Els pobres expulsats del mercat, de la sociedad i abocats a la marginalitat cada cop són més.
Estem segurs que una economia que no sigui esclava del mercat és una incongruència i que la desigualtat creixent no pot ser frenada?
"De vegades hem deixat de menjar per poder pagar els rebuts de la llum", Victor, 62 anys, amb una discapacitat del 45 per cent i a l'atur, viu amb la Renda Mínima d'Inserció de 320 euros mensuals.
Com va explicar Ryszard Kapuscinski - escriu Zygmunt Bauman en el seu llibre, "Treball, consumisme i nous pobres"- els mitjans de comunicació presenten les noticies d'una hambruna persistent o d'una onada de refugiats que han perdut les seves llars, al mateix temps que parlen de que els nous empresaris que es mengen el món (menys d'un 1 per cent) procedeixen també d'aquests llocs on s´han produit aquests fets. Aixó proba que la misèria dels que pateixen fam sense sostre és el resultat de la seva pròpia elecció. Que aquests tenen alternatives, però que per la seva manca de voluntat i decissió no les prenen. El missatge subjacent és que els pobres són els culpables del seu destí, perquè no han volgut abraçar una vida de treball dur i d'entossudit estalvi.
També, aquests mitjans de comunicació redacten la notícia de manera que el problema de la pobresa queda reduït a la manca d'aliments. La estrategia té dos efectes: es minimitza l'escala real de la pobresa (hi ha 800 milions de persones que pateixen de desnutrició crònica; però uns 4.000 milions, uns dos tercis de la població mundial, viuen en la pobresa). La tasca d'ajudar es limita, llavors, a trobar aliments per tots els que pateixen fam. Però, plantejar axí el problema de la pobresa "degrada terriblement, i quasi nega el dret de viure en una humanitat plena a aquells als que suposadament es vol ajudar. L´equació "pobresa=fam" oculta altres nombrosos i complexes aspectes de la pobresa: "horribles condicions de vida i habitatge, malalties, analfabetisme, violència, famílies dissoltes, debilitament dels vincles socials, absència de futur i de productivitat. Són dolors que no es poden suprimir amb llet en pols i galetes d'alt contingut protèic. Kapuscinski recorda que, en els seus recorreguts pels barris negres i les aldees d'Àfrica, es creuava amb nens que li demanaven "no pà, aigua, xocolata o joguines; sinò bolis, perquè no tenien amb què escriure a l'escola".
En el passat tenia sentit -tant en l'aspecte polític com en l'aspecte econòmic- educar als pobres per a convertir-los en els obrers del demà. Això, ha deixat de ser cert en la nostra societat "postmoderna" i de consum. La economia actual no necessita una força laboral massiva: ha aprés el suficient com per augmentar no només llur rentabilitat sinó també el volum de la seva producció, reduint al mateix temps la mà d'obra i els costos, ens explica Sygmunt Bauman.
Per l'autor d'aquest llibre, Zygmunt Bauman, els pobres són primer de tot "no consumidors", ja no són "aturats". Se'ls defineix, en primer lloc, com a consumidors expulsats del mercat, atès que el deure social més important que no compleixen és el de ser compradors actius i eficaços dels bens i serveis que el mercat els ofereix. Per primera vegada en la història els pobres resulten, senzillament, una preocupació i una molèstia. No tenen res a oferir a canvi del desemborsament realitzat pels contribuents. Són una mala inversió, que molt probablement mai serà retornada, ni donarà guanys; un forat negre que absorveix tot el que se li apropi i no retorna res a canvi, excepte problemes".
Manifestació de l'1 de Maig a la ciutat de Barcelona, l'any 2018.
En aquest llibre , "Treball, consumisme i nous pobres", Zigmund Bauman afirma que l'Estat de benestar va ser una conquesta aconseguida amb esforç pels pobres i desamparats; "..si efectivament fou la lluita dels pobres la que va obligar a Bismark, Lloyd George o Beveridge, aquesta lluita només va aconseguir el seu objectiu perquè els pobres tenien al seu favor "un gran poder de negociació"; complien una funció important, poseïen quelcom vital i indispensable per oferir a una societat basada en la producció. A més de moltes altres coses, l'Estat del Benestar va marcar el camí necessari per a mercantilitzar la força de treball, fent-la vendible i comprable; quan la demanda de mà d'obra baixava temporalment l'Estat s'encarregava de fer -la repuntar. I l'Estat va asumir aquesta tasca perquè els capitalistes no podien o no volien carregar amb els costos necessaris, ni individuals ni colectivament.
Si es considera la doble funció (econòmica i política) que l'ocupació va exercir en la primera època de la societat industrial, l'Estat de Benestar al reinsertar en el treball als desocupats va resultar una inversió sensata i rentable. Però ja no ho és. Ja no és possible que tots es transformin en productors; tampoc és necessari que sigui així. El que va ser una inversió raonable es presenta, cada cop més, com una idea entossudida, un injustificable malbaratament dels diners dels contribuents. Es per això que no ens pot sorprendre que practicament en totes parts, l'Estat de Benestar es trobi de retirada. Els escassos països on les prestacions socials romanen intactes - o on el seu desmantellament es realitza amb lentitud o mala gana- són demandats per imprudents i anacrònics, i reben series advertències dels nous savis econòmics i les institucions bancàries internacionals- com acostuma a pasar-li permanentment a Noruega contra el perill del reescalfament de l'economia i altres horrors d'invenció recent.
Als països post-comunistes d'Europa Oriental i central se'ls si diu, en termes molt precisos, que han d'acabar amb les protecciones socials heretades com a condició per a rebre ajuda exterior i, per descomptat, per ingresar en la família de les nacions lliures. EEUU lidera el nou mon lliure...lliure de beneficis socials. En els útlims 20 anys, els ingressos totals del 20 % de les famílies estadounidenques més pobres es van reduïr en un 21%, mentre que els ingressos totals del 20% més ric de la població va augmentar en un 22%.
Les severes retallades en l'assignació de beneficis als EEUU, que van rebre el recolzament de les tres quartes parts dels membres electes del Congrés ("la fí de l'Estat del benestar que coneixem", en paraules de Bill Clinton)- va fer augmentar de 2 a 5 milions el nombre de nens que van creixer en la pobresa i van multiplicar el nombre de ancians, malalts i discapacitats que van quedar desproveïts de qualsevol forma d'assistència social.
En l'anàlisi del sociòleg francés, Loïc Wacquant, la política social estadounidenc ja no té l'objectiu de fer retrocedir la pobresa, més bé reduir el nombre de pobres, és a dir, de persones oficialment reconegudes com a tals i, en conseqüència, amb dret a rebre ajuda. "De la mateixa manera que abans un bon indi era un indi mort, actualment un bon pobre és un pobre invisible, en poques paraules, algú que es comporta com si no existís."
Hem de suposar que, si els pobres intentessin defensar el poc que els queda d'aquell escut protector forjat per les legislacions socials, no trigarien en adonar-se de que ja no tenen el poder negociador per fer-se escoltar. Però, els seria més difícil encara treure de la serena imparcialitat en la que es troben els "ciutadans comuns", als quals els polítics exhorten continuament a votar, no amb la ment o el cor, sinò amb la seva butxaca.
El projecte de renda bàsica garantida.
Symunt Bauman ens presenta en el llibre "Treball, consumisme i nous pobres" el plantejament del sociòleg polític, Claus Offe, per trobar una solució radical a la crisi del nostre temps. Per aquest sociòleg "...s'ha de reconèixer un dret essencial i una garantia bàsica dictats per la condició intrínseca i la dignitat de tot esser humà. D'acord amb aquests principis i reemplaçant el principi d'equitat pel de necessitat i transformant el sistema de la seguretat social en un sistema que es financii amb impostos,, és possible portar els valors de llibertat, igualtat i justícia social que van caracteritzar l'Estat del benestar....Una etapa on l'objectiu de la plena ocupació restà més enllà del desitjable."
No sembla que existeixi una força política d'importància -argumenta Symunt Bauman- que davant les idees de Claus Offe no reaccionés rebutjant-les, sigui per oportunisme polític o simplement per guanyar vots. I, si se'ls pressiona en públic, els "polítics responsables" rebutjarien probablement el projecte de renta bàsica garantida basant-se en la impossibilitat estadística de finançar-lo, o per la seva "manca de realisme" polític i econòmic.
No obstant, hem de tenir en compte les observacions de la escriptora i periodista Melissa Benn respecte al que consideren els homes, dedicats a la política, quan parlen de treball. "Quan els homes dedicats a la política parlen de treball, es referreixen quasi sempre al "treball remunerat",...però s'obliden de que quan els homes anaven a treballar a les fàbriques deixaven a les dones exercin les altres activitats necessàries per a sobreviure. Des de llavors, aquestes activitats van deixar de ser considerades treball i, en conseqüència, es van transformar en "econòmicament invisibles".
Va quedar fora del treball, pràcticament, tot el que pertanyia al món de les dones. Cada cop que algú parlava de treball, s'oblidava de les tasques domèstiques o de la criança dels nens, o de les interminables hores que passaven les dones en l'administració quotidiana de la llar. Quedar-se fora del mercat laboral, realitzant tasques invendibles i no venudes, va significar, en la llengua de la ètica del treball, estar a l'atur.
Sygmunt Bauman porta les paraules de Roger-Pol Droit, acadèmic i folòsof francès, a aquest llibre per aportar una mica d'aire fresc i esperança. Per aquest escriptor cal tenir en compte que "..en la Grecia de Pericles o en la Roma de Cesar hauria estat una bogeria pensar en un món sense esclaus, com hauria estat impossible concebre un món sense reis en els temps de Bossuet. Y ara, per què estem tan segurs de que una economia que no sigui esclava del mercat és una incongruència i que la desigualtat creixent no pot ser frenada?". Per tant, quantes més vegades repetim que la política no deixa espai pels somnis, més creixerà el desig d'un mon radicalment diferent. Més que detenir el progrés de la utopia, potser el nostre temps estigui preparant el camp pel seu retorn. La utopia es la nosta arma principal.
Finlàndia ha sigut un dels primers països europeus en aplicar la Renda Bàsica Universal, com a prova pilot.
La primera edició a Barcelona del llibre " Treball, consumisme i nous pobres", data de l'any 2000. Han transcurregut 19 anys des de llur aparició i la Renda Bàsica Universal s'ha posat en marxa en Finlàndia. El govern de Finlàndia la va posar en marxa al gener de l'any 2017, sent un dels primers països europeus en aplicar-la. L'experiment es va realitzar sobre 2000 ciutadans aturats i la quantitat que van rebre va ser de 560 euros lliures d'impostos.
Espanya continua tenint unes taxes de pobresa i uns índexs de desigualtat de rendes més elevades de la Unió Europea. Això és conseqüència d'una despesa social molt baixa, en especial en quant a la protecció social a les famílies, a les persones en risc d'exclusió i a l'habitatge. La Renda Bàsica Universal estableix una quantitat que pot permetre la existència material de les persones. L'aplicació d'aquesta Renda podria resoldre molts dels problemes socials que tenim i que amb la crisi s'han agreujat.
A més, s'ha constatat la ineficàcia reiterada dels sistemes de protecció social d'últim recurs existents en el regne d'Espanya. Cap sistema de Renda Mínima Garantida, per molt potent que sigui, ha acabat amb la pobresa. Inclús els sistemes que han sigut revisats els últims anys com la Renda Garantida de Ciutadania de Catalunya (RGC), la Renda Valenciana d'Inclusió, o la Renda Mínima d'Inserció Social d'Andalusia estan molt lluny dels objectius de garantir la cobertura de necessitats bàsiques de la població vulnerable. I suposadament per aquest motiu es van crear.
Symunt Bauman (Poznan, 19 de novembre de 1925-Ledds, 9 de gener de 2017), va ser sociòleg, filòsof i assagista, d'origen jueu. La seva obra, que començà a la dècada de 1950, s'ocupa entre d'altres coses, de qüestions com les classes socials, el socialisme, l'Holocaust, la modernitat i la postmodernitat, el consumisme, la globalització i la nova pobresa.
Roger-Pol Droit (París, 1949) és un acadèmic i filòsof francès. Alumne de l'École normale superieure de Sant-Cloud, ha escrit nombrosos llibres, entre els que destaquen "101 Experiments en la Filosofia en al Vida Diària", el qual ha estat traduït a vint-i-dues llengües. Durant 25 anys, va estudiar com l'Est és vist des de la filosofia occidental.
Loïc Wacquant (nascut en 1960 a Montpellier, França) és un sociòleg especialitzat en sociologia urbana, pobresa urbana, desigualtat racial i teoria social. És actualment Professor de Sociologia i Investigador Associat en el Earl Warren Legal Insititute, Universitat de Califòrnia, Berkeley, on és, també, afiliat al Programa en Antropologia Mèdica i al Centre per a l'Etnografia Urbana, i Investigador en el Centre de Sociologie Européene en París.
Claus Offe és un sociòleg polític, la seva orientació acadèmica general és el marxisme de l'Escola crítica de Franckfurt. Va nèixer a Berlín al 1949. Ha impartit càtedres en diverses Universitats d'Alemanya. Els comentaris que aparèixen en l'obra de Sygmunt Bauman estan basats en la seva obra "Modernity and the State: East, West".
Resum del llibre de Zygmunt Bauman "Treball, consumisme i nous pobres", realitzat per l'equip de redacció de Las afueras. Fotrografies de M.Martos. La fotografia de Victor pertany a Greenpeace.