La corrupció és un mal que ha socavat els fonaments de la democràcia espanyola. Encara que els casos més greus han emergit en moments de crisi econòmica, es pot traçar una línia contínua que, des de les postrimeries del franquisme, mostra com les deficiències del sistema de control faciliten i en ocasions propicien un aprofitament i·lícit i molt lucratiu de les institucions.
"Si la corrupció fos un sector empresarial, seria el tercer major del món, amb un valor de 3 bilions de dòlars i el 5% del PIB global."(1)
El llibre de Baltasar Garzón, "El FANGO: cuarenta años de corrupción en España" planteja si alguna vegada ha hagut voluntat de combatre la corrupció o, si pel contrari, no ha existit mai veritable intenció d'erradicar aquest fenòmen tan antic. La seva lectura és inprescindible, perquè l'autor és una de les persones que més experiència té en la lluita contra la corrupció.
Al llibre trobem petites joies d'actes de corrupció, des de "l'Straperl", una ruleta elèctrica que pretenien introduir en Europa amb la connivència del Govern del Partit Republicà Radical al cap del qual figurava Alejandro Lerroux; fins els grans estraperlistes espanyols que van comerciar clandestinament amb tot tipus de productes i van amassar grans fortunes en una Espanya dominada per la fam i la necessitat . Entre aquests estraperlistes es trobaven ministres, alts responsables polítics i funcionaris, és a dir, persones en moltes ocasions protegides i amparades pel propi poder polític. Passant per la més rabiosa actualitat, com el cas de Banca Catalana (pressumpta trama de crim organitzat de la família Pujol), Mario Conde amb Banesto, el Sr. Botín, amb el seu Banc de Santander (en la Setmana Santa de l'any 1992 va sortir a la llum pública el cas de les cesions de crèdit o primes úniques, productes bancàris opacs en circulació pel Banc de Santander, l'anomenat cas Botín i la doctrina Botín), el cas Matesa, el cas Gurtel, les preferents, el sistema de finanançament dels partits polítics, els aforaments, la fiscalia especial anticorrupció. El jutge togat militar (Febrer 2015) té oberta una investigació per presumptes delictes de malversació de cabdals públics, entre d'altres contra dos coronels, un comandant, un subtinent i dos sergents, a l'acuertalament de Getafe, etc ...
"Si hagués de destacar una de les fonts que donen forma a les múltiples categories de corrupció, ho faria sense dubtar-ho amb la urbanística. A través de contractes, licitacions arreglades en les seves condicions o plecs corresponents i adjudicacions públiques concertades a canvi de la corresponent comissió, la corrupció lligada al desenvolupament urbanístic ha infectat administracions, partits i empreses privades.
La requalificació de sòls i la posterior expansió de la construcció, marca del desenvolupament econòmic espanyol, impulsada per les lleis de liberalització de terra del Govern d'Aznar, van ser el brou de cultiu perfecte per donar curs a tot tipus d'actes il·lícits que van omplir les butxaques de tots els implicats. Tots sabien que calia "comprar" a l'alcalde, regidor, diputats o governant de torn per aconseguir estar a la línia de sortida de l'adjudicació corresponent", explica Baltasar Garzón en aquest llibre.
El Fango és un llibre que no et permet avorrir-te. Són 600 pàgines de relats i d'opinions sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació i les campanyes pagades o impulsades per interesos polítics (Silvio Berlusconi va apareixer davant el jutje Baltasar Garzón maquillat, perquè a la sortida de l'Audiència Nacional es trobaven les càmeras de TV) ; la corrupció i el crim organitzat, la manca d'ètica i tot això al voltant d'un únic tema "la corrupció en Espanya durant quaranta anys".
El cas del Banc Espanyol de Crèdit, encara està vigent a dia d'avui.
Baltasar Garzón explica en el seu llibre com ".....en aquell temps es parlava molt a la premsa de la sostracció de Banesto de 1.344 milions de pessetes en el cas Carburos Metálicos. Banesto i Air Products havien signat un contracte el 4 d'abril de 1990 sobre 672.000 accions de Carburos Metálicos, intervenint Arturo Romaní en representació de Banesto. Com a conseqüència d'aquest contracte, Banesto hauria d'haver ingressat 1.344 milions de pessetes, el que no va succeir. Aquesta quantitat va anar a parar a un compte a Suïssa. Mai es va provar la participació de Mario Conde en aquesta operació. Van ser condemnats el vicepresident del banc, el conseller Pérez Escolar i el financer Jacques Hachuel a quatre anys de presó cadascun. El Suprem va agreujar a deu anys la condemna a Escolar.
També es parlava de la sostracció de 1.550 milions de pessetes per a la realització de diferents operacions immobiliàries. Aquesta operació va ser realitzada per Fernando Garro, director general del banc, que, amb motiu de la realització de diferents operacions immobiliàries, ocultava a l'entitat els veritables costos d'adquisició. Garro ordenava que el banc realitzés pagaments per un preu molt superior al realment pagat, fent seva la diferència.
Es van efectuar un total de sis operacions d'adquisició de locals, entre els mesos de febrer de 1989 i desembre de 1990. Com a conseqüència, Banesto va pagar indegudament la quantitat de 1.550 milions de pessetes, que van anar a parar al patrimoni de director general. Va ser condemnat a la pena de sis anys de presó i al pagament d'una multa.
Resulta que els comptes del Banc Espanyol de Crèdit no expressaven la veritable situació econòmica de l'empresa. La informació societària oferta a tercers per mitjà dels documents comptables era inexacta.
L'Audiència Nacional va absoldre als acusats, al entendre que, d'acord amb l'anterior Codi Penal, aquesta conducta no era sancionable, en la mesura que no havia quedat provat que els administradors acusats ocultessin conscientment aquestes alteracions al Banc d'Espanya i als serveis d'auditoria externa. Aquesta interpretació no va ser compartida pel Tribunal Suprem, que va entendre que un president i un conseller delegat d'una entitat financera assumeixen una responsabilitat directa i principal sobre l'autenticitat dels comptes socials, cosa que els converteix en autors de les alteracions falsàries. Per això, Mario Conde i el conseller delegat Enrique Lasarte van ser condemnats a quatre anys de presó.
En total Mario Conde va ser condemnat per apropiació indeguda, estafa i falsedat a vint anys de presó i a indemnitzar els accionistes estafats amb un total de 22,6 milions d'euros. La intervenció de Banesto va tenir un cost per a l'entitat de quasi 320.000 milions de pessetes. Mentre tot el procés es sustanciava judicialment, la presència del cas en els mitjans de comunicació competien amb els mecanismes d'atac i desprestigi que van posar en marxa Mario Conde i determinats mitjans de comunicació contra el Partit Socialista, intentant pactar amb males arts i secretament, a canvi de no fer públics determinades dades i documents i de no implicar a certes institucions de l'Estat.
Mario Conde va intentar culpabilitzar a la justícia, al partit socialista i inclus a l'ONU de la seva desgràcia. Per aquest motiu, va presentar, juntament amb els seus advocats, més de 170 motius de casació, que al·legaven que "les proves decisives" per a la seva condemna no van ser revisades. Al novembre del 2006, el Comité de Drets Humans de l'ONU va emetre un dictàmen, a rel de la queixa de Mario Conde, en la qual expresava que Espanya havia vulnerat el Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York. El Tribunal Suprem havia augmentat la pena de Mario Conde , sense disposar d'una segona instància que pugués revisar aquest agreujament. No obstant, el dictàmen va constatar que el tribunal havia examinat "extensa i detinguadament la valoració de les probes", atés que va analitzar cadascun dels 170 motius de casació."
(1) "B20 Anti-corruption Working group report to the B20 Office and Taskforce Chairs. July 2014", B20, Australia.
El cas Banesto en l'actualitat:
"La justícia embarga dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxemburg vinculats a Mario Conde, durant l'any 2016."
La justícia, a l'any 2016 va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxembourg vinculats a la seva persona. Segons es va publicar en diferents mitjans de comunicació.
El jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, instructor de l'Operació Fènix, que investigava si l'exbanquer Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros procedents del saqueig de Banesto, va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxemburg vinculats a l'empresari ultraliberal.
Els productes financers bloquejats pertanyien al supòsit entramat societari i familiar dissenyat per amagar la fortuna de Conde. L'exbanquer només va abonar 12 milions dels 26 que li van exigir els tribunals per l'enfonsament de Banesto, que va deixar el 1993 un forat comptable de 2.700 milions.
Mario Conde va comprar al 2014 accions del canal de televisió ultraconservador Intereconomia per valor de 5.4 milions d'euros.
Els comptes a Luxemburg embargades figuren a nom de les empreses Lassalcedas SA i Black Royal Oak SL. La primera es troba radicada al domicili familiar dels Conde al carrer Triana de Madrid. I els seus apoderats són els fills de l'exbanquer Alejandra i Mario, que també estan investigats en l'Operació Fènix.
El jutge sostenia que Lassalcedas SA va rebre fons de Oca, pedra angular del presumpte entramat. I, juntament amb Black Royal Oak, va adquirir accions d'un fons a Luxemburg que va enviar 1,5 milions a Espanya a cop de transferència. Les dues empreses també van invertir 9,4 milions d'euros en accions d'un altre fons en aquest país.
Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros des de quatre països (Suïssa, Regne Unit, Itàlia i Països Baixos). L'exbanquer es va servir d'aquesta troca de societats, comptes i paradisos fiscals per a la compra el 2014 de 5,4 milions d'euros d'accions del canal de televisió ultraconservador Intereconomía, segons la investigació.
D'altra banda, l'expresident de Banesto va sol·licitar a l'Audiència Nacional la denúncia original de la Fiscalia Anticorrupció que va provocar l'abril passat el seu ingrés a la presó i també l'informe del SEPBLAC que va utilitzar el Ministeri Públic per sostenir les seves tesis. Conde demana al jutjat que pregunti a l'Agència Tributària si hi ha alguna investigació sobre ell.
El judici contra Emilio Botín, president del Banc Santander.
Es de destacar la narració que realitza Baltasar Garzón del judici contra quatre directius del Banc Santander, entre ells el president, Emilio Botín. L'auto d'apertura del judici oral de la jutgesa Teresa Palacios és de l'any 2006.
La jutgesa Teresa Palacios va acusa als directius del Santander d'un delicte continuat de falsedat en document oficial, tres delictes continuats de falsedat en document mercantil i altres trenta contra la Hisenda Pública, malgrat que el Ministeri Fiscal i l'advocat de l'Estat van sol·licitar el seu sobreseiment en diferents ocasions. Aquesta absència d'acusació pública (Ministeri Fiscal) i particular (advocat de l'Estat) va donar lloc a que la Secció Primera de la Sala del Penal de l'Audiència Nacional acordaren el sobreseiment llibre en un auto del 2 de desembre de 2006 i al neixement de la denominada "doctrina Botín", que estableix que l'acusació popular, si vol determinar l'apertura de judici oral, haurà d'anar acompanyada o bé de l'acusació particular (perjudicats) o del fiscal.
"Al 2012, escriu Baltasar Garzón, l'acusació popular va retirar, per un acord extrajudicial amb l'advocat del Banc Santander, el recurs que havia interpossat davant el Tribunal Constitucional, restant desert el recurs i arxivada la demanda. La sentencia del Tribunal Suprem, i la doctrina sentada, va quedar definitiva i ferme.
Aquesta causa va fer correr molta tinta, atès que una gran majoria de la doctrina de l'alt tribunal i de la ciutadania espanyola la va considerar com una taula que se li va llançar a Emilio Botín per salvar-lo amb èxit. Al marge del resultat final de la mateixa -continua explicant l'autor del llibre- i dels dubtes que suscita la "no acusació del Ministeri Fiscal", quan el fiscal que el representava sí que ho volia fer, l'absència de pacte quan la causa es trobava en el Tribunal Constitucional haguès determinat que s'entrés en el fons de l'assumpte, que bé es mereixia.
En tot cas, el Tribunal Suprem no va aplicar aquesta doctrina quan em va jutjar a mí per la investigació dels crímens franquistes, en el qual tampoc existia acusació pública, ni tampoc li van aplicar al lehendakari Juan José Ibarretxe ni al xonseller Juan María Atutxa, sinò que va canviar la que havia fixat per aquests casos. Al menys estèticament, deixa molt que desitjar aquest canvi de criteri, així com el pou del oblit en el que va caure el cas en el Tribunal Constitucional (quasi quatre anys perquè el recurs quedés desert). Sense cap dubte volien dir el que van dir en ambdòs casos i per la qualitat dels acusats, però la ciutadania es va quedar sense saber què havia darrera de les cesions de crèdit."
El cas Bankia i les preferents.
"Més que per la força, ens dominen per l'engany." (Simón Bolivar)
"Què hauria passat -es pregunta l'autor del llibre, Baltasar Garzón- si als més de 187.000 preferentistas de bankia, abans d'invertir els seus diners, l'entitat els hagués informat exhaustivament que, juntament amb l'alta rendibilitat que els oferien, també podien perdre tots els seus diners i que no podrien disposar d'ells quan ho necessitessin? La resposta sembla obvi, al menys per als milers de petits estalviadors a qui se'ls va col·locar aquest producte....".
La resposta a aquesta pregunta la trobareu en aquest llibre: "El fango: quaranta anys de corrupció a Espanya".
Baltasar Garzón sap que els diners han degradat les institucions i que molts representants polítics s'han enfonsat en el fang de la corrupció però, precisament per tot això, ademés de netejar , hem de crear una alternativa diferent amb la qual no només reivindiquem els canvis legislatius pertinents, hem de canviar la societat , i per fer-ho ens hem de preguntar què estem disposats a donar o pagar per una bona societat en la qual es quantifiqui com a valor econòmic tot allò que és menyspreat per l'actual sistema. On està escrit, es pregunta, que hagi de tenir un status superior aquell que fa d'intermediari en una inversió, que aquell que crea amb el seu treball la base perquè aquesta inversió es produexi?
Baltasar Garzón (Torres, Jaén, 1955) va ser magistrat-jutje de l'Audiència Nacional fins al 2010.
Des d'aquest càrrec es a convertir en una de les figures més implacables en la persecució del narcotràfic i el terrorisme, així com en la defensa dels drets humans, amb actuacions determinants contra ETA i, en l'àmbit internacional amb el trascendent cas Pinotxet.
El 22 de febrero de 2012 va ser expulsat de la carrera judicial, condemnat pel Tribunal Suprem a onze anys d'inhilitació pel delicte de prevaricació comés duant l'instrucció del cas Gurtel.
Amb posterioritat va exercir com asesor del Tribunal Penal Internacional de la Haya i és en l'actualitat el director de la defensa jurídica del fundador de Wilileaks, Julian Assange.
En l'actualitat, dirigeix el bufet madrileny ILOCAD (International Legal Organization for Cooperation and Development) i presideix la Fundació FIGBAR, que té com a objectiu la defensa dels Drets Humans i la Juridiscció Universal.
Ha escrit nombrosos llibres, entre els que destaquen "Un món sense por" (Debolsillo, 2006), La línia de l'horitzó (Debate 2008), i La força de la raó (Debate, 2011) a més de molts articles i assatjos.
És doctor honoris causa per trenta universitats de tot el món, i membre de diferents organitzacions humanitàries i centres de drets humans i de mediació en conflictes.
Resum del llibre "El Fango: cuarenta años de corrupción en España", Pengin Random House Grupo Editorial S.A.U., realitzat per M.Martos.