Fotografia corresponent a la manifestació dels pensionistes pels carrers més cèntrics de Barcelona, convocats per Marea Pensionista, el passat 17 de juny.

Les reformes del sistema de pensions en el Regne d'Espanya.

Durant l'any 2011, el PSOE, en el marc de las mesures d'ajustament exigides per l'Unió Europea, va congelar les pensions i va proposar una reforma molt important, segons els autors del llibre "El cuento de las pensiones...Erase una vez",  Miren Etxezarreta i José Iglesias, de la qual van dir que serviria per els pròxims 30 anys, i seria una gran solució per al sistema de jubilació.

Un cop més, les mesures van anar adreçades a disminuir la despesa en pensions i a estimular l'augment de les pensions privades. La mesura més comentada llavors va ser l'augment de la edat de jubilació, de 65 a 67 anys, però totes conduïen a endurir la percepció de la pensió. La disminució de la despesa es va estimar en la quantitat de 40.000 milions d'euros a l'any.

Però aquesta reforma que havia de durar 30 anys, només va durar dos. El PP va guanyar les eleccions i impulsà la seva propia reforma, amb el mateix objectiu: la disminució de la despesa i l'augment de les pensions privades.

Aquesta última reforma es va cimentar en el factor de sostenibilitat format per dos components: el factor d'equitat intergeneracional i el factor de revalorizatció Anual.

El PP va nomenar una comissió, composada per nou experts, nou d'ells eren els alts càrrecs d'assegurances privades i de bancs. També va incloure un catedràtic d'UGT i un altre de CCOO.

El factor d'equitat intergeneracional afecta només als nous pensionistes i es justifica amb l'argument de que si augmenta l'esperança de vida de les noves generacions la pensió mitjana ha de disminuir per evitar que les noves generacions cobrin més per pensions que les anteriors. És a dir, com ara vivim més anys, cada pensionista cobraria un major import com a pensió que els pensionistes anteriors que han viscut menys. D'aquesta manera cada any els nous pensionistes cobrarien una mica menys.

Aquesta mesura afectaria automàticament a tots els nous pensionistes i diuen que entraria en vigor al 2023.

El Factor de Revalorització Anual de la reforma de les pensions del PP.

Per primer cop s'havien atrevit a tocar la pensió dels que ja són pensionistes. Es tractava de canviar la fòrmula d'actualització de les pensions a partir de l'IPC i introduïr "un factor de revalorització anual", establert segons diverses variables- creixement dels ingressos, nombre de pensions, taxa de l'efecte sustitució, així com la diferència entre ingressos i despeses del sistema de pensions. En definitiva una formula molt complicada i amb grans elements d'arbitrarietat, difícil de veure com actua per la majoria de la població i que, en la majoria d'ocasions, proporcionaria un coeficient d'actualització menor que l'IPC.

Quan l'economia anés bé, es podria afegir com a màxim un 0,50 % al resultat de la formula. No obstant, el govern del PP no es va atrevir a posar-la en pràctica, perque aquesta formula donava uns resultats molt negatius i va decidir que les pensions augmentarien un 0,25% a partir de l'any 2013.

Les veritables raons dels atacs a les pensions públiques.

Pels autors del llibre "El cuento de las pensiones. Érase una vez...", les veritables raons de l'atac a les pensions consisteixen en que els diners que el Regne d'Espanya dedica a les pensions públiques, 140.000 milions d'euros a l'any, és un extraordinari caramel pel capital financer.

Des dels anys 70, el capital financer domina el capitalisme mundial i vol gestionar aquests diners, a través del Banc Mundial, del FMI, de la OCDE i ara de la UE. S'ha d'afegir que la UE té un interés especial en que aquests fons privats es generin , perquè vol crear un centre de gestió de capitals a la ciutat de Frankfurt que sigui cap´ç de competir amb els EEUU i amb Tokio i per fer això necessita quantitats enormes de diners que els fons de pensions poden proporcionar.

Les pensions constitueixen uns dipòsits molt rentables, atès que un cop que es fiquen els diners en un fons de pensions ja no es pot treure fins a la jubilació, excepte  en cas d'atur o malaltia greu; per tant, són uns diners a 20 o 30 anys , i això és molt favorable pels bancs. També els bancs cobren un 1,5% de l'import despositat per a la pensió com a despeses de gestió. Va arribar un moment en que els bancs cobraven un 2%, per aquestes gestions, però el govern va obligar per llei a baixar la quantitat fins a un màxim d'un 1.5 %. No obstant això, si es considera qu'un fons de pocs diners mensuals ha d'estar dipositat trenta i tants anys, el cost de la gestió continua sent una barbaritat. Zubiri, un catedràtic d'Hisenda de Bilbao, ha calculat que un 37% del total de la pensió va a parar a les comisions.

Les pensions privades ascendeixen en el Regne d'Espanya a 111.077 milions d'euros (especialment les de caràcter individual), mentre que les pensions d'Ocupació i les Associades no són tant importants. Les pensions d'Ocupació, establertes per convenis empresarials, que són les que estableixen els col·lectius de les empreses, estan també creixent, el que suposa que són admeses en els convenis col·lectius i indiquen l'acceptació de les pensions privades pels organismes socials de la empreses, els sindicats.

Els autors del llibre, "El cuento de las pensiones. Érase una vez...", mantenen que la quantitat d'euros que gestionen els bancs no són suficients pel capital financer. Peter Ferkel, executiu de Robeco, empresa holandesa de Fons de Pensions, assenyala que el percentatge de pensions privades en el nostre país és molt inferior al d'altres països com Holanda o el Regne Unit (no menciona a França o Bèlgica, atès que els percentatges són més baixos que els espanyols). Aquest executiu planteja la necessitat d'obligar per llei a empreses i treballadors a completar le plà de pensions públic amb un privat. 

Inverco (patronal dels fons de pensions en el territori espanyol) demana que els treballadors  tinguin l'opció d'endurse'n una part prefixada de les cotitzacions pagades al sistema públic a un esquema obligatori de pensions privades de capitalització. i, de fet, estan aconseguint parcialment que això sigui així. Per exemple, els sindicats UGT i CCOO, abans de la crisi, van signar qu'una part de l'augment dels seus salaris anessin directament a un fons de pensions privades dels funcionaris. Això ho han fet amb els funcionaris i ho estan fent en convenis privats. Encara més, aquests dos sindicats han format una empresa amb Caixa Bank i altre amb Banco de Santander i amb el BBVA per gestionar conjuntament aquests fons i botenir benefici. Els bancs ha passat a Comisions Obreres i UGT més d'un milió d'euros a l'any per la part que els toca d'aquests beneficis per les pensions gestionades conjuntament.

El risc dels plans de pensions de la banca.

Hi ha hagut pensionistes que s'han jubilat durant la crisi i que quan han volgut recuperar el seu fons de pensions  s'han trobat amb que el seu valor era molt menor que l'import que havien dipositat. I, com les institucions financeras no són responsables del pagament de les pensions, sinò que elles només gestionen els fons dels pensionistes, si els fons privats perden el seu valor, mala sort pels pensionistes¡

D'altra banda, segons l'economista Vicenç Navarro (1), en el Regne d'Espanya les desgravacions fiscals arriben a 2.000 milions d'euros a l'any, el que significaria un dèficit de 2.000 milions menys si no existissin, i no obstant, es continuen fent desgravacions fiscals. El motiu és que volen fer creure que pagaran menys impostos legalment. Però això no és del tot cert, atès que quan una persona vol recuperar el seu fons privat de pensions, tant si el vol recuperar mitjançant una remuneració mensual, com si vol recuperar la totalitat del fons, ha de pagar els impostos corresponents a la tarifa de remuneracions del treball, que pot arribar al 42%, mentre que els ingressos per estalvis invertits normalment paguen un 20%.

És impossible deixar de destacar el paper de la UE en estimular les pensions privades, preocupada perquè només el 27% dels europeus entre 25 i 59 anys han adquirit un plà de pensions.

La implantació del PEPP (Producte Panaeuropeu de Pensions Individuals) constitueix un escandalós recolçament al capital financer global, canalitzant l'estalvi vers les inversions a llarg plaç de la UE, amb l'esperança d'arrivar a aconseguir reunir 700.000 milions d'euros de dipòsits. I no s'amaguen al dir que això representarà també unes despeses que han de ser asumides, un 40% per la UE i un 60% pels estats membres.

Informació i fotografies de M.Martos. Resum del llibre "El cuento de las pensiones. Érase una vez ...", dels autors: Miren Etxezrreta i José Iglesias.

Miren Etxezarreta és economista, ha sigut professora d'Universitat durant molts anys i col·laboradora en els moviments socials. Treballa amb especial atenció el tema de les pensions.

José Iglesias és economista i participa també en els moviments socials. Treballa amb especial dedicació el tema de la Renda Bàsica de les Iguals, pensions i municipalisme comunalista.

(1) Vicençs Navarro López (Gironella, Bergadà, 1 de noviembre de 1937) és un metge, sociòleg i politòleg espanyol. És expert en economia política i polítiques públiques, ha sigut Catedràtic d'Economia Aplicada a l'Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials en l'Universitat Pompeu Fabra, professor de l'Universitat Johns Hopkins de Baltimore i doctor honoris causa per l'Universitat de Lleida en l'àmbit d'Economia i Empresa.