Impressió de tardor

M'agrada la tardor: la llum i els arbres,

parant-se dolçament, de ben madurs;

l'oració ja inútil; els camins,

allargats, allargats en la tornada!

Quanta sorpresa, quantes mans amigues

s'acosten i no arriben, van desfent-se,

pressentiments que baten, quasi fugues,

darrera el son concís del cap-al-tard!

El món és tot perfil, més escampat,

i més esvelt al cor: en la fatiga

d'una font última s'imposa o creix

amb dur estremiment de festa sorda.

El món o sa volada insostenible.

¿Qui podrà imaginar, qui sabrà creure

la voluntat absorta, la fixesa

d'oblit en què s'ordena aquesta calma?

Cada finestra s'obri, interminable,

cap a distinta vida, cap a platges

distintes, criatures, i unes flors

expressament incertes, en mi, flors

sense nom, acompanyen els silencis

o cauen temeroses vora els rostres:

Hi ha el cast benefici de l'espera

que no té objecte, l'ombra o elegia

de meditades gorges que emmudiren.

Quietud de miratge, salvament

de l'espai en el frec  d'un esguard pur,

temps de llavis desats a mig saber:

ací no enyore res, ni amor, ni límits,

ni reposos i sempres, ni recança.

Ni sé enyorar tan sols l'enyorament!

M'agrada la tardor quan és com ara,

perquè no em deixa  veure'm ni partir,

perquè té melangia per parets,

no-res per gespa, adéus sobre els racons,

i tot hi és tranquil·líssim, illa, tènue.

I quin abandó clar, quina fragància

de viatges possibles i renúncia,

té la sang penedida d'ésser sang,

mentre colpeja o crema eternament!

Recer de veus i terra, visc, complet,

o trapassat potser per una llàgrima

que s'ha desprès d'uns ulls que no són meus i

que n'és com una meua d'altres dies.

Una llàgrima, un cel tallat, un canvi,

tristos a penes, fràgils, però tèrbols,

però ajudant el pas d'una resposta.

I comence a comprendre i a morir-me:

el dolor és mentida i les carícies,

no existeixen més roses que les mústigues,

ni més records que aquells que no es recorden.

No hi ha entre cendra i pit més que un tel ràpid

o la lluita d'un bes i la distància.

Un va sobre sabors incorregibles.

Com aquest vent que passa, repetit,

com la fulla que el guia o enjogassa,

m'oblide jo també, domini d'hores,

per una solitud greu, succesiva.

Queda només la petja d'un batec.

M'agrada la tardor des del paisatge,

de cara a mi, des de les coses buides.

Joan Fuster.

Obra: "77 poemes".  Introducció i selecció de poemes de Josep Ballester-Roca: "Com a mostra de l'impacte que va produir la figura de Fuster, tant per la poseia com per alguns escrits crítics, encara ben poca cosa  en quantitat, llegim un comentari privat que li fa Manuel Sanchis Guarner a Joan Coromines en carta datada el 15 de març de 1950: "El que és  una bona notícia, i potser inesperada, és l'actual embranzida poètica que s'ha produït al País Valencià, sempre dins de l'ortodoxia gramatical, i arribant sovint a una qualitat estètica excel·lent, com els casos de Xavier Casp, fill de Carlet, i de Joan Fuster, de Sueca, que crec són els millors poetes valencians de tota la Renaixença."

Editorial: Pagès editors.