica de la nació pura?

—Historieta. Un dia, en plena època franquista, don Eugeni d'Ors va escriure en un article una frase despectiva respecte al concepte de nació. Un desgraciat d'aquells del Movimiento hi va voler polemitzar citant textos del Papa i de Paul Valéry. I el senyor d'Ors va contestar-li amb aquesta frase sensacional: «Ni el Papa ni Paul Valéry, ni usted, ni yo, sabemos lo que es una nación». Perfecte. Què collons és una nació? Tants tios que defineixen què és una nació, tantes definicions de nació.

—Però vostè ha escrit que els Països Catalans són una nació.

—Bé, són d'aquelles coses que s'han de dir. D'alguna manera ens hem d'entendre...

—Els Països Catalans són una nació?

—Home, si considerem la preciosa formulació que feia en un paper don Pere Corominas del concepte de nació, «Cada nació s'autodefineix», és evident que jo puc parlar dels Països Catalans com a nació. Si el senyor no sé qui vol dir-li nació a Benetússer, a mi em sembla molt bé, ja s'ho apanyaran els de Benetússer i el senyor que ho diga. Com ja s'ho apanyarà el veïnat i m'ho apanyaré jo amb això dels Països Catalans.

—Com fa compatibles en el seu pensament l'àmbit valencià amb el català?

—Véns amb unes exigències increïbles. T'ho he d'explicar tot. Jo hi aplique el consell del senyor Pla: «Quan digui bon dia, i li contesten bon dia, és al seu país». Tu vés a Requena i digues bon dia.

—Vaja vostè a Alacant o a Santa Coloma i diga bon dia.

—Molt bé, aquest és el problema de tots els nacionalistes de base lingüística. Jo no sóc nacionalista...

—No? Què és?

—Allò que en diuen un ciutadà nacional, pura i simplement. El nacionalisme, tots aquests sufixos, delaten irritació. El nacionalisme és una irritació del sentiment nacional. Els nacionalistes sou vosaltres, no jo. A mi no m'ha agradat mai la parauleta i poques vegades l'hauràs trobada en els meus papers.

—Potser, però hi he trobat un Fuster molt irritat pel tema.

—Bé, he procurat que la irritació no es convertesca en una etiqueta, encara que l'etiqueta me l'atribuïu. Cada volta que parleu de nacionalisme..., cristo, els nacionalistes sou una fauna temible.

—Sobretot Joan Fuster.

—No, Fuster és un desgraciat de Sueca que ara voldria estar tranquil i tombat en el seu llit. (Es desplega lentament, inexorablement, altíssimament, Fuster). Señor profesor: la hora. No, no, ara se t'ha acabat.

—Vostè se sent valencià o català?

—Incòmode.

—Se sent espanyol?

—No més que abans.

—Va, conteste, per favor.

—Et respondré amb una lletra de sarsuela: Aquel que hable mal de España / por castigo ha de tener / echarlo a tierra extrana / y no dejarle volver. Adéu.

—Passe-ho bé, senyor Fuster.

En el capítol IV del llibre, consideracions sobre la renaixença, Joan Fuster declara que la renaixença valenciana fou, socialment, un fracàs. I va ser-ho en un doble sentit. En primer lloc, perquè ni tan sols com a simple "fet literari" la Renaixença valenciana no aconseguí atrerure's la societat. Mai no li ha faltat un públic, a la literatura catalana, al País Valencià. Ha estat, tanmateix, un públic minso i disseminat. El "sucursalisme" cultural era fort i la tendència castellanitzadora anava progressant: això, és clar, entre les classes benestants, que eren, al segle passat, la clientela  "normal" de la literatura. La major part dels homes de la Renaixença estaven intoxicats pel "sucursalisme", ells també. La llengua autòctona no arribà mai a ser per a ells l'idioma cultural "exclusiu". Tota la Renaixença cultural fou bilingüe, es clar: però al Principat, el bilingüisme dels renaixentistes era conseqüència només d'una inèrcia i d'unes condicions socials objectives, mentre que al País Valencià, de més a més, era un acatament centripetista. Milà i Fontanals -escriptor bilingüe- no va tolerar que fossin bilingües els Jocs Florals de Barcelona: els Jocs Florals de València naixien bilingües per decisió espontània dels propis fundadors. L'adopció de les dues llengües com a vehicles "renaixentistes" de cultura abocà, immediatament, a un repartiment de gèneres litararis ente elles: els escriptors valencians del XIX usaren el català només per a fer versos; la prosa -erudició, narrativa, etc-, l'escrivien en castellà. I amb versos-vull dir, únicament amb versos- era difícil de crear-se un públic estable.

Si volien salvar almenys la llengua en què escrivien els versos, si aspiraven a donar-li alguna seguretat cultural, és evident que havien d'acudir a la política per a aconseguir-ho. L'Estat jacobí no farà mai cap concessió motu proprio a les llengües no oficials dels pobles que enclou. Les concessions en tal sentit, caldrà arrencar-les-hi, i això ha de ser a través d'una acció civil coordinada i lúcida. Altrament, renunciar a aquesta acció era tant com renunciar a la supervivència cultural de l'idioma."

Diapositiva facilitada per Frances Viadel, per explicar la relació de Joan Fuster amb el cantautor Raimon.

València, que en els últims cent anys ha vist créixer les seves capes de parvenus, fa la impressió al visitant d'una ciutat conpletament castellanitzada, explica Fuster, però no ho està tant com sembla. La gente bien -per dir-ho amb una al·lusió a Rusiñol- hi abunda. També les relacions quotidianes amb aquests nuclis castellanitzats fan que la resta de la població es deixi emportar, sovint, a promiscuar les llengües en la conversa de carrer. Però els sectors més amplis de la classe mitjana i del poble segueixen fidels al seu vernacle. De més a més, la capital es veu assaltada cada dia per una xifra considerable de gent de les comarques, que puja a treballar-hi o a fer negoci, i que hi puja amb la seva parla inabdicada. Als pobles, en efecte, i a les ciutats grans -Alacant n'és l'excepció-, el català conserva les seves posicions. Ni que només fos per això, València no arribaria mai a castellanitzar-se del tot...

"Joan Fuster (Sueca, la Ribera del Xúquer 1922-1992) va irrompre en el fosc panorama de la literatura catalana en plena postguerra, en concret l'any 1945 amb uns textos poètics en la publicació anual de l'Almanaque de las Provincias para 1946, amb "Tres petites elegies" i a l'any següent en la mateixa publicació periòdica amb "Alguns poemes menors" i els dos següents edicions per a 1948 i 1949 amb "Quatre sonets" i "Dol per un mort nostre", en aquell, en l'àmbit del País Valencià, ambient míser, resclosit i de desconeixença general culturalment parlant," escriu Josep Ballester-Roca, Universitat de València, en la introducció i selecció de poemes, del llibre de Joan Fuster, intitulat  77 poemes.

En una carta d'agraïment a Carles Salvador, datada el 6 de juny de 1947, Joan Fuster escriu que "Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l'estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l'aprenentatge constant." 

Recordem, diu Josep Ballester-Roca, que l'entrada de les tropes franquistes als països de llengua catalana no solament es va limitar a un canvi polític i ideològic, sinó que hi va haver un intent d'anhilar la cultura autòctona. Prohibits i desfets els organismes literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la cultura no expresada en espanyol no existia, almenys oficialment. Encara que alenava, era, però, una literatura en l'àmbit privat i clandestí, i això no era prou per a sobreviure. Joan Fuster ja ho comenta: "una literatura no és únicament allò que escriuen els literats; és, més que això, o tant com això, allò que llegeix la gent....

La poesia del nostre escriptor navega entre dos grans enlluernaments, el postsimbolisme, la poesia pura, "La fille de Minos et de Parsiphaë..." per dir-ho així, tal com el van concebre i desenvolupar Paul Valéry o Rainer M. Rilke, i un superrealisme, amb unes clares i inevitables dosis d'existencialisme i de la "cosa social mal entesa" en mots del mateix Fuster, segons Josep Ballester-Roca.

De l'obra poètica destaquem aquests  "Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reiventar el món (Arranz Bravo i Bartolozzi)."

1

Hi havia un dit arrogant, o potser n'hi havia dos,

o els vuit d'una mà,

i una zebra,

 i coixins, i roses, i orinals, i una paterna,

i trossos de respiració,

i més coses ambigües, com les cases, el foc, l'aspirina,

la mateixa zona dels engonals,

i tots els mobles i els immobles,

i vostè, i jo.

Hi havia un món de filferro i de greix,

amb el cul intercalat.

Però ningú no gosava dir que això era això,

precisament això,

i tothom fabricava sonets, aigua mineral, faules, condons,

rentadores elèctriques, o telefilms,

semifuses, peixeres, punyals cibernètics,

..........La vida, al capdavall, és una imprudència

que, malgrat tot, hem de preservar...............

2

Hi ha els colors, el blau, cel, per exemple, i vermell,

i les irisacions del nàcar, i el verd de les fulles,

i l'estaca dels peixos indefinible, i més indefinible

quan els peixos són servits a taula,

i els matisos de la pell d'una anca humana

(jove, és clar),

i els de l'interior del porc, tan suaus,

i allò que en diuen l'arc de Sant Martí,

i una cirera.

Són els Colors de la rutina: els de la kodak mesocràtica

i

de la bestiesa.

L'avantatge dels pintors  -dels "bons" pintors- és

que, desvergonyidament, es treuen de la mànega nous colors.................

3

El barco sobre la mar, y el caballo en la montaña.

Sí senyora.

O:

La mer, la mer, toujours recommencée.

O:

Sia'm la mort una major naixença,

que, ben mirat, és un vers hirtòricament més raonable.

En el fons,

els temors són molt sòlids,

sigui una bomba atòmica, uns virus oprobiosos, un televisor,

sigui la carència de petroli o la fam,

tant se val: l'Apocalipsi.

Pronosticar-lo és postular-lo.

Potser cal pronosticar-lo i postular-lo: no ho sé.

Però sempre serà preferible

el cavall en la mar, i el vaixell a la montanya,

i negar la repetició de la mar,

i oblidar-nos de la resurrecció de la carn.

Contra les expectatives apocalíptiques,

les farmàcies i els set pecats capitals,

i la pintura.

Sueca, 29 desembre 1973