"Per a un nombre creixent de nord-americans, una vida de classe mitjana ha passat de ser una aspiració difícil d'aconseguir a convertir-se en un impossible."

Des dels camps de remolatxa de Dakota del Nord fins als campaments de National Forest de Califòrnia i el programa CamperForce d'Amazon a Texas, els empresaris han descobert un nou grup de mà d'obra de baix cost, compost principalment per temporers nord-americans adults. Al descobrir que el Segur Social es queda curt i ofegats per les hipoteques, desenes de milers d'aquestes víctimes invisibles de la Gran Recessió s'han llençat a la carretera en vehicles recreatius, remolcs de viatges i furgonetes, formant una creixent comunitat de nòmades; migrants treballadors que s'autoanomenen workampers.

Escapar de les urpes d'una paradoxa econòmica.

Explica en aquest llibre Jessica Bruder que  "La col·lisió d'uns lloguers en alça i uns salaris estancats, els feia sentir-se acorralats, sense sortida, al veure que tot just guanyaven prou per cobrir el cost de l'lloguer o els terminis d'una hipoteca després de treballar jornades esgotadores en feines sense al·licient que consumien tot el seu temps, sense cap perspectiva de millora a llarg termini ni l'esperança de poder arribar a jubilar algun dia. Els perceptors de el salari mínim amb una feina a jornada completa només poden permetre pagar el lloguer d'un apartament d'una habitació a l'preu just de mercat en dotze districtes i una zona metropolitana d'Estats Units. Una persona per llogar un apartament d'aquestes dimensions sense dedicar a l'habitatge més del 30 per cent recomanat dels ingressos, hauria de guanyar 16,35 dòlars per hora com a mínim, més del doble del salari mínim federal. Les conseqüències són nefastes, sobretot per a la sisena part de les llars nord-americans, que han vingut dedicant més de la meitat dels seus ingressos a disposar d'un aixopluc. La conseqüència per a moltes famílies amb ingressos baixos és que els queda molt poc o gens per comprar menjar, medicaments i altres productes bàsics. "

 Linda May amb Coco, la seva gosseta.

Jessica Bruder, autora d'aquest llibre, va conèixer a Linda May mentre recopilava informació per a un article sobre una subcultura en expansió als Estats Units formada per ciutadans nòmades d'ambdós sexes que viuen de manera permanent sobre rodes i va decidir sumar-se a la gran plèiade de persones grans que recorrien amb els seus atrotinats vehicles, a manera d'habitatge, les  carreteres d'aquest enorme país a la recerca d'un treball mal pagat.

Sempre hi ha hagut poblacions itinerants, treballadors ambulants, vagabunds, esperits inquiets, però ara, en el segon mil·lenni, està sorgint un nou tipus de tribu nòmada. Persones que mai van imaginar que podrien portar una vida itinerant s'han llançat a la carretera. Han renunciat a viure en cases i apartaments tradicionals per instalar-se en el que alguns anomenen "habitatges sobre rodes" - camionetes, autocaravanes de segona mà, autobusos escolars, furgonetes adaptades, remolcs o simplement velles berlines- fugint de les disjuntives impossibles a què ha de fer front l'antiga classe mitjana. Com ara veure's en la tessitura d'haver de decidir entre:

Menjar o un tractament odontològic? Pagar la hipoteca o la factura de la Llum? Pagar els terminis del cotxe o comprar medicines? ¿Pagar el lloguer o el crèdit subscrit per a sufragar els estudis? Comprar roba d'abric o pagar la gasolina per desplaçar-se fins al lloc de treball?

Molta gent va optar per una solució radical:

Ja que no podien pujar-se el sou, potser podrien suprimir la despesa més important i renunciar a un habitatge de maó per a viure sobre rodes.

En l'apartat d'agraïments, a la pàgina 317 del llibre que Jessica Bruder va escriure al llarg de tres anys i 24.000 quilòmetres, explica aquesta periodista intrèpida que aquest llibre existeix gràcies a l'amabilitat de molta gent. Persones que  van compartir amb ella la seva saviesa, acudits dolents, un espai al voltant d'una foguera i una tassa de cafè a la carretera. Entre totes elles, Linda May va ser la persona a la qual dedica el seu més profund agraïment, atés que aquesta dona li va confiar la seva història i li va permetre que rondés durant tres anys al voltant seu.

Vés de càmping i cobra un sou!

Linda es dirigeix ​​al campament Hanna Flat a lloms d'un tot terreny que arrossega una minicaravana, que fa servir com a habitatge, un petitíssim remolc de color groc pàl·lid que ella ha batejat The Squeeze Inn (Posada fes-te lloc). El campament s'estén al nord-oest de l'estany Big Bear. Linda es dirigeix ​​allà per treballar. Serà el tercer estiu que passarà al campament contractada com a amfitriona, una ocupació de temporada que inclou a parts iguals les funcions de conserge, caixera, encarregada de manteniment, vigilant i comitè de recepció.

Aquells que s'incorporen per primera vegada a les tasques del campament arriben amb l'expectativa de passar unes vacances pagades al paradís. Així resa la publicitat, però la realitat és molt més crua i alguns d'aquests novells de més de 60 anys no aguanten la feina de netejar els escusados, encarregar-se dels borratxos, recollir vidres trencats, etc..

Linda aquest any cobrarà a 9,35 dòlars l'hora, una mica més que el salari mínim fixat a Califòrnia en 9 dòlars l'hora, perquè tenen en compte l'antiguitat. El contracte té caràcter discrecional, és a dir, que poden prescindir-ne en qualsevol moment sense que hi hagi causa justificada.

 

 

Linda va escriure a Facebook, pocs dies després de començar a treballar en Amazon que volia abandonar la cursa competitiva, donar suport als negocis locals, comprar només productes de país. Deixar de comprar coses que no necessito per impresionar a unes persones que no m'agraden. Ara mateix estic treballant en un gran magatzem per a un important distribuïdor online. El que venen són porqueries fabricades en altres llocs del món on no tenen lleis contra el treball infantil, on la genet treballa entre 14 i 16 hores diàries sense pauses per menjar o per anar  al bany. En aquest magatzem hi ha 93.000 metres quadrats plens de gom a gom de coses que no duraran ni un mes. Tot anirà a parar a un abocador. Aquesta empresa té centenars de magatzems. La nostra economia se sosté sobre l'esquena de gent esclava que mantenen retinguda en altres països, com la Xina, Índia, Mèxic, qualsevol país del Tercer Món amb una força de treball barata, on no haguem de veure-la mentre podem gaudir en canvi, del producte de la seva feina. Aquesta empresa nord-americana és probablement la major propietaria d'esclaus del món.

 

Resum del llibre "País de nómadas: Supervivientes del siglo XXI", de Jessica Bruder. Editioral Capitán Swing.