Joan Margarit ha mort. Les llàgrimes afloren als meus ulls pensant en els seus poemes.
"Encarar amb sentit comú la poca transcendència del propi final penso que és, precisament , el que pot donar consol quan la individualitat romàntica que duem a dintre vol lamentar-se de la brevetat de la vida."
CALMA
Cau el dia, han callat els ocells del camí
i el vendaval del temps no mou les fulles.
Provaré de travessar aquests últims anys
amb les botes d'hivern, en una intimitat
abrigada com dèbils peus calents.
No m'oblido que mai no m'ha faltat
una cuina on poder refugiar-me.
L'ordre d'uns vidres nets.
Sento al cap la remor d'un torrent
que mai no dorm.
M'allunyo per poder, en l'obscuritat,
veure bé les estrelles,
unes flames disperses i brillants.
Encara que ja sigui amb poca força,
podré bufar-les i pensar un desig:
si ja no he de tornar,
que la neu caigui al camí de casa.
La relació de Joan Margarit amb la poesia va començar en sortir de l'adolescència, en aquella meravellosa illa, poc poblada i sense turisme, que era Tenerife els anys cinquanta."Uns anys més tard, quan anava a estudiar arquitectura a Barcelona -explica Joan Margarit en el pròleg a "Els Primers Freds", que aplegava la poesia des del 1975 fins al 1995- feia els viatges per mar, a vegades en aquells vaixells blancs de línia regular que trigaven quatre o cinc dies, o, quan era possible, en algun mercant, perquè el passatge era més econòmic i es disposava de camarot individual. Així es trigava deu dies." Va ser en aquelles travessies que Joan Margarit va començar a escriure: allí va iniciar-se una primera etapa literària que va ser llarga, irregular i complicada. Segons ell, la causa principal va ser el seu bilingüisme: "durant la infantesa coexistien per a mi el català en famílita, pero amb molt poca càrrega literària ni política, i l'aprenentatge cultural a l'escola en castellà."
La primera fita poètica important per a Joan Margarit va ser, el 1975, la publicació de Crònica en aquella col·lecció de llibres blancs i blaus, "Ocnos", creada i dirigida pel seu amic, el poeta Joaquim Marco: és el primer llibre amb què es va sentir comode. Després, van transcòrrer uns anys d'esterilitat, acabats els quals va passar a escriure en català els seus poemes. Des del 1980 fins al 1985 va publicar deu llibres:"va ser com escriure d'una sola vegada el que havia provat d'escriure durant els anys anteriors. Però tornava a ser un miratge. Fins al 1987, l'any que es publica Llum de pluja a la col·lecció "Poètica" de l'editorial Península, no s'inicia la regularitat, el que jo diria -ja sense problemes- la meva poesia.
"He procurat que els meus poemes compleixin el que el gran arquitecte Josep Antoni Coderch em deia que no ha de ser una casa:"Ni independent, ni feta en va , ni original, ni sumptuosa."
MELODIA
T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol
i s'ablama dins teu aquest foc negre.
En el saxo comença la conversa:
amb lentitud de pluja ara descriu
com és un ocell mort en el camí
i com rellisquen pel plomatge gris
els xàfecs de tardor.
Tendresa per uns nens que ja han crescut,
per aquell gos de casa que es va perdre;
tendresa per uns pares que es fan vells
davant d'un horitzó de blat madur.
T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.
UN POBRE INSTANT
La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat como el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L'últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l'escola?
Després d'aquest tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tos els seus llums.
"Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d'escriure'l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s'adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per asseyalar un episodi interior", deia Joan Margarit en el pròleg a els primers freds, que aplegava la poesia des del 1975 fins al 1995, al gener del 2004, fent referència al que va escriure Darwin "el desig d'assenyalar un esdeviniment qualsevol amb un munt de pedres en el punt més alt del voltant sembla que és una passió inherent a la humanitat"
Descansi en pau.
Informació extreta del llibre de Joan Margarit "Tots els poemes (1975-2015). Des de Restes d'aquell naufragi fins a Des d'on tornar a estimar." Edicions 62, s.a., la butxaca.