"Una habitación propia" recull dues conferències pronunciades per Virgínia Woolf durant la tardor de 1928, segons la proposta de diverses societats estudiantils de la Universitat de Cambridge; el 20 d'octubre va intervenir en una activitat organitzada per la Newnham Arts Society en el Newnham College, i el dia 26 d'aquest mateix mes en una altra que va impulsar el club Odtaa en la seu del Girton College. Tots dos eren col·legis femenins- el Girton va ser el primer que va admetre a dones, el Newnham el segon-, fundats per dones que havien militat en el feminisme i el moviment sufragista: la presència de Virgínia Wollf tenia molt d'ideològic, tant pel contingut de les seves intervencions com pel seu pes simbòlic com a model- una dona independent i brillant, d'èxit- per a les alumnes.

Escriu en el pròleg del llibre, Elena Medel, de què no es tracta tant que Virgínia Woolf s'anticipés amb lucidesa a molts temes sobre els quals debatem cent anys més tard, sinó que moltes de les qüestions sobre les quals ella reflexionava continuen avui pendents de resolució. La història de la literatura escrita per dones es compon de molts llibres, de moltes escriptores, però sobretot de múltiples absències: les d'aquelles que es van amagar sota l'anonimat -Woolf va assegurar:"m'aventuraria a dir que Anon, que va escriure tants poemes sense signar-los, era sovint una dona"- o amb un pseudònim masculí, que les protegís i presentés en igualtat de condicions, en unes decisions que avui ens impedeixen reconèixer el seu treball, o les absències d'aquelles que van voler escriure però no van poder, perquè havien de centrar-se en les labors imposades al seu gènere; dones que van consumir i consumeixen el seu temps en les cures -ocorre encara avui, ocorria fins abans-d'ahir: aquella entrevista de Mercedes Formica a Carmen Martín Gaite, acabat de guanyar el Premi Nadal per "Entre cortinas" (1957), en la qual l'escriptora descriu la seva rutina de cures al seu marit i a la seva filla, i celebra l'arribada de la nit, perquè ell surt a la tertúlia i la nena dorm, i ella escriu a la fi-, o a aquelles que els prohibien escriure perquè les labors intel·lectuals no s'esperen en dones, i menys en dones de la seva classe, o a les quals amb talent no van aprendre ni a escriure ni a llegir. O a les dones que sí que van llegir i van escriure, però van guardar les seves obres en un calaix perquè ens han ensenyat que el que escriuen les dones és mediocre, i com exposar-se així a la mofa. Elles -amb els seus silencis- ens acompanyen en la nostra genealogia, i sobre elles escriu  també Woollf en aquest llibre.

Virgínia Woolf parla en Una habitació pròpia sobre el treball intel·lectual com a treball -és a dir: una labor que ha de ser remunerada-, sobre els diners i la precarietat- i la situació de desavantatge dels qui s'enfronten a l'escriptura sense l'habitació pròpia ja pagada-, sobre la independència de les dones per a decidir on situen la seva habitació, com l'ordenen i durant quant temps l'ocupen.

La imposició de les cures: les Brontë atenent les labors de la llar com a prioritat abans d'escriure, les cures d'Emily Dickinson a la seva mare i de Mary Ann Evans al seu pare. No acaparen encara la nostra conversa? Un segle més tard ens asseiem a escriure amb els mateixos problemes. No obstant això, Una habitació pròpia no està lliure de contradiccions. En Com acabar amb l'escriptura de les dones (1983), Joanna Russ dedica diverses pàgines a analitzar el pensament polític de Virgínia Woolf, seleccionant paràgrafs concrets de la seva obra- no es va limitar a Una habitació pròpia- en els quals reflexionava sobre el vincle entre la classe i el gènere; Ruth Livesey ha estudiat la posició del grup de Bloomsbury -Woolf entre ells- respecte al socialisme de l'època, i Berenice Carroll va aprofundir en les militàncies possibles de Woolf. No obstant això, aquest biaix de classe persegueix el text: amb quina naturalitat esmenta Woolf la seva renda, amb quina naturalitat esmenta la necessitat dels diners -una dona deu tenir-lo per a escriure novel·les- i omet la dificultat de guanyar-lo. A quins oficis optava una dona a l'Anglaterra dels anys vint? Una dona que hagués de treballar per a sobreviure, i per a escriure després, i que no contemplés la possibilitat d'una herència substanciosa. No la néta i filla d'un sir, amb les seves habitacions pròpies a Londres i una segona residència en el camp i els diners de la seva tia filantropa brollant per art de màgia i privilegi, sinó una dona de classe mitjana o baixa: una noia com aquelles esudiants del Girton College, que amb sort impartirien classe a nens que Woolf fantasiava tan pobres com elles. En què treballarien? Quants diners guanyarien? Quin temps i quines forces els quedarien en tornar a casa per a escriure un llibre i construir una carrera com a escriptora?

D'altra banda, quan Woolf va visitar els col·legis de Cambridge, a Espanya -llavors una dictadura, després del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera- quedarán encara cinc anys perquè les dones exerceixin el seu dret al vot i s'hauran complert cinc des de l'exili obligat de Mercedes Pinto(1883-1976), perseguida per la seva conferència sobre el divorci.

Flors i més flors,  en les tombes la situació de les quals desconeixem, per a honrar la memòria de les dones que van escriure i de les quals van voler escriure, però que no van gaudir d'una habitació pròpia en la qual concentrar-se, ni de diners per a pagar-la, ni d'unes circumstàncies que els permetessin si més no plantejar-li-ho.

Resum del pròleg del llibre "Una habitación propia", de Virginia Woolf. Editat per Seix Barral.

Una habitación propia.

Virgínia Woolf, un mes després de la conferència en Girton va reprendre el seu projecte sobre la literatura escrita per dones, que fructificaria primer en un breu article -a penes cinc pàgines- editat al març de 1929 en la revista neoyorkina The Fòrum com "Women and Fiction" i després en successius esborranys, com el titulat "Les dones i la novel·la", que Leonard Woolf, el seu espòs, va donar al Museu Fitzwilliam de la Universitat de Cambridge, i que comprenem com a punt de partida de l'original que es convertiria en "Una habitació pròpia" a l'octubre de 1929.

Damunt de la taula de la seva habitació Virginia Woolf tenia un full de paper en blanc, que portava l'encapçalament LES DONES I LA NOVEL·LA. Per a respondre a totes les preguntes que s'amuntegaven en la seva ment necessitava anar al Museu Britànic. Volia saber la veritat i per a això va començar a consultar llibres que parlessin sobre les dones. Pel que sembla, qualsevol podia parlar sobre aquest tema, homes assagistes, novel·listes de ploma lleugera, nois que han estudiat una carrera, homes sense més qualificació aparent que la de no ser dones." Encara sort que les dones no escriuen sobre els homes perquè no hauria tingut suficient amb dues vides per a repassar tota aquesta ingent quantitat d'informació, i començar a escriure".

"Tots els llibres que vaig consultar no em servien. Mancaven de valor científic, vull dir, encara que  des del punt de vista humà desbordaven cultura, interès, avorriment i relataven fets la mar de curiosos sobre els hàbits de les habitants de les illes Fiji, havien estat escrits a la llum vermella de l'emoció, no sota la llum blanca de la veritat. Quant havia rescatat d'aquell matí de treball era el fet de la còlera. Els professors estaven furiosos. L'obra monumental "la inferioritat mental, moral i física del sexe femení", del professor Von X, em va ruboritzar de còlera. A una no li agrada que li diguin que és inferior per naturalesa a un homenet -vaig mirar a l'estudiant que estava al meu costat- que respira sorollosament, usa corbata de nus fix i porta quinze dies sense afaitar-se.

Possiblement quan el professor insistia amb massa èmfasi sobre la inferioritat de les dones, no era la inferioritat d'aquestes el que el preocupava, sinó la seva pròpia superioritat. Era això el que protegia una miqueta acaloradament i amb massa insistència, perquè per a ell era una joia del preu més incalculable."

"Durant tots aquests segles, les dones han estat miralls dotats del màgic i deliciós poder de reflectir una silueta de l'home de grandària doble del natural.

Sense aquest poder, la terra sens dubte continuaria sent pantà i selva. Les glòries de totes les nostres guerres serien desconegudes. Encara estaríem gravant la silueta de cérvols en les restes d'ossos de xai i baratant sílex per pells de xai o qualsevol adorn senzill que seduís el nostre gust poc sofisticat. Els Superhomes i Dits del Destí mai haurien existit. El tsar i el kàiser mai haurien portat corones o les haurien perdut. Sigui com fos el seu ús en les societats civilitzades, els miralls són imprescindibles per a tota acció violenta o heroica. Per això, tant Napoleó com Mussolini insisteixen tan marcadament en la inferioritat de les dones, ja que si elles no fossin inferiors, ells cessarien d'engrandir-se. Així queda en part explicat que sovint les dones siguin imprescindibles als homes. I així s'entén millor per què als homes els intranquil·litzen tant les crítiques de les dones; per què les dones no els poden dir aquest llibre és dolent, aquest quadre és fluix o el que sigui sense causar molt més dolor i provocar moltes més còlera dels que causaria i provocaria un home que fes la mateixa crítica?. Perquè si elles es posen a dir la veritat, la imatge del mirall s'encongeix; la robustesa de l'home davant la vida disminueix."

Realment -escriu Virginia Woolf- és un etern misteri el per què cap dona va escriure una paraula durant el temps de Isabel I.

"Pregunto per què les dones no escrivien poesia en l'època d'Isabel I i no estic segura de com les educaven; de si els ensenyaven a escriure; de si tenien saletes per al seu ús particular. No tenien diners, en això no hi ha dubte. Recordo les paraules d'un bisbe que va escriure en els periòdics que era impossible que cap dona del passat, del present o de l'avenir tingués el geni de Shakespeare. Clar que també va dir que els gats no van al cel quan moren."

"Vaig anar al prestatge on guardava els llibres d'història i vaig agafar un dels més recents, la Història d'Anglaterra del professor Trevelyan. Una vegada més vaig buscar dones en l'índex, vaig trobar: El pegar a la seva dona era un dret reconegut de l'home i el practicaven sense avergonyir-se tant les classes altes com les baixes...D'igual manera, la filla que es negava a casar-se amb el cavaller que els seus pares havien triat per a ella s'exposava al fet que la tanquessin baix clau, li peguessin i la sacsessin per l'habitació, sense que l'opinió pública s'escandalitzés. El matrimoni no era una qüestió d'afecte personal, sinó d'avarícia familiar, en particular entre les classes altes de "cavallers"...El festeig sovint es formalitzava quan totes dues parts es trobaven en el bressol i les noces se celebrava quan a penes havien deixat a les seves mainaderes. Això vaig ocórrer en 1470. Uns dos-cents anys més tard, en l'època dels Estuard. "Continuaven sent excepció les dones de la clase alta o mitjana que triaven als seus propis marits i quan el marit havia estat assignat, era l'amo i senyor, si més no dins del que permetien la llei i el costum. Malgrat això -conclou el professor Trevelyan-, ni les dones de les obres de Shakespeare, ni les esmentades en les memòries autèntiques del segle XVII com les Verneys i les Hutchinsons, semblen mancar de personalitat.

Però per part meva estic d'acord amb el difunt bisbe: és impensable que una dona hagués pogut tenir el geni de Shakespeare en l'època de Shakespeare, perquè genis com ell no floreixen entre els treballadors, els incultes, els servents. No van florir a Anglaterra entre els saxons ni entre els britans. No floreixen avui en les classes obreres, com, doncs, haurien pogut florir entre les dones que començaven a treballar, segons el professor Trevelyan, a penes fora de la cura de les seves mainaderes, que es veien forçades a això pels seus pares i el poder de la llei i els costums?. No obstant això, ha d'haver existit un geni d'alguna classe entre les dones, de la mateixa manera que ha d'haver existit en les classes obreres, però mai va deixar la seva petjada en el paper".

Resum del llibre "Una habitación propia," de Virginia Woolf. Editat per Seix Barral. Il·lustracions de la coberta i de l'interior: Sara Morante.