"Brújulas sobre África. Miradas para desaprender la región subsahariana".

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Una mostra dels nous reversos de la colonització, la descolonització i els feminismes africans.

"El 80 per cent de la producció de coure de Zàmbia procedeix de quatre mines situades en la zona fronterera amb la República Democràtica del Congo. Les quatre mines són de propietat mixta, amb una gran participació -superior al 70 per cent- en tots els casos- de les companyies privades i una petita participació del hòlding estatal zambià.

Es tracta de dues multinacionals canadenques (Barrick Gold i First Qantum), una índia (Vedanta) i una anglo-suïssa (Glencore, el gegant de les matèries primeres). És impossible entendre l'endeutament de Zàmbia sense comentar el rol de les corporacions mineres, que van contribuir de manera decisiva a la descapitalització del país, els resultats del qual són ara visibles: la moneda nacional, el kwacha, s'ha desplomat, amb la qual cosa el deute en dòlars és encara més inassumible. Cada vegada són necessaris més kwachas per a aconseguir un dòlar, i el deute consisteix en 12.000 milions de dòlars.

La situació és més irònica si es té en compte que el mateix actor és posseïdor de totes les peces de la negociació. Cada vegada que una lliura de coure arriba als mercats internacionals, les companyies que la venen, una vegada recuperats els costos, guanyen diners per als seus accionistes. Blackrock, el segon fons d'inversió més gran del món, és accionista minoritari (1-2% de les accions) de les quatre companyies mineres esmentades anteriorment. També està entre els inversors que van comprar el deute zambià (85 milions) al costat de bancs d'inversió com JP Morgan (65 milions) o Goldman Sachs (8 milions) (Debt.2020).

Davant una situació difícil, Zàmbia va decidir posar-se en mans de Lazard, una companyia especialitzada en mediació entre actors financers. Per aquest servei, el país va pagar cinc milions de dòlars a aquesta companyia francesa. La mediació d'aquesta companyia reflexa fins a quin punt serán complexes les negociacions: Lazard compta amb Blackrock, JP Morgan i Goldman Sachs entre els seus accionistes.

El 88% de la població zambiana, 16 milions de persones viu amb menys de quatre dòlars al dia, però això no significa ni molt menys que el país no pugui ser un bon negoci: amb la caiguda de preu dels bons, si un inversor hagués comprat els que vencen en 2022 a l'agost de 2018, podria tenir fins a una rendibilitat del 75% si aconseguís cobrar tots els deutes i el principal. Si els zambians volen un alleujament del deute, sempre poden acudir a l'FMI. Acceptar un pla d'ajust de l'FMI, amb les consegüents privatitzacions, les retallades en sanitat i educació i les liberalitzacions comercials, seria la via més ràpida per a apaivagar als inversors. Mancant qualsevol acord, a la fi de 2020 Zàmbia lliurava el 33% del seu pressupost nacional als creditors.

La situació és semblant al Senegal, on la mina de Massawa, al sud-oest del país, és propietat de Teranga Gold en un 90%. Aquesta companyia canadenca espera extreure centenars de milions de dòlars en unces d'or a partir de 2021. L'Estat solament controla el 10% de la mina de Massawa; així, el país perd una notable font d'ingressos, tenint en compte que el Senegal haurà de pagar 2.000 milions de dòlars en interessos del deute i 1.000 milions de dòlars de principal per un préstec a 30 anys que va contreure en 2018.

Blackrock és accionista de Teranga Gold i també posseeix 100 milions de dòlars en deute del Senegal. El gegant estatunidenc també es troba entre els propietaris del deute de Ghana, Nigèria i Kenya. En tots aquests països es produeix una situació semblant: els accionistes de les empreses que extreuen rendes amb les matèries primeres del país són els mateixos que després compren deute i cobren interessos per això."

El parany del deute.

A mitjan novembre de 2020, un titular va sacsejar als mercaders de bons de tot el món. Zàmbia, amb 3.000 milions de dòlars en eurobons, suspenia el pagament dels interessos del seu deute. Un eurobò -malgrat el seu nom- és un deute contret entre un Estat sobirà i els seus prestadors en dòlars estatunidencs.

L'economista zambiana Dambisa Moyo, en el seu cèlebre Dead Aid, va criticar durament al sistema de cooperació internacional després de "cinquanta anys de fracassos" (Moyo, 2009:34). La segona part del seu llibre incloïa algunes propostes com la dels eurobons: si un país podia utilitzar un actiu -matèria primera- per a endeutar-se (ibídem:129), aquest podria tirar endavant les inversions en infraestructures necessàries per a canviar l'economia nacional.

La suspensió de pagaments de Zàmbia, i la més possible caiguda d'altres països en circumstàncies similars, mostra els límits de les propostes de Moyo. Per a entendre el motiu és necessari fer un flasback per a conèixer com hem arribat fins aquí. Edith Nawakwi va fer història quan es va convertir en la primera ministra de Finances de Zàmbia en 1998. Era un periode convuls: el país estava endeutat i negociava amb els creditors internacionals de cara a aconseguir una quitació. Va ser llavors quan, segons va confessar Nawakwi nou anys més tard, el FMI i el Banc Mundial (BM) li van plantejar un pacte: Zàmbia privatitzaria les principals mines de coure i a  canvi rebria un alleujament del deute. "Ens van dir que el preu del coure mai pujaria", va dir l'exministra a la premsa zambiana en 2007. Els consellers de l'FMI i el BM van afegir que no hi hauria manera de generar beneficis amb el coure i que l'empresa estatal estava perdent diners. "Era un gran incentiu, com si estiguessin mostrant una medicina enfront d'una dona moribunda. No vam tenir opció", va concloure Nawakwi (Sinyangwe, 2014). Una vegada privatitzades les principals mines del país, l'alleujament del deute va arribar, però va ser contrarestat per les repatriacions de capital de les companyies estrangeres. Les repatriacions de capital van significar la pèrdua de fins al 20% del PIB en 2012, el 15% en 2015 i el 7% en 2017. 

Autopista al futur

La volta de rosca definitiva és l'ús dels repos, molt presents en el camí a la crisi financera de 2008. Un repurchase agreement és un intercanvi temporal que permet un finançament directe i ràpid a tipus d'interès variables. Posem un exemple: Marisa té un bo dels Estats Units valorat en 100 dòlars. Paco té 100 dòlars i Marisa necessita liquiditat, així que tots dos completen la transacció: Paco es queda temporalment amb el bo dels Estats Units i Marisa té els 100 dòlars. Una vegada aconseguida el finançament, Marisa promet recomprar el bo a Paco per una quantitat superior -interès- al cap d'un temps determinat, per exemple tres mesos. En tancar l'operació, Marisa paga 101 euros a Paco i torna a tenir el bo: Paco ha guanyat un dòlar amb aquest intercanvi temporal i Marisa ha aconseguit finançament per a invertir en el que vulgui.

La possessió d'actius facilita el finançament i aquesta, la inversió en més actius, i així successivament. Els repos permeten milers de milions d'intercanvis diàriament, amb terminis de retorn de 24 hores, i van estar en el cor de la fallida del sistema financer mundial: l'intercanvi del repo compta que els actius mantindran el seu valor per a completar la segona part del tracte, alguna cosa que no va succeir amb les hipoteques escombraries dels Estats Units. En parar-se de sobte les transaccions, el sistema que estava edificat sobre elles es va desplomar.

Després de l'anunci de l'ONU dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), Àfrica i les seves necessitats de finançament han obert un gran mercat als gestors de fons i al conegut com shadow banking o banca paral·lela, entitats sense dipòsits ni crèdits que usen els actius per a executar operacions -bilions de *repos- de tota mena. De la mateixa manera que les hipoteques trossejades i convertides en actius van exercir de motor econòmic fins a 2008, el nou pla consisteix a convertir els sectors estratègics i les infraestructures africanes en actius financers. L'objectiu dels plans del Maximizing Finance for Development del Banc Mundial, segons l'economista Daniela Gabor, és aconseguir que fons alemanys inverteixin en valors recolzats per les infraestructures de Namíbia (Gabor, 2018).

De nou, és un model similar al que acaba de fracassar a Zàmbia: monetitzar un actiu a mitjà termini, prometent interessos, esperant que res falli durant els anys que duri el contracte. Per a tranquil·litzar als inversors, els països africans ja estan oferint garanties de cara a possibles fallides: Kenya, després de signar un acord amb el fons francès Meridiam i la companyia francesa Vinci, ha aprovat un fons especial per a garantir la rendibilitat dels inversors si l'autopista Nairobi-Nakuru-Mau no compta amb suficients conductors que paguin el peatge per a utilitzar-la.

Ghana ha signat un contracte similar en el sector energètic: comprarà 500 milions de dòlars anuals de gas a Eni (Itàlia) i Vitol (Països Baixos) encara que no ho usi per a res: el pressupost de sanitat del país en 2019 va ser de tot just 900 milions de dòlars.

El Senegal ha concedit durant 30 anys l'autopista entre el nou aeroport Blaise Diagne i Dakar a Eiffage, una companyia francesa. Tal com expliquen en un article conjunt l'economista Ndongo Samba Sylla i Daniela Gabor (2020). El Senegal va demanar 137 milions d'euros al Banc de Desenvolupament Africà i a l'Agència de Cooperació Francesa per a proporcionar la subvenció d'inversió a Eiffage i per a finançar la reestructuració de les zones urbanes afectades. Cada conductor haurà de pagar quatre euros i mig per a recórrer els 72 quilòmetres de la carretera que la premsa francesa ja ha batejat com l'autopista del futur. Una taxa significativa per als milions de senegalesos que viuen amb menys de 2 dòlars diaris, però barata si tenim en compte la destinació final: qui no voldria viatjar al futur per quatre euros i mig?."

Africaye és un projecte dedicat a reflexionar sobre Àfrica subsahariana a través de les ciències socials, el periodisme i la història. Aquesta obra, allunyada de la urgència de les notícies i les anàlisis tècniques, ofereix una visió més complexa de les diferents realitats que construeixen les dinàmiques de la regió.

Autors: Celia Murias Morcillo, Elsa Aimé González, Ana Henríquez Pérez, Fernando Díaz Alpuente, lbert Caramés Boada, Iván Navarro Milián (coords.)

Edita: Africaye.

Aquest llibre és un projecte financiat per:

Ajuntament de l'Hospitalet, L'Hospitalet Drets Humans, i Diputació de Barcelona (xarxa de municipis)

Resum del llibre: "Brújulas sobre África. Miradas para desaprender la región subsahariana".