Mausoleu víctimes Shatila. Aitor Molina
“Si la resistència abandona els camps del Líban, ocorrerà una altra massacre com la del 82”
________________________________________________________________
Amb l'ofensiva israeliana colpejant tot el territori libanès, el trauma de les matances de Sabra i Shatila ressorgeix entre les persones refugiades palestines.
Información publicada en el diari El Salto.
Líban Aitor Molina - 7
Aitor Molina
1 oct 2024 17.07
El camp de Shatila concentra totes i cadascuna de les dramàtiques problemàtiques que sofreixen les refugiades palestines en tot el Líban. En aquest camp d'un quilòmetre quadrat viuen més de 20.000 persones, sent el camp de refugiats més dens del país i tràgic testimoni d'una de les massacres més cruels de la història de la humanitat.
En endinsar-se a Shatila pel nord, travessant l'entrada principal d'on pengen desenes de fotografies de màrtirs i emblemes de diferents faccions palestines, es troba un estret carreró ple de gent i botigues d'alimentació. Aquesta via estreta i plena de gom a gom és una de les artèries principals del camp i, per tant, gairebé l'única per on poden entrar vehicles amb subministraments. Sortint d'aquest carrer, es comença a remuntar un entramat de carrerons molt més estrets per on només cap una persona, amb un recorregut arbitrari i aleatori que va connectant tots els habitatges.
Líban Aitor Molina - 2
Carreró de Shatila. Aitor Molina
Quan es va crear el camp en 1949 es van plantar 500 botigues proveïdes per la UNRWA, però a causa de la perdurabilitat de l'ocupació i les diferents onades de desplaçaments posteriors, aquesta quantitat ha augmentat vertiginosament. El camp ha multiplicat per deu la seva capacitat, a pesar que l'estat libanès mai ha permès ampliar l'espai. D'aquesta manera, les cases s'amunteguen una damunt de l'altra sense cap pla urbanístic, en una espècie de barraquisme vertical. El que al començament eren botigues, al llarg del temps s'han anat convertint en edificis autoconstruïts de dos o tres pisos.
La foscor és pràcticament absoluta, ja que la llum del sol no arriba per culpa de l'amuntegament dels edificis, la qual cosa també provoca que el sòl estigui completament entollat. Moltes aigües residuals s'aboquen des dels pisos superiors directament al carrer, que prescindeix de sistema de clavegueram. Les veïnes i treballadores de l'entitat local Beit Aftal Assomoud (Casa dels Fills de la Resistència), que ofereix serveis socials als nens del camp, adverteixen constantment del perill dels cables elèctrics, que pengen massiva i indiscriminadament a l'altura de les espatlles.
Líban Aitor Molina - 1
Cablejat elèctric Shatila. Aitor Molina
Jom Marwan, nascuda en el camp, viu en una altra de les artèries principals del camp, on se situa el mercat. És una dona de 65 anys que tenia 23 anys durant la massacre de Sabra i Shatila i que llavors acabava de parir un bebè de 12 dies en un soterrani del barri comercial de Hamra, on van estar amagades durant tres mesos. “En aquest carrer que es veu per la finestra és on es van amuntegar més cadàvers, en tornar a casa ens trobem nou cossos dins del menjador [...] Van assassinar al meu germà, al meu pare i al meu cosí”.
Líban Aitor Molina - 5
Jom Marwan. Aitor Molina
El 14 de setembre de 1982, durant la Guerra Civil del Líban, Israel havia envaït el Líban i l'exèrcit controlava Beirut. Les forces de la resistència palestina de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), dirigides per Yasir Arafat, van ser evacuades cap a Tunísia. Aquesta evacuació va esdevenir sota la supervisió de les grans potències internacionals, en compliment de l'alto-el-foc que havia patrocinat Estats Units i que obligava a l'exèrcit israelià a no envair Beirut Occidental i garantir la seguretat de les refugiades palestines en els camps, que ja no comptaven amb la protecció dels milicians de l'OLP, ni de la Força Multinacional dedicada a aquesta missió concreta.
Aquest mateix dia, una explosió en la caserna general de les falanges libaneses durant una reunió de comandament va matar al president Bashir Gemayel, el líder cristià de les Forces Libaneses en el qual Israel havia dipositat tot el seu suport. Les falanges libaneses, un grup paramilitar de la ultradreta cristiana, van sembrar el caos pels carrers de Beirut clamant venjança contra els musulmans, especialment contra els palestins; a pesar que l'atemptat havia estat comès per Habib Shartouni, un altre cristià maronita que treballava pel servei d'intel·ligència sirià.
Al matí següent, l'exèrcit israelià havia envaït Beirut Oest i envoltava el camp de Shatila, establint el seu lloc de comandament en el terrat de l'ambaixada de Kuwait, un edifici de set pisos amb vista panoràmiques sobre el camp. En una reunió on va participar Ariel Sharon, ministre de defensa i la direcció de l'exèrcit, el Mossad i el Shin Bet, es va decidir que serien les falanges libaneses les que entrarien en el camp per a “purgar-lo”, protegides i il·luminades amb bengales per l'exèrcit israelià. Mentrestant, els soldats israelians s'assegurarien que ningú pogués sortir del camp.
Aniversari Sabra i Shatila
Líban
Als refugiats palestins a Líban els fa mal Gaza Joan Cabasés Vega
La comunitat de refugiades, llavors integrada únicament per civils, majoritàriament dones, nens i adults majors, va decidir enviar una delegació de quatre homes, Abu Zluaid (62 anys) Abu Hamad Ismail (55 anys), Tewfik Abu Hashmeh (64 anys) i Abu Ahmad Raid (65 anys) amb una bandera blanca a l'ambaixada de Kuwait per a demanar a l'exèrcit israelià que els permetés escapar del camp, però cap d'ells va tornar amb vida.
Durant les següents 72 hores, les falanges libaneses, armades amb destrals, ganivets, pistoles i alguns fusells israelians van massacrar a la població del camp de Shatila. Segons el testimoniatge dels corresponsals Ralph Schoenman i Mya Shone enviat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 8 de desembre de 1982 i l'informe de la Creu Roja Libanesa, es van trobar més de 3.000 cadàvers. Molts cossos es van trobar completament mutilats, amb un crucifix tallat en el pit i sense la cabellera.
Líban Aitor Molina - 4
Cartell commemoratiu de la massacre Sabra i Shatila. Aitor Molina
A Marwan el preocupa la situació actual que viu el Líban. Tem que l'exèrcit israelià torni a envair el Líban i la resistència palestina torni a ser evacuada o derrotada. “Ja vam veure el que va passar en 1982; tretze dies després que els combatents de la resistència palestina marxessin, van entrar en el camp sense oposició i ens van massacrar”. Aquesta conversa va tenir lloc un dia abans del començament dels atacs israelians al Líban, amb gairebé 1.247 morts i 5.000 ferits en 72 hores.
Nawan només tenia 6 anys al setembre del 82 i la seva casa és fins i tot més modesta que la de Marwan. Amb una dicció molt dificultosa explica que la seva germana tenia 19 anys en aquells dies i era muda, “estava embarassada i quan trobem el seu cos a la porta de casa, li havien estripat la panxa i li havien extret el bebè”. Nawan va perdre a 16 familiars durant la massacre. Entre llàgrimes relata que “la gent que va morir durant aquells dies ara descansa en pau, però el que jo vaig viure potser és pitjor i m'acompanyarà tota la vida. Vaig veure cossos sense pell, dones violades i afusellades, parts mutilades pertot arreu. En un moment vaig agafar forces per a començar a tapar els cossos, però un falangista es va acostar i em va dir que si continuava em mataria allà mateix”.
En una època i una regió on la salut mental era ridiculitzada i estigmatitzada, Nawan va sofrir un post trauma sever que li ha dificultat la parla, un trastorn que també arrossega el seu fill de 5 anys, que roman assegut a la cadira del petit menjador amb el mòbil a tot volum. En els últims quatre anys ha rebut tractament psiquiàtric per a evitar els malsons que li fan reviure les imatges de la massacre, però des de fa uns mesos, quan veu el que està succeint a Gaza, les imatges de la massacre de Sabra i Shatila gravades a la retina li tornen a la seva ment.
El seu testimoni coincideix amb el de la periodista nord-americana Janet Lee Stevens, que en una carta al seu marit explicava que va veure “dones mortes a les seves cases amb les faldilles pujades fins a la cintura i les cames obertes; dotzenes d'homes joves afusellats després d'haver estat col·locats en fila contra la paret d'un carrer; nens degollats; una dona embarassada amb els seus budells oberts i els seus ulls encara oberts per complet, amb la seva cara enfosquida cridant en silenci per l'horror; així com incomptables bebès i nens petits que havien estat apunyalats, destrossats i llançats a piles d'escombraries”.
El camp de Burj Barajneh, construït en 1948 per a acollir a 3.500 persones desplaçades de la ciutat d'Acre, actualment allotja a 43.000 persones en el mateix quilòmetre quadrat.
Quatre quilòmetres més al sud, entre els barris xiïtes de Beirut, es troba el camp de Burj Barajneh. Construït inicialment per la Creu Roja en 1948 per a acollir a 3.500 persones desplaçades de la ciutat d'Acre, actualment allotja a 43.000 persones en el mateix quilòmetre quadrat (23.000 palestins, 16.000 sirians, 2.000 palestins sirians i 2.000 altres nacionalitats). Dos membres de la Força Unificada de Seguretat Palestina, que integra 165 combatents de les diferents faccions presents al Líban com Fatah, Hamas o Asbat al-Ansar, acompanyen la visita a les famílies del camp. La visió del camp és escruixidora, es tracta d'una gàbia tapada per cables elèctrics a baixa altura i canonades d'aigua que s'entrellacen; un parany on cada any moren entre 7 i 8 persones per electrocutamiento. Les habitants només disposen de 13 pous autoconstruïts i que només subministren aigua salada i bruta. La UNRWA té un petit hospital d'atenció primària amb 2 metges i un dentista, així com quatre escoles (situades fora del camp per la falta d'espai) que atenen a més de 2.000 nens.
En la seu del BAS, que també ofereix serveis socials en aquesta àrea, dues famílies esperen per a explicar les seves vivències sobre la massacre. Una jove anomenada Nour sosté un marc amb el retrat dels seus quatre oncles. “Durant la massacre es van emportar als meus oncles en una camioneta, la meva àvia va intentar acompanyar-los per a donar-los menjar, però no la van deixar i la camioneta va desaparèixer per una cantonada. Després d'allò mai més ningú els ha tornat a veure, ni tan sols s'han trobat els seus cossos”.
Amb la mà esquerra, Nour mostra en el mòbil la fotografia de la seva àvia, que va dedicar tots els anys posteriors a esbrinar la veritat sobre el que li va passar a la seva família i a tantes altres. Durant aquest temps va contactar amb innombrables organitzacions internacionals (Creu Roja, Amnistia Internacional, etc.) sense èxit, fins que va morir fa dos anys. Ara, aquesta jove de 31 anys ha pres el seu relleu. La família Sanah Dirawi lluitarà per sempre per trobar la veritat.
Líban Aitor Molina - 8
Retrats de la família Sanah Dirawi. Aitor Molina
En la mesura que la massacre es va dur a terme durant la Guerra Civil Libanesa, mai s'ha arribat a esclarir el nombre real de morts i desapareguts; a pesar que el citat informe de la Creu Roja expressa que es van trobar més de 3.000 cadàvers, aquest no té en compte els cossos enterrats en les diferents fosses comunes que les excavadores van anar cavant i cobrint durant els dos últims dies de la massacre. D'altra banda, les autoritats libaneses van expedir 1.200 certificats de defunció, només per a aquelles persones que podien acreditar amb 3 testimonis que el seu familiar havia desaparegut.
La justícia i la veritat que reclamen les famílies de les víctimes no ha arribat avui dia. Embolicada i discriminadament amagada dins d'un període convuls de la història del Líban, la massacre de Sabra i Shatila va caient en l'oblit sense que mai ningú, en cap país del món, hagi estat jutjada pel que l'Assemblea de les Nacions Unides va definir com a “acte de genocidi”.
Quan el ministre de defensa israelià, Ariel Sharon, va ser triat primer ministre el 2001, les famílies de les víctimes van interposar una demanda a la justícia belga perquè ho condemnés en virtut d'una llei de jurisdicció universal per a casos de violacions de drets humans. El Tribunal Suprem belga va dictaminar en primera instància el febrer de 2003 que Sharon podria ser encausat pels fets, però davant la pressió diplomàtica a la qual Bèlgica es va veure sotmesa, el 14 de juliol es va fer una modificació d'aquesta llei perquè només s'apliqués en casos on estiguessin involucrats ciutadans belgues. La màxima responsable de l'organització Human Rights Watch a Brussel·les, Geraldine Mattioli, va declarar que “amb tota la pressió dels Estats Units i Israel, hem oblidat completament l'objectiu inicial d'aquesta llei, que era brindar-li justícia a les víctimes de crims horribles”.
Líban Aitor Molina - 9
Túnel Shatila. Aitor Molina
Per part seva, Elie Hobeika, màxim mandatari de les falanges cristianes i principal responsable de la matança, va arribar a ser ministre del govern libanès del 1990 al 1998, però va morir en un atemptat el gener del 2002, dies després d'haver dit públicament que estava disposat a declarar en el judici belga per a explicar tota la veritat.
Des del 2000, el Comitè Internacional “Per a no oblidar Sabra i Shatila”, creat pels periodistes Stefano Chiarino i Maurizio Mussolino, morts en 2007 i 2016 respectivament, juntament amb l'associació local Beit Aftal Assomoud i diferents activistes, acadèmics i militants palestins i italians, organitzen cada any una delegació internacional per a commemorar la massacre i visibilitzar la injustícia que encara sofreixen les víctimes d'aquells actes impunes. En aquest context, la Associació Catalana per la Pau també participa activament i enguany ha enviat a quatre col·laboradores per a participar en aquesta delegació.
Líban Aitor Molina - 6
Manifestació en la fossa comuna de Shatila el 16 de setembre. Aitor Molina
Divendres passat 20 de setembre, 42 anys després de l'inici d'aquell extermini, es va dur a terme una manifestació que sortia des de l'antiga ambaixada de Kuwait fins a la fossa comuna on pereixen milers de cossos de les famílies de Shatila, en forma d'homenatge a aquelles dones, nenes, adultes majors i joves que van ser assassinades en un dels actes més miserables de la història contemporània.
Arxivat en: Israel ‧ Palestina ‧ Líban
Relacionades
Collita reixat de control israelià Gaza
