Kathy Jetñil-Kijiner i Aka Niviâna fan servir la seva poesia per mostrar les conexions entre les seves llars davant el canvi climàtic. Dues dones illenques, una de les illes Marshall i l'altra de Kallallit Nunaat (Groenlandia), conectant les seves respectives realitats de glaceres que es fonen i el nivell del mar que puja.
Úneix-te: D'Una illa a Una altra illa.
La ciència no deixa cap dubte des de fa dècades del canvi climàtic i les seves causes. Malgrat aquesta certitut, no hem pogut impulsar el canvi que necessitem per salvar el nostre planeta. Esperem que aquest poema pugui encendre la espurna de l'emoció i ens proporcioni la força que necessitem perquè la gent s'uneixi i actui.
A partir de la lectura d'aquest poema podrem veure de manera breu l'interdependència del nostre món.
Rise
By Kathy Jetñil-Kijiner and Aka Niviâna
Sister of ice and snow
I’m coming to you
from the land of my ancestors,
from atolls, sunken volcanoes–undersea descent
of sleeping giants
Sister of ocean and sand,
I welcome you
to the land of my ancestors
–to the land where they sacrificed their lives
to make mine possible
–to the land
of survivors.
I’m coming to you
from the land my ancestors chose.
I’m coming to you
from the land my ancestors chose.
Aelon Kein Ad,
Marshall Islands,
a country more sea than land.
I welcome you to Kalaallit Nunaat,
Greenland,
the biggest island on earth.
Sister of ice and snow,
I bring with me these shells
that I picked from the shores
of Bikini atoll and Runit Dome
Sister of ocean and sand,
I hold these stones
picked from the shores of Nuuk,
the foundation of the land I call my home.
With these shells I bring a story of long ago
two sisters frozen in time on the island of Ujae,
one magically turned into stone
the other who chose that life
to be rooted by her sister’s side.
To this day, the two sisters
can be seen by the edge of the reef,
a lesson in permanence.
With these rocks I bring
a story told countless times
a story about Sassuma Arnaa, Mother of the Sea,
who lives in a cave at the bottom of the ocean.
This is a story about
the guardian of the Sea.
She sees the greed in our hearts,
the disrespect in our eyes.
Every whale, every stream,
every iceberg
are her children.
When we disrespect them
she gives us what we deserve,
a lesson in respect.
Do we deserve the melting ice?
the hungry polar bears coming to our islands
or the colossal icebergs hitting these waters with rage
Do we deserve
their mother,
coming for our homes
for our lives?
From one island to another
I ask for solutions.
From one island to another
I ask for your problems
Let me show you the tide
that comes for us faster
than we’d like to admit.
Let me show you
airports underwater
bulldozed reefs, blasted sands
and plans to build new atolls
forcing land
from an ancient, rising sea,
forcing us to imagine
turning ourselves to stone.
Sister of ocean and sand,
Can you see our glaciers groaning
with the weight of the world’s heat?
I wait for you, here,
on the land of my ancestors
heart heavy with a thirst
for solutions
From these islands
we ask
we demand that the world see beyond
SUV’s, ac’s, their pre-packaged convenience
their oil-slicked dreams, beyond the belief
that tomorrow will never happen, that this
is merely an inconvenient truth.
Let me bring my home to yours.
Let’s watch as Miami, New York,
Shanghai, Amsterdam, London,
Rio de Janeiro, and Osaka
try to breathe underwater.
You think you have decades
before your homes fall beneath tides?
We have years.
We have months
before you sacrifice us again
before you watch from your tv and computer screens waiting
to see if we will still be breathing
while you do nothing.
My sister,
From one island to another
I give to you these rocks
as a reminder
that our lives matter more than their power
that life in all forms demands
the same respect we all give to money
that these issues affect each and everyone of us
None of us is immune
And that each and everyone of us has to decide
if we will rise.
Traducció lliure de l'anglés al català del poema Rise, de Kathy Jetñil-Kijiner i Aka Niviâna.
Dempeus.
per Kathy Jetñil Kijiner i Aka Niviâna
Germana de gel i neu
cap a tu vinc
des de la terra dels meus ancestres
des dels atol·lons, els volcans enfonsats-descens
submarí
de gegants dorments
Germana d’oceà i sorra,
et dono la benvinguda
a la terra dels meus ancestres
- a la terra en la qual van sacrificar les seves vides
perquè la meva fos possible
- a la terra dels supervivents.
Cap a tu vinc
des de la terra escollida pels meus ancestres.
Aelon Kein Ad,
Les illes Marshall,
un país més mar que terra.
Et dono la benvinguda a Kalaallit Nunaat
Groenlàndia,
la major illa del planeta
Germana de gel i neu,
amb mi porto aquestes petxines
que vaig recollir de les ribes
de l’atol·ló de Bikini i la Cúpula de Runit.
Germana d’oceà i sorra,
En les meves mans tinc aquestes pedres
recollides de les ribes de Nuuk,
Els fonaments de la terra a la qual denomino la meva llar.
Amb aquestes petxines porto una antiga història
dues germanes congelades en el temps en l’illa d’Ujae
una transformada en pedra per art de la màgia
i l’altra va escollir aquesta vida
per tenir els seus arrels al costat de la seva germana.
Fins avui pot veure’s
a les dues germanes a la vora de l’escull
una lliçó de permanència.
Amb aquestes roques jo porto
una història mil vegades explicada
una història de Sassuma Arnaa, Mare del Mar,
que viu en una cova en el fons de l’oceà.
Aquesta història tracta
sobre la guardiana del Mar.
Ella veu la cobdicia en els nostres cors,
i la manca de respecte en els nostres ulls
Cada balena, cada rierol,
i cada iceberg
són els seus fills.
Quan no els respectem
ella ens dona el que mereixem,
una lliçó de respecte.
Ens mereixem el desglaç?
Els óssos polars famolencs que venen a les nostres illes
o els colossals icebergs que copegen aquestes aigües amb fúria?
Ens mereixem que la seva mare,
vingui a les nostres llars
a portar-se les nostres vides?
D’una a una altra illa
Demano solucions.
D’una a una altra illa
Vull saber els teus problemes.
Deixa’m que et mostri la marea
que ve a per nosaltres més ràpida
del que volguéssim admetre.
Deixa’m que et mostri
aeroports inundats
esculls arrasats, sorres destruïdes
i plans per a construir nous atol·lons
que forcen a la terra
a sortir del mar, antic, i creixent,
que ens forcen a imaginar-nos
convertits en pedra.
Germana d’oceà i sorra,
Pots sentir el gemec de les nostres glaceres
sota el pes de la calor del món?
T’espero, aquí
en la terra dels meus ancestres
amb el cor afligit per la set
de solucions
veient aquesta terra
canviant aquesta terra
canviar
mentre el Món continua en silenci.
Germana de gel i neu,
cap a tu vinc amb dolor
paisatges de dol
a les quals sempre se’ls obliga a canviar
primer amb guerres les quals se’ns va imposar
després amb residus nuclears
llançats
a les nostres aigües
en el nostre gel
i ara això.
Germana d’oceà i sorra,
t’ofereixo aquestes roques
els fonaments de la meva llar.
Que en el nostre viatge
els mateixos inamovibles fonaments
ens connectin,
i ens facin més forts
que els monstres colonitzadors
que fins avui devoren les nostres vides
per plaer,
Les mateixes bèsties
que avui decideixen,
qui ha de viure,
qui ha de morir.
Germana de gel i neu,
t’ofereixo aquesta petxina
i la història de les dues germanes
com a testament
com a declaració
de que malgrat tot
no ens anirem.
En comptes d’això
escollirem la pedra.
Escollirem
arrelar-nos en aquest escull
per sempre.
Des d'aquestes illes demanem solucions.
Des d’aquestes illes
demanem solucions.
Des d’aquestes illes
demanem
exigim que el món vegi més enllà
de vehicles utilitaris esportius, sistemes d’aire
condicionat, la seva conveniència pre-envasada
els seus somnis xopats en petroli, més enllà de la fe
en que el demà mai arribarà, que això
és tan sols una veritat incòmoda.
Deixa’m que porti la meva llar cap a la teva.
Mirem mentre Miami, Nova York,
Shanghai, Amsterdam, London,
Rio de Janeiro i Osaka
intenten respirar sota l’aigua.
Creuen que els hi queden dècades
abans de que les seves llars s’enfonsin sota les marees?
Ens queden anys.
Ens queden mesos
abans de que ens sacrifiquis de nou
abans de que miris la pantalla del teu televisor i
computadora,
per veure si encara respirem
mentre no fas res.
Germana meva,
D’una illa a una altra
Et dono aquestes roques
perquè te’n recordis
que les nostres vides tenen més valor que el seu poder
que totes les formes de vida exigeixen
el mateix respecte que donem als diners
que aquests problemes ens afecten a tots i a totes
Ningú és immune
Y que tots i totes tenim que decidir
si
ens posarem
dempeus.
Kathy Jetñil-Kijiner.
Kathy Jetñil-Kijiner és poeta amb arrels marshalesas. Va ser aclamada internacionalment per la seva actuació a la inauguració de la Cimera de les Nacions Unides celebrada a la ciutat de Nova York en 2014. Els seus textos i les seves actuacions han aparegut en CNN, Democracy Now i Huffington Post, entre d'altres. Al febrer del 2017, University of Arizona Press va publicar la seva primera col·lecció de poemes, lep Jaltok:Poems from a Marshallese Daughter. Els seus treballs han anat evolucionant i fa poc ha començat a ocupar galeries d'art i espais dedicats a les arts interpretatives- les seves obres van ser seleccionades per la Biennal de Honolulu (Hawái) al febrer del 2017, després pel laboratori d'art "Ae Kai, del Smithsonian, al juliol de 2017, i més recentment, per l'edició de la Trienal Asia-Pacífic d'Asutràlia que es va celebrar a l'any 2018. Kathy també és cofundadora de l'organització sense afany de lucre Jo-Jikum, dedicada a empoderar a joves de les illes Marshall que cerquen solucions al canvi climàtic i altres impactes meiambientals que amenacen a les illes que són la seva llar. Ha sigut escollida com a una dels 13 guerrers del Clima per Vogue al 2015 i com Impact Hero de l'any 2016 per Earth Company. Va obtenir un màster en Estudis de les illes del Pacífic per la Universitat de Hawái en Manoa.
Aka Niviâna.
Aka Niviâna és una escriptora inuk que va començar a escriure poesia amb l'objectiu de crear diàlegs amb diversos matisos, no tan sols sobre canvi climàtic, sinó també sobre colonialisme i drets de les persones indígenes. Defensa la importància de la representació i la inclusió de persones negres, marrons i indígenes.
Informació facilitada a Las afueras per l'organització 350.org. Aquesta organització reb el seu nom de les "350ppm", és a dir, la quantitat de molècules de diòxid de carboni respecte de totes les altres molècules en l'atmòsfera. Molts científics estan d'acord en que 350ppm (350 parts per milió) és el nivell "segur" de diòxid de carboni en l'atmòsfra.
Fotografies de l'organització 350.org, Greenpeace i de M.Martos (15 de març). La fotografia de la portada és de Pedro Corbalán, un fotògraf colaborador de la revista durant els anys 90.