El ple de l'Ajuntament de Barcelona condemna el decret 4078 que eximeix de responsabilitat penal als militars que reprimeixin violentament mobilitzacions al carrer, promulgat per la presidenta autoproclamada de Bolívia, Jeanine Áñez.
El ple de l'Ajuntament va aprovar el passat 29 de novembre la declaració institucional proposada per Barcelona En Comú on s'insta a que la comunitat internacional ofereixi la seva mediació per aturar la violència i supervisi unes noves eleccions amb totes les garanties.
El ple de l'Ajuntament de Barcelona ha fet una declaració institucional, presentada pel grup municipal de Barcelona En Comú, en la que es condemna el cop d'estat i l'escalada de violència a Bolívia que ha provocat, almenys, 23 morts i centenars de ferits.
Des de Barcelona En Comú es fa una crida urgent perquè s'aturi la violència i la repressió sobre la població de Bolívia per part de les forces de seguretat. Aquesta intervenció retrotrau a moments ja passats de la història llatinoamericana. Per això es fa una crida al diàleg per tal de trobar una solució pacífica al conflicte polític que passi per la celebració d’unes eleccions lliures.
En aquest sentit, es condemna el decret 4078 promulgat per la presidenta autoproclamada, Jeanine Áñez, que eximeix de responsabilitat penal als militars que reprimeixin violentament mobilitzacions al carrer. Aquest decret implica la impunitat de possibles actuacions il·legals per part de l'Exèrcit, fet que viola les normes internacionals de Drets Humans.
Amb aquesta declaració, s'insta a que l'Estat espanyol i la Unió Europea ofereixin la seva mediació per aturar la violència i supervisar unes noves eleccions amb totes les garanties per a tots els actors polítics.
Així mateix, s'emplaça a que tots els actors implicats facin les gestions necessàries per a que Evo Morales i Álvaro García Linera puguin tornar en condicions de normalitat a Bolívia en la major brevetat i s'asseguri la integritat física de tots els dirigents de les diferents organitzacions polítiques.
Grup municipal Barcelona en Comú.
Text transaccionat
Al Consell Municipal
Laura Pérez Castaño, en la seva condició de Regidora del Grup Municipal Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona, actuant en el seu nom i representació manifesta,
"El 20 d’octubre de 2019 es van celebrar eleccions legislatives a Bolívia. El partit governant, el Movimiento al Socialismo, va guanyar les eleccions. Segons els resultats oficials publicats pel Tribunal Suprem Electoral el 25 d’octubre, el MAS va obtenir el 47,08% dels vots i el principal partit opositor, Comunidad Ciudadana, el 36,51%. La normativa electoral boliviana estableix que, si cap partit obté el 50% dels vots però el primer partit té una diferencia del 10% o més respecte al segon, no es celebra una segon volta. Els partits de l’oposició van rebutjar el recompte i van convocar protestes durant els dies posteriors a la votació i la proclamació dels resultats, algunes d’elles violentes. Com resposta a les protestes, el govern d’Evo Morales i el Tribunal Suprem Electoral van acceptar que l’Organización de Estados Americanos (OEA) fes una auditoria sobre les eleccions. Segons aquesta auditoria, es van produir “irregularitats” en el recompte, pel què l’OEA va recomanar la repetició de les eleccions. Com resposta, Evo Morales va anunciar la repetició de les eleccions, amb un òrgan electoral renovat. Malgrat aquesta proposta, manifestants opositors van atacar domicilis de membres del govern de Morales i el cap de l’Exèrcit va publicar un vídeo exigint la renuncia del president, que es va veure obligat a dimitir i fugir de la capital. Posteriorment va rebre asil polític a Méxic, perquè la seva integritat física estava en perill a Bolívia. A les manifestacions violentes i els atacs contra propietats de membres del govern s’ha afegit la repressió per part de la policia i les forces armades. La ruptura de la normalitat democràtica es va culminar amb l’autoproclamació com presidenta del país de Jeanine Áñez, que va rebre la banda presidencial de mans del comandant en cap de les Forces Armades que havia forçat la dimissió de Morales. El 14 de novembre Áñez, membre del partit Unidad Democrática i fins llavors vicepresidenta segona del Senat es va autoproclamar presidenta sense el quòrum reglamentari a la càmera, i per tant violant la legalitat boliviana. Des de l’autoproclamació d’Áñez, la repressió policial i militar de les protestes s’ha agreujat. El govern de facto ha aprovat el decret 4078, que eximeix de responsabilitat penal als militars que reprimeixin violentament mobilitzacions al carrer, garantint la seva impunitat. Al menys 23 persones han mort i més de 700 han sigut ferides des de l’inici de la crisis política, segons la Comisión Interamericana de Derechos Humanos.
Per aquests motius d'acord amb l'article 65 i 101 del Reglament Orgànic Municipal i l'acord de la Junta de Portaveus de 6 de febrer de 2006, ratificat per acord de la Junta de Portaveus de 4 de setembre de 2015, relatiu als criteris interpretatius sobre els articles del Reglament Orgànic Municipal reguladors de les declaracions institucionals, formulen la següent
Declaració Institucional de l'Ajuntament de Barcelona: condemna del cop d'Estat i de l'escalada de violència a Bolívia."
1. Condemna el cop d’Estat i l’escalada de violència a Bolívia que ha provocat, fins al moment, al menys 23 morts i centenars de ferits.
2. Fa una crida urgent per a que s’aturi la violència i la repressió per part de les forces de seguretat sobre la població de Bolívia. Aquesta intervenció retrotrau a moments ja passats de la història llatinoamericana.
3. Condemna el decret 4078 promulgat per la presidenta autoproclamada, Jeanine Áñez, que eximeix de responsabilitat penal als militars que reprimeixin violentament mobilitzacions al carrer. Aquest decret implica la impunitat de possibles actuacions il·legals per part de l’exèrcit, el que viola es normes internacionals de Drets Humans.
4. Crida a ambdues parts al diàleg per tal de trobar una solució pacífica al conflicte polític que passi per la celebració d’unes eleccions lliures.
5. Demana que Espanya, la Unió Europea i la resta de la comunitat internacional ofereixin la seva mediació per posar fi a la violència i supervisar la celebració d’unes noves eleccions amb totes les garanties per a tots els actors polítics.
6. Emplaça als actors implicats per tal de garantir el retorn a Bolívia dels dirigents polítics a l’exili, com Evo Morales i Álvaro García Linera. A més, cal que es garanteixi la integritat física de la població, així com dels líders polítics de les diferents formacions polítiques.
7. Instem a la Comissió Interamericana de Drets Humans a que supervisi i intervingui, des d’una posició independent, davant dels esdeveniments recents a Bolívia."
La lluita del poble de Bolívia contra les privatitzacions.
Wikimedia. Imatge del Salar d'Uyuni. Autor: Diego Celso.
El poble de Bolívia en contra de la privatització de l'aigua: "Agua para la vida".
La ley boliviana, impulsada por el gobierno de Evo Morales, se llama “Agua para la Vida”. Su historia comienza con la llamada “Guerra del Agua”, en el año 2000, en plena época neoliberal en América Latina. En ese año, Bolivia había otorgado la concesión para el servicio de la ciudad de Cochabamba a la empresa Aguas de Tunari, subsidiaria de la multinacional estadounidense Bechtel. Con esta concesión, las tarifas para el usuario sufrieron un alza del 300 por ciento en enero de 2000, el llamado “tarifazo”. Una familia de trabajadores con un ingreso promedio, de unos 800 a 1000 pesos bolivianos por mes (unos 150 dólares), tenía que pagar entre un 40 y un 70 por ciento de su sueldo para poder utilizar agua potable.
Esto desembocó en una serie de movilizaciones populares contra la privatización en las que se produjeron enfrentamientos con la policía que tuvieron como saldo cientos de heridos y un muerto. La “Guerra del Agua” boliviana fue una prueba de lo que puede suceder en un futuro no muy lejano, y a gran escala, si no se administra el recurso vital respetando el derecho a la vida en todas sus manifestaciones.
El poble de Bolívia contra les multinacionals: El negoci de Repsol a Bolívia.
(Segons el llibre "Las multinacionales en Bolivia. De la desnacionalización al proceso de cambio", dels autors: Erika González i Marco Gandarilles. Editat per Icària.)
El neoliberalisme que dirigeix les polítiques econòmiques i socials a la major part del planeta considera a les transnacionals com agents que afavoreixen el desenvolupament. La teoria, no obstant, no te res a veure amb la realitat, atès que els resultats de la seva implantació a Bolívia hauria d'haver procurat progrés i millora de la qualitat de vida i el que va aportar va ser més pobresa. La atracció de multinacionals sense cap control sobre les seves activitats, van aprofundir les desigualtats i van causar la vulneració de drets fonamentals de la ciutadania. Aquest llibre, amb pròleg de Juan Torres López (Catedràtic d'Economia Aplicada de l'Universitat de Sevilla i membre del Consell Científic d'Attac d'Espanya), ofereix un anàlisi global de l'història del neoliberalisme i les empreses transnacionals a Bolívia, des de la desnacionalització de l'Estat bolivià, fins al procés de canvi impulsat pel govern d'Evo Morales.
"..En 1999, a través de la compra de YPF, Repsol se convirtió en propietaria de Andina, una de las empresas que surgió de la privatización de la petrolera boliviana YPFB. A partir de ahí la presencia de la multinacional española ha ido creciendo y actualmente produce y comercializa el 45% del gas licuado de petróleo del país. El principal negocio de Repsol en Bolivia es la exportación de gas, por lo que ha sido, y es, un actor decisivo en el desabastecimiento crónico de energía que sufre la población boliviana. El daño que ha hecho Repsol YPF y otras multinacionales del petróleo a los bolivianos y bolivianas y a sus territorios se canalizó de manera abrupta en la Guerra del Gas de 2003. Precisamente, en esta Guerra se expulsó al entonces presidente Sánchez de Lozada como responsable político de la situación y en las elecciones generales de 2005 exigidas por la población, votaron mayoritariamente al actual gobierno del MAS, que fue reelegido en 2009, con el mandato social de llevar a cabo la nacionalización del gas.
La reacción de las transnacionales del petróleo, como Repsol, ante este proceso iniciado con el Decreto de Nacionalización de los Hidrocarburos en 2006 ha sido el rechazo y la puesta en marcha de la maquinaría mediática, política y diplomática que tienen a su disposición. En este sentido, Juan Hernández Zubizarreta señala que “el interés general (las expropiaciones de tierras) se aplicó a favor de Repsol y no del pueblo boliviano; la “retroactividad” (el 18% de los ingresos para el Estado y el 82% para Repsol) se mantuvo por presión de la empresa multinacional durante las distintas reformas normativas anteriores al gobierno de Evo Morales, mientras que en la fase de renegociación fue la “irretroactividad” la que se exigió en todo lo referente a los delitos fiscales, fraudes y apropiación de las reservas."
Por último, hay que tener en cuenta que junto a Repsol tienen presencia en el país latinoamericano multinacionales como Red Eléctrica Española (REE) e Iberdrola, Unión Española de explosivos, BBVA, AENA y el grupo Prisa.
Sobre la nacionalizació dels hidrocarburs a Bolívia. (Artícle de Juan Hernández Zubizarreta)
Antecedents:
El govern de Paz Estensoro va posar en marxa a partir de l'any 1985 polítiques d'ajustament estructural neoliberals que va finalitzar am la hiperinflacció a cops de privatitzacions: va privatitzar el sector públic i la mineria, va acomiadar al 75% dels seus treballadors i treballadores i al 45% de treballadors del sector energètic i va desmantellar els sindicats. Durant la dècada dels anys 90 va aprofundir en les mateixes polítiques (privatització de l'aigua, ...) i el dèficit públic va arribar fins als 430 milions de dòlars el 1997. La privatització de la companyia petrolera nacional YPFB va deixar a l'Estat de Bolívia en mans de les multinacionals.
A partir d'aquí, la reducció dels royalties va passar en 1995 del 50% al 18% en els contractes d'explotació, és a dir, el 82% per les transnacionals, tota una estafa recolçada pels governs rics i les Institucions Internacionals, les mateixes que a data d'avui interpelen a Evo Morales per no respectar la legalitat internacional, fins al punt de donar un cop d'estat i fer-lo fora de la nació.Mentrestant, un país amb importants recursos naturals va arribar al 65% de pobresa, i en les zones rurals al 90%, l'esperança de vida, durant la primera meitat de la dècada dels noranta, era de 58 anys per les dones i de 53 pels homes i la mortalitat infantil va créixer al 60 per cada mil. Les restriccions del dret de sindicació i vaga van ser denunciades per la OIT, les discriminacions salarials i laborals de dones i indígenes junt al treball infantil i treball forçós van ser fets constatables.
La revolta del poble boliavià contra el neoliberalisme.
Segons la publicació l'Accent.cat, del 26 de novembre del 2019, en l'article escrit per Roger Sànchez : "Bolívia va dir no al neoliberalisme, al consens de Washington. Bolívia era exemple, amb un indígena de president; un dels països amb major creixement econòmic, disminuïen la pobresa i la desigualtat, tenien una economia mixta amb YPFB on tenia més accions l’Estat […], trencava la línia neoliberal i amb bones dades estadístiques». I és que el fet que Evo Morales fos el primer president indígena del país i del continent no havia quedat en una cosa simbòlica, sinó que s’ha materialitzat de múltiples maneres. Des de veure cholitas (dones indígenes bolivianes, amb vestits tradicionals) fent de presentadores de televisió, cosa abans impensable, fins al reconeixement de la wiphala, emblema indígena, com a bandera oficial, a partir del 2009, al costat de la nacional. Per això, també els militars i els policies colpistes és una de les coses que primer han extirpat, literalment, dels seus uniformes.
...un informe del Govern de Bolívia de l’abril de 2019 demostrava que els avenços són innegables. La reducció de la pobresa extrema del 2005 al 2018 va passar del 62,9% al 33’4% pels habitants de les àrees rurals, i del 24’7% al 7’2% a les àrees urbanes. Al conjunt del país, la població que viu en la pobresa ha passat del 38’2% al 15’2% de la població. Això vol dir que més d’1,8 milions de persones van sortir de la pobresa extrema. El 2005, la cobertura de sanitat bàsica arribava als 4 milions de persones; el 2018, ja en gaudien més de 6’8 milions de persones. Pel que fa a l’educació, del 2005 al 2018 van passar de 15.527 a 16.733 unitats educatives (+1.206), i de 100.273 a 146.856 mestres (+46.583). A tot això cal sumar-hi tant la construcció d’infraestructures com la creació de bons d’ajuda a famílies amb necessitats, tenint en compte el fet que Bolívia té la taxa d’atur més baixa de l’Amèrica del Sud amb un 4’27%."
El liti: l'or blanc trobat al salar d'Uyuni (Bolivia).
El descubrimient del jaciement més gran del món de liti (l'or blanc, indispensable pel funcionament de les bateries dels cotxes, els mòbils, etc.), en el salar d'Uyuni, un immés desert sali de l'Oest, podria haber sigut la causa del cop d'estat a Bolívia, atès que Evo Morales havia pensat que els fruits d'aquest mineral anessin a parar als bolivians i no pas a les multinacionals. El Govern d'Evo Morales va impulsar durant l'any 2008 un plà nacional per a l'industrialització dels recursos del liti, el potasi, el bor, etc. sota els auspicis d'una empresa nacional: Jaciments de Liti Bolivians (YLB), per tal d'assegurar-se que aquestes matèries primes, com la resta, fossin explotades per empreses de l'Estat. Això implicava un desenvolupament d'una tecnologia nacional, per no dependre de les multinacionals.
Wikimedia. Imatge de El Salar d'Uyuni. Autor: Diego Celso.
Redacció de Las afueras.