Realpolitik fora de la realitat.

_________________________________________________________________

Als EUA, el president Biden, el president sortint, derrotat i repudiat pel seu propi entorn per no ser apte per a continuar en el paper de lideratge, ha donat permís a Ucraïna per a utilitzar els seus míssils ATACAMS de llarg abast (300 km) per a atacar objectius a Rússia. 

Política 26 noviembre, 2024

Andrea Zhok

La posició estatunidenca va ser seguida de prop per França, que permet l'ús en profunditat de SCALP, i pel Regne Unit, que permet l'ús de STORM SHADOW.

Des del primer dia del conflicte rus-ucraïnès o, si es prefereix, de la «operació especial», va quedar clar per a tots aquells que no eren de mala fe que una derrota militar de Rússia per part d'Ucraïna i l'OTAN només era concebible en forma de Tercera Guerra Mundial. Ningú podria pensar ni per un minut que si Rússia es trobés en serioses dificultats en el camp de batalla d'una guerra convencional simplement acceptaria una derrota estratègica en el seu propi sòl. L'única possibilitat d'una derrota russa que no es produís mitjançant un holocaust nuclear era un col·lapse econòmic a causa de les sancions, però una vegada que aquest camí va resultar intransitable, el camí de l'aclaparadora victòria militar va quedar òbviament tancat. Un imperi de la grandària del rus no pot mantenir un control central generalitzat sobre tots els seus territoris.

La pròpia existència és possible i alimentada per la certesa percebuda de la unitat del país en el futur. Una derrota estratègica significaria dissolució interna i no és una cosa que Putin, ni ningú que ho succeeixi, pugui permetre sense recórrer a totes les opcions disponibles.

Aquesta imatge era òbvia des del principi.

Per aquesta raó, així com per raons humanitàries òbvies, s'hauria d'haver seguit immediatament el camí del compromís i la pau ràpida.

Com sabem, les negociacions de pau, basades en la represa dels acords de Minsk II, van ser boicotejades sistemàticament no per Zelenski, sinó per l'OTAN. Va ser necessària la intervenció directa de Boris Johnson per a descarrilar l'acord ja gairebé aconseguit a Istanbul unes setmanes després de l'inici del conflicte.

Uneix-te al Viejo Topo

Avui, després de dos anys i mig de conflicte, Ucraïna es redueix a 29 milions d'habitants (tenia 52 en 1993 i 41 en vespres del conflicte). El sistema d'infraestructures està devastat. El sistema econòmic ha fracassat efectivament i es manté artificialment viu gràcies als pagaments occidentals (no reemborsables, però sobretot préstecs).

Dins del país reina des de fa algun temps una atmosfera surrealista, amb autèntiques persecucions humanes per a enviar al capdavant a tots els homes sans. Escenes espantoses de persones segrestades enmig del carrer, colpejades i després ficades en una camioneta per a ser enviades com a carn fresca al capdavant s'han vist milers de vegades (no naturalment en el mentider mitjà de la comunicació dominant).

En aquest context veiem a persones com Soros Jr. (perquè a Occident hem restaurat dinasties) alegrant-se en les xarxes socials per la decisió de Biden («Aquesta és una gran notícia!»).

Evidentment tothom, absolutament tothom, sap que tal decisió només significa tres coses:

1) més diners en la butxaca de la indústria armamentista;

2) més mort i destrucció de persones que no estan en el front (un major nombre de russos i ucraïnesos seran afectats a l'interior);

3) major risc d'escalada cap a la Tercera Guerra Mundial.

No obstant això, res canvia ni pot canviar absolutament pel que fa a l'equilibri sobre el terreny, on Rússia ha conquistat en l'últim mes més territori que en tota la contraofensiva de l'any passat.

En la pràctica, una vegada més, les classes dominants occidentals demostren tenir només els defectes de la Realpolitik però no els seus mèrits.

De fet, és possible imaginar opcions de Realpolitik preses amb fred cinisme, sabent que costaran moltes vides humanes i, no obstant això, fent-les amb la consciència de poder aconseguir objectius estratègics a llarg termini (sens dubte, una elecció d'aquest tipus va ser feta per Putin amb l'encreuament de la frontera amb Ucraïna al febrer de 2022). Són eleccions de tipus maquiavèl·lic, amorals, però defensables en termes d'una racionalitat col·lectiva de llarg termini, típica d'organismes complexos com els Estats i els imperis.

Les opcions occidentals d'avui en lloc de la Realpolitik només tenen cinisme, però cap contacte amb la realitat.

Estan molt disposats a moure als éssers humans en el tauler d'escacs de la història com si fossin peons lliurement prescindibles, excepte que els que juguen no són mestres dels escacs sinó micos d'escena, el Zampanò modern en una versió brillant.

Però, es dirà, darrere dels pallassos de l'escenari, els llançadors que serveixen per a recollir vots en els Talk Xous, també hi haurà un Poder Fosc, tal vegada amb una Agenda Fosca, però a la seva manera racional, no? Per descomptat, no són els Biden ni els Scholz els qui dirigeixen el vaixell, però estarà també darrere d'ell qui el maneja, el famós «Estat Profund»?

I desgraciadament, els qui pensen en aquests termes són encara massa optimistes, perquè humanitzen i racionalitzen l'oligarquia dels operadors, convertint-la en un nou Sauron: fosc, malvat, però racional a la seva manera.

Però no, la situació és molt pitjor. L'oligarquia dels quals maniobren entre bastidors existeix, naturalment, però no és un partit, ni una associació secreta, ni una secta, sinó un conjunt mòbil de partits, associacions secretes, sectes, lobbies de diversos tipus, totalment incapaços de planificar fins i tot el dolent a llarg termini; no obstant això, són molt capaços de mantenir el llistó dels seus propis interessos econòmics en el curt i mitjà termini. I aquest és l'ÚNIC ELEMENT QUE ELS UNEIX en profunditat.

El que facilita la realització d'aquest interès és permès i promogut per alguns. Qualsevol cosa que obstaculitzi aquest interès és obstaculitzada, censurada i desfinanciada. En un mecanisme «darwiniano» es permeten, afavoreixen, reprodueixen i amplien idees, ideologies, iniciatives culturals, periòdics i personalitats que estan a favor. Els altres llangueixen en les dificultats. Així es forma també una espècie de «ideologia» del «Estat profund», que no obstant això ningú va planejar i que té un caràcter purament superestructural.

El resultat global és el que podem dir l'imperi del cinisme acèfal.

Construïm una enorme màquina mortífera, immensament complexa i destructiva, i en la cabina vam posar una colla de micos per a rondar entre els comandaments.

Font: l’AntiDiplomatico