Carta oberta de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al govern de Netanyahu.
La Ciutat Comtal suspèn temporalment les relacions amb Israel i les institucions oficials d'aquest Estat fins que posin fi a la violació contra la població palestina i compleixin plenament les obligacions que li imposa el dret internacional
"Benvolgut primer ministre:
Com a alcaldesa de Barcelona, poso en el seu coneixement que, recentment, un centenar d'entitats socials i associacions amb base en la ciutat han presentat una petició a l'Ajuntament sota el nom Barcelona amb l’Apartheid NO, Barcelona amb els Drets Humans SI.
Aquesta petició s'ha realitzat mitjançant un procés participatiu reglat que, en comptar amb milers de signatures de barcelonines i barcelonins, comporta l'obligació de donar una resposta institucional a les seves demandes concretes. A saber: – denunciar el crim d'apartheid contra el poble palestí, – donar impuls a les entitats palestines i israelianes que treballen per la pau en el territori – i trencar els acords d'agermanament que Barcelona manté amb l'Ajuntament de Tel Aviv, ja que no responen ni al context ni als objectius amb els quals van ser signats fa ara 25 anys.
Les entitats signants denuncien la violència que pateix el poble palestí en un procés de persecució i despossesió que dura ja més de setanta anys. Dècades d'ocupació militar per part de l'Estat d'Israel en els territoris ocupats, inclòs Jerusalem Est. Com assenyalava el relator especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans en el territori palestí ocupat des de 1967, Michael Lynk, aquesta ocupació s'ha realitzat de manera contrària al dret internacional.
Les polítiques d'annexió dels territoris, la construcció d'assentaments i la violació dels drets humans contra la població palestina constitueixen una violació de la IV Convenció de Ginebra de 1949 i de la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de 1967. Diferents veus internacionals han arribat a la conclusió en els últims anys que aquests fets equivalen, o s'assemblen, a l'apartheid. Ban Ki-moon, ex secretari general de les Nacions Unides, va escriure en 2021 que “la dominació i opressió estructural del poble palestí per mitjà de l'ocupació indefinida [...] podrien constituir un apartheid". El llorejat Nobel Desmond Tutu va declarar en 2014: “Sé de primera mà que Israel ha creat una realitat d'apartheid dins de les seves fronteres i a través de la seva ocupació”, i va signar un document denunciant la situació al qual se sumaven altres Nobel de la Pau com Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel o Betty Williams. De la mateixa manera, reconegudes organitzacions en defensa dels drets humans com Human Rights Watch, Amnistia Internacional i l'associació israeliana B’TseIem han denunciat que les pràctiques de l'Estat d'Israel contra la població palestina poden constituir crims contra la humanitat d'apartheid i persecució. Pel que respecta a Catalunya, el propi Parlament va aprovar per majoria una resolució que qualificava les pràctiques d'ocupació israelianes com a “equivalents a l'apartheid” el mes de juny passat.
El nombre i la gravetat de les violacions de drets humans documentades pels organismes internacionals en els territoris palestins ocupats s'han incrementat i han entrat en una nova era d'impunitat que ens obliga a prendre mesures: no podem quedar-nos immòbils davant la violació del dret internacional. La història ens ha ensenyat que els ciutadans hem de prendre partit i tenir un paper actiu en la construcció de la pau i la defensa dels drets humans, com exemplifica la recent suspensió de relacions entre Barcelona i Sant Petersburg davant la invasió de territoris ucraïnesos per part de Rússia, que constitueix també una violació flagrant del dret internacional.
És per això que, com a alcaldessa de Barcelona, ciutat mediterrània i defensora dels drets humans, no puc romandre impassible davant la vulneració sistemàtica dels drets bàsics de la població palestina. Seria un greu error aplicar una política de doble moral i tancar els ulls davant una vulneració àmpliament constatada i documentada per organismes internacionals des de fa dècades. Sóc conscient que la població civil israeliana també ha sofert atemptats i episodis violents i no tingui vostè cap dubte que, com a alcaldessa, condemno i condemnaré qualsevol tipus de violència contra la població civil de qualsevol país. Per tots aquests motius, li faig saber que he decidit suspendre temporalment les relacions amb l'Estat d'Israel i amb les institucions oficials d'aquest Estat –incloent els acords d'agermanament amb l'Ajuntament de Tel Aviv– fins que les autoritats israelianes posin fi a la violació sistemàtica dels drets humans contra la població palestina i compleixin plenament les obligacions que li imposen el dret internacional i les diferents resolucions de Nacions Unides.
Aquesta mesura afecta única i exclusivament a les relacions institucionals de l'Alcaldia de Barcelona amb Israel i la resta de les seves institucions oficials, i en cap cas afecta a la seva ciutadania. És imprescindible diferenciar en tot moment les polítiques i actes d'un Estat –en aquest cas, Israel–, del conjunt de la població jueva i la seva cultura. Barcelona és una ciutat orgullosa del seu llegat jueu, així com de les comunitats jueves que avui dia també formen part de la ciutat. Com a alcaldessa, estaré al costat d'aquestes comunitats a l'hora de fer front a qualsevol mostra d'antisemitisme. Finalment, li comunico que l'Ajuntament de Barcelona reforçarà el seu suport i col·laboració amb les entitats tant palestines com israelianes que treballin per la construcció de la pau en els territoris ocupats palestins."
El passat divendres, 10 de febrer de 2023, l'alcaldesa Ada Colau va rebre una Carta Oberta de Suport a la decisió de suspendre relacions amb Israel
Carta Oberta de Suport a la decisió de suspendre relacions amb Israel
Saludem a l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per la seva valenta decisió de suspendre els llaços institucionals amb l'apartheid d'Israel, inclòs l'acord d'agermanament amb Tel Aviv, fins que el poble palestí pugui viure en llibertat, sense ocupació militar ni crims de guerra ni de lesa humanitat.
Barcelona té una llarga història en matèria de defensa dels drets humans. Avui, s'honra aquest històric llegat polític, i sobretot social, de la ciutat, que ha treballat i ho continua fent avui dia, incansablement pel respecte dels drets humans i la pau a nivell mundial. I marca el camí a seguir per a molts altres municipis i institucions públiques.
En 1998 se celebrava a Barcelona la Iª Conferència Europea de Ciutats pels Drets Humans, en commemoració del 50 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, i que va iniciar el camí que van culminar dos anys més tard en l'adopció de la Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans de la Ciutat. Aquest esdeveniment va ser un exemple, entre molts, de l'aposta barcelonina per ser una ciutat impulsora de la defensa dels Drets Humans convertint-se en referent mundial en la matèria.
Anys abans, Barcelona, amb la projecció internacional que tenia després de l'època olímpica, va ser també un clar exemple de solidaritat durant la Guerra de Bòsnia i Hercegovina, quan de manera unànime ciutadania i institucions van posar en marxa multitud de projectes de solidaritat i de cooperació, acompanyats d'una denúncia taxativa dels crims i vulneracions de drets que s'estaven cometent.
No podem oblidar múltiples experiències ciutadanes destacables en defensa dels Drets Humans i de la construcció de la Pau al llarg de les últimes dècades. Cal destacar el clam contra la guerra sorgit de les mobilitzacions massives en contra de l'OTAN, o anys més tard, i en proporcions mundialment històriques, les de la Guerra de l'Iraq.
Barcelona també serà ara recordada en la història com el primer gran ajuntament que va trencar llaços amb l'apartheid en solidaritat amb el poble palestí. Això ens recorda als valents ajuntaments que van ser pioners a tallar llaços amb la Sud-àfrica de l'apartheid en el passat. Aquesta decisió va més enllà de Barcelona. És una clara resposta a la lluita de la societat civil catalana, i dels moviments socials, sindicats i partits polítics de tot el món que lluiten pels drets de totes.
Nosaltres, les signants d'aquesta carta, ens oposem al racisme en totes les seves formes i defensem els principis de justícia i drets humans d'una forma integral. Ens indigna que les respostes dels governs a les greus violacions per part d'Israel dels drets del poble palestí en virtut del dret internacional es limitin a buides expressions de "preocupació", mentre molts d'aquests governs armen, financen i donen suport al sistema d'injustícia d'Israel.
Aquesta decisió de Barcelona és un fet i una fita històrica que esperem que impulsi a moltes altres administracions a deixar de col·laborar amb un règim que ha assassinat a més de 50 nenes i nens sol en 2022 i a més de 2.000 des de l'any 2000. El poble palestí ens demana que deixem de ser còmplices amb l'apartheid israelià. No podem oblidar que, amb l'actual govern israelià, el més ultradretà, racista, sexista i homòfob de la història del país, la rendició de comptes és més necessària que mai per a posar fi a la seva impunitat i obligar-lo a respectar els drets del poble palestí.
Agraïm a totes i tots els que han fet possible aquesta decisió i a les defensores de drets humans que han treballat incansable i desinteressadament per a aconseguir-la. Ens transmeteu l'esperança que la justícia, la llibertat, la igualtat i la dignitat per a totes poden i han de prevaler. Finalment, cal reiterar que esperem que aquesta decisió inspiri a institucions de tot el món a posar fi a la seva pròpia implicació en el sosteniment de règims d'opressió.
Visca Palestina lliure!
Els sotasignants són:
Paco Ibañez, cantante.
Jaume Roures, fundador de Público y productor audiovisual.
Maruja Torres Manzanera, escritora y periodista.
Helena Maleno, Defensora de Derechos Humanos, periodista, escritora e investigadora hispano-marroquí.
Yayo Herrero, Antropóloga y activista ecofeminista y por los Derechos Humanos
Luisa Morgantini ex vicepresidenta del Parlamento Europeo.
José María González Santos Kichi, alcalde de Cádiz.
Teresa Rodriguez, portavoz de Adelante Andalucía.
Boaventura de Sousa Santos, profesor catedrático de la Universidad de Coimbra.
Carles Riera, Parlamentario.
Eulalia Reguant, Parlamentaria.
Adelina Escandell, Senadora por ERC-Sobirianistes.
Manuel Zaguirre, Exsecretario general de USO.
KAP ( Jaume Capdevila ), dibujante de la Vanguardia y el Jueves.
Samantha Hudson, artista.
Joan Roura Villalmanzo, periodista TV3.
Silvia Heras, periodista de TV3.
Moha Gerehou, periodista y activista antirracista.
Moni Ovadia, director de teatro y escritor.
Brigitte Vasallo, escritora.
Clara Serra, filósofa y feminista.
Benet Salellas, abogado.
Laia Serra Perelló, jurista.
Alberto San Juan, actor..
Clara Segura Crespo, actriz.
Julio Manrique, actor y director
.Los chicos del Maíz, grupo de música.
Santiago Alba Rico, ensayista.
David Fernandez , periodista.
Gabriela Serra, activista social.
Isaac Rosa, escritor.
Fermin Muguruza, músico y cineasta.
Pastora Filigrana Garcia, abogada.
Juan Soroeta Liceras, Profesor de Derecho Internacional Público de la Universidad del País Vasco.
Marta Sanz Pastor, escritora.
Salvador López Arnar, colaborador de El Viejo Topo.
José Luis Martín Ramos, Catedrático emérito de Historia Contemporánea.
Alguer Miquel Bo, músico.
Bruna Cusi Echaniz, actriz.
Ana Tijoux, cantante.Teresa Aranguren Amézola , periodista.
OIeguer Presas Renom, exfutbolista del FC Barcelona.
Jordi Calvo, Coordinador del Centro Delàs de Estudios por la Paz.
Montserrat Vila, miembro de Helia.
Nora Miralles, Presidenta del Centro Delàs de Estudios por la Paz.
Yago Alvarez, periodista.
Andrés Garcia, jurista.
Anaïs Franquesa, jurista.
Youssef M. Ouled, periodista.
Arés Perceval, copresidenta de LaFede.cat.
Albert Caramés Boada, director de Fundipau.
Montserrat Arbós, periodista, profesora de la Facultad de Comunicación y Relaciones Internacionales Blanquerna, miembro de Fundipau.
Toni Guirao, presidente de la Federación ACAPS.
Luca Gervasoni Vila, director del Instituto NOVACT de No violencia.
Pere Ortega, investigador en cultura de paz.
Diego Checa Hidalgo, profesor e investigador de la Universidad de Granada.
Miriam Hatibi, consultora de comunicación.
Sarah Babiker Moreno, periodista.
Pepe Beúnza, primer objetor de conciencia de España por motivos no religiosos.
Maysun Abu-Khdeir, fotoperiodista.
Héctor Grad Fuchsel, profesor universitario de la UAM.
Anita Botwin, periodista y activista feminista.Tribade, grupo de música.
Rosa de Falastín Mustafá, diputada del PSPV-PSOE en las Corts Valencianes.
Isaías Barreñada Bajo, profesor de Relaciones Internacionales de la Universidad Complutense de Madrid.
Alejandro Pozo, investigador sobre conflictos armados del Centro Delàs y profesor de Relaciones Internacionales.
Ramon Pedregal Casanova, escritor.
Anna Gabriel, jurista.
Nieves Sotomayor, Presidenta de Unipau.
Yacine Belahcene Benet, cantante, productor y gestor cultural.
Maider Fernández Iriarte – Realizadora (en Lo de Évole y de documentales).
Agustín Velloso Santisteban, profesor de la UNED.
José Abu-Tarbush, profesor universidad de la Laguna.
Dina Bousselham, politóloga y profesor de la UCLM
Waleed Saleh, profesor universitario de la UAM.
Jaime Pastor Verdú, profesor ciencias políticas de la UNED.
Jorge Ramos Tolosa, profesor de la Universidad de Valencia.
Marga Olalla Marfil, miembro de Lucha Internacionalista.
Mª Rosalía Moro López, periodista.
Pedro López López, Profesor Universidad Complutense de Madrid.
Sira Rego, eurodiputada y portavoz federal de Izquierda Unida.
Enrique Santiago, Secretario General del PCE y diputado de Unidas Podemos.
Ángela Ballester Muñoz, ex diputada del Congreso de Diputados de Podemos.
Ernest Urtasun, Eurodiputado de En Común Podemos y vicepresidente de los Verdes/ALE.
Miguel Urbán, eurodioputado de Anticapitalistas.
Manuel Pineda, eurodiputado de Unidas Podemos.
Jaume Asens, diputado de Unidas Podemos.
Lucía Muñoz Dalda, diputada de Unidas Podemos.
Antón Gómez – Reino, diputado del Congreso de Unidas Podemos
Firma la Iniciativa Ciudadana Europea de prohibir el comercio entre la UE y asentamientos de los Territorios Ocupados
https://www.google.com/url?q=https://stopsettlements.org/spanish/&source=gmail&ust=1676097899511000&usg=AOvVaw0nJj2gVQ9zGwlP1JExphnp">https://stopsettlements.org/spanish/
Txus Blanco Fernández ha decidit escriure aquest llibre, "Un siglo de resistencia en Palestina. Historias de solidaridad y activismo", per a mostrar al món el profund respecte i admiració que sent per la capacitat de resistència del poble palestí enfront de l'apartheid, l'ocupació i el colonialisme. Davant la impossibilitat d'abordar totes les accions que persones, organitzacions i institucions públiques han dut a terme per a fer costat al poble palestí, l'autor ha decidit centrar-se principalment en aquelles que parteixen de l'activisme polític internacionalista.
Txus Blanco és llicenciat en psicologia per la UOC. Va treballar en SOS Racisme on va ser coordinador de la Festa de la Diversitat i membre del Consell Nacional. En 2004 va iniciar la seva marxa en la cooperació internacionalista en ACSUR Les Segovias. En 2007 va visitar Palestina per primera vegada. Actualment, treballa en la Coalició prou Complicitat amb Israel, BDS Catalunya i SUDS, on té l'oportunitat de fer el que sempre ha desitjat: treballar per la llibertat del poble palestí. En 2022 va rebre el Premi Esperanza de la Comunitat Palestina.
Alys Samson Estapé, utilitza el discurs que va pronunciar Mohammmed el-Kurd, poeta i periodista palestí de tan sols vint-i-tres anys, el 29 de novembre de 2021 en les Nacions Unides, que passarà a la història per la claredat i la força amb què va assenyalar la complicitat de governs internacionals amb el colonialisme i l'apartheid israelià cap al poble palestí, per a escriure el pròleg del llibre de Txus Blanco Fernández, "Un segle de resistència en Palestina. Històries de solidaritat i activisme"
En el pròleg del llibre Alys Samson recorda les paraules de Mohammed el-Kurd, que poden qualificar-se de premonitòries, i que no auguren un final feliç per al poble palestí. El-Kurd assenyala en el seu discurs, postil·la Alys que "el règim de l'apartheid israelià caurà, però potser ho farà després que tot el poble palestí hagi estat netejat ètnicament."
"El treball que ha realitzat Txus Blanco Fernández en aquest llibre, explica Alys Samson, és una recopilació dels sabers i les experiències del poble palestí en la diàspora, a Catalunya, i del moviment de solidaritat organitzat al voltant d'ell; tal com s'afirma, aquest moviment no pot #entendre sense la comunitat Palestina de Catalunya. Aquesta obra és imprescindible perquè es recordi, una vegada caigut el règim israelià, tot el treball col·lectiu, tots els petits grans de sorra que van permetre enderrocar-ho: des de les palestines en l'exili que van continuar lluitant pel seu poble a la solidaritat internacional. Esperem que aquests sabers puguin ser també útils per a altres lluites per la justícia social."
Del que va passar en el Parlament de Catalunya.
El 29 d'octubre de 2020, escriu Txus Blanco, la Coalició Prou Complicitat amb Israel (CPCI) va tenir l'oportunitat de comparèixer en el Parlament de Catalunya per a informar, segons consta en el diari de sessions d'aquest dia, sobre la "campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions com a eina per a respectar els drets humans i el dret internacional."
L'estratègia acordada en l'assemblea de preparació va ser repartir el temps assignat entre tres representants: Alys Samson va parlar en nom de la CPCI, Laurent Cohen en nom de JUNTS i Laila Serra ho va fer en nom de la Comunitat Palestina de Catalunya. Quan li va tocar el torn a Laila, aquestes van ser algunes de les seves paraules: "Bona tarda, sóc Laila Serra. Parlaré en nom de la Comunitat Palestina de Catalunya. Hi ha un relat que s'ha instrumentalitzat sobre la percepció del conflicte i la violació dels drets humans que vivim des de 1948. És important conceptualtizar això perquè l'Estat d'Israel usa l'argument de presentar-se com un país modern, pioner en smarts cities, respectuós amb les persones LGTB i amb els feminismes. Però Israel té un vessant que no ensenya o que intenta tapar, que és el vessant de violació flagrant, sistemàtica i continuada dels drets humans de les persones palestines. Un país que es consolida en la normalització d'un règim d'Apartheid que està basat en la neteja ètnica que es va produir en 1948."
Imatges d'una agressió israeliana que va durar 3 dies sobre la Franja de Gaza, en la qual van morir 44 palestins, inclosos 15 nens. Font: Palestinalibre.org
"Avui dia, Palestina té vuit milions de persones refugiades en la diàspora, va continuar dient Alys Samson, jo formo part d'aquesta diàspora, hi ha tres milions de persones àrabs palestines que viuen en l'Estat d'Israel com a ciutadans i ciutadanes de segona, amb més de seixanta lleis que vulneren els seus drets fonamentals; hi ha dos milions de persones que viuen confinades, sense cap mena de drets i en una situació de bloqueig en la Franja de Gaza, sobre la qual historiadors com Illan Pappé han dit que "és la presó més gran del món"; i tres milions de persones que viuen a Cisjordània sofrint una sèrie de violacions dels drets humans, demolicions de cases, privació del dret de moviment, carreteres segregades i envoltades d'assentaments que s'han anat construint "de facto", malgrat que les Nacions Unides els ha declarat il·legals.
Israel és una potència militar molt forta pels llaços internacionals sobre els quals se sustenta. La nostra responsabilitat ha de ser trencar qualsevol acord amb l'Estat d'Israel perquè la seva política viola el dret internacional. No obstant això, hi ha una tendència dels estats a normalitzar aquesta política d'apartheid (...) Per a Catalunya, l'Estat d'Israel és un partner estratègic. "Exigim aquest parlament que exerceixi pressió política perquè Israel compleixi una cosa que és bàsica, que és el respecte a la legalitat internacional. "Israel no pot existir a costa de vulnerar els drets del poble palestí."
Los palestinos examinan una casa dañada después de que las fuerzas de Israel atacaran el campo de refugiados de Yenín, Cisjordania, el 26 de enero de 2023. (Issam Rimawi - Agencia Anadolu)
Honrar i compartir la narrativa palestina, escriu Maha Abdalah en un capítol del llibre intitulat "Des de Palestina: Quan els governs fallen, nosaltres, la gent, persistim, i donar suport a les veus dels qui ho fan, és un acte de desafiament i solidaritat, contra dècades de plans dissenyats de colonització i ocultació. També significa oposar-se a tots els esforços persistents per eliminar la presència i la identitat d'un poble, la seva història, la seva cultura, tradicions i idioma. Requereix assumir un desafiament, total o parcial, contra els assentaments de colons que, durant gairebé un segle, han negat implacablement al poble palestí els seus drets fonamentals, entre ells el seu dret a existir amb dignitat."
Escriu Txus Blanco Fernández en la tercera part del llibre:
"El 5 de febrer de 2021 va saltar la notícia. La Cort Penal Internacional (CPI), un tribunal de caràcter permanent creat per les Nacions Unides per a jutjar als responsables de crims contra la humanitat, genocidi i crims de guerra, reconeixia que la jurisidicció "en Palestina (...) s'estén als territoris ocupats per Israel des de 1967, a saber, Gaza i Cisjordània, exclosa Jerusalem Est. Mesos abans, la Sala de Qüestions Preliminars de la CPI havia confirmat que Palestina era un Estat part del tractat de l'Estatut de Roma i que per tant "té dret a exercir les seves prerrogatives en virtut de l'Estatut".
Al desembre de 2019, la CPI havia iniciat els treballs per a obrir una recerca formal sobre presumptes crims de guerra en Palestina. Estava esperant una nova decisió sobre la jurisdicció territorial. L'anunci que es va fer públic el 5 de febrer confirmava que la CPI havia reunit les condicions i els criteris jurídics necessaris per a continuar amb la recerca dels crims de guerra que l'Estat d'Israel està cometent en aquest territori. En paraules de Fatou Bensouda, encara fiscal de la Cort Penal Internacional en els dies en què es va fer públic aquest anunci: "Estic satisfeta que hi hagi una base raonable per a procedir amb una recerca sobre la situació en Palestina." Així mateix, Shawan Jabarin, secretari general de la Federació Internacional de Drets Humans (FIDH) i director general de l'associació palestina de drets humans Al-Haq, manifestava sobre aquest tema que "una recerca de la CPI sobre la situació en Palestina seria un pas històric per a renovar les esperances de les víctimes que es faci justícia i es rendeixin comptes".
Notícies com aquesta reforcen la lluita de la resistència dins i fora de Palestina. Encara que aquesta lluita pugui estar latent en els mitjans de comunicació o en les agendes polítiques dels Estats, sempre continua present, amb major o menor intensitat, en el territori ocupat palestí i en les nombroses ciutats i pobles de tot el planeta."
Diàspora palestina.
La idea de diàspora va associada a conceptes com a "dispersió", "desplaçaments forçats" o "exili" de tot un grup de població. Les causes poden ser de diferent índole: conflicte armat, persecució, expulsió, etc. En el cas de Palestina, conviuen totes elles i a més cal afegir la neteja ètnica (Pappé, 2006). Les diàspores conserven una memòria col·lectiva, una connexió amb el país d'origen, una consciència de grup i una amistat amb les diàspores d'altres comunitats del món (Cohen, 2008, citat en la web del MigrationData Portal).
A Catalunya, la diàspora palestina és molt petita. La majoria van arribar procedents de Cisjordània(Palestina) en els anys 60 i 70 del segle passat. Eren els fills i les filles de les famílies que en 1948 van haver de deixar les seves cases, escriu Txus Blanco Fernández en el seu llibre. Venien amb l'objectiu d'estudiar una carrera, però, per diferents motius, uns forçosos i uns altres no, van decidir #quedar. Molts es van casar, i els seus fills i filles, néts i nétes, són catalans que reivindiquen una "palestinitat" que els ha estat transmesa pels seus pares i mares. Molts han heretat també l'esperit de lluita i l'anhel de llibertat per al seu poble.
En 2022, les dades oficials parlen que a Catalunya resideixen un total de 221 persones palestines (150 homes i 71 dones). És sorprenent que a partir d'una comunitat tan petita s'hagi creat a Catalunya un sentiment de simpatia i suport tan gran cap al poble palestí, conclou l'autor "d'Un segle de resistència en Palestina. Històries de solidaritat i activisme".
Resum del llibre "Un siglo de resistencia en Palestina. Historias de solidaridad y activismo", realitzat per Maxi Martos, redactor de las afueras.
Autor del llibre: Txu Blanco Fernández, amb pròleg de Alys Samson Estapé i a col·laboració de Maha Abdalah. Editorial Icaria. 2022.
Antecedents, segons la ONU.
Palestina fue uno de los antiguos territorios otomanos que la Sociedad de las Naciones puso bajo administración británica en 1922. Con el tiempo, todos esos territorios se convirtieron en Estados independientes, excepto Palestina, en cuyo caso además de “la prestación de asistencia administrativa y asesoramiento” el Mandato Británico incorporó en 1917 la “Declaración de Balfour”, en la que expresaba apoyo al “establecimiento en Palestina de un hogar nacional para el pueblo judío”. Durante el Mandato, de 1922 a 1947, tuvo lugar la primera ola de inmigración judía a gran escala a este territorio, proveniente principalmente de Europa Oriental: el número de judíos que inmigraron aumentó enormemente en la década de 1930 debido a la persecución nazi. Las reivindicaciones árabes a favor de la independencia y la resistencia a la inmigración judía desembocaron en una rebelión en 1937, tras la cual ambas partes recurrieron una y otra vez al terrorismo y la violencia. El Reino Unido consideró varias opciones para facilitar la independencia a esa tierra devastada por la violencia, y en 1947 acudió a las Naciones Unidas para que resolvieran el problema de Palestina.
Tras estudiar distintas alternativas, las Naciones Unidas propusieron poner fin al Mandato y dividir Palestina en dos Estados independientes, uno árabe palestino y otro judío, y que Jerusalén quedara bajo un régimen internacional (resolución 181 (II), de 1947). Uno de los dos Estados previstos proclamó su independencia en 1948 con el nombre de Israel y en la guerra que siguió ese mismo año con los Estados árabes vecinos ocupó el 77 % del territorio que había tenido Palestina bajo el Mandato Británico, incluida la mayor parte de Jerusalén. Más de la mitad de la población árabe palestina fue expulsada o huyó del territorio del nuevo Estado. El resto del territorio asignado al Estado árabe por la resolución 181 quedó bajo el control de Jordania y Egipto. En la guerra de 1967, Israel ocupó esos territorios (la Franja de Gaza y la Ribera Occidental), incluida Jerusalén Oriental, que posteriormente anexionó. Esta guerra provocó un segundo éxodo, de aproximadamente medio millón de palestinos. En su resolución 242, el Consejo de Seguridad formuló los principios de una paz justa y duradera, que incluía la retirada israelí de los territorios ocupados durante el conflicto, una solución justa del problema de los refugiados y la terminación de todas las situaciones de beligerancia o alegaciones de su existencia. Tras las hostilidades de 1973, el Consejo de Seguridad aprobó la resolución 338, en la que, entre otras cosas, pidió que las partes interesadas iniciaran negociaciones de paz. En 1974, la Asamblea General reafirmó los derechos inalienables del pueblo palestino a la libre determinación, la independencia nacional, la soberanía y el regreso de los refugiados. Al año siguiente, la Asamblea General estableció el Comité para el Ejercicio de los Derechos Inalienables del Pueblo Palestino y otorgó a la Organización de Liberación de Palestina (OLP) la condición de observadora en la Asamblea y en las conferencias de las Naciones Unidas.
Propuesta mayoritaria de partición de Palestina
Mapa del plan de partición de Palestina con unión económica, propuesto por la mayoría de la Comisión Especial de Palestina de las Naciones Unidas. En el plan se propone la división de Palestina en tres partes: un Estado judío, un Estado árabe (en color oscuro) y la ciudad de Jerusalén (en color blanco), que quedaría bajo un régimen internacional de administración fiduciaria. 1947, Naciones Unidas (Lake Success), Nueva York. Foto ONU.
Destrucción tras la guerra en Palestina
Poblado árabe desierto, en el Néguev. 1948. Foto ONU.
Refugiados palestinos en el cruce de frontera
Un grupo de refugiados árabes de Palestina espera transporte en el Líbano. 1948. Foto ONU.
Habitantes de Oriente Medio desarraigados por el conflicto israelo-árabe
Algunos de los cientos de miles de refugiados árabes que emprendieron el cruce del puente Rey Hussein (antiguo puente Allenby) desde la ribera occidental del río Jordán, ocupada por Israel, hacia Jordania. 1967. Foto ONU.
En junio de 1982, Israel invadió el Líbano con la intención manifiesta de eliminar la OLP. Se negoció un alto el fuego. Las tropas de la OLP se retiraron de Beirut y se trasladaron a los países vecinos. A pesar de las garantías de seguridad para los refugiados de Palestina que se habían quedado, hubo una masacre a gran escala en los campamentos de Sabra y Shatila. En septiembre de 1983, la Conferencia Internacional sobre la Cuestión de Palestina adoptó los siguientes principios: la necesidad de oponerse a los asentamientos israelíes y a las iniciativas israelíes para cambiar el estatuto de Jerusalén, el derecho de todos los Estados de la región a existir dentro de fronteras reconocidas internacionalmente y el logro de los derechos legítimos e inalienables del pueblo palestino. En 1987 comenzó un alzamiento masivo contra la ocupación israelí en el Territorio Palestino Ocupado: la intifada. Los métodos utilizados por las fuerzas israelíes provocaron un número ingente de muertos y heridos entre la población palestina. En 1988, el Consejo Nacional de Palestina reunido en Argel proclamó el establecimiento del Estado de Palestina.
El Consejo de Seguridad exige a todas las partes que respeten el alto el fuego en el Líbano
El Consejo de Seguridad exigió que Israel retirara sus fuerzas del Líbano “inmediata e incondicionalmente” hasta las fronteras reconocidas internacionalmente. 6 de junio de 1982. Naciones Unidas, Nueva York. Foto ONU.
El Secretario General se reúne con el Presidente de la Organización de Liberación de Palestina
Javier Pérez de Cuéllar, Secretario General de las Naciones Unidas, se reúne con Yasser Arafat, Presidente de la Organización de Liberación de Palestina, en Ginebra. 27 de junio de 1988. Foto ONU.
En 1991 se celebró en Madrid una Conferencia de Paz con el objetivo de lograr una solución pacífica mediante negociaciones directas por dos vías —entre Israel y los Estados árabes por un lado y entre Israel y los palestinos por otro— sobre la base de las resoluciones del Consejo de Seguridad 242 (1967) y 338 (1973). Las negociaciones multilaterales debían centrarse en cuestiones de ámbito regional, como el medio ambiente, el control de armamentos, los refugiados, el agua y la economía. Las sucesivas negociaciones culminaron con el reconocimiento mutuo entre el Gobierno de Israel y la OLP, como representante del pueblo palestino, y la firma de la Declaración de Principios sobre las Disposiciones relacionadas con un Gobierno Autónomo Provisional (también conocido como “Acuerdo de Oslo”) en 1993, así como los acuerdos de aplicación subsiguientes, que llevaron a la retirada parcial de las fuerzas israelíes, las elecciones del Consejo Palestino y la Presidencia de la Autoridad Palestina, la liberación parcial de los detenidos palestinos y el establecimiento de una administración efectiva en las zonas palestinas autónomas. La participación de las Naciones Unidas ha sido esencial tanto para velar por la legitimidad internacional como para movilizar y prestar asistencia internacional. La Declaración de Principios de 1993 aplazó ciertas cuestiones hasta las negociaciones posteriores sobre el estatuto permanente, que tuvieron lugar en 2000 en Camp David y en 2001 en Taba, pero en las que, sin embargo, no se llegó a ninguna conclusión.
Los miembros del Consejo de Seguridad votan sobre la participación de Palestina. Los miembros del Consejo de Seguridad votan a favor de que el observador de Palestina participe en el debate del Consejo sobre la situación en el territorio palestino ocupado. 5 de octubre de 1990. Foto ONU.
La segunda intifada estalló cuando el Primer Ministro Ariel Sharon, del partido israelí Likud, visitó en 2000 Al-Haram al-Sharif (Monte del Templo), en Jerusalén. A continuación, Israel empezó a construir un muro de separación con la Ribera Occidental, ubicado principalmente dentro del Territorio Palestino Ocupado y declarado ilegal por la Corte Internacional de Justicia.
En 2002, el Consejo de Seguridad apoyó el concepto de los dos Estados: Israel y Palestina. Ese mismo año, la Liga Árabe aprobó la Iniciativa de Paz Árabe. En 2003, el Cuarteto (compuesto por los Estados Unidos, la Unión Europea, Rusia y las Naciones Unidas) dio a conocer una hoja de ruta para avanzar hacia una solución biestatal. También en 2003 se aprobó en Ginebra un acuerdo de paz no oficial entre personalidades destacadas israelíes y palestinas. En 2005, Israel retiró a sus colonos y tropas de Gaza, aunque mantuvo el control de sus fronteras, costas y espacio aéreo. Tras las elecciones legislativas palestinas de 2006, el Cuarteto puso como condición para prestar asistencia a la Autoridad Palestina que esta se comprometiera a no recurrir a la violencia, reconociera a Israel y aceptara los acuerdos previos. Cuando Hamás tomó el control de Gaza en 2007 recurriendo a las armas, Israel impuso un bloqueo.
Con el Proceso de Annapolis de 2007-2008 no se llegó a un acuerdo sobre el estatuto permanente. La escalada de los ataques aéreos y con cohetes a finales de 2008 desembocó en la operación terrestre israelí en Gaza conocida con el nombre de “Plomo Fundido”. Posteriormente, el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas aprobó la resolución 1860.
Las Naciones Unidas investigaron las violaciones del derecho internacional cometidas durante el conflicto de Gaza (el “informe Goldstone”). El programa de la Autoridad Palestina de 2009 para crear instituciones del Estado recibió un amplio apoyo internacional. En 2010 fracasó una nueva ronda de negociaciones porque venció la prórroga que se había impuesto a la construcción de asentamientos israelíes. En 2011, el Presidente Mahmoud Abbas presentó la solicitud de admisión de Palestina como Miembro de las Naciones Unidas. La UNESCO admitió a Palestina como miembro.
A principios de 2012 tuvieron lugar en Amán conversaciones exploratorias entre Israel y Palestina. En noviembre de ese año estalló un nuevo ciclo de violencia entre Israel y Gaza, que concluyó con un alto el fuego negociado por Egipto. El 29 de noviembre de 2012 la Asamblea General reconoció a Palestina la condición de Estado observador no miembro en las Naciones Unidas, y en 2014 la Asamblea General proclamó 2014 Año Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino. Después de que se anunció la creación de un gobierno de consenso nacional palestino, Israel suspendió en abril de 2014 la nueva ronda de negociaciones que se había iniciado en 2013. En julio y agosto de 2014 estallaron nuevos enfrentamientos entre Israel y Gaza. En 2016, el Consejo de Seguridad aprobó la resolución 2334.
Conferencia de prensa tras la reunión del Cuarteto
De izquierda a derecha: Javier Solana, Alto Representante de la Unión Europea para la Política Exterior y de Seguridad Común; Igor S. Ivanov, Ministro de Relaciones Exteriores de la Federación de Rusia; Kofi Annan, Secretario General de las Naciones Unidas; y Colin L. Powell, Secretario de Estado de los Estados Unidos de América. 26 de septiembre de 2003. Naciones Unidas, Nueva York. Foto ONU.
La Asamblea reconoce a Palestina la condición de Estado observador no miembro
Por 138 votos contra 9 y 41 abstenciones, la Asamblea General aprobó una resolución por la que otorgó a Palestina la condición de Estado observador no miembro en las Naciones Unidas. Mahmoud Abbas (centro, primera fila), Presidente de la Autoridad Palestina, con su delegación en el Salón de la Asamblea General tras la decisión de la Asamblea. 29 de noviembre de 2012. Naciones Unidas, Nueva York. Foto ONU.