Cap a una escassetat de metalls.

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

El  llibre de Guillaume Pitron, "La guerra de los metales raros" és una constatació de la necessitat imperiosa que tenen els que governen el planeta de fer-se amb l'antimoni, el berilio, el bismuto, el borato, el cobla baritina, l'alto, la fluorita, el gali, el germani, el grafit natural, l'indi, el magnesi, el niobo, el silici metal (circuits integrals, panels fotovolotàics, aillants elèctrics), el tàntal (condensadors miniaturitzats, superaleacions), el vanadi (acers especials, industria espacial, catàlisi), el wolframi (eines de tall, blindatge, electricitat, electrònica), terres estranyes (imans permanents, cotxe elèctric, aerogeneradors, trens d'alta velocitat, escàners mèdics, làsers, transmisió de dades mitjançant la fibra òptica, etc), el lantano (compostos superconductors, lents, il·luminacions), el cerio, el praseodimio, el neodimio, el prometio, el samari (imans de missils, motoritzacions elèctriques), l'erupi, el gadolinio, el terbi, el disprosi, l'holmi, l'erbi i uns quants més.

Ha vist,  l'autor del llibre, que l'ànsia de metalls escassos es veu estimulada per una població mundial que arribarà a 8.500 milions de persones al 2030, atès l'auge de nous hàbits de consum d'alta tecnologia i a una convergència econòmica més intensa entre països occidentals i països emergents.

Ha constatat també, "que en embarcar-nos en la transició energètica, tots ens hem llançat a les gargamelles del drac xinès. En efecte, l'Imperi del Mitjà controla actualment, en quasi monopoli, una plètora de metalls escassos indispensables per a les energies baixes en carboni així com per a la digital, els dos pilars de la transició energètica. Fins i tot s'ha convertit Xina en el proveïdor exclusiu del més estratègic, una classe de metalls batejats com a "terres escasses o estranyes", molt difícilment substituïbles i dels quals la gran majoria de les indústries a penes pot prescindir."

La por de mancar d'alguna cosa.

"Pequín produeix el 61% del silici i el 67% del germani, el 84% del wolframi i el 95% de terres estranyes. Produeix el 44% de l'indi consumit en el món, el 55% del vanadi, prop del 65% de la fluorita i el grafit natural, el 71% del germani i el 77 per cent de l'antimoni. La Xina, segons Brussel·les, és el país més influent tocant al proveïment mundial de nombroses matèries primeres fonamentals.   Europa depèn dels EUA tocant al beril·li, atès que produeix més del 90% d'aquest mineral. Europa depèn de la producció de cobalt de la República Democràtica del Congo. Al seu torn Sud-àfrica aporta el 83% de platí, iridi i el ruteni i el Brasil explota el 90% del niobi. Però la Xina no és tan sols el primer productor de minerals metal·lífers del planeta, sinó també el principal consumidor. Per a cobrir les seves necessitats, engoleix el 45% de la producció mundial de metalls industrials, amb una voracitat que s'estén també a les matèries primeres agrícoles, el petroli, la llet en pols i fins i tot els vins de Bordeus," segons l'autor del llibre.

L'odre militar i geopolític.

"La sostenibilitat dels equipaments més sofisticats dels exèrcits occidentals (robots, ciberarmes, avions de combat, com el caça militar estatunidenca estrella, el F-35) depèn igualment de la bona voluntat de la Xina."

"Durant el mandat del president Trump, segons  una informació publicada en el diari The Guardian, l'1 de febrer del 2017, Steve Bannon va dir: "We're going to war in the South China Sea..no doubt" ("sense cap dubte una guerra entre EEUU i la Xina en el mar de la Xina Meridional).

De fet, aquesta nova febre accentua ja les tensions per l'apropiació dels jaciments més fèrtils i porta els conflictes territorials al cor dels santuaris que se suposava a resguard de la cobdícia."

"En voler emancipar-nos de les energies fòssils, en passar radicalment d'un ordre antic a un món nou, en realitat ens sumim en una nova dependència, encara més forta. Robòtica, intel·ligència artificial, hospitals digitals, ciberseguretat, biotecnologies mèdiques, objectes connectats, nanoelectrónica, vehicles sense conductor...Tots els sectors més estratègics de les economies del futur, totes les tecnologies que duplicaran nostra capacitat de càlcul i modernitzaran la nostra manera de consumir energia, el més ínfim dels nostres gestos quotidians, fins i tot les nostres grans decisions col·lectives, es revelaran totalment dependents dels metalls estranys."

"Tecnologies digitals, economia del coneixement, indústria de les energies verdes, sector del transport i, en endavant, indústries espacials i de defensa: les nostres necessitats de metalls estranys es diversifiquen i augmenten de manera exponencial.

No passa ni un dia sense que se'ls descobreixi alguna nova propietat miraculosa, una aplicació inèdita. es diria que les nostres metes tecnològiques, els nostres desitjos d'un món més verd només tenen com a límit la nostra capacitat per a imaginar-los..., i el planeta respondrà, oi que sí?. Estenguem, doncs l'àmbit de la mina al planeta sencer. Siguin quals fossin les nostres conjectures, sempre existirà una extensió de muntanya, un racó de pujol, un tros de vall prou generosos amb les seves riqueses perquè puguem extreure el seu principi actiu, alguns agregats de partícules divines, aquesta xutada de 17 grams de terres estranyes a l'any que tots necessitem.

A primera vista, res és impossible: entre l'endemà a la Primera Guerra Mundial i 2007, la producció anual de catorze minerals essencials per a l'economia mundial ja es va multiplicar per vint. El principi de l'explosió del consum coincideix amb la finalitat de la Segona Guerra Mundial, i, d'altra banda, aquest increment pot aplicar-se a gairebé tots els indicadors: esperança de vida, hàbits de consum, acumulació de riqueses, nombre de béns posseïts, quantitat de dades electròniques intercanviades, escalfament global....

Així doncs, que ens promet el nou segle? s'accelerarà encara més aquesta cadència demencial? Si el PIB mundial persisteix a créixer al ritme anual del 3%, com ho ha fet durant els últims anys, es duplicarà entre avui i 2041. Dit d'una altra manera, seguint aquesta lògica, quant s'edifica, consumeix, canvia i tira en l'instant en què llegeixes aquestes línies, grosso modo es multiplicarà per dues en menys d'una generació. Es duplicaran les torres d'apartaments, les interseccions viàries, les cadenes de restaruació, les grans granges de vaques lleteres, els avions Airbus, les descàrregues electròniques, els centres d'emmagatzematge de dades....Hi haurà el doble de cotxes, d'objectes connectats, de frigorífics, de filferro d'arç, de parallamps...I en conseqüència, necessitarem el doble de metalls estranys.

Existeixen diverses estimacions de les nostres necessitats futures. En ocasió d'un simposi organitzat en Le Bourget en 2015, al marge de les negociacions de París sobre el clima, un grapat d'experts va revelar diverses projeccions. D'aquí a 2040, van pronosticar, caldrà triplicar l'extracció de terres estranyes, quintuplicar la del tel·luri, multiplicar per dotze la de cobalt i per setze la del liti. Olivier Vidal, investigador del Centre Nacional per a la Recerca Científica (CNRS), per les seves sigles en francès, fins i tot va dur a terme un estudi sobre tots els metalls necessaris a mitjà termini per a mantenir les nostres maneres de vida d'alta tecnologia. Els seus treballs es van publicar en 2015, i van ser objecte d'un esment en la BBC.

Olivier Vidal també ha pronunciat una trentena de conferències a Europa, davant un públic compost en la seva majoria d'estudiants. I això és tot. Tanmateix, l'estudi d'Olivier Vidal hauria de ser el llibre de capçalera de tots els caps d'Estat del món. En basar-se en les perspectives de creixement més comunament admeses, aquest investigador subratlla d'entrada les considerables quantitats de metalls bàsics que serà necessari extreure del subsòl per a mantenir el ritme de la lluita contra l'escalfament global. Prenguem el cas dels aerogeneradors: el creixement d'aquest mercat exigirà, d'aquí a 2050, "3.200 milions de tones d'acer, 310 milions de tones d'alumini i 40 milions de tones de coure", perquè els aerogeneradors engoleixen més matèries primeres que les tecnologies anteriors. "A capacitat de producció elèctrica equivalent, les infraestructures eòliques necessiten fins a quinze vegades més ciment, noranta vegades més alumini i cinquanta vegades més ferro, coure i vidre", que les instal·lacions que utilitzen combustibles tradicionals, indica Vidal.

Segons el Banc Mundial, que va dur a terme el seu propi estudi en 2017, això val així mateix per a l'energia solar i l'hidrogen, "la composició del qual (...) necessita de fet significativament més recursos que els sistemes d'alimentació d'energies tradicionals".

La conclusió general és aberrant: atès que el consum mundial de metalls creix a un ritme d'entre un 3 i un 5% anual, "per a satisfer les necessitats mundials d'aquí a 2050 haurem d'extreure del subsòl més metalls dels que la humanitat ha extret des del seu origen". Consumirem més minerals durant la següent generació que en el curs dels 70.000 últims anys, és a dir, de les dues mil cinc-centes generacions que ens han precedit. Els nostres 7.500 milions de contemporanis absorbiran més recursos minerals que els 108.000 milions d'humans que la Terra ha sostingut fins als nostres dies.

I, amb tot, Vidal admet que l'estudi és incomplet: per a apreciar la veritable petjada ecològica de la transició verda, caldria donar prioritat a un enfocament més holístic del cicle vital de les matèries primeres, calculant així mateix les immenses quantitats d'aigua consumides per la indústria minera; els residus de gas carbònic originats pel transport, magatzematge i utilització de l'energia; l'impacte, encara poc conegut,del reciclatge de les tecnologies verdes caldria donar prioritat a un enfocament més holístic del cicle vital de les matèries primeres, calculant així mateix les immenses quantitats d'aigua consumides per la indústria minera; els residus de gas carbònic originats pel transport, magatzematge i utilització de l'energia; l'impacte, encara poc conegut, del reciclatge de les tecnologies verdes; així com totes les altres formes de contaminació dels ecosistemes generades pel conjunt d'aquestes activitats, per no parlar de les múltiples incidències sobre la biodiversitat.

Aconseguirem, durant els pròxims trenta anys, posar en funcionament el nombre de mines necessari per a proveir-nos de metalls? Què succeirà si, per efecte del canvi climàtic, les reserves d'aigua indispensables per a l'extracció i refinat dels minerals s'esgoten dràsticament?"

Els consumidors són capaços de fer bastant més mitjançant el seu comportament. La presa de consciència ja és molt real: tots i cadascun de nosaltres admetem la necessitat de limitar el consum de productes electrònics programats per a quedar ràpidament obsolets, de "ecoconcebir" els béns amb la finalitat de facilitar el seu reciclatge, de limitar el balafiament, de privilegiar els circuits curts, d'orientar el saber cap a l'economia de recursos...Sense pretendre equiparar sobrietat amb decreixement, la millor energia continua sent sens dubte la que no consumim. "No tenim problemes de matèries estranyes, només tenim problemes de matèria grisa", va dir Christian Thomas."

Resum del llibre "La guerra de los metales raros. La cara oculta de la transición energética y digital".

Autor del llibre: Guillaume Pitron.

Editat per "ediciones península"