En defensa del treball de cuidar vaques.
Quan era petita, estava convençuda que el treball dels meus pares era cuidar vaques. Almenys , això era el que feien de forma gairebé exclusiva en la seva vida, de dilluns a diumenge, des del dia 1 de gener al 31 de desembre. Un dels records que m'acompanyarà sempre és la visita nocturna de la meva mare a la quadra, just abans de ficar-se al llit, cada nit sense excepció, per a comprovar que res havia alterat l'ordre i tranquil·litat de la nit. Donada l'enorme transcendència que aquests animals tenien (i tenen) en l'estructura socioeconòmica del nostre territori, la Galícia profunda, no és d'estranyar que el nostre sigui un treball assimilable a les tasques de les cures.
Però a poc a poc he anat comprenent una mica millor la dimensió del significat de la paraula ganadera, perquè aquest és el meu origen i el que sóc. I he après a veure la vida a través dels ulls dels meus pares, gràcies a la dedicació i responsabilitat amb la qual cada dia s'aixecaven per a cuidar de les seves vaques, alimentar-les, protegir-les, per a oferir a un mercat desconegut i que semblava molt llunyà, un producte amb unes característiques excepcionals, de primera necessitat, i el seu superaliment, la llet.
Amb 12 anys, i encara en l'escenari de seqüeles de la dura crisi de la malaltia de les "vaques boges" (encefalopatia espongiforme bovina), vaig viure el moment en el qual les nostres vaques passarien a dir-se "vaques ecològiques", sense entendre molt bé el significat ni els canvis que elles experimentarien a partir d'aquest moment, i els meus pares començarien a comercialitzar de manera directa la llet produïda per nostres ja famoses i singulars "vaques ecològiques". Sota la meva absoluta sorpresa, després d'aquesta reconversió cap a una agricultura i ramaderia ecològiques, tot seguia igual, les meves vaques i el meu llogaret, però el que havia canviat era la manera d'entendre la producció animal dels meus pares. Ells comprenien que no tot val a l'hora de produir, igual que no tot val a l'hora de consumir. Parlem, per situar-nos temporalment, de l'any 2002.
No he pogut revisar l'onada de reaccions que ha suscitat l'última entrevista al ministre de Consum, Alberto Garzón, i sóc conscient que, probablement, serà difícil "accedir" al text fidel a les seves paraules. Al marge de les paraules textuals o no del ministre, o de les seves insinuacions o de les interpretacions d'aquestes, el problema és que quan un tema se situa en el centre del debat i la polèmica, establint un escenari clarament polaritzat a manera de balança (a favor o en contra), ocorre el que veiem. El tema en qüestió es banalitza, es perd la proporció, i la que podria ser una extraordinària oportunitat per a generar o obrir un debat sectorial a manera de pla estratègic, es queda en un titular en majúscula i negreta que alimenta memes (recordem el "debat del chuletón" de fa mig any) i un ja habitual incendiari debat polític.
Si el succeït ha permès portar a l'escena pública la ramaderia, aprofitem l'oportunitat, en positiu i des d'una perspectiva constructiva. Però si us plau… allunyem del debat i de la realitat informativa allò que resta valor i qualitat al discurs. El que realment hauria de centrar el debat en els espais de poder i gestió és la vida de les persones, les que produïm aliments i les que consumim aquests aliments, el territori que ens alimenta, i el futur d'aquests elements. I què hi ha en el centre? La visió política d'una realitat llunyana i desconeguda i la injuriada imatge d'un sector, el nostre, que ja no connecta amb la societat de consum.
Les dones i homes rurals som les responsables de proporcionar a la societat aliments de qualitat i assegurances, ocupem el primer i imprescindible baula de la cadena alimentària. I la nostra responsabilitat ens porta a més a escoltar i satisfer les exigències de les consumidores, en matèria de qualitat alimentària, bioseguretat, sostenibilitat ambiental, etc. Som a més, agents ambientals en els nostres territoris, perquè amb el nostre treball hem de cuidar de la terra que ens alimenta, i també als nostres ramats, preservant la seva biodiversitat, fent un ús racional i sostenible dels seus recursos, i assegurant la seva fertilitat per a les generacions futures. Perquè jo no sóc propietària de la terra que treballo i cultiu, sinó una persona que custodia un bé comunitari. És més, és la nostra obligació com a espècie i societat (i no sols de les ganaderes i agricultores), preservar el mitjà que ens alimenta i dóna vida.
En el nostre sector, treballem d'acord amb normatives comunitàries, nacionals, convenis, acords, recomanacions. Són aquestes normatives les que dirigeixen el model de producció d'aliments, i les que haurien d'estar molt present en els espais de diàleg. Això té molt a veure amb el model de producció primària que volem o hem de potenciar per a assegurar l'alimentació del futur, i sobretot, per a garantir l'accés a aliments sans i segurs, perquè no és el mateix menjar que alimentar-se, ull.
Per oferir alguna dada, per exemple, a Espanya el Conveni europeu per a la Protecció dels animals en Explotacions Ramaderes (entenguem el terme com la designació d'una unitat de producció, però podem utilitzar el sinònim de granges) va entrar en vigor l'any 1988.
En qualsevol cas, i al marge de normatives, crec que és important posar en valor el codi deontològic de la nostra professió. El maltractament animal NO és una pràctica ramadera, NO és un model de ramaderia. El maltractament animal és un acte denunciable i que ha de penalitzar-se i castigar-se. I això no ha de suggerir-ho una norma o llei. És alguna cosa que entra en l'àrea del sentit comú. És possible que existeixi algun cas? Pot, però la falta de rigor, de responsabilitat, d'ètica i de professionalitat d'uns pocs, no pot entelar el bon fer i la dignitat d'un sector sencer.
Perquè lamentablement, gent poc professional existeix en tots els sectors i àrees de la vida. Una de les manques que més colpeja els nostres oficis és la falta de comunicació directa amb la societat, la desconnexió entre les productores i les consumidores, o dit d'una altra forma, la desconnexió entre el món rural i l'urbà. No som nosaltres les que comptem quin és el nostre dia a dia, les nostres dificultats, els nostres reptes. No assumim el paper d'informar i divulgar. Suposo que el que ens falta és un discurs de sector. I, a vegades, les conseqüències de què "uns altres" parlin de la nostra vida, són nefastes.
Novament… la falta de proporció i el biaix en la informació.
Que difícil ens ha resultat tancar la ferida oberta per aquell "petit" error analític de la FAO (L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) a l'hora de comparar el potencial contaminant d'activitats com la ramaderia i el transport. Doncs sí, encara avui dia és freqüent escoltar o llegir això que la producció de carn genera més gasos d'efecte d'hivernacle que tot el sector del transport. I aquest argument té el seu origen en un informe publicat per aquesta organització l'any 2006. El document en qüestió, titulat Livestock’s Long Shadow, afirmava que la ramaderia produeix un 18% de les emissions globals de gasos d'efecte d'hivernacle, més que tot el sector global del transport. Terrible. Al final, els responsables de l'informe van haver d'admetre que les seves dades, efectivament, estaven esbiaixats, perquè per a la ramaderia havien tingut en compte tot el cicle de vida, però per al transport només s'havia considerat la crema de combustibles fòssils.
En definitiva, no ens detinguem en la polèmica, en el rebombori, en l'argument simplista que pugui arribar a insinuar que deixar de menjar carn ens ajudarà a salvar el nostre planeta. Allunyem-nos si us plau d'aquest escenari per a reconnectar amb la realitat. Amb el nostre model de consum podem promoure i afavorir el desenvolupament d'un model de producció més just amb la terra i amb les persones. Parlo per descomptat de l'agricultura i ramaderia familiars, lligades al territori, sostenibles. Aquests models de producció que generen un clar impacte positiu sobre el territori, des d'un punt de vista social, ambiental i econòmic.
Busquem l'origen dels aliments que consumim, tractem de conèixer la realitat que hi ha darrere dels aliments que portem a la nostra taula. Però sobretot, recordem que en aquesta dura i complexa tasca de salvar el planeta, que ens segueix i ens persegueix, és necessari realitzar un complet i exhaustiva anàlisi del nostre model de consum en general.
Perquè consumim cada vegada que ens aixequem i encenem la llum, cada vegada que obrim una aixeta d'aigua, la nevera, cada vegada que encenem un electrodomèstic, cada vegada que ens vestim, cada vegada que usem un dels múltiples dispositius electrònics que ens acompanyen diàriament, cada vegada que agafem un cotxe, un avió, un tren. El consum és la nostra activitat vital per excel·lència. I cada activitat, cada acte de consum genera un impacte mediambiental i social.
I quan el cost econòmic de l'acte de consumir és extremadament baix, hi ha la possibilitat que no sent nosaltres, siguin altres els que assumeixin aquest cost.
També l'alimentació, per descomptat, i la producció d'aliments generen impacte en el medi ambient. Però l'alimentació és una activitat inherent a la vida. I aquest cost és imprescindible i necessari. Sense deixar de ser tasca fonamental, per descomptat, reduir la seva petjada ambiental. Finalitza la jornada, amb la tranquil·litat i assossec que s'acosta el moment de descansar i recuperar energia. Però abans, i seguint la sendera que la meva mare ha traçada durant dècades, visito la quadra, i apago la llum. Les cures.
Article publicat al diari digital Público.es. Autora: ANA CORREDOIRA, ramadera i presidenta de la cooperativa rural "As Vacas da Ulloa"
Antecedents de la polèmica: