Inauguració de la plaça de la Verneda, Marc Genestar, president de l'Associació de Veïns de la Verneda Alta, mostra la plaça conmemorativa.
Article publicat per la SOCIETAT D'ESTVDIS DE LA VERNEDA DE SANT MARTÍ (SELAV), al número 04 de la revista Auro Invento.
https://www.lasafueras.info/images/pdf/04-auro-invento.pdfRecords de la lluita per un barri millor.
Els primers capítols del llibre "Records de la lluita per un barri millor: l'Associació de Veïns de La Verneda Alta", publicat per l'Ajuntament de Barcelona, situen històricament el naixement del moviment veïnal dels anys 70 a La Verneda de Sant Martí. Des de les primeres accions fins a la davallada dels anys vuitanta. La creació del Pla Popular, un instrument de reivindicació que, vist des d'avui, dona idea de la transformació del barri.
Clica a continuació si vols llegir el llibre "Records de la lluita per un barri millor: l'Associació de Veïns de la Verneda Alta" : https://altzadiako.files.wordpress.com/2015/04/records-de-la-lluita.pdf
ELS PRIMERS TEMPS
La dècada dels 60 es va caracteritzar pel desig de millorar la societat. La paraula compromís estava de moda. Eren moltes les persones que van adoptar un compromís social.
En aquell moment el compromís social venia de dos camps ben diferents però amb finalitats semblants. D’una banda, hi havia els homes i dones afiliats a partits polítics d’esquerra en la clandestinitat. De l’altra, la gent que formava part de les comunitats cristianes de base, contestatàries amb la jerarquia eclesiàstica, que dedicaven el seu temps lliure a lluitar per millorar la societat. També hi havia persones que, a la vegada que estaven afiliades a partits polítics d’esquerra, eren membres de comunitats cristianes de base. Un altre sector important era el de la gent que podia sentir-se més o menys pròxima a alguns partits polítics, però que no s’hi havia afiliat. Els motius de la no-afiliació eren diversos, entre ells el risc que comportava en aquell moment estar afiliat a un partit polític: no oblidem que estaven prohibits.
Si bé la idea de constituir una associació de veïns va sorgir d’una comunitat cristiana de base, ben aviat s’hi van afegir membres de partits polítics d’esquerra que lluitaven en la clandestinitat.
L’any 1973 un grup de persones conscients de les mancances socials, culturals i urbanístiques del barri de la Verneda, es van reunir a la parròquia dels sagramentins, que llavors estava ubicada als baixos dels números 15-17 de l’actual carrer de Josep Miret (abans Cantàbria, 56 tras), per tal d’engegar una associació de veïns. Eren pocs i calia buscar més gent. Aquesta idea, cadascú la va comunicar a amics i coneguts. En successives reunions van veure com anava augmentant el nombre de persones de totes les edats i opcions polítiques o ideològiques unides per un objectiu comú: treballar per millorar el nostre barri de la Verneda i fer-lo més habitable. Convertir en un poble arrelat a un barri, una massa de gent heterogènia que havia arribat de tots el cantons de la geografia de l’Estat espanyol.
Gestació de l’Associació de Veïns
Moment musical en les colònies organitzades per l'Esplai Asvever.
Ningú coneixia exactament els tràmits que calia seguir per legalitzar una associació de veïns. Uns quants es van posar en contacte amb altres associacions ja existents (Sant Andreu, Nou Barris, etc.) perquè els orientessin sobre la manera de presentar els estatuts. Un altre grup es va adreçar a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia poc que havia canviat la seves finalitats. Recordem que en un principi la FAVB era una federació d’associacions de comerciants agrupats per carrers i que una de les seves finalitats principals consistia a treballar conjuntament per guarnir i enllumenar els carrers per Nadal.
D’aquí els venia el nom de bombilleros. Aviat les associacions de veïns més combatives i compromeses es van fer sòcies d’aquesta federació; al principi amb l’objectiu principal d’obtenir una cobertura legal; després per donar-hi una nova orientació: que representés totes les associacions de veïns que es volguessin federar. El 1977, les associacions combatives van prendre la junta de la FAVB i van deixar enrere l’etapa bombillaire.
Mentre esperava la legalització de l’associació, el grup promotor va creure convenient conèixer per boca dels veïns de la Verneda quins eren els problemes que tenia el barri. Va confeccionar, doncs, una enquesta que va adreçar a una mostra representativa de la seva població. Els resultats van servir de base a l’hora de confeccionar el Pla Popular.
En una reunió es va prendre l’acord de nomenar la Junta Gestora, que seria l’encarregada de tramitar oficialment l’aprovació dels estatuts. A principi del 1974 van presentar els estatuts al Govern Civil (màxima autoritat de la província, avui substituïda per la figura de la Subdelegació del Govern, amb menor pes polític), el qual havia de seguir el tràmit següent: un cop rebuts, ho comunicava als responsables del districte municipal corresponent, el qual donava o no el vistiplau, o bé manifestava les seves objeccions.
En els estatuts presentats hi figurava el nom que portaria l’associació: es diria Associació de Veïns de la Verneda. També hi constava la seva demarcació: l’espai comprés entre els carrers Ca n’Oliva, Gran Via, Agricultura i Ronda de Sant Martí. En aquell moment aquest territori estava dividit entre dos districtes municipals: el Districte IX, que arribava fins al carrer Huelva i estava governat pel Sr. Calvo, i el districte X, que arribava fins a la Gran Via i el regidor del qual era el Sr. Canalda, molt amic del president de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals.
El març del mateix any, el Govern Civil va tornar els estatuts amb les anotacions següents: «La Verneda es un barrio muy extenso en el que ya existe una asociación de vecinos. Por consiguiente han de cambiar el nombre que delimite su campo de actuación.»
La Junta Gestora, en una carta de rèplica enviada al governador civil amb data de 23 de novembre de 1974, va respondre que el barri de la Verneda era molt gran i que la seu de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals es trobava en un extrem del barri, mentre que la nostra es trobaria a l’altre extrem.
Pel que fa a la denominació, el grup promotor de la nostra associació va decidir afegir un qualificatiu al nom de Verneda. Però quin adjectiu es podia donar a un barri que té un nom ben propi? Després de molt rumiar es va optar per triar el nom de Verneda Alta per dues raons: perquè era un nom que s’escrivia i es pronunciava igual en català que en castellà, i perquè al costat del riu Besòs ja hi havia un grup de habitatges que també portaven el nom de Verneda (la Verneda Vella) i el nostre barri estava més allunyat del riu, i per tant en un punt més alt. En honor a la veritat cal dir que aquest afegitó no va fer mai gràcia a la gent de l’Associació, però el van haver de posar per imperatiu legal.
El projecte d’estatuts degudament corregit va ser enviat un altre cop a Govern Civil i un altre cop va tornar denegat. Aquesta vegada l’objecció venia del regidor president del Districte X. Al·legava que al barri ja hi havia una associació de veïns –la de Sant Martí de Provençals– i que no era convenient que se’n creés una altra. A més, dins el barri hi havia una altra associació de veïns: la Asociación de Cabezas de Familia. El seu àmbit territorial comprenia l’espai que hi ha entre el Pont d’Espronceda i el Besòs.
Els promotors sabien que aquest regidor posaria impediments per tal que la nova associació de veïns no s’aprovés, atesa la relació, ja esmentada, que tenia amb el president de l’Associació de Sant Martí de Provençals.
Al Registre d’Associacions que hi ha a l’Arxiu de la Generalitat es troba el motiu de les dues denegacions dels estatuts, com s’explica tot seguit.
El governador civil va demanar a l’Ajuntament de Barcelona un informe sobre la possible conveniència de legalitzar una associació de veïns. El concejal (regidor) del Districte X va sol·licitar a les dues associacions que hi havia al barri de la Verneda (Sant Martí de Provençals i Cabezas de Familia) el vistiplau per autoritzar la nova associació.
L’Asociación de Cabezas de Familia va respondre negativament amb una carta adreçada al regidor on entre altres consideracions deia: «Consideramos que la extensión que solicita (la gestora de la nueva asociación) para sus actuaciones no se ajusta al espíritu que inspira la creación de la asociación de vecinos, sino el de sus calles, festejos, y alguna generalidad defensiva ante los poderes públicos [...] Que la legalidad de la entidad solicitante dañaría la nobleza cívica i los valores que atesoran las peculiaridades de la familia en sus intenciones pacíficas.»
Per poder aconseguir l’aprovació dels estatuts els promotors van decidir retallar l’àmbit territorial d’actuació de la nostra associació: van traslladar el límit est de la Gran Via al carrer Guipúscoa. D’aquesta manera la major part del territori corresponent a l’associació estaria dins el Districte IX i el regidor president que hauria de donar el vistiplau a la nova Associació de Veïns seria el Sr. Calvo, que tenia una actitud més oberta.
Finalment, el setembre de 1975, el Govern Civil va enviar els estatuts degudament aprovats. Ja es podia començar.
L’assemblea fundacional va tenir lloc al bar López del carrer de Campo Arriaza (actualment Camp Arriassa), on es va constituir la primera junta.
Com era preceptiu en el règim franquista, a l’assemblea hi van ser presents dos policies nomenats pel Govern Civil a fi que l’ordre del dia fos degudament seguit. Un dels policies, en to distès, va comentar: «Supongo que no hablaréis de la pena de muerte», fent referència a les execucions de militants antifranquistes que havien de tenir lloc el 27 del mateix mes, i que van ser les últimes del règim.
Fins a final d’octubre el local social era el domicili particular d’uns socis, situat al carrer de Puigcerdà. A principi de novembre es va poder llogar un local al carrer de l’Estartit. Aquest local va ser la seu de l’entitat durant cinc anys, fins que es va traslladar al local actual del carrer Camp Arriassa.
Relació amb l’Associació de Veïns Sant Martí de Provençals
Ja s’ha dit que a l’extrem sud del barri de la Verneda funcionava des de principi dels anys 70 l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals, que tenia com a finalitat organitzar partides d’escacs i promoure entre els socis fons d’inversió. Tots els veïns que organitzaven la nova Associació de Veïns de la Verneda, com que no podien actuar corporativament, van decidir escriure cartes al director dels diaris barcelonins denunciant la manca d’interès pels problemes del barri per part d’aquesta associació.
Un dia, en una de les moltes reunions que els gestors de l’Associació de Veïns de la Verneda tenien al local dels sagramentins, va venir un grup de veïns, pertanyent al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) per demanar-los consell i suport a fi de poder presentar una alternativa a la Junta que hi havia en aquell moment a l’Associació de Veïns de Sant Martí. La resposta va ser positiva i totes les persones de Verneda Alta es van fer socis de l’Associació de Sant Martí.
La festa de Carnaval va ser de les que més aviat es van recuperar.
El gener de 1975 va tenir lloc als locals dels Jesuïtes del Clot l’acte de renovació de la junta. Hi havia dues candidatures: la continuista presidida pel Sr. Coderch, i la renovadora presentada pel Sr. Cardona. El resultat va ser que la candidatura psuquera (del PSUC) amb l’ajuda dels vots de Verneda Alta va quedar guanyadora. Immediatament, l’entitat va prendre una orientació pròpia de les associacions de veïns de barri reivindicatives.
Ara ja hi havia una associació de veïns reivindicativa al barri. Per què n’hi havia d’haver dues? Per què no «congeleu» la vostra associació de veïns i treballeu en la de Sant Martí? Aquesta va ser la proposta que la nova junta de Sant Martí va fer a la gent de Verneda Alta.
La resposta que se’ls va donar es podria desglossar en diversos arguments. Verneda Alta ja havia presentat els estatuts i tenia molt clara la manera com es volia treballar. Ells eren molts i els de Sant Martí només eren la Junta estricta. A més, el barri de la Verneda és molt extens. L’àrea d’influència de l’Associació de Sant Martí era en un extrem del barri, i com que el de la nostra associació era a l’altre extrem, difícilment hi podria haver duplicitat. D’altra banda, davant les autoritats municipals dues associacions de veïns reivindicatives serien més eficaces que una.
Malgrat tot, el grup de Verneda Alta va treballar conjuntament amb la Junta de Sant Martí fins que es va aprovar l’Associació. Després hi ha hagut una estreta col·laboració entre les dues associacions en punts que afectaven tot el barri; però també, malauradament, discrepàncies sobre la manera d’enfocar certs problemes, com ara el Parc, el carrer Guipúscoa o el metro.
El barri de la Verneda el 1974
L’any 1974 el barri de la Verneda disposava encara d’uns pocs solars lliures. Aviat, però, aquests solars es van anar edificant.
La major part del barri és fruit del pla anomenat Plan Comarcal de la Zona Levante-Norte, aprovat el 16 de juliol de 1956, que després de les modificacions de rigor va convertir-se en el Polígon de Sant Martí, aprovat el 17 de desembre de 1962. En aquesta part del barri hi ha un equilibri entre el volum edificat i els grans espais lliures: carrers amples, edificis alts distribuïts més per blocs que per carrers, amb una mitjana d’uns 10 pisos d’alçada, amb absència de cases baixes unifamiliars. Aquesta part del barri comprèn l’espai que hi ha entre els carrers de la Gran Via, Agricultura, ronda de Sant Martí i l’actual rambla de Prim.
A la part compresa entre els carrers de Camp Arriassa i Ca n’Oliva hi ha un excés d’edificació en detriment de vials i espais lliures.
Al barri també hi ha el nucli més antic del que havia estat el municipi de Sant Martí de Provençals, annexionat a Barcelona el 20 d’abril de 1897. A més de la Verneda, comprenia els actuals barris del Clot, la Sagrera i Poblenou). És un conjunt històric consistent en l’església parroquial –un edifici gòtic del segle XV–, la rectoria i tres masies que en aquell moment encara estaven habitades pels seus masovers o propietaris, que treballaven els camps del voltant. Més tard aquest nucli històric formaria part del parc de Sant Martí.
Finalment, a la banda de ponent de la Verneda i al costat de la via del tren de Portbou, hi havia més d’un quilòmetre de barraques ocupades per gitanos. Era el que es coneixia com el barri de la Perona. Fins al seu desmantellament i la posterior integració dels seus habitants a diferents barris de Barcelona, va donar lloc a molts problemes de convivència i va ser un motiu de preocupació constant de l’Associació de Veïns, com es veurà després.
Un barri de nova creació, fruit de l’especulació
La Verneda, com la majoria de barris perifèrics de Barcelona i la seva àrea metropolitana, va ser fruit de l’especulació. Això vol dir que no solament no es va construir, sinó que es va deixar de planificar, una sèrie d’equipaments, zones verdes, etc. tan necessàries per a la correcta vertebració del barri.
Quasi la totalitat de les construccions del barri de la Verneda són posteriors al 1968. Per tant, el podem considerar com un barri de nova creació. El 1975, la majoria d’habitatges feia menys de cinc anys que estaven construïts i encara quedaven alguns solars per edificar. Això suposa que la major part de veïns venien de fora. És normal, doncs, que el barri no tingués cap mena de tradició cultural ni associativa. Aquesta característica serà valorada d’una manera concreta per l’Associació de Veïns a l’hora de fomentar la vida cultural.
EL PLA POPULAR
L’any 1976, durant el mandat de l’alcalde Enric Massó, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar i va sotmetre a informació pública el Pla General Metropolità (PGM), que era la revisió del Pla Comarcal de Barcelona de 1953. En aquest pla hi havia detallats cadascun dels equipaments, zones verdes, espais per edificar, etc., que en un futur s’havien de dur a terme, com també el Primer Cinturó de Ronda.
L’Associació de Veïns va considerar que aquest pla no preveia les necessitats del nostre barri. Hi mancaven escoles, guarderies, centres socials, places, un centre sanitari, un poliesportiu, un parc, etc. Va decidir, per tant, impugnar el pla, emparant-se en el dret que hi tenia segons la legislació vigent.
No es volia que la impugnació fos una simple oposició al pla de l’Ajuntament, sinó que es va confeccionar un pla alternatiu del nostre barri en què figuressin sobre el mapa tots els equipaments, zones verdes, parc, places, línies de transport, etc., que el barri necessitava. També s’hi va incloure el deure que tenia l’Ajuntament d’eradicar les barraques de la Perona i proporcionar habitatges dignes als seus habitants. Aquest pla va ser aprovat en una junta ampliada de l’Associació de Veïns. Se li va donar el nom de Pla Popular. Va ser presentat a l’Ajuntament el 7 de febrer de 1977. Paral·lelament, se’n van imprimir 500 exemplars.
Des de la plaça de la Verneda a la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977.
L’any següent, ja amb més calma, l’Associació de Veïns va revisar el Pla Popular i s’hi van introduir petites modificacions urbanístiques. S’hi van afegir, a més, tot un seguit de punts alguns dels quals vint-i-cinc anys després semblen utòpics, però que en aquell moment reflectien l’interès perquè el nostre barri fos el més habitable possible i, en definitiva, molt més humà. Es lluitava per un barri en què la convivència i la solidaritat fossin els valors aglutinadors dels veïns. Així, en aquest pla hi podem trobar projectes culturals i socials que van des de la creació d’un ateneu popular fins a la planificació de menjadors comunitaris.
Un cop confeccionat i redactat el Pla Popular (que podeu consultar a l’annex Documents) amb la participació de tots els membres actius de l’Associació de Veïns, es van convocar tots els veïns de la Verneda Alta a una assemblea per tal que fos aprovat pels mateixos veïns, fossin socis o no de l’Associació de Veïns. Aquest acte d’aprovació va tenir lloc el dia 9 de juny de 1978 a l’Institut Bernat Metge.
Contingut del Pla Popular
Tal com s’ha dit abans, a més de la planificació del barri que es detalla en el plànol de la doble pàgina següent, l’Associació de Veïns també considerava primordials per al barri altres qüestions, com ara: la necessitat que el metro arribés al barri i el reforçament de les línies d’autobusos; la demanda de menjadors i bugaderies públiques; la supressió de les barraques de la Perona i que es proporcionessin als seus habitants habitatges dignes. Altres aspectes urbanístics considerats eren la planificació de semàfors, les voreres, els sentits de circulació dels carrers i els aparcaments.
També s’hi plantejaven qüestions més generals: el foment de la vida col·lectiva; el paper de l’Associació de Veïns dins el barri i les reivindicacions polítiques generals que podien afectar el funcionament dels barris (recordem que encara no hi havia ajuntaments democràtics).
Importància del Pla Popular
No consta als autors que cap altra associació de veïns hagués confeccionat un pla alternatiu al Pla Comarcal tan detallat i complet com el de l’Associació de Veïns de la Verneda Alta.
Amb aquest instrument a la mà, els arguments eren molt més fàcils de defensar. Va ser a partir del Pla Popular que l’Associació de Veïns va començar les lluites i les negociacions, tant amb l’Ajuntament com amb els propietaris dels solars. Qualsevol lluita o reivindicació sempre tenia com a referència el Pla, en què figuraven totes les millores urbanístiques, socials i culturals del barri.
L’Associació actuava amb contundència quan calia evitar fets consumats i aconseguir que l’Ajuntament comprés solars sense edificar. Però quan això s’aconseguia, intentava entrar en una fase de negociació en relació amb la planificació dels futurs equipaments i zones verdes.
Caldria destacar el paper important i decisiu que va tenir el llavors director general d’Urbanisme de Barcelona, Joan Antoni Solans, que va promoure la compra de solars i edificis per a futurs equipaments. Es poden destacar, entre altres solars, els següents: el de la fàbrica S.F. Vila, el de la fàbrica Roig i el de Mirurgia.
Cal dir també, en honor a la veritat, que l’equip Maragall es va tornar a vendre a particulars alguns dels solars comprats per l’Ajuntament per a futurs equipaments del barri.
En alguns casos, com el del Pont del Treball (escola d’FP) i la plaça de la Verneda, els veïns van haver d’actuar amb més rapidesa i energia que mai per impedir unes obres que ja havien començat. Aquestes lluites van generar violència, no per voluntat dels veïns, sinó a causa de la repressió exercida pels poders públics.
En altres mobilitzacions, el paper de gestió i impuls era la feina més important de l’Associació, ja que, encara que no hi hagués cap amenaça imminent, es volia tenir la seguretat que l’Ajuntament adquiriria un determinat solar per construir-hi l’equipament que es reclamava. En són exemple la lluita de la fàbrica S.F. Vila (per a un equipament sanitari) i la dels Horts (per a una escola).
LES PRESES DE POSTURA POLÍTICA
L’Associació de Veïns va intentar tenir una perspectiva àmplia davant de la realitat. El fet mateix d’impulsar el Pla Popular com a perspectiva de conjunt de les nostres reivindicacions, n’és una mostra significativa.
Així, hi havia una voluntat d’entroncar les reivindicacions concretes de barri amb la defensa d’una cultura popular alternativa, amb actituds solidàries amb altres col·lectius i amb preses de posició de caràcter polític. Aquestes últimes es poden entendre com les reivindicacions i actituds que s’adopten envers els poders públics i el marc institucional i jurídic.
Es pot distingir entre les reivindicacions generals definides en el Pla Popular i les posicions que es van anar prenent davant de situacions o fets concrets. Aquestes darreres eren de fet la plasmació pràctica de les primeres.
Les reivindicacions generals
Com es pot veure al capítol 10 del Pla Popular, l’Associació reivindicava les llibertats d’expressió, reunió i associació, i concretament demanava el control popular dels mitjans de comunicació oficials (antics òrgans franquistes), les subvencions per a les revistes de barri, la legalització automàtica de tots els partits i associacions populars mitjançant la simple inscripció en un registre, el ple dret d’assemblea i d’autoorganització a les empreses, la derogació de la Llei d’associacions de 1964 i del Decret del Santoral de Martín Villa (que obria la porta a la fragmentació associativa dels veïns sobre la base de crear múltiples associacions, cadascuna amb un nom de sant!).
També es reivindicava la substitució de les forces d’ordre públic heretades del franquisme per altres de caràcter democràtic i dependents de la Generalitat i els ajuntaments; la plena autonomia de Catalunya i l’exercici del dret d’autodeterminació; com a primer pas d’aquest procés, el restabliment provisional de l’Estatut de 1932 i la convocatòria d’eleccions al Parlament, el qual hauria d’elaborar un nou Estatut que establís un elevat grau de competències autonòmiques, incloent-hi l’autonomia financera i legislativa; es reclamava paral·lelament la desaparició de la província com a unitat administrativa artificial, de les diputacions i els governs civils. També s’incidia en els mecanismes formals democràtics: lleis electoral i de règim local democràtiques i catalanes, supressió de la Regla d’Hondt d’assignació d’escons (perquè distorsiona la proporcionalitat del sistema electoral) i d’altres limitacions de la representació popular i de les minories, sufragi universal a partir dels 16 anys i dret a elegir la forma d’Estat.
Baixant a un nivell més proper, el pla reclamava la creació d’organismes comarcals i metropolitans democràtics, el reconeixement de l’autonomia municipal, la derogació de la Llei del sòl i el Pla Comarcal i l’enjudiciament dels especuladors i estafadors. Val la pena destacar una reivindicació democràtica avançada: ajuntaments elegits i controlats pel poble.
La plaça es va convertir en el centre dels actes públics del barri. Sempre al voltant del seu característic escenari (conegut com el "bunquer").
Les posicions concretes
L’Associació de Veïns es va adherir i va participar a manifestacions: les de l’1 i el 8 de febrer de 1976, per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, convocades per l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de l’oposició antifranquista; la que es va fer el juny de 1976 per demanar l’amnistia laboral i expressar la solidaritat amb els acomiadats de Motor Ibérica; la de l’11 de setembre de 1977, per l’Estatut (els veïns del barri van sortir de la plaça de la Verneda per anar junts al passeig de Gràcia). L’Associació també en va convocar directament, com la que es va fer el novembre de 1976 contra la carestia de la vida i l’atur, i per l’amnistia laboral.
Paral·lelament, s’elaboraven documents que es publicaven com a article a Verneda Unida (butlletí de l’Associació) o com a full separat: el document que criticava el referèndum per a la Reforma Política de 1976, pel que plantejava i per les condicions antidemocràtiques en què es realitzava, document que defensava com a alternativa un autèntic procés constituent; el full informatiu davant de les eleccions generals del 15 de juny de 1977, en què es denunciaven les limitacions de la convocatòria des del punt de vista democràtic; l’article de febrer de 1977 Pla d’urgència o pla popular, davant de la substitució de l’impopular alcalde franquista Joaquim Viola pel reformista Josep Maria Socías Humbert, o el document per a la campanya «Salvem Catalunya per a la democràcia».
Altres textos extensos eren el document d’abril de 1978 on es feia balanç de l’ajuntament Socías, es denunciava la posició del Govern de retardar les eleccions municipals (cosa que significava mantenir els ajuntaments franquistes), s’insistia en el caràcter antidemocràtic de la Llei electoral i es criticava la campanya per l’Estatut centrada en la diada de Sant Jordi perquè tenia uns objectius difusos; el document de 1979 en què es plantejaven les reivindicacions davant de la convocatòria d’eleccions municipals: no al presidencialisme de l’alcalde; control popular; descentralització; reorganització racional dels districtes (fonamental per al nostre barri, dividit en dos districtes); autonomia municipal en el marc de l’autogovern i la reordenació territorial de Catalunya; derogació del Pla Comarcal; municipalització del sòl; reconeixement i independència de les associacions de veïns. Igualment es poden fer constar notes de premsa contra la detenció de militants antifranquistes, contra la militarització de certs col·lectius com els bombers de Madrid, etc.
Mereix un comentari especial l’acta de l’assemblea general ordinària que s’havia reunit el 23 de febrer de 1981, poques hores després que el tinent coronel Tejero assaltés el Congrés de Diputats en un intent de cop d’Estat.
La radicalitat democràtica
Assemblea a la rambla Prim contra el cinturó elevat.
Podem distingir dos nivells en les reivindicacions: les democràtiques mínimes, en què l’Associació de Veïns coincidia amb el conjunt de l’oposició antifranquista aglutinada per l’Assemblea de Catalunya i el seu lema «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia»; i les que pretenien anar més enllà, en el sentit de buscar tant un aprofundiment democràtic com un marc polític favorable al màxim als interessos populars (ajuntaments elegits i controlats pel poble, derogació de la Llei del sòl o del Pla Comarcal).
Val la pena destacar les reivindicacions precises que es feien respecte a l’autonomia de Catalunya i a la seva organització territorial; és a dir, la projecció del barri en el seu marc territorial i nacional. És important tenir això en compte, en el context d’un barri format majoritàriament per la immigració. Aquest esperit es va palesar en la participació, ja esmentada, de l’Associació de Veïns en la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.
Tots aquests plantejaments van ser objecte d’una polèmica important, el desembre de 1976, arran d’unes declaracions del llavors president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), Albert Pons Valón. Aquest senyor denunciava la politització de les associacions de veïns i la seva suposada manipulació «pels partits minoritaris d’un extrem i l’altre».
Pons Valón representava el sector que les associacions de veïns combatives anomenaven pejorativament bombillero, del qual ja s’ha parlat abans. Aquestes associacions tenien majoria a la Federació perquè el vot d’una d’elles pesava tant com el d’una associació de barri. D’altra banda, Pons Valón tenia vincles estrets amb el reformista Socías, que acabava de ser nomenat alcalde, i preparava un document, que seguia la línia de les seves declaracions, amb els partits CDC, UDC, PSC i PSUC, que començaven a preparar el seu assalt al futur ajuntament democràtic i l’abandó paral·lel de les associacions de veïns (seguint l’estratègia segons la qual la lluita s’ha de portar només en el si de les institucions).
El sector combatiu de la federació representat per associacions com la de Nou Barris –capdavantera en el debat– o la nostra mateix, va replicar immediatament. Aquest sector no negava la politització com a reacció enfront de les agressions de la política franquista. Defensava el dret a adoptar les posicions que es creguessin adients en defensa dels interessos populars, sempre que aquestes fossin fruit d’un debat democràtic, en el qual els militants dels partits tenien dret a presentar les seves propostes com un veí més. Finalment, demanava la dimissió del president Pons Valón i l’obertura d’un debat per construir una FAVB representativa i conseqüent amb la defensa dels interessos populars.
Vint-i-cinc anys després, es pot afirmar rotundament la validesa d’actituds com la que es va adoptar en el debat esmentat.
Independència política de l’Associació de Veïns
L’Associació de Veïns, quan adoptava posicions polítiques, no actuava com a corretja de transmissió dels partits o dels seus membres més «polititzats», sinó que exercia la seva funció d’organització popular. Una organització reivindicativa no pot ignorar el marc polític global –institucional, legislatiu, de mesures de govern–, en tant que aquest condiciona la consecució de les seves reivindicacions.
Aquesta línia de treball és vàlida sempre que es facin plantejaments generals assumibles pel conjunt de veïns, clarament deduïbles de les seves necessitats com a tals, sense caure en la defensa d’una línia ideològica concreta, d’un programa de partit o d’un mínim denominador comú entre els programes de diversos partits. Vol dir plantejar-se qüestions com ara si una llei ens beneficia o ens perjudica o es pot millorar, i en quins aspectes. O bé si la forma d’Ajuntament que tenim és una trava per aconseguir el que volem. O si ens pot ser útil l’autogovern de Catalunya, i quin model d’organització territorial afavoreix més la intervenció a favor dels interessos populars.
En el marc històric –període final de la dictadura franquista, complexa i contradictòria transició cap a un règim democràtic– en què van néixer i es van desenvolupar la lluita veïnal i l’Associació de Veïns de la Verneda Alta, totes aquestes consideracions generals eren evidents: com es diu en el Pla Popular, sense un marc democràtic qualsevol lluita esdevé molt més difícil. Els veïns de la Verneda, com es descriu en altres capítols d’aquest llibre, van tenir prou ocasions de comprovar-ho. Però, tal com s’ha intentat raonar, la lluita política no s’acabava amb l’obtenció –que ningú no discutia– d’unes llibertats i uns drets democràtics bàsics.
Per últim, potser caldria reflexionar sobre el que s’ha aconseguit des d’aleshores. Moltes d’aquelles reivindicacions continuen tenint vigència: Els ajuntaments, ¿són controlats pel poble, més enllà de les votacions que es fan cada quatre anys? ¿S’han reconegut els nostres drets nacionals? ¿Hi ha una política eficaç contra l’especulació?
Podríem parlar d’un esperit democràtic radical i popular, que no era evidentment el de la tan lloada Transició Democràtica. Més que revifar la polèmica sobre les possibilitats que tenia la ruptura democràtica, volem reivindicar aquell esperit, no en un sentit nostàlgic, sinó amb la voluntat de reflexionar sobre un conjunt de valors que la democràcia institucionalitzada s’ha encarregat d’arraconar.
QUATRE ETAPES
Ahir, l’Associació volia parcs, rambles, semàfors, escoles, recuperar les tradicions, conèixer la nostra història (la de veritat, la que ens havien amagat). Volia hospitals, menjadors populars, guarderies, clavegueres, transport públic, igualtat social, igualtat per a la dona, solidaritat. Volia nens que aprenguessin la llibertat des de petits, instituts, carrers asfaltats, fonts, la fi de la intolerància. Volia la nostra llengua segrestada, volia un barri millor, i també una societat millor. Avui, el barri té moltes d’algunes coses que es demanaven. Avui, malauradament, no s’han aconseguit moltes de les coses que es volien. Cal continuar.
Tal com érem
No importa com, no importa qui, un bon dia va començar a reunir-se un grup de veïns i veïnes que tenien en comú la voluntat de transformar el barri, de fer-lo més digne i habitable (així ho deien). Xerrades, contactes amb altres veïns de Barcelona que també iniciaven la lluita contra una ciutat monstruosa, fruit de l’especulació urbanística més voraç, intents de legalització, treball en una altra associació ja legalitzada (Sant Martí de Provençals) i finalment, a partir de setembre de 1975, una organització pròpia i molta gent disposada a dur a terme els seus objectius.
Entre els anys 1975 i 1979 es van concentrar les principals lluites de l’Associació. Va ser el període de la predemocràcia municipal. Tots els barris de la ciutat bullien de reivindicacions, de models de ciutat, de realitzacions urbanístiques pendents.
El Pla Popular
L’Associació va agrupar les seves peticions a les administracions en un instrument que encara avui és vàlid: el Pla Popular de la Verneda Alta. Aquest fixava tot allò que l’Associació creia necessari per al seu objectiu final d’aconseguir un barri millor. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, el 1979, el Pla Popular va haver de ser el punt de referència indispensable per als partits polítics que aspiraven a governar al districte.
L’Associació es va mantenir ferma en la defensa del Pla. Moltes reivindicacions van trigar a fer-se realitat, però potser cal destacar-ne una. El punt primer del Pla Popular declarava la negativa de l’Associació a la construcció de cap més bloc d’habitatges al barri. La densitat ja era prou gran i la lluita contra la falta dels equipaments necessaris per als que ja hi vivien era prioritària.
Aquest criteri es va respectar en tots els intents que els constructors van fer menys en un: el bloc del número 97 del carrer Guipúscoa.
L’esplendor cultural
L’impuls del treball de l’Associació va durar fins al 1982. El període del 1979 al 1982 va suposar un aprofundiment en els aspectes culturals: la recuperació del carnaval, les revetlles de Sant Joan, els cursets de català, el naixement de l’Escola d’Adults, les primeres jornades de solidaritat amb Llatinoamèrica, el punt culminant de l’esplai, la nova vocalia d’esports.
I, de sobte, tot va caure.
Les manifestacions antigitanes del setembre i octubre de 1982 van colpejar fortament l’Associació. Al llarg del conflicte, aquesta va mantenir una ferma postura de rebuig del racisme. I ho va pagar molt car. L’Associació es va desprestigiar davant una part dels veïns i molta gent activa va marxar.
manifestacions racistes a La Verneda de Sant Martí, publicat al diari La Vanguardia.
clica aquí si vols llegir la notícia de les manifestacions, publicada al diari La Vanguardia.
En aquelles manifestacions no sols es van cremar bosses d’escombraries i autobusos. També es va cremar un cicle de la història de l’Associació.
Van començar els anys del desencant. Hi va haver l’intent de cop d’Estat de 1981, que va frenar de cop molts projectes progressistes. No era per això que s’havia lluitat, i molts dels que ho havien fet ocupaven ara càrrecs municipals, oblidant molts cops els seus orígens.
D’entrada, no
Qui no recorda la famosa frase, paradigma de l’ambigüitat, feta servir per cert partit polític davant la possibilitat d’entrada a l’organització militar de l’Atlàntic Nord. Ves per on, el referèndum sobre l’OTAN de l’any 1986 va remoure les consciències dels que portaven anys desencisats. El nostre barri va revifar en la preparació de la campanya contra l’OTAN. Feia anys que no es veia tanta gent a les reunions i a les manifestacions.
L’ajustada victòria dels partidaris del «sí», en lloc de desinflar el moviment ciutadà, el va omplir de continguts nous. I així van començar a aparèixer grups de gent jove preocupada per l’antimilitarisme, la pau i la solidaritat amb el Tercer Món. Aquests grups no es van integrar a l’estructura de les associacions de veïns (una mica viciades de tants anys d’urbanisme), però sí que es van moure al seu voltant.
Noves fites
El final de la dècada dels 80 coincideix amb un nou projecte de ciutat que posarà tots els ressorts ciutadans en marxa un altre cop: la Barcelona olímpica.
El moviment ciutadà va rebre amb il·lusió els projectes de transformació de la ciutat, però també amb recel. Calia vigilar el procés de canvi estructural i fer que els barris se n’aprofitessin, que tot allò que restava pendent per manca de recursos s’afegís al nou projecte. El nostre barri va treure del repartiment del pastís la rambla de Prim, un projecte que feia anys que estava aparcat per manca de diners. I també un nou Pla Popular, el del 1988, adaptat als nous temps.
Un futur barri ferroviari
El període postolímpic va portar una nova junta, amb gent jove que donà un nou aire a la manera de fer i reivindicar i una nova fita: l’estació de la Sagrera. Acostumats com estem els ciutadans a sentir parlar de grans projectes, la transformació de l’espai entre la plaça de les Glòries i el nus de la Trinitat sona com un de més.
En el cas del nostre barri, suposa un canvi radical en l’estructura social actual. Vol dir nous veïns (al triangle Santander/Prim/ ronda Sant Martí), noves activitats econòmiques –les que generarà una estació de rodalies i una estació central internacional: hotels, pensions, oficines, noves empreses de serveis, més trànsit, nous enllaços de transport públic– i nous problemes.
Quan semblava que les reivindicacions del Pla Popular s’esgotaven, vet aquí que cal recomençar. Faran falta nous esforços, nova gent, moltes hores. Fins i tot un nou Pla Popular.
"Records de la lluita per un barri millor: l'Associació de Veïns de La Verneda Alta" és un llibre col·lectiu amb textos d'Eulàlia Pons, Francesc Reina, José-Ángel Borlán, Josep Toda, Lluís Moral, Marisa Manera, Montserrat Clotet i Rosa Maria Pascual.
Clica a continuació si vols llegir el llibre "Records de la lluita per un barri millor: l'Associació de Veïns de la Verneda Alta" : https://altzadiako.files.wordpress.com/2015/04/records-de-la-lluita.pdf