França després de les eleccions europees: Com aturar l’ascens de l’extrema dreta?

________________________________________________________________

Les eleccions al Parlament Europeu han deixat algunes reflexions: l’augment de l’abstenció com una conseqüència de l’allunyament de treballadors i joves de les institucions i dels partits en què no es veuen representats, mentre es deterioren seriosament les condicions de vida: caiguda dels salaris i les pensions, precarietat a l’ocupació, retallades als serveis públics, dificultats d’accés a l’habitatge...

Una abstenció que castiga més els partits de l’esquerra parlamentària i permet un avenç de la dreta (el PP europeu) i especialment a l’extrema dreta (tant el CRE de Meloni com l’ID de Le Pen), que capitalitzen part del descontentament de sectors de classes mitjanes empobrides i un sector de la classe obrera, com ja va passar en les mobilitzacions agràries. L’extrema dreta s’ha beneficiat del militarisme que han abraçat els governs europeus i l’enduriment de la política migratòria amb la qual han fet seus els postulats més reaccionaris.

També s’ha votat contra els governs, que són els que han aplicat els plans d’ajust contra treballadors i sectors populars. Els grups parlamentaris socialistes i de l’Esquerra es mantenen, en general perden quan són al govern i creixen des de l’oposició. Els grans damnificats han estat els liberals i els verds que havien tingut una alça important el 2019.

Aquesta combinació de factors ha tingut la seva màxima expressió en la crisi als governs al cor la Unió Europea: Alemanya i França, també a Bèlgica, on cau el primer ministre.

Macron, que cau 10 escons, va convocar eleccions generals per al pròxim 30 de juny i el 7 de juliol en segona volta. Les grans mobilitzacions de les armilles grogues, la lluita contra la seva reforma de pensions i finalment les mobilitzacions del camp, havien fet caure la seva popularitat. Davant del genocidi palestí Macron es va situar al costat de l’estat sionista i va reprimir les manifestacions de solidaritat amb el poble palestí. El Reagrupament Nacional (RN) de Le Pen puja 12 escons i se situa com a primera força política, també remunta el PS i puja La France Insoumise.

A Alemanya la crisi de govern és forta. Els dos principals partits els Socialdemòcrates i els Verds passen a tercera i quarta força política després de la dreta de la CDU i l’extrema dreta d’AfD, que va ser primera força als 5 estats de l’est alemany. La socialdemocràcia del canceller Olaf Scholz obté un nou mínim històric 13,9% dels vots. Amb l’economia en recessió, amb vagues en defensa de salaris i amb una política completament alineada amb l’Estat sionista, el Govern ha reprimit durament les protestes propalestines, essencialment a universitats.

Els resultats electorals no fan perillar els acords entre grups que regien per al repartiment de càrrecs a les institucions europees, però la crisi que s’obre als dos països centrals travessa tota la UE, i és també el reflex de la que està travessant els imperialismes de la UE que van perdent terreny davant de les altres grans potències.

Com aturar l’extrema dreta?

L’extrema dreta, encara que no creix tant com preveien les enquestes, ha obtingut el 24,3% dels vots. Retrocedeixen on han governat com a Polònia. A França, la mateixa nit electoral hi havia una manifestació contra l’extrema dreta. Tot i que no estem davant del feixisme com als anys 30, no cal minimitzar l’amenaça que l’extrema dreta suposa contra salaris i pensions, contra els i les treballadores migrants, contra els drets democràtics de les dones o de col·lectius LGBTI, contra l’educació i la sanitat pública, contra les mesures obtingudes per frenar la destrucció ambiental capitalista… Ho estem veient en forma de serra mecànica amb Milei o amb les formes de Meloni.

Als governs d’extrema dreta se’ls enfronta amb la mobilització com s’està fent a Argentina amb dues vagues generals o contra la Llei de Bases i la repressió. I construint una alternativa anticapitalista i de ruptura com fan els nostres companys d’Esquerra Socialista amb el Front de l’Esquerra i els Treballadors Unitat.

Però com aturar l’avenç de l’extrema dreta? A França, l’esquerra parlamentària va signar un acord de Nou Front Popular (NFP): La France Insoumise, El Partit Comunista Francès, el Partit Socialista, Plaça Pública, Generació-s, Esquerra republicana i l’Esquerra Ecosocialista. A aquest acord s’hi va adherir el Nou Partit Anticapitalista (NPA-A). Comptaria amb el suport d’organitzacions sindicals i ONG.

La presència entre els candidats de l’NFP de François Hollande, qui va ser president de França entre el 2012 i el 2017, és tota una declaració d’intencions. Les mesures que voten aquests suposats governs d’esquerres supediten els interessos obrers als de la gran patronal, han aplicat polítiques racistes i repressives contra els i les treballadores migrants i obert la porta a l’extrema dreta. El programa no passa de reformes que van figurar en altres programes i que no es van aplicar quan es va estar al govern. Ja van anunciar que es preparen per a la cohabitació amb Macron en cas de guanyar les eleccions. Sense mesures de ruptura amb els interessos de la gran patronal, no hi ha canvi real. Per això, són part del problema, no pas de la solució. I és aquest atzucac al qual condueixen les polítiques dels suposats governs progressistes de la Unió Europea (com Alemanya, l’Estat espanyol, abans Portugal o Syriza a Grècia) els que van obrir la porta a l’ascens de l’extrema dreta. Per això és encara més nefast que el NPA-A, partit que es reclama del trotskisme, avali el NFP. I la seva principal figura pública Philippe Poutou en sigui candidat.

Cal la unitat, però per a la mobilització contra els governs -siguin del color que siguin- que apliquen l’austeritat contra els treballadors i pensionistes, les polítiques contra la immigració o que són còmplices amb el genocidi palestí. Només obrint una perspectiva per a la solució efectiva de les demandes justes de la classe obrera i els sectors populars, bloquejarem la penetració de l’extrema dreta als barris.

També cal la unitat, però per construir una alternativa anticapitalista al servei de les lluites, compromesa amb la construcció d’un sindicalisme combatiu, que aixequi un pla econòmic obrer d’urgència davant la crisi, per governs dels i les treballadores. Un pas en aquest sentit a França hauria estat la formació d’un front a partir de les organitzacions que es reclamen del trotskisme.

Lluita Internacionalista (LI), de l’Estat Espanyol
Moviment d’Alternativa Socialista (MAS), de Portugal
Moviment Lliga Marxista Revolucionària (M-LMR), d’Itàlia
Partit de la Democràcia Obrera (IDP), de Turquia

Seccions de la Unitat Internacional de Treballadors i Treballadores-Quarta Internacional (UIT-QI) d’Europa