L'ofensiva política del poder judicial per perseguir una ideología o un moviment polític amb les eines de l'estat de dret, s'ha conegut amb el terme lawfare, concepte que es va desgranant al llarg del llibre "Lawfare. L'estratègia de repressió contra l'independentisme català", de Damià del Clot. De fet, la causa general contra l'independentisme esdevé un exemple paradigmàtic de lawfare. En lloc de resoldre una qüestió de naturalesa política a través dels mecanismes de la política, seguint el model conegut d'Escòcia i Gran Bretanya o del Quebec i el Canadà, l'Estat espanyol va optar per traslladar l'assumpte als tribunals, considerant que les legítimes aspiracions sobre el futur polític de Catalunya eren només un tema de legalitat.
Aquest llibre, escriu Carles Mundó en la seva presentació, és un treball rigorós, de lectura fàcil i àgil, que resulta molt pedagògic per entendre com funcionen els mecanismes de repressió dels estats moderns. És una foto panoràmica en blanc i negre que, retratant el passat, també retrata el present, i que és de gran ajuda per comprendre les complexitats d'un sistema polític i d'un model d'estat a la defensiva i incapaç de seduir i convèncer els ciutadans que no comparteixen una visió uniforme de la realitat.
Però més poderosa que la repressió i que les lleis injustes és la força de la gent, que amb el seu vot i el seu compromís democràtic, cívic i pacífic pot aconseguir que allò que avui sembla impossible demà sigui inevitable.
L'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i el seu desplegament no van tenir tampoc la voluntat de desprende's de l'herència de la cultura franquista. És aquí on l'autor del llibre, Damià del Clot, explora el que anomena el "nou disseny de la repressió", és a dir, un nou marc normatiu que fa compatible la legalitat amb la injustícia, que recela de la descentralizatció política, que reprimeix la dissidència política i que supedita els quatre valors superiors de l'ordenament jurídic -la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític- a la indissoluble unitat de la nació espanyola, expresa Jordi Matas Dalmases en el pròleg del llibre.
Així ho va advertir, continua manifestant el catedràtic de Ciència Política Jordi Matas, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, el setembre de 2017 en l'acte d'obertura de l'any judicial: "Quan l'article segon (de la Constitució) fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l'Estat". És a dir, que la garantia de preservar la lletra de l'article segon de la Constitució esdevé un mandat jurídic no només per al poder judicial, sinó també per a tots els poders que aquest compliment comporti una vulneració fragrant dels valors constitucionals i dels drets fonamentals. I amb aquest objectiu, explica l'autor del llibre, l'oligarquia judicial, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, la Monarquia i els grans partits polítics espanyols s'han dedicat en cos i ànima, i amb instruments molt poc democràtics, a combatre l'independentisme basc i català. D'aquí la necessitat de polititzar el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Comptes, i d'evitar cap escletxa en la fidelitat cap als grans partits espanyols.
La repressió judicial de l'enemic
"La història política de l'Estat espanyol és una història de violència. Les desenes de pronunciaments militars -tan els fallits com els exitosos-, l'assassinat de quatre presidents de govern entre els anys 1870 i 1973, les guerres civils -des de la carlista a la de 1936- i dues dictadures autoritàries al llarg del segle XX, en són la prova. Però si la història política de l'Estat espanyol és una història de violència, la de les relacions entre l'Estat espanyol i Catalunya és una història de repressió, de persecució, d'intolerància, de venjances, d'humillacions i, també, de violència. Una violència que ha aparegut en els moments en què Catalunya ha aspirat a assolir més poder polític, ja fos a partir d'una reforma estatutària que millorés el seu autogovern o el seu reconeixement nacional, ja fos perquè hagi pretès celebrar una consulta o un referèndum d'autodeterminació en exercici del dret a decidir. Només així s'explica que dels darrers deu presidents de la Generalitat, vuit hagin patit repressió. Concretament, els uns presó, els altres exili, altres inhabilitacions i condemnes milionàries i, un -el president Lluís Companys- assassinat en el que ha estat l'única execució d'un president escollit democràticament que ha conegut l'Europa del segle XX", escriu Damià del Clot en el primer capítol del seu llibre.
La construcció d'un judici polític.
En el capítol 9 del llibre l'autor explica que "per aconseguir crear una macrocausa penal contra l'independentisme calia -i així ho va fer el fiscal José Manuel Maza- fer pivotar tota l'acusació sobre un delicte d'especial transcendència política i amb rellevants penes de presó. Aquest delicte era la rebel·lió. La rebel·lió tenia avantatges i inconvenientes per a l'estratègia de lawfare. Entre els aventatges estava l'aplicació de l'article 384 bis de LECrim amb finalitats polítiques, les elevades penes de presó del tipus penal i l'efecte mediàtic i electoral que comportava perseguir per rebel·lió l'independentisme català. Però també tenia punts febles que únicament el deep state podria neutralitzar: la manca de violència i, per consegüent, la inexistència de la mateixa rebel·lió. Aquest era el punt feble del procés penal: que el moviment independentista no era -ni mai havia estat- violent.
La batalla legal contra l'independentisme català irromp en l'arena política quan la Fiscalia General de l'Estat fa pública la interposició d'una querella criminal contra tot el govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament. És aleshores quan comença a dibuixar-se en l'escenari polític català, un macroprocés penal contra el moviment independentista. Ja llavors feia temps que les tribunes polítiques i mediàtiques espanyoles havien treballat en la construcció d'un discurs amb l'objectiu d'associar l'independentisme a un moviment violent de naturalesa terrorista.
L'autor del llibre ens parla de la construcció d'un delicte per construir una sòlida narrativa criminal al voltant del moviment sobiranista català. Va ser el tot és ETA el discurs que es va escollir amb l'objectiu de vincular l'independentisme a un relat subjectat o recosit per la variable violència. De fet, escriu Damià del Clot, és a partir d'aquesta variable que es comença a crear un corpus iuris per enfrontar-se al cas català des de l'estratègia de la guerra legal. "Cal no oblidar que s'estava perseguint penalment, de forma desproporcionada i sense cobertura jurídica, una actuació -convocatòria de referèndum- que havia estat despenalitzada pel govern Zapatero precisament amb l'argument -i així ho expressava l'exposició de motius de la LO 2/2005, del 22 de juny, de modificació del Codi Penal- que els articles derogats "( ...) se refieren a conductas que no tienen suficiente entidad para merecer reproche penal, y menos aún si la pena que se contempla es la de prisión."
Davant l'amenaça d'un referèndum o d'una declaració unilateral d'independència l'Estat s'havia de protegir, o més ben dit: havia de protegir la sobirania nacional, que era una i indivisible; i ho havia de fer per la via penal. Segons l'ex-magistrat de la Sala de lo Penal del Tribunal Suprem, Adolfo, Prego, amb el Codi Penal vigent les autoritats públiques que desobeïssin només podien ser multades o inhabilitades. La seva reforma, en canvi, permetia criminalizar-les. El Codi Penal, doncs, no oferia una resposta adequada per prevenir o aturar actuacions encaminades a assolir la independència d'un territori.
La judicatura com element de legitimació de la repressió.
Quan més oficial i "legal" hagi estat la repressió de l'oposició, més haurà estat implicada la judicatura en ella. És a dir: els jutges s'alçaven com un estament ue blanquejava el règim franquista.
En l'apartat 5.3.1 Damià del Clot ens informa de que "la llista de jutges amb clares vinculacions amb el Partit Popular respon a l'estratègia de col·locació de magistrats afins en llocs de comandament judicial per influir -o tractar d'influir- en els processos judicials on la formació política té interessos. L'objectiu del PP sempre ha estat, d'acord amb el caràcter majoritàriament conservador de la judicatura espanyola, impulsar nomenaments que permetessin un control directe del procediment (i tot el que se'n deriva: mesures cautelars, tempos del procés i control de les instruccions) i de la resolució final. En analitzar els magistrats afins al PP cal iniciar l'estudi per les presidències. Les presidències de les institucions judicials més importants durant els anys 2012 a 2017 -els anys del precés sobiranista català- han estat en mans de persones de reconeguda significació amb el PP.
El cas més flagrant de tots fou el de Francisco Pérez de los Cobos, que va presidir el TC durant els anys del procés. De los Cobos no només va amagar la seva condició de militant del PP durant la tramitació parlamentària del seu nomenament -també va fer-ho el mateix Partit Popular-; sinó que un cop revelada aquesta condició va defensar-la malgrat la polèmica que aquesta dada va posar al descobert. Tot i ser recusat per aques motiu tant flagran de parcialitat, la recusació no va prosperar."
Meritxell Serret, diputada al Parlament i Consellera d'Agricultura del 2015 al 2017 escriu l'epíleg al llibre de Damià del Clot i Trias i explica que durant aquests anys de repressió més intensa, amb la situació dels presos i exiliats polítics, amb més de 3.000 persones represaliades, s'ha posat en evidència la causa general contra l'independentisme i l'estratègia de lawfare engegada per part de l'Estat espanyol, una estratègia que a nivell europeu ha perdut fins ara totes les partides que ha volgut jugar, la qual cosa ens permet confiar que aquesta dimensió europea ajudarà a desamantellar la causa general i el lawfare a nivell intern.
"Com bé desgrana l'autor, escriu Meritxell Serret, el dret franquista va condicionar la Constitució del 1978 i tot el sistema polític. Per això, avui encara es malda per mantenir instal·lada la idea que la Llei es font de legitimitat, que allò que no és legal no és políticament viable. I alhora, que allò polític contrari a la Llei pot ser perseguit. Una deriva cap a un Estat judicial que fa que bona part de l'activitat política institucional i parlamentària estigui, cada dia més, supeditada a resolucions judicials i, malauradament per tant, que els poders legislatiu i executiu estiguin sotmesos al veredicte dels tribunals.
Una de les principals conclusions de la lectura d'aquest llibre és que per a escriure un bon futur necessitem exercicis com el que l'autor ens trasllada, que ens permeten analitzar aspectes estructurals que ens han d'ajudar a desconstruir els elements del franquisme que han perviscut fins avui. Això és necessari per a poder consolidar una societat democràtica, amb una ciutadania conscient dels drets fonamentals i capaç de fer prevaldre l'Estat de Dret."
Resum del llibre "Lawfare. L'estratègia de repressió contra l'independentisme català." Autor: Damià del Clot. Presentació de Carles Mundó, conseller de Justícia 2016-2017. Pròleg de Jordi Matas, president de la Sindicatura Electoral de l'1-O i catedràtic de Ciència Política (UB). Epíleg de Meritxell Serret, diputada al Parlament de Catalunya, consellera d'Agricultura 2016-2017. Voliana Edicions.
El PP roba la voluntat d'un poble.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya de 2006 va ser feta pública el 28/06/2010, quatre anys després de la presentació del recurs d'inconstitucionalitat interposat pel PP el 31/07/2006 sobre 114 articles de l'Estatut d'Autonomia de 2006, confirmat pel poble de Catalunya el 18/08/2006.
"...l'atur de país del 3 d'octubre; les mobilitzacions del dissabte 7 d'octubre que en tota Espanya van cridar a parlar, a dialogar; les manifestacions que, convocades per Societat Civil Catalana els dies 8 i 29 d'octubre, van omplir els carrers de Barcelona. També el Ple del Parlament del 10 d'octubre, previst inicialment per a la proclamació unilateral de la independència, i que va acabar sent un reconeixement implícit de la inviabilitat de les vies unilaterals; l'esperpent de les cartes que es van intercanviar Rajoy i Puigdemont. Enmig d'aquesta marabunta, les detencions de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, líders del moviment cívic independentista, als quals l'Audiència Nacional va enviar a la presó de manera injusta. Tot això va culminar amb la celebració simultània els dies 26 i 27 d'octubre d'un nou Ple del Parlament i del Ple del Senat. El mateix 27, un consell de Ministres extraordinari acordava la destitució del Govern, la disolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. Sense oblidar la gran escapada de Puigdemont a Brussel·les, l'escenificació i frivolizació de "l 'exili", i l'empresonament de membres del Govern.
Per fi, les eleccions del 21 de desembre de 2017, que van arribar per un camí inesperat i que ens van oferir més sorpreses encara. Amb Carles Puigdemont encapçalant una llista electoral, després de tota una legislatura dient el contrari. Amb uns resultats que van confirmar la força de l'independentisme i un augment de la polarització política i social...."
Antecedents històrics, segons Viquipèdia.
Les eleccions al Parlament de Catalunya (2003) van ser una derrota pel PSC que va guanyar en vots, però no en escons. Tot i així, ERC va decidir fer President de la Generalitat a Pasqual Maragall i així començà una nova etapa política. José Luis Rodríguez Zapatero, President del Govern d'Espanya al principi va donar suport al nou tripartit de Catalunya i en novembre, en el Palau Sant Jordi de Barcelona, davant de 20.000 persones, va prometre donar suport a la reforma de l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.[3]
El 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar la reforma de l'Estatut d'autonomia de 1979. Tots els grups polítics catalans menys el Partit Popular Català hi van donar suport. El mes de novembre del mateix any, una delegació del Parlament de Catalunya va defensar en el Congrés el text per a la reforma de l'Estatut català a l'inici del debat sobre la presa en consideració del projecte de llei orgànica. Els representants del Parlament van ser: Artur Mas i Gavarró (CiU), Manuela de Madre Ortega (PSC) i Josep-Lluís Carod Rovira (ERC). El 18 de juny del 2006 va ser ratificat pels catalans en referèndum, pels 74% dels votants. El dia 19 de juliol de 2006 Zapatero, President del Govern d'Espanya va signar el nou Estatut. Abans de la firma figura el següent text: Por tanto, mando a todos los españoles, particulares y autoridades que guarden y hagan guardar esta ley orgánica. També el Cap de l'Estat, Joan Carles I d'Espanya, ratificà la nova llei orgànica: A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica. L'entrada en vigor del nou Estatut va ser el 9 d'agost del 2006.
A les Corts espanyoles semblava que molts diputats estaven satisfets amb l'aprovació de l'Estatut després de totes les retallades que van fer. Personalitats històriques del Congrés van arribar a afirmar: Lo he raspao y lo he dejao más limpio que una patena (Alfonso Guerra González). Aquest tipus de declaracions públiques va tenir l'aplaudiment de diaris espanyols conservadors i monàrquics com ABC. Tot i així, immediatament, el PP va presentar el recurs d'inconstitucionalitat núm. 8045-2006, interposat pels 99 diputats del partit en el Congrés dels Diputats, contra diversos preceptes de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest partit polític va impugnar 114 dels 223 articles de nou Estatut; i va fer alhora una campanya el mateix any, recollint signatures per tot l'Estat contra l'Estatut i demanant un referèndum estatal sobre l'Estatut de Catalunya.
Què va retallar exactament la sentència de l'Estatut?
El TC només va anul·lar 14 articles de la llei, però en va fer una reinterpretació a la baixa que va tancar la porta a les aspiracions catalanes
per - No a "l'ús preferent" del català
Un dels punts clau de l'Estatut era el blindatge de la llengua catalana. La llei determinava en l'apartat 1 de l'article 6 que el català era la llengua pròpia de Catalunya i d"ús preferent" al territori. El TC va anul·lar aquesta expressió i la va canviar per "ús normal". D'aquesta manera, el que abans situava el català com a llengua d'ús preferent a l'administració, als mitjans, com a llengua vehicular i a l'ensenyament, es va convertir en la llengua "utilitzada normalment" en tots aquests àmbits.
- Limitacions al Consell de Garanties Estatutàries
L'Estatut també refermava el paper del Consell de Garanties Estatutàries (CGE), entès com un "Tribunal Constitucional" que havia de vetllar perquè les iniciatives legislatives s'adequessin al marc de l'Estatut. Per això, dotava de caràcter vinculant les seves resolucions en l'apartat 4 de l'article 76 sobre les funcions del CGE. El TC va considerar inconstitucional aquest punt i el va anul·lar. Anys després, aquesta decisió ha beneficiat els partits independentistes quan han volgut tirar endavant lleis -per exemple, les lleis de desconnexió- sense l'aval del CGE.
- Limitacions al Síndic de Greuges
En l'apartat 1 de l'article 78, l'Estatut donava exclusivitat al Síndic de Greuges per supervisar l'activitat de la Generalitat i les relacions amb l'administració o empreses públiques i privades. D'aquesta manera, excloïa el Defensor del Poble d'aquesta funció. El Tribunal Constitucional va anul·lar la idea de "caràcter exclusiu" perquè, deia, implicava un xoc de competències amb l'Estat i deixava els catalans sense possibilitat d'escollir entre el Síndic o el Defensor del Poble. Així, el TC va avalar l'apartat 2 de l'article 78, que estableix que aquests dos organismes "col·laboraran" en l'exercici de les seves funcions.
- Retallada de funcions del Consell de Justícia
Amb la justícia catalana el TC no va tenir miraments i va anul·lar sencer l'article 97 que definia el Consell de Justícia de Catalunya com "l'òrgan de govern del poder judicial a Catalunya", entès com una descentralització del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Les funcions del Consell, també establertes a l'Estatut, van quedar laminades.
El TC va tombar diversos articles en aquest sentit i va anul·lar, per exemple, que el Consell tingués participació en la designació del president del TSJC, dels presidents de sala i dels presidents de les audiències provincials; també la capacitat de proposar el CGPJ i expedir nomenaments i cessaments de jutges i magistrats o exercir funcions disciplinàries sobre aquests professionals. També va anul·lar la possibilitat que el Consell pogués convocar oposicions i concursos per omplir places de jutges a Catalunya i es va mantenir el Tribunal Suprem, i no el TSJC, com l'òrgan jurisdiccional més elevat.
- Competències compartides, però en el marc de l'Estat
En l'àmbit de les competències compartides, l'Estatut establia que era la Generalitat qui tenia potestat legislativa, reglamentària i executiva en el marc de les bases fixades per l'Estat "com a principis o mínim comú normatiu en normes amb rang de llei, excepte en els supòsits que es determinin d'acord amb la Constitució i el present Estatut". El TC va tombar aquest incís de l'article 111. Va fer el mateix amb els articles 120 i 126, que feien referència a les caixes d'estalvis i entitats de crèdit. D'aquesta manera, la Generalitat pot tenir competències compartides però la legislació o regulació que faci en aquests àmbits serà sempre en base a allò que fixa l'Estat.
- El finançament i els impostos
En el capítol de la Hisenda de Catalunya, el TC va tombar l'apartat 3 de l'article 206, que feia referència a l'esforç fiscal de les comunitats autònomes per assolir nivells semblants a tot l'Estat i que permetia posar límits a la solidaritat autonòmica. També va anul·lar l'apartat 2 de l'article 218, que permetia a la Generalitat la capacitat legislativa per establir i regular els impostos propis dels governs locals.
- Una reinterpretació a la baixa
Sobre el paper, el TC només declara inconstitucionals 14 articles, però obliga també a interpretar una trentena de punts de manera que, a la pràctica, acaba impedint un desplegament complet de l'Estatut. És el que durant aquella època es va anomenar "castració química", perquè sobre el paper els articles continuaven sent constitucionals, però la interpretació que en feia el tribunal feia que no es poguessin desplegar tal com es preveia des del Govern.
Un exemple paradigmàtic en aquest sentit és el que fa referència a la disposició addicional tercera, que fa referència a les inversions de l'Estat. Aquesta disposició estableix que "la inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures [...] s'equipararà a la participació relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l'estat per a un període de set anys". La interpretació que d'això en fa el TC és que no vincula a l'Estat en la definició dels pressupostos, que és una competència de les Corts Generals. Així, a la pràctica, la disposició addicional tercera només s'aplica si així ho decideix el Congrés.