Ernesto Gómez de la Hera durant la presentació del document que es va enviar al govern del Regne d'Espanya, al Congrés dels Diputats,  als governs i Parlaments Autònomics, Ajuntaments, Entitats Cíviques,  Socials i polítiques en Defensa de la Pau i els drets socials, en el que es demana una ¡reducció dràstica de la despesa militar!.  

L'acte que va tenir lloc el passat 10 de febrer, en el  local Transformadors de Barcelona, es va realitzar amb  l'objectiu de donar a conèixer el manifest que  la Plataforma per la Pau, OTAN no Bases Fora va elaborar. La Plataforma va decidir impulsar la campanya a favor de la Pau amb aquest manifest  amb la intenció que poguéssim, així, comprendre exactament com ens afecta social i mediambientalment i en un futur molt pròxim, la despesa militar.

CARTA ABIERTA DIRIGIDA AL GOBIERNO, AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, A LOS GOBIERNOS Y PARLAMENTOS AUTONÓMICOS, AYUNTAMIENTOS, ENTIDADES CÍVICAS, SOCIALES Y POLÍTICAS EN DEFENSA DE LA PAZ Y LOS DERECHOS SOCIALES: ¡REDUCCIÓN DRÁSTICA DEL GASTO MILITAR!

Van participar en la conferència, per part del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Teresa Fortuny, que va parlar en primer lloc, de la despesa militar; a continuació va ser el periodista i psicopedagog, Eduardo Luque, que va informar sobre el fet de que la despesa militar és gran i absolutament ineficient. També ha estat present com a expert en el tema i cofundador de la Plataforma per la Pau, Ernesto Gómez de la Hera i per últim ha estat Fernando Topo, d'Ecologistes en Acció,  que ha parlat de les conseqüències de les signatures dels tractats de comerç, en relació a la repercusió mediambiental de la despesa militar. També ha estat present una dona d'origen palestí, que feia quatre mesos que havia sortit de Palestina i aportava el seu testimoni de la situació a Gaza i Cisjordània, Miki Hassan.

Ernesto Gómez de la Hera ha estat dues vegades candidat a l'alcaldia de Santander (la seva ciutat natal) per Esquerra Unida. Actualment és Secretari d'Assumptes Socials de la formació política AIRE’s. Va ser representant de CCOO en l'Executiva de l'Institut Social de la Marina (la seguretat social dels estibadors, marins i pescadors) i Vicepresident de la Secció de Portuaris de la Federació Europea de Treballadors del Transport.

Avui presentem un article escrit per Ernesto, el passat 22 de febrer, publicat en el Viejo Topo, que recull part de la seva exposició dotze dies abans, en el local Transformadors, amb la Plataforma per la Pau.

Els EUA, que són els únics que han utilitzat les armes nuclears contra la població civil i que mai han renunciat a utilitzar-les, tenen una doctrina militar d'ús de l'armament nuclear que es diu el contrafoc. És una doctrina demencial.

____________________________________________________________________

Suposa aquesta doctrina que existeix la possibilitat d'utilitzar les armes nuclears en un primer atac contra els centres de comandament i decisió i contra els centres de míssils de l'enemic designat. Això és el que s'aplica i en el que creuen en el Pentàgon i, per tant, és el perill que ens amenaça.

El perill que ens amenaça.

Després d'un curt període de temps en què van disminuir, les despeses militars estan pujant dràsticament a tot el món occidental. Òbviament la fabricació d'armes sempre ha estat un gran negoci, en el capitalisme i abans del capitalisme, però reduir la implicació d'aquest increment a l'assumpte del benefici seria caure en un estret economicisme, que ocultaria més coses de les que aclariria.

En efecte, les armes i els exèrcits que les usen són determinants per a mantenir el Poder, que és l'objectiu principal de tot bloc governant. I quan els mitjans normals de mantenir l'Hegemonia –la Política i les seves eines– fallen, es passa a continuar per altres mitjans: la guerra, com va dir Clausewitz. Per això estem assistint ara a un increment constant de les despeses militars. Aquests són imprescindibles en un moment en què els conflictes militars, o l'amenaça d'ells, s'estenen pel planeta. I qui està darrere d'això és l'autodenominada Comunitat Internacional. Comunitat que, traduït al román paladino, no és més que un conjunt d'uns 49 estats: una quarta part dels membres de Nacions Unides i moltíssim menys en percentatge respecte a la població mundial. Encara que si que posseeixen, encara, una part molt superior de la riquesa planetària, la qual cosa comporta, també, que siguin els causants de la immensa majoria dels atemptats mediambientals que sofrim els 8.000 milions d'habitants de la Terra. El consumisme occidental (entre el 70% i el 80% dels recursos extrets de la biosfera) és la causa de la crisi mediambiental, encara que els recursos s'extreguin o fabriquin al Sud global.

Aquests estats són tots satèl·lits d'un d'ells: els EUA Ho són en major o menor mesura. El més recent dossier de l'Institut Tricontinental de Recerca Social analitza que hi ha una sèrie d'anells concèntrics en els quals estan situats, amb els EUA en el centre, en diverses posicions (el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, serien els més pròxims) tots ells. Aquesta sedicente Comunitat que, en aquesta forma, porta gairebé cent anys dominant el planeta (i amb petites diferències en l'element central, dos segles[1]), està avui fracturada per múltiples esquerdes que podrien provocar un canvi sistèmic. I no s'estan quedant de braços plegats davant això.

Durant aquest temps, el temps de l'ascens del capitalisme després passat a la seva fase imperialista, aquest Occident global dominó, directament o per la via financera, tothom. Va dominar la producció, agrària i industrial, les finances i la força militar. Si bé va haver-hi un període, en la segona meitat del segle XX, en què l'últim va ser desafiat pel camp socialista. Però després de l'ensulsiada de l'URSS, els EUA va poder cantar victòria, pensant que la història s'havia acabat. Res més lluny de la veritat. La gran crisi del 2008 només es va poder afrontar insistint encara més en la financerització de l'economia. Això va portar amb si una major desindustrialització occidental. Els països on radica, a partir de llavors, la majoria de la producció i el subministrament d'energia són aliens a Occident. Òbviament amb l'excepció de la indústria militar. I aquesta excepció prova, de nou, que la força i la guerra, encara que aquesta adopti ara formes distintes (guerra híbrida), són la “ultima ratio” per a la defensa del Hegemón.

L'ascens dels països aliens al control occidental suposa ja, com dèiem, que ells ocupen el primer lloc a l'hora de la producció industrial, si bé el consum d'aquesta producció continua fent-se principalment a Occident. Aquesta situació repercuteix també en el sistema financer. Est, des de Bretton Woods, està basat en el dòlar i és això, sobretot des que en 1971 va deixar d'estar el dòlar recolzat per l'or, la qual cosa garanteix que els EUA, en poder imprimir dòlars sense més despesa que el paper i la tinta precises per a fer-lo, marqui les regles financeres mundials. D'aquí procedeix que el Banc Mundial, l'FMI i els grans bancs occidentals puguin extreure, en forma d'interessos del deute, gegantescos beneficis del que avui es diu Sud global. A més la dolarització permet la política de sancions unilaterals i il·legals, que en els últims temps s'han aplicat cada vegada a més països per part dels EUA i els seus satèl·lits. Sancions que, a vegades, adopten la forma de rampinya directa, com els dipòsits bancaris mantinguts a Occident requisats a l'Iran, Rússia i altres països.

Lògicament això crea una resistència i d'ella neixen opcions que cada dia tenen més importància. La més coneguda són els BRICS, que avui ja agrupen deu països (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina, Sud-àfrica, Etiòpia, Egipte, l'Iran, l'Aràbia Saudita i Unió dels Emirats Àrabs). No és cert, com alguns il·lusament diuen, que aquests països conformin un bloc amb una voluntat política comuna. En realitat les seves aliances i conductes són molt disímiles, a part de continuar tenint motius d'enfrontament entre ells (la Xina i l'Índia continuen mantenint un contenciós fronterer i Egipte i Etiòpia mantenen un altre per la nova presa etíop al Nil Blau, per citar un parell de casos). Però tots són països (els grups de poder intern de cadascun) que no desitgen sotmetre's a ningú. Són països que ja tenen, en conjunt, un pes decisiu, i major que el G-7 occidental, en l'economia mundial. Són països que continuen usant majorment el dòlar com a moneda d'intercanvi, però estan fent intents de disminuir aquest ús, ja que saben que ell els lliga. I, sobretot, coneixen que les seves contraparts occidentals poden fer que aquests bitllets no siguin més que paper. I aquest és un gran incentiu, per exemple per a un país com l'Aràbia Saudita, que continua sent (el veiem en el seu trist paper davant el genocidi dels palestins) aliat militar dels EUA, però sap que la gran quantitat de petrodòlars que té podria ser requisada ràpidament.

Mai hi ha hagut una potència hegemònica que cedís el seu poder sense resistir-se  i els EUA no estan disposats a ser el primer cas. Avui dia hi ha un gran enfrontament intern a l'interior de l'oligarquia política que controla els EUA, però tots els sectors són unànimes a l'hora de voler continuar mantenint els EUA com l'única superpotència mundial. I estan aplicant totes les mesures que consideren necessàries per a això, siguin les que siguin.

 

El que succeeix és que algunes de les coses que funcionaven en el passat ja no funcionen avui. Un exemple és això de l'ordre basat en regles. Aquest ordre que, segons ells, no és respectat pels qui els desafien i que els autoritza a ells, en conseqüència, a prendre totes aquestes mesures, com a sancions, bloquejos, guerres preventives… Però aquestes regles mai es defineixen més que com la voluntat nua dels EUA I la seva aplicació contravé constantment altres regles que sí que estan clarament definides: les regles del Dret Internacional Públic que es troba en els Pactes Internacionals aprovats per Nacions Unides (i no està de més recordar que els EUA és el país que menys d'aquests pactes ha ratificat). Si atenem a tot això (vinya. un recent article de John Dugard en el Leiden Journal of International Law) comprendrem perquè ja ningú creu que els EUA i els seus satèl·lits són els defensors, com ells s'autoproclamen, de la causa de la Democràcia i la Justícia. Així doncs, quan les màscares fallen no queda més que la força bruta, amb el que avui d'aquella frase famosa de Theodore Roosevelt “parla suaument i porta un gran garrot”, només subsisteix el garrot. El greu és que avui aquest garrot són les armes nuclears.

La sedicent Comunitat Internacional té davant si, no en contra seva, països que tenen un poder considerable (els BRICS+5 esmentats). No estan en contra seva, però això no obsta perquè així sigui vist pels qui es creuen beneïts per déu i investits d'un destí manifest. Per descomptat els qui creïn aquestes coses han de veure com a enemics a tots quants, en ascendir el seu poder i no ser dependents d'ells, poden aspirar a ser els seus iguals. Això s'ajunta amb la gran influència que tenen als EUA això que anomenen “think tanks”. Fa poc ha aparegut un llibre de Glenn Donessin, gran coneixedor de la matèria, anomenat “The Think tank Rackett: Management the Information War with Russia”. El llibre posa de manifest l'estret lligam entre aquestes fundacions i les grans empreses gringas, encara que això ja era sabut. El mateix que el joc de portes giratòries que existeix entre elles i el personal polític bipartidario. El que és potser més nou és la mediocritat intelectiva que dirigeix avui aquestes fundacions i com aquesta mediocritat contagia als qui prenen les decisions militars i polítiques.

Les guerres, híbrides o directes, que els EUA i els seus satèl·lits han emprès en els últims anys amb la intenció de detenir el declivi occidental (l'Iraq, l'Afganistan, Síria, Líbia…), no han produït l'efecte desitjat. Han arrasat països i societats senceres i costat milions de vides, però han acabat amb ignominioses retirades. I és que la sedicent Comunitat Occidental posseeix els mitjans per a destruir qualsevol país, però manca de les tropes necessàries per a assegurar el seu domini. I això és el que han après aquests rivals que temen ser els següents objectius de l'agressió occidental. Ara saben que Occident no respecta la Carta de Nacions Unides, ni el Dret Internacional, nascuts un dia en el seu si. Són ells, precisament, els qui apel·len a aquesta Carta i aquest Dret, però, alhora, estan decidits a usar també les armes per a defensar-se.

Si alguna cosa ensenyen les actuals campanyes militars, a Ucraïna i Orient Pròxim, és que la capacitat de projecció de força i el poder de foc dels EUA i els seus aliats principals (el Regne Unit i Israel) té límits, perquè la seva immensa capacitat destructiva ho és respecte a poblacions innocents, però no sobre les forces armades enemigues.

 

L'elecció per armes cada vegada més sofisticades fa créixer el cost de la seva fabricació i el d'usar-les, a més d'enriquir a les empreses armamentistes que reben els bilions que es desvien dels pressupostos públics cap a elles. No obstant això no semblen frenar als qui utilitzen armes més barates, més senzilles i fàcils de manejar i més nombroses. I que també es poden protegir millor de l'artilleria misilística. A més de que en el camp de batalla el nombre d'homes continua sent determinant. Per si això fos poc la dispersió de força (no oblidem que els EUA té més de 800 bases envoltant el planeta) és bona per a atemorir i controlar, però molt dolenta quan cal combatre. Sobretot quan has de moure't per línies exteriors i els enemics designats pels EUA, la Xina i Rússia, ocupen això que es diu el “heartland”, el centre més poblat i ric en recursos del planeta.

Tot junt fa que hi hagi els qui parlen de la fallida dels EUA, però això està molt lluny de ser cert. Mentre els seus opositors estan lluny de formar un bloc sòlid, com advertíem més amunt, els EUA, com demostra la conducta dels governs de la UE i altres, tenen perfectament disciplinats als seus satèl·lits. Els seus recursos econòmics, encara que ja no siguin aclaparantment superiors, continuen sent enormes. El seu potencial en armament no convencional és el major que existeix (a més del nuclear hem de considerar el seu arsenal biològic) i estan decidits a usar-lo per a mantenir el seu estatus.

 

 

Els EUA no sols és l'única potència nuclear que ha usat aquestes armes contra població civil, sinó que és l'única la doctrina nuclear de la qual es basa en el que anomenen contrafuerza. És a dir, la capacitat de llançar un primer atac nuclear contra els centres directius i els arsenals nuclears dels seus enemics, amb la idea que això impediria la represàlia i els permetria a ells continuar indemnes. Aquesta doctrina és considerada una bogeria pels majors experts en la matèria, però és defensada per les mediocritats que poblen aquests “think tanks” que esmentàvem. Aquesta és la raó que la situació mundial sigui ara tan perillosa.

 

Segurament el risc que esclati un conflicte nuclear, que mai podria ser limitat i s'estendria ràpidament, no ha estat mai tan gran en els últims 40 anys, des de la instal·lació dels míssils de creuer a Europa. I llavors hi havia un massiu moviment pacifista en països com Alemanya, el Regne Unit i Espanya, mentre que ara no existeix tal cosa. Tota l'oposició que troben, avui dia, els EUA i els seus satèl·lits prové d'estats que protegeixen els seus propis interessos i no desitgen sotmetre's als d'aquells. Aquests estats, encara que és cert que són més respectuosos (no deixen de vulnerar-ho en alguna ocasió) amb el Dret Internacional, no representen cap esperança autèntica per a la humanitat treballadora i no arriben a la mitja dotzena els que proclamen voler superar el capitalisme.

En conclusió, el resultat final de tota aquesta confrontació de voluntats és impredictible i podria ser catastròfic. Però això no vol dir que la nostra pròpia voluntat equivalgui a zero (vinya. la carta de Engels a J. Bloch del 21-9-1890). Per febles que siguem ara, per difícil que sigui l'actuar dins d'una UE que continua tenint una situació privilegiada en la jerarquia mundial i els dirigents de la qual han decidit lligar la seva sort a la dels EUA, no podem limitar-nos a observar. És el moment d'agitar, de fer veure els perills, d'assenyalar al major responsable dels mateixos i d'unir solidàriament la nostra sort a la dels milions de persones humils que fora d'aquest “jardí” (Borrell dixit) pateixen, ara com ara molt més que nosaltres, les conseqüències de les decisions de qui mana en la sedicente Comunitat Internacional.

Font: https://www.cronica-politica.es/el-peligro-que-nos-amenaza/
Nota:
[1] Avui està de moda parlar de la fi dels cinc segles de domini occidental o de com la globalització va començar també en aquells dies. Però això no se sosté en la realitat. Si, per exemple, en 1790 a l'emperador Qianlong li haguessin dit que la Xina estava controlada per Occident, quan eren ells els qui representaven la major part del PIB mundial d'aquell llavors, no hi ha dubte que hagués mostrat el seu menyspreu a qui li ho digués. Quant a considerar que el Galeón de Manila representava una cosa semblant a la globalització, es tracta d'una cosa senzillament ridícula. Durant els 250 anys que va funcionar la travessia Manila-Acapulco les mercaderies traslladades són menys de les que un únic portacontenidors post panamax, dels centenars que circulen ara per l'oceà, pot transportar. Va ser fa dos segles, amb l'eclosió del mode de producció capitalista, quan Occident va controlar, de veritat, el planeta.

Libros relacionados:

   

Compartir... https://www.elviejotopo.com/topoexpress/el-peligro-que-nos-amenaza/" target="_blank" rel="noopener" class="ssba_email_share ssba_share_link" style="box-sizing: border-box; background: none; color: rgb(207, 69, 71); line-height: inherit; text-decoration: none; -webkit-tap-highlight-color: rgba(0, 0, 0, 0.4); font-size: 20px; font-weight: bold; height: 48px; width: 48px;" data-site="email">

El nou talp

Compartir... Share on facebookShare on googleShare on twitterShare on email