Cillian Murphy en Oppenheimer L'abast del film ha tingut un impacte social.

La victòria d'Oppenheimer en els premis Óscar.

__________________________________________

L'èxit rotund del film Oppenheimer de Cristopher Nolan en els premis Óscar té una importància autèntica i de gran transcendència. El drama biogràfic sobre la vida i la trajectòria professional del físic teòric J. Robert Oppenheimer (1904-1967), conegut com “el pare de la bomba atòmica”, va obtenir merescudament set importants guardons el diumenge, els de millor pel·lícula, direcció, actor protagonista i de repartiment, fotografia, edició i música original.

David Walsh 13 març 2024 • • • • • •

L'abast del film ha tingut un impacte social. L'obra de Nolan ha estat vista per més de 100 milions d'espectadors en dotzenes de països, recaptant aproximadament $1 mil milions en taquilla i rebent 333 premis de cinema internacionalment. Tals assoliments són gairebé inaudits per a una obra llarga, intel·lectualment exigent i artísticament densa. El gran èxit d'Oppenheimer entre el públic, “sorprenent” i “inesperat” per als comentaristes filisteus, reflecteix canvis moleculars de pensament i opinió en resposta a dècades de guerra, decadència social i soscavament de la democràcia, així com al perill de conflictes molt més amplis i catastròfics, fins i tot un nuclear.

No es tracta d'un sentiment políticament articulat, ni entre els artistes ni entre la població en general, però és indubtable que reflecteix una ansietat generalitzada i un poderós descontentament antisistema. Irònicament, en el precís moment en què la pel·lícula de Nolan rebia diversos honors, el públic prenia consciència de la temeritat amb què l'Administració de Biden i els seus aliats de l'OTAN es precipitaven cap a un enfrontament amb Rússia que implica la planificació i els preparatius d'una guerra nuclear catastròfica.

L'interès per Oppenheimer és un dels indicadors que no hi ha suport per a un desenllaç tan monstruós i sagnant. L'audiència d'aquest drama biogràfic de tres hores continua creixent. Nielsen Media Research informa que la pel·lícula va registrar 821 milions de minuts vists durant la seva primera setmana d' streaming a mitjan febrer en Peacock.

La plataforma va anunciar que durant aquest període de set dies, Oppenheimer es va convertir en la pel·lícula més vista de la seva història. La pel·lícula de Nolan compta amb una base de seguidors realment àmplia. Una enquesta de YouGov realitzada a la fi de febrer estimava que el 22 per cent de la població estatunidenca (el que es traduiria en més de 50 milions d'adults) havia vist la pel·lícula de Nolan, i que al 90 per cent li havia “encantat” o “agradat”, i, segons els enquestadors, més estatunidencs “diuen que hauria de guanyar [el premi a la millor pel·lícula] que qualsevol altra nominada”, i el mateix ocorre les respostes a “qui guanyarà”.

No existia un gran coneixement sobre Oppenheimer ni els esdeveniments històrics que es descriuen en la pel·lícula, però és evident que existeix una profunda sensació que conèixer aquest material és essencial i urgent. Els premis Óscar són un baròmetre poc fiable de l'excel·lència artística o de les opinions socials progressistes. Les votacions expressen les opinions d'un determinat estrat social pequeñoburgués, que pot veure's influït per multitud de factors, entre ells la política racial i de gènere. Per això, el resultat de la votació dels prop de 10.000 membres de l'Acadèmia és encara més revelador.

Més que qualsevol altra cosa, els premis confirmen i consoliden un procés de vuit mesos durant el qual Oppenheimer es va convertir en un fenomen cultural i social mundial. La gala del diumenge va ser relativament discreta. En primer lloc, els assistents van haver de enfrontnt'se a una multitud enfadada que protestava contra la massacre israeliana a Gaza, corejant “No als Óscar durant el genocidi!” i “Alto-el-foc, ja!”. En les pancartes es podia llegir “Ulls en Rafah”, “Mentre tu mires, les bombes cauen”, “Deixin viure a Gaza” i “De què serveix l'art que ignora el genocidi?”. Els manifestants van bloquejar temporalment el trànsit, abans de ser apartats a empentes per la policia de Los Angeles, i van retardar el començament de la cerimònia.

En entrar en el recinte, l'actor Mark Ruffalo va cridar “La protesta palestina va paralitzar els Óscar aquesta nit. La humanitat guanya”. Els assistents que feien costat a a Artists4Ceasefire, un grup d'actors i altres persones que van publicar una carta oberta a l'octubre, van lluir pins vermells en els Premis de l'Acadèmia apel·lant al cessament immediat de la matança massiva. La cantant Billie Eilish, que va guanyar el premi a la millor cançó original, va portar el pin, juntament amb el seu germà Finneas, Ruffalo, Mahershala Ali, Ramy Youssef, Ava DuVernay, Riz Ahmed, Swann Arlaud i uns altres.

En l'escenari, l'actor Cillian Murphy, en recollir el premi al millor actor per Oppenheimer, va assenyalar que “tots vivim en el món d'Oppenheimer; m'agradaria dedicar aquest premi als quals advoquen per la pau a tot el món”. El director Jonathan Glazer va rebre un premi per la seva pel·lícula La zona d'interès, sobre el comandant d'Auschwitz, i va llegir en l'escenari una declaració escrita en el seu nom i en el dels seus col·legues: Totes les decisions les prenem per a reflectir el present i perquè ens confrontin ara. No per a dir “mira el que van fer llavors”, sinó “mira el que hem de fer ara”. La nostra pel·lícula mostra on condueix la deshumanització en el seu pitjor moment. Va donar forma a tot el nostre passat i present. En aquest moment, som aquí com a homes que refuten la manera en què el seu judaisme i l'Holocaust han estat segrestats per una ocupació que ha portat al conflicte a tantes persones innocents. Ja es tracti de les víctimes del 7 d'octubre a Israel o de l'actual atac a Gaza—totes les víctimes d'aquesta deshumanització— com resistim? Els comentaris de Glazer, sovint mal citats o trets de context, han estat objecte de furibunds atacs per part d'elements prosionistes.

En el seu conjunt, la cerimònia de lliurament de premis va deixar en l'espectador la impressió d'una gran tensió social i psicològica reprimida. Els assistents, en general, van continuar guardant les seves opinions. Existeix una oposició generalitzada, no sols contra Trump i els feixistes republicans (ridiculitzats pel presentador Jimmy Kimmel), sinó també contra el bel·licista Biden.

Però aquesta hostilitat encara no ha trobat una expressió política clara. Va haver-hi menys  egocentrisme de l'habitual. Els esdeveniments en curs i la presència i centralitat d'Oppenheimer i, fins a cert punt, Pobres criatures (les dues pel·lícules es van emportar 11 dels 17 premis als quals podien optar), van ajudar a elevar la cerimònia, en termes generals, encara que va haver-hi trets soporífers.

Després de tota la xerradissa, Barbie merescudament no va guanyar res (excepte la cançó de Eilish). Els temes d'Oppenheimer són tan urgents i, òbviament, han provocat una resposta tan forta del públic que els fanàtics de la política d'identitats es van quedar relativament callats després de l'acte del diumenge o van sentir que l'ambient no era propici per al seu clam reaccionari.

Les noves i repugnants normes i quotes de “diversitat” de Hollywood ja van entrar en vigor, però a hores d'ara les produccions troben la manera d'esquivar-les, la qual cosa pot no ser sempre el cas. L'exemple de la pel·lícula de Nolan apunta de nou al fet que el cinema és una forma d'art vasta, complexa i col·lectiva, que reuneix els esforços i habilitats en una gran producció de centenars i fins i tot milers de persones.

Produir una obra que tingui un sentit convincent i coherent, artísticament treballada, és una labor immensa. Ja s'estan realitzant obres importants. Els millors artistes tenen una comprensió aguda i intuïtiva d'algunes de les grans qüestions socials. La breu seqüència en la qual intervé Harry Truman (Gary Oldman) en Oppenheimer, per exemple, revela que el president estatunidenc és un brutal criminal de guerra d'una manera que va més enllà del punt de vista del propi Nolan. En aquest punt, el seu art supera la pròpia comprensió dels artistes, encara que és indubtable que aquesta comprensió està guanyant terreny.

Es podria dir que molts artistes tenen una sensació cada vegada major que el capitalisme és el problema, però no han assimilat encara el caràcter exacte de les seves contradiccions insolubles i, sobretot, la naturalesa del remei. L'art, va assenyalar León Trotsky, troba les formes necessàries “per als estats d'ànim foscos i indefinits, acosta o contrasta el pensament i els sentiments, enriqueix l'experiència espiritual de l'individu i de la comunitat, refina el sentir, el fa més flexible, més receptiu, amplia el volum del pensament per endavant i no a través del mètode personal de l'experiència acumulada, educa a l'individu, al grup social, a la classe i a la nació”. Els esdeveniments, en crear nous impulsos, estan trencant la “cuirassa del subconscient”. No hi ha dubte que els horrors de Gaza estan obrint els ulls a molts, encara que els cineastes i altres artistes encara no formulin la seva comprensió del món en termes polítics definits.

Aquest és un procés més complicat i prolongat. Depèn, sobretot, del desenvolupament polític de les masses i de l'aparició d'un moviment de la classe obrera que colpegi directa i conscientment els fonaments del capitalisme. Això arribarà. L'esdeveniment del diumenge va ser una fita notable.

(Article publicat originalment en anglès l'11 de març de 2024)

Informació enviada per World Socialist Web Site a Maxi Martos, del blog de lasafueras.info. Asociación Cultural las afueras.