L'asbest, també anomenat amiant​ és un grup de sis minerals fibrosos, composts de silicats de cadena doble: actinolita, grunerita (amosita), antofilita, crisòtil, crocidolita i tremolita. Els minerals d'asbest tenen fibres llargues, resistents i prou flexibles perquè puguin separar-se i entrellaçar-se. A més, resisteixen altes temperatures, i són excel·lents aïllants tèrmics.

A causa de les seves característiques, l'asbest s'ha usat en gran varietat de productes manufacturats, principalment materials de construcció (per a recobriment de teulades, rajoles i taulells, productes de paper i productes de ciment amb asbest), productes de fricció (embragatge d'automòbils, frens, components de la transmissió), matèries tèxtils termorresistentes, envasos, paqueteria i revestiments, equips de protecció individual, pintures, productes de vermiculita o de talc.[cita requerida]

Els estudis arqueològics han trobat evidència que l'asbest es va usar ja en l'Edat de Pedra per a enfortir tests de ceràmica,​ i fins i tot en l'època grega: Heródoto ja ho va esmentar en el 456 a. C.,​ ja que s'emprava com a mortalles embolicada al voltant dels morts abans de llançar-los en la seva pira funerària amb la finalitat d'evitar que les seves cendres es barregessin amb el propi foc, però no va ser fins a fins del segle XIX que es va emprar a gran escala a causa de la mineria quan els fabricants i constructors van començar a usar l'asbest per les seves propietats físiques desitjables.

L'asbest representa un perill per a la salut ben conegut. La inhalació de fibres d'asbest pot conduir a diverses afeccions pulmonars greus; sobre aquest tema les autoritats mèdiques van demostrar que els productes relacionats amb l'asbest/amiant provoquen asbestosi i càncer amb una elevada mortalitat des de 1906,​ demostrat per Montague Murray.​ Però no va ser fins a 1931 quan va començar a regular-se i tenir-se en compte la perillositat del mineral, al Regne Unit, amb la mort de Nellie Kershaw, considerada la primera treballadora amb asbestosi per exposició d'amiant en el seu lloc de treball. La primera publicació oficial que va demostrar una relació entre l'asbest i l'asbestosi va ser Mesothelioma of pleura and peritoneum following exposure to asbestos in the London Area.​

A principis de la dècada de 2000 va començar a prohibir-se als països desenvolupats i el seu ús va quedar totalment prohibit a la Unió Europea des de 2005. En alguns països en vies de desenvolupament es continua utilitzant.

L'amiant es va usar àmpliament durant el segle XX fins a la dècada de 1970, quan el reconeixement públic dels perills per a la salut de la pols d'asbest va portar a la seva il·legalització en la construcció convencional i en la protecció contra incendis en la majoria dels països.​ Malgrat això i en part perquè les conseqüències de l'exposició poden trigar dècades a sorgir, es creu que almenys 100 000 persones a l'any moren a causa de malalties relacionades amb l'exposició a l'asbest segons l'OMS.​

Malgrat la gravetat de les malalties relacionades amb l'asbest, el material s'ha utilitzat àmpliament a tot el món, i es creu que la majoria dels edificis anteriors a la dècada de 1980 contenien asbest.​ Molts països encara donen suport a l'ús d'asbest com a material de construcció, i l'extracció d'asbest està en curs, amb Rússia com el principal productor, produint al voltant d'un milió de tones en 2015.​

 

Escriu Prunetti, l'autor de AMIANTO,  que l'amiant és un "assassí silencios", "un "assassí en sèrie implacable" amb una llarga història de "crims blancs"; "un culpable envoltat d'indicis i nombrosos còmplices que neguen qualsevol tipus de responsabilitat"; "sense un final feliç, perquè l'amenaça a´n segueix al nostre voltant, lliure"; "un assassí protegiod per una legió de metges, enginyers, aesores, empresaris..."; un material emprat en indústries altament contaminanes, que enverinen per igual als treballadors i les terres, rius, aires i mars de la província; i que va provocar un "genocidi de treballadors" durane anys...
Afegeixin a tan anterior com l'amiant no és passat, segueix present en les nostres vides, és present en moltes construccions i continua enverinant silenciosament.

Crims blancs, impunitat, assassí protegit per molts còmplices, que enverina vides i territgorios...Qualsevol diria que estem parlant del capitalisme, del seu ja llarg historial de crims contra la classe treballadora i contra la naturalesa, i de l'actual turbocapitalismo en la seva última volta de rosca.

És l'amiant una metàfora del propi capitalisme? El mateix amiant que es cola inadvertit en l'organisme i ennegreix les céluclas fins a formar un tumor, s'assembla a estge capitalisme que ha conquistat fins a l'últim rfesquicio de les nostres vides, les nostres comunitats, i per supuestgo els nostres cossos?

La història de Renato, com la història del meu veí del novè tercera, i de tants  altres, el seu lliurament total al treball, la seva capacitat d'esforç i la seva ètica del treball, per a  canvi ser picat físicament, emmalaltit i finalment assassinat per aquest "assassí en sèrie implacable", és un retrat exacte d'un sistema que porta segles alimentant-se de Renatos.

I alimentant-se de la naturalesza, exhaurint-la i enverinant-la. Un bon recordatori en moments de consciència ambiental davant la deterioració global i el canvi climàtic: no hi ha capitalisme sostenible, respectuós amb el medi ambient; i les lluites dels obrers pels seus drets, i dels ecologistes pel planeta, són la mateixa lluita.

 

Segons escriu Paco Puche en el seu llibre "AMIANTO, UNA EPIDEMIA OCULTA E IMPUNE, el panorama judicial ha evolucionat en els últims anys a favor de les víctimes. El despatx d'advocats en assumptes d'amiant, el Col·lectiu Ronda, compte que "en 1980 van guanyar la primera sentència contra Uralita. El desaparegut Tribunal Central del Treball, d'origen franquista va revocar la sentència. No per això van desistir de l'obstinació. Però totes les sentències van ser desestimades o revocades pels tribunals fins a arribar a la de Sagrari Mañas, l'any 2007" (Atienza, 2008: 77). Més de 25años en total solitud jurisdiccional, per tant.

És necessari culminar la construcció social de la referència a l'amiant com la perpetració històrica d'un genocidi. Dir "amiant" (o "asbest" o "uralita") ha de suscitar en la societat la imatge d'una massacre industrial.
Es tracta ara de saber si podem qualificar l'esdevingut amb la indústria de l'amiant com un genocidi i als seus més alts responsables com a genocides, des del punt de vista del dret internacional.

Com manté Alejandro Teitelbaum:

És possible invocar davant els tribunals com a dret vigent l'article 7 (crims contra la humanitat) de l'Estatut de la Cort Penal Internacional (Roma 1998) contra dirigents de societats transnacionals, en particular l'incís 1, apartat k): altres actes inhumans que causin grans sofriments o atemptin greument contra la integritat física o la salut mental o física" (...) o l'article II, incís c) de la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi: "sotmetiment internacional del grup a condicions d'existència que hagin d'implicar la seva destrucció física, total o parcial" (Teitelbaum, 2010:290).

Perquè hi hagi genocidi, segons la llei internacional, han de donar-se tres condicions: intencionalitat, destrucció física o grans sofriments sobre un grup i caràcter sistemàtic.

Sobre destrucció física o grans sofriments sobre un grup basta recordar les xifres, poc sospitoses d'exageració, i que no cal cansar-se de repetir, que proporciona l'OMS: "En el món hi ha uns 125 milions de persones exposades a l'asbest en el lloc de treball. Segons els càlculs de l'OMS més de 107.000 morts anuals són atribuïbles a l'exposició laboral a l'asbest" (OMS, 2016). Dels exposats, la majoria acaba amb alguna mena de malaltia. A més, fins a un 30% més d'afectats sobre la xifra anterior ho són per contaminació familiar i ambiental. En total 150.000 morts cada any, arrodonint les xifres de l'OMS. Però com hem vist, aquestes xifres s'han quedat curtes, ja que com anunciava The Lancet els càncers ocupacionals deguts a l'amiant han ascendit dels 94.000 de 1990 als 194.000 de 2013, gairebé el doble del que diu l'OMS, als quals caldria afegir les morts addicionals per exposició familiar i ambiental. En total, hi hauria unes 250.000 morts a l'any per amiant en el món.