"Per conèixer el món en el qual vivim i saber què hi podem fer necessitem convertir-nos en actors i agents d'aquest canvi. Ens cal estar ben informats, participar de la vida política, treballar en nous valors i nous models, anar cap a una cultura diferent del treball. Conèixer i actuar, per buscar un altre món, almenys a escales locals, sense ser del tot maximalistes, ja que els canvis requereixen el seu temps."
Aquestes paraules pertanyen al llibre "Un altre món", escrit per Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945-Sant Cugat del Vallés, 6 d'abril de 2021). Doctor en Ciències Econòmiques, expert en relacions Nord-Sud i qüestions de desenvolupament i cooperació i membre d'ATTAC, va escriure diversos llibres, entre ells aquest del qual hem extret el paràgraf del començament i el llibre "Contra la fam i la guerra" que parla de que" farien falta tres planetes com el nostre si tothom tingués el nivell de vida d'un europeu." El nostre condol més sincer a la seva família i amics íntims. Descansi en pau.
Canviar el món depèn d'una actitud compromesa, sumant-hi una bona informació, uns objectius clars, una capacitat d'organització i ganes de treballar.
Qui informa de què? es pregunta l'autor del llibre i ens dóna un exemple de que els mitjans de comunicació informen de segons quins temes d'una manera interessada, que acaba provocant una idea errònia i una opinió completament mediatitzada. Seria el cas de la guerra de l'Afganistan.
"Mentre la guerra de l'Iraq despertava grans mobilitzacions contràries a la invasió de les tropes espanyoles, en el nostre cas, de l'Afganistan -on la presència de soldats espanyols hi és veritablement important- ningú no en deia res. Per què? Perquè els mitjans de comunicació la van acabar venent com una guerra necessària.
Però si una persona grata una mica en el rerefons del conflicte, fàcilment es pot adonar que la guerra de l'Afganistan i la de l'Irak tenen molts punts en comú, unes bases molt semblants i, inevitablement, un plantejament que subscriu la majoria de les guerres: el control del territori petrolier.
Gairabé res del que semblava que justificava la guerra de l'Afganistan (com la millora de la situació de les dones afganeses o el control del tràfic d'heroïna) no ha canviat. I el que diuen que s'ha aconseguit (acabar amb la vida de Bin Laden) s'ha produït en circumstàncies ben estranyes.
El veritable objectiu (encobert), la construcció de l'oleoducte que ha de portar el petroli del Turkmenistan, passant per l'Afganistan i el Pakistan, sí que s'ha fet. Un oleoducte construït, a més, per l'empresa nord-americana Halliburton, un dels principals accionistes de la qual és qui fou vicepresident dels Estats Units sota el mandat W. Bush, Dick Cheney."
El Control de la Informació per part dels grans grups.
Per anar a l'arrel de les maneres com s'informa (d'allò que es diu i d'allò que s'oculta) cal veure qui hi ha darrere, qui té interès per informar de segons què o per no informar d'altres aspectes. A França, per exemple, -continua explicant l'Arcadi en el seu llibre-, un dels diaris més llegits, juntament amb Le Monde, és Le Figaro. Fins fa alguns anys, aquest diari tenia un propietari, una mena de comte de Godó, que es deia Robert Hersan, i que en morir va deixar el diari en herència als seus fills, que finalment es van quedar el 20% de les accions del diari i se'n van vendre l'altre 80% per tal que ningú no tingués majoria absoluta.
El primer 40% el va comprar un industrial francès, Serg Dassault, un magnat que deté la quarta fortuna més important de França, i que a més es dedica a fabricar avions de combat. L'altre 40% el va comprar una empresa de finances, una financera nord-americana anomenada Carlile i que té com a segon inversor més important el senyor Bush (pare). Qué podien saber els francesos de la guerra de l'Iraq si el diari més llegit té el 40% d'accions a mans d'un fabricant d'avions i l'altre 40% a mans de Bush pare?
Le Monde.
Fins fa alguns anys, Le Monde era un diari força indepedent, ja que el control de la majoria de les accions era a mans dels mateixos periodistes del mitjà, amb la independència que això comportava per al tractament de les informacions. Le Monde va ser dels pocs mitjans de comunicació francesos que en les eleccions de l'any 2002, a la segona volta, van advertir que els dos candidats que s'enfrontaven (Le Pen i Chirac) eren, cadascun amb les seves particularitats, dos candidats amb un passat bastant fosc de violència en un cas, i d'interessos encoberts, en l'altre. Jacques Chirac havia estat apadrinat per Marcel Dassault (el dels avions de combat), el qual li va pagar tots els estudis.
Cap altre diari francés, amb una certa independència, no s'atreveria a publicar una anàlisi així dels dos candidats. Pero una de les particularitats de Le Monde fins fa ben poc era la seva llibertat d'expressió degut al control de les accions de part d'una pluralitat de gent.
Qui té el control dels mitjans de comunicació és qui determina la ideologia que hi ha al darrere.
Històries similars, explica Arcadi Oliveres, es poden traslladar a altres països. No cal anar tan lluny. Per exemple, a Itàlia mateix, on el principal accionista de la televisió italiana està en mans de Berlusconi, no es d'estranyar que tantes persones el votin. Qui té el control dels mitjans de comunicació és qui determina la ideologia que hi ha al darrere.
"Fa poc va sortir un estudi publicat per una universitat de Santiago de Xile en el qual es detallava el nom, cognom i càrrec que, en paral·lel, ostentaven els principals responsables dels 10 o 12 mitjans de comunicació més influents dels Estats Units, com el New York Times. De tots els responsables dels consells d'administració d'aquests mitjans, que en global eren uns 180, n'hi havia 160 que es repartien càrrecs com els de directius de la indústria del petroli, directius de bancs i empreses farmacèutiques, antics alts càrrecs de l'administració dels EEUU o...exmilitars o empresaris d'indústries d'armament! Si aquest és el perfil del personal que detenta la informació ja podem pensar que de llibertat en la manera en que se'ns transmeten les notícies oficials, n'hi ha ben poca!"
Altres maneres d'informar-se.
Els anuaris i els informes de les ONG.
Una d'aquestes fonts, explica Arcadi Oliveres, són els anuaris o informes que diverses ONG o entitats publiquen, moltes vegades amb informació més especialitzada i de primera mà, entenent que són organitzacions que es dediquen bàsicament a cobrir aspectes molt determinats de la societat.
En un d'aquests informes, el que publica Intermón, dedicat a l'ajuda al Tercer Món, es denunciava, per exemple, i no és pas un aspecte nou, que encara ara l'ajuda que l'Estat espanyol dóna a aquests països no és tal ajuda, sinó que queda parcialmente encoberta en forma de crèdit. I com a exemple es posava la visita que va fer el ministre Moratinos al Níger per lliurar l'ajuda espanyola a aquest país. Una ajuda,però, que es donava a canvi que el govern espanyol pogués continuar explotant-ne les mines d'urani per a les centrals nuclears i, en segon lloc, perquè aquest país portés un control més dur dels seus ciutadans perquè no emigrin cap a Ceuta i Melilla.
Per tant, aquest informe, sota el títol "La realidad de la ayuda", feia una forta crítica de l'ajut espanyol al Tercer Món per mostrar l'altra cara de la realitat: una realitat que parla d'un govern espanyol més mesquí del que sembla, ja que després d'anys de rebre diners del Níger en concepte de deute i d'interessos d'aquet deute fa un gran desplegament per mostrar com aporta nova ajuda que en realitat no compensa gens la població nigeriana si tenim en compte tot el que el governs 'ha endut d'aquest país.
Amnistia Internacional el·labora uns informes sobre l'estat dels drets humans al món: qui vulgui saber realment quin és l'estat de salut dels drets humans els pot consultar anualment.
El SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute) informa, sobretot de temes d'armament, tecnologia de les armes, processos nuclears, despesa en defensa, operacions militars, comerç d'armes i fins i tot una relació de les guerres que hi ha a tot el món.
Una tercer font de documentació i informació és l'Informe sobre el Desenvolupament Humà, del PNUD, el programa de les Nacions Unides sobre desenvolupament. El que sembla molt interessant de l'Informe és que com a base de mesura no agafa la renda per càpita, sinó l'índex de desenvolupament humà, ja que la renda per càpita no et diu com es distribueix la renda. L'índex de desenvolupament humà s'actualitza constanment i es perfecciona, ja que avui comprèn la renda per càpita, esperança de vida i nivell educatiu. I el dia de mà comprendrà nivell nivell de pobresa, cura del medi ambient, condició de la dona.
Qui pren realment les decisions? es pregunta Arcadi Oliveres en el seu llibre "Un altre Món"
Podem parlar de democràcia real o de democràcia aparent?. La democràcia real, segons l'autor, ha estat reemplaçada per uns règims que, a través dels mijans de comunicació, fan dels seus súbdits allò que els plau.
Tenim exemples en aquesta direcció que, a més, són sorprenents: un el trobema Dinamarca. L'any 1993, en plena campanya per aprovar el Tractat de Maastrich, era necessària, com va passar amb la Constitució Europea l'aprovació per unanimitat de tots els països membres. El referènum que s'hi va celebrar va donar un "no" rotund i això comportava que el tractat no podia entrar en vigor.
Què es va fer, aleshores? La millor recepta per injectar dosis de convenciment a l'opinió pública: una gran campanya mediàtica sobre els avantatges d'aquest tractat. Al cap de sis mesos, la votació es va repetir i el resultat va ser "sí". Un exemple de com la democràcia, més que en mans del poble, és en mans d'aquells que prenen les decisions o, més ben dit, d'aquells que tenen el control sobre els mitjans que poden operar sobre la població: el poder industrial, el poder financer i el poder mediàtic.
Ni el mercat era tal, ni la llibertat tampoc.
L'economia és la que acaba decidint per sobre de la política, però hi trobem fets que demostren que tornar a un cert intervencionisme és possible. El mes de maig de 2006 va posar-se en marxa una de les promeses que havia fet el president bolivià Evo Morales, defensor dels interessos dels pobles indígenes: l'entrada en vigor d'un decret per nacionalitzar una bona part dels recursos naturals. Repsol va posar les mans al cap. Que un país que ha escollit democràticament un presdient no té dret d'establir unes lleis reguladores que permetin que sigui el propi país i no les emprese foranes que conroli una bona part dels seus recursos? Quan el proteccionisme va anar de baixa a favor d'un lliure mercat es va servir en safata una de les més grans fal·làcies que existeix en aquest panorama de la globalització neoliberal: que exisitís una lliure competència dins el mercat. Una competència imperfecta que es va convertir en un aflorament de grans concentracions industrials, de monopolis i oligopolis i de lluites per tal que els més forts, com de costu, guanyessin el terreny,amb regles de joc sovint il·licites. Ni el mercat era tal, ni a llibertat tampoc.
En l'apartat que Arcadi Oliveres destina a la distribució de la renda i al canvi del sistema d'impostos, parla del capitalisme com un gran generador de grans desigualtats i diferències enormes.
Explica, Arcadi Oliveres, que l'historiador Paul Bairoch deia que, d'acord amb les seves estimacions, abans de l'arribada del capitalisme les diferències de renda entre les zones més riques i les més pobres de la humanitat se situaven en una relació d'1 a 2,5, és a dir, que els més rics i els més pobres que vivien en aquest planteta es mantenien en uns nivells de renda que per als que la tenien més elevada era de 2,5 i per als que la tenien més baixa era d'1.
El programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, situa aquesta diferència d'1 a 8, en l'actualitat. Aixó ha passat en l'àmbit munidal, però també en l'estatal: abans, per exemple, dins l'Estat espanyol els desnivells de renda entre Catalunya i Extremadura eren inexistents; és més, abans de la revolució industrial, Extremadura, que tenia una ramaderia forta, se situava en uns nivells d'ingressos lleugerament superiors als que podia tenir Catalunya.
I si en lloc de mirar-ho territorialment ho mirem per grups socials, veurem que a l'Estat espanyol el 10% més ric de la població té uns nivells de renda que són aproximadament deu vegades més grans que el 20% més pobre de la població espanyola. Per tant, el capitalisme genera riquesa...però també molta pobresa.
La pobresa, el mal endèmic.
"Les relacions internacionals, les polítiques dels governs, els interessos de cada país i l'avenç imparable del neoliberalisme econòmic han creat un mapa del món de conseqüències nefastes i injustes per a una gran part dels habitants del planeta. Estem en condicions d'afirmar que un d'aquests "mals" més endèmics és la pobresa, que es pot considerar un dels problemes més grans que pateix el món si es té en compte que causa més víctimes que la guerra o que les catàstrofes naturals."
Aquestes paraules pertanyen a la segona edició del llibre d'Arcadi Oliveras, "Contra la fam i la guerra", editat per Angle Editorial, al 2004. L'anàlisi que Arcadi fa en aquest llibre de l'estat actual del món ajuda a entendre el rerefons dels conflictes i les desigualtats més enllà de les causes aparents.
La fam, juntament amb la propagació de malalties o la manca de recursos com l'aigua potable, conformen un mapa del món en el qual l'índex de pobresa no para de créixer i se situa en unes zones ben concretes del món, el que en diem Tercer Món. En l'informe de la FAO del 2002 s'explicava que el nivell de producció anual d'aliments al món serveix per cobrir les necessitats de tota la població mundial i encara en quedaria un excedent del 10%. La deducció només por seguir una lògica: no és que hi hagi poc aliment, sinó que està mal distribuït.
Actualment, segons les estadístiques de l'ONU, dels 190 països que hi ha al món, 30 es consideren rics i 160 pobres, tenint en compte que es parla de riquesa o de pobresa econòmiques. Dins d'aquesta divisió, la distància entre rics i pobres és cada cop més gran. Als anys seixanta del segle passat, les estadístiques deien que el 20% d'habitants més rics del planeta tenien uns ingresos trenta vegades superiors (en termes de renta per capita) que el 20% més pobre. Als anys vuitanta, la relació d'1 a 30 s'havia transformat a una relació d'1 a 60, i actualment, l'últim informe de NU dibuixa una relació d'1 a 86.
Mentrestant, la pobresa mata, la pobresa causa malalties, la pobresa fa que en un terratrèmol de la mateixa intensitat morin més persones a l'Amèrica Central que al Japó.
L'estat actual de desigualtats és fruit d'un conjunt de causes, algunes més històriques i d'altres més recents, explica Arcadi Oliveras en el llibre "Contra la fam i la Guerra". Des del colonialisme fins a la política econòmica de les grans corporacions o el món de les finances, les cause s'estenen i abracen a un nivell internacional un conjunt de dinàmiques que fan pensar fins a quin punt, mentre el procés de globalització avança, s'avança també en injustícia i desigualtat.
El colonialisme.
El colonialisme té dues implicacions històriques dins les causes de pobresa al món: la primera és de caràcter econòmic, i la segona, de caràcter polític, segons explica Arcadi Oliveres en el seu llibre "Contra la fam i la guerra".
La primera fa referència al trencament del component agrari (la base alimentària) de tots els països que van ser colonitzats. Resulta curiós veure com el blat de moro americà, l'arròs asiàtic o el mill i l'arròs africans van començar a desaparèixer com a conreus massius d'aquestes zones a mesura que eren colonitzades. I és que els colonitzadors els van imposar nous conreus, com ara els plàtans, el sucre o el cafè, obligant-los a substituir una bona part de la producció que els servia per a l'autoconsum. A partir d'aquell moment, l'esforç agrari es dirigia a produir allò que necessitaven els colonitzadors, però que a la població autòctona els servia de ben poc, perquè, entre altres motius, aquests països es convertirien en productors de matèria primera, però no en transformadors d'aquesta matèria.
El camperol que produïa blat de moro ara produeix cafè, del qual cobra un salari miserable, ja que la major part dels guanys se'ls endú el gran propietari de les "noves" extensions agràries.
Un dels casos més paradigmàtics d'aquest funcionament és el de la producció de sucre. Quan els espanyols van "conquerir" Amèrica, van obligar a països com Nicargua, la República Dominicana, Haití o Cuba a entrar en el monocultiu de sucre de canya per poder exportar-lo a Europa.
Durant les guerres napoleòniques, els constants bloquejos navals impedien l'arribada de sucre de canya d'Amèrica. Per solucionar el problema, Europa va començar a produir i consumir sucre de remolatxa. Un cop acabades les guerres, i ja dins d'un procés expansiu del nou sucre "europeu", va sorgir el problema: ja no es necessitava el sucre de canya de tots els països als quals s'havia obligat a produir-lo. Com a solució es van buscar nous mercats on vendre'l, com ara l'Amèrica del Nord, Austràlia o el Japó. Pero quan la producció de sucre europeu sobrepassava el consum, Europa es va convertir també en exportadora a altres mercats internacionals. Amb tots els canvis i remodelacions polítiques i econòmiques sorgits al llarg del segle XX, avui ens trobem que Alemanya, per exemple, país de les Comunitats Europees-que essemcoañ,emt són proteccionistes en temes agraris-, exportar sucre a mercats internacionals, fent competència deslleial, pderquè és un sucre subvencionat, al sucre que pugui exportar la República Dominicana o Haití, que el tenen com a producte "bàsic" per imposició.
Qui fixa els preus?
Quan un país del Tercer Món ven el seu cafè o el seu sucre no té cap força negociadora: les primeres matèries es cotitzen al mercat internacional de primeres matèries, que es troba en part a Chicago i en part a Londres. Com que tots dos són mercats compradors -i no venedors-, acaben ficant els preus en benefici propi.
Per contra, quan el Terder Món, en lloc de vendre cafè vol comprar una fotocopiadora, el preu de la fotocopiadora no el fixen els països compradors, en aquest cas, sinó que ve fixat per la Rank Xerox, la Canon o la marca que fabrica la fotocopiadora. En aques cas, els països del Tercer Món ni fixen el preu de venda del seu cafè ni fixen el preu de compra de la fotocopiadora. I això fa que, amb les estadístiques a la mà, el Tercer Món hagi anat venent el seu café o les seves primeres matèries a un preu cada cop més barat, i que, a canvi, hagi anat comprant els productes manufacturats o industrials a un preu cada cop més elevat. I, evidentment, quan un comerciant agafa el costum de vendre cada cop més barat i de comprar cada cop més car, s'acaba arruïnant.
Resum dels llibres "Un altre món" i "Contra la fam i la guerra". Autor: Arcadi Oliveres. Editorial: Angle Editorial.